Màgia o mentida

Aquests dies en els quals l’entramat nadalenc gira en la producció de la gran il·lusió infantil, he tornat a pensar en la reeixida obra de teatre Lapònia, escrita i dirigida per Cristina Clemente i Marc Angelet. La vaig veure fa temps, però cada Nadal em torna a burxar la reflexió central de la peça: on acaba el límit de la màgia i on comença l’inici de la mentida? Per a molts cristians, el sagrament de la Confirmació és la reafirmació de la seva fe en l’església, en Déu, i alhora suposa un ritual d’entrada a la vida adulta. A dotze o tretze anys, les criatures de famílies jueves també solen ritualitzar el comiat de la infantesa amb la celebració del Bat o Bar mitsvà, en moltes cultures llatinoamericanes duen a terme la festa de la Quinceañera amb el mateix objectiu, i els ianquis acostumen a considerar que els setze anys de les criatures són el moment que marca l’inici de la seva maduresa i fan allò tan classista i que tant hem vist en la ficció: regalar-los el carnet de conduir i el cotxe més gran que troben al mercat. En canvi, els catalans que no som creients vivim mancats d’aquesta mena de rituals socials. Suposo que per això sempre he relacionat la descoberta de la gran mentida reial amb l’esfondrament del món il·lusori, la gran patacada que ens roba la ingenuïtat i ens empeny a formar part de l’engranatge dels qui amaguen els regals sota el tió, i el dia 5 a la nit perpetuen en nom de l’encanteri la producció del dia més feliç de l’any. Ja fa pel nostre caràcter que tot plegat tingui un regust agredolç, de derrota, fins i tot de trauma.

Segurament tothom recorda el dia en què va saber la veritat sobre Ses Majestats. La caiguda dels ulls d’aquella bena sol ser tan impactant que molta gent és capaç de rememorar, malgrat el pas dels anys, el nom i el cognom de la persona que va posar paraules al secret, que va verbalitzar el dubte. Jo fins i tot recordo, com si fos ara, el lloc exacte dels fets: feia primer de primària, era desembre, estava a punt de fer vuit anys, i als lavabos blancs de rajoles blanques de l’escola, l’Elisenda Soler m’ho va deixar anar com qui llença un roc cantellut sense saber el mal que causarà. No vaig plorar, ni vaig deixar anar els meus dubtes fins que, aquella nit, la mare em va portar a dormir i, aleshores sí, vaig fer la pregunta que portaria a la confirmació definitiva: sí, som nosaltres, va dir la mare amb la cara encarcarada.

Ara sóc mare, i sóc jo qui viu amb el neguit de notar com el rostre se’m desfigura si la criatura de casa que ja té set anys fa la pregunta maleïda. Tot el mes que pateixo per si algú de la classe de l’hereu li confessa el gran secret, o el que seria pitjor, que se m’acosti algun pare o alguna mare i em digui que el meu fill és qui ha anat esbombant per l’escola el que no es podia saber.  Fa dies que elimino fotografies de regals del mòbil i missatges de contingut perillós com qui té un amant i no vol deixar rastre. Durant els dinars d’aquestes festes, no he desenganxat la mirada de la boca dels parents: ja ho sabem que sempre n’hi ha algun d’imprudent i bocamoll. Però tot aquest patir és culpa meva. Mai em vaig plantejar com a mare quin missatge educatiu s’amagava rere la tradició i m’hi vaig llançar de cap, perquè així és el llegat i així s’ha fet tota la vida, i ara s’encén un debat dins el meu cap quan alguns progenitors fan gala d’haver aconseguit fer màgia sense recórrer a l’engany. Hi ha una part d’aquesta opció de criança que desperta la meva admiració, simplement pel fet de suportar la pressió d’anar contra corrent. És més dur per a una criatura no haver viscut mai l’engany i no haver participat, com tothom, d’uns anys de fantasia o bé és més dur haver gaudit de la falòrnia malgrat la patacada que suposa haver d’obrir després els ulls a la realitat? No ho sé. Ni tan sols com a adulta puc fer grans afirmacions sobre la dosi justa de mentides i veritats que dibuixen una vida feliç. Patir, patim igual, perquè: quin mal profund, saber que hem estat enganyats, i quina ferida d’espasa, la cruesa de certes veritats. Suportarien saber tot el que realment opinen d’ells aquells qui defensen que sempre s’ha de dir la veritat? Quants sincericidis es fan suposadament pel bé de l’altre i en realitat són un gran acte d’egoisme i de falta de cura? Quin bàlsam, a vegades, les mentides piadoses que ens estalvien afliccions innecessàries.

Tanco l’escrit amb més dubtes que certeses; interpel·lada pel debat, potser l’únic que sóc capaç de concloure és que les pitjors de les mentides són aquelles que ens diem a nosaltres mateixos; aquelles que justifiquen la nostra covardia emocional, la nostra depressió que acaba esquitxant els altres. Potser el remei contra l’engany no és la veritat desmesurada, sinó l’honestedat cap a un mateix, aquella que ens porta a travessar la por, que ens allibera i que, tal vegada, ajudarà a deslliurar els altres dels seus turments per fer-los creure que hi ha dies o instants de veritable màgia.