25.03.2021 - 21:50
La ràbia pot ser un gran impuls creatiu, igual com l’amor. I una mescla de totes dues coses la podem trobar en el nou llibre de Maggie O’Farrell (1972), Hamnet, que a casa nostra ens arriba gràcies a l’Altra Editorial i en versió de Marc Rubió Rodon. Quina ràbia i quin amor? Doncs l’amor de l’autora irlandesa, que quan era adolescent es va enamorar platònicament de Hamnet Shakespeare, el fill de l’autor de Romeu i Julieta, que va morir als onze anys. I la ràbia per veure que la seva mare, l’Agnès, era sempre la dolenta en la vida del dramaturg més famós de tots els temps. Un còctel explosiu al qual s’ha d’afegir encara un component més: la fascinació absoluta de Maggie O’Farrell per Hamlet, que considera que és la millor obra de William Shakespeare.
Maggie O’Farrell ja és una autora imprescindible a casa nostra. El seu nom es va anar escampant de mica en mica i ara aquest nou títol s’ha enfilat en molt poc temps fins a les llistes dels més venuts. Els seus fans estan d’enhorabona, perquè Eugènia Broggi, editora de l’Altra, ha anunciat que abans d’un any i mig tindrem tots els llibres de la irlandesa en català. Ara s’enfronta a un desafiament més gran: una obra històrica ambientada en l’època isabelina i amb personatges reals, com Shakespeare i la seva família.
I no s’està de res, perquè la seva tècnica narrativa li permet de narrar el viatge d’una puça des d’Alexandria fins a Stratford-upon-Avon, on picarà Hamnet, el fill de Shakespeare, i li transmetrà la pesta bubònica que l’acabarà matant, per exemple. I aconsegueix enganxar el lector al trajecte del petit insecte de tal manera que no pot abandonar-lo. Segons Broggi, “en el llibre hi ha una reproducció portentosa del segle XVI, dels seus paisatges, sí, però sobretot de la vida petita en un llibre que parla de la pèrdua, de les relacions familiars i de les relacions de parella i de la maternitat sempre en tensió; en definitiva, els grans temes de la seva literatura”.
La passió de Maggie O’Farrell pel fill de Shakespeare ve de lluny. “Vaig sentir parlar del nen quan tenia setze anys, un professor brillant ens ho va explicar i em va tocar la pell, la història em va enamorar. Hamlet continua essent la meva història preferida, i aquell nen era com si fos el meu germà. Llavors vaig posar el dit sobre la lletra ela del títol i vaig pensar que era el mateix nom del seu fill. A la universitat vaig descobrir fins a quin punt Shakespeare era misteriós, com a ésser humà, com a persona. Sabem tan poc sobre el Shakespeare home i hi ha tants forats i esquerdes malgrat tots els esforços dels investigadors, que la possibilitat que hagi titulat la seva obra més important amb el nom del seu fill mort (perquè a l’època isabelina Hamnet i Hamlet eren el mateix nom) fa que el llibre es converteixi en el text d’un pare que fa el dol i es converteix en home.”
La història rondava la novel·lista de feia molt de temps, però hi havia una superstició que endarreria contínuament el moment de l’escriptura. “L’obstacle era el meu propi fill, jo tinc un fill i dues filles, com Shakespeare, i vaig dir que no volia escriure aquest llibre abans que el meu fill hagués passat els onze anys, perquè per escriure’l t’has de posar en el lloc d’una mare que sap que no pot salvar el seu fill. Jo volia dignificar la vida d’un fill oblidat, que només ocupa una nota al peu en la biografia de Shakespeare, el volia recuperar i donar presència i veu. Per fer-ho necessitava la seva mort, necessitava que el lector sentís el dol. I no volia escriure fins que el meu fill hagués fet com a mínim els onze anys, no perquè pensés que pogués agafar la pesta bubònica, sinó per una superstició. Mentrestant, escrivia altres llibres.”
De fet, l’autora diu que li ha estat molt dur escriure l’escena de la mort i de l’enterrament. “He tingut una connexió tan profunda amb Hamnet a la novel·la, que a casa no podia escriure la seva mort, la vaig escriure en un petit espai que tenim adossat, ple d’eines i que està mig derruït. Allà, amb el portàtil, escrivia escenes per parts, durant quinze minuts o vint. Per escriure aquest llibre, has de visitar aquest lloc i imaginar com et sentiries si perdessis un fill. De fet, hi ha una bona part del meu fill en Hamnet, aquest nen desconegut.”
L’altra dificultat afegida ha estat parlar de gent que va viure de debò fa cinc segles. “Els has de respectar. Els seus ossos són vora una església i has d’anar amb compte, perquè no pots imposar les teves opinions. He emprat tot allò que podia saber sobre aquestes persones, especialment la gran documentació que hi ha sobre el pare de Shakespeare, John, que era un guanter conegut, que va fer tràfic il·legal de llana, i que quan ho van imposar com a obligació, no va voler anar a l’església. Però tenim molt poca informació de William, de qui només tenim sis còpies de la seva signatura. Això sí, podem veure la casa i l’habitació on va créixer i és un viatge que us recomano molt. Intento teixir tants fets com sigui possible per honorar aquests personatges reals.”
Tant és així, que el dramaturg no acaba essent el personatge principal del llibre, entre altres coses perquè ell vivia la major part del temps a Londres, on treballava i escrivia les seves peces, mentre que el drama principal s’esdevenia a Stratford-upon-Avon. I aquí és quan surt la ràbia, perquè la majoria de les biografies de Shakespeare presenten la seva dona Agnès gairebé com un ogre, algú que havia fet el possible per enredar-lo perquè es casés amb ella, lletja i de moral lleugera. “I jo mai, en tota la investigació que he fet, no he trobat cap prova d’això”, explica O’Farrell. “M’horroritza veure com s’ha tractat l’esposa de Shakespeare, com si els biògrafs li volguessin concedir un divorci retrospectiu, i jo no em crec res de tot això. Al final de la seva carrera, Shakespeare era milionari i enviava tots els diners a Stratford, vivia en habitacions modestes a Londres i a ella i a les seves filles els va comprar una mansió. Algú que lamenta el seu matrimoni no fa això. Potser sí que era analfabeta, però no vol dir que fos imbècil. Estic convençuda que el matrimoni entre tots dos era una molt bona associació.”
Encara més desafiaments: submergir-se en l’època isabelina. I per a això Maggie O’Farrell no ha dubtat a mesclar la seva investigació a les biblioteques amb activitats molt més divertides, com ara conrar el seu propi hort medicinal isabelí o aprendre a fer volar falcons. “Quan fas una novel·la històrica, necessites saber tantes coses i a la vegada evitar fer una tesi doctoral, que has de provar totes les maneres de documentar-te. Les novel·les històriques que m’agraden són les que et fan sentir com si bussegessis en aquella època.” I també, és clar, el d’haver d’inventar-ho tot sobre aquest nen. “Del Hamnet real només sabem dues coses, que va tenir una bessona, Judith, i que va morir i no sabem de què. Hi ha dues entrades als registres parroquials en llatí i res més, sabem que l’11 d’agost de 1596 és mort i enterrat a la parròquia i no en sabem res més. L’altre senyal és que apareixen diferents bessons a l’obra de Shakespeare.”
“He llegit molts biògrafs que parlaven de la idea de l’alta mortalitat infantil i les estatístiques són espantoses, però molts biògrafs diuen que les morts infantils no importaven gaire. De fet, tres germanes de Shakespare es van morir, però em nego a creure que la mort del seu fill el va deixar indiferent. Era un nen d’onze anys, el seu únic fill, i no hi ha descendents directes. La mort del fill va ser devastadora i les primeres escenes de Hamlet ja mostren l’enormitat del dol pel fill. Si aquesta obra la llegeixes amb la idea que el llibre té el nom del fill mort, veus que tota l’obra és el missatge d’un pare que és en un regne i que escriu a un fill que és en un altre regne.”
O’Farrell, que s’emociona parlant del nen però també de la brutal obra de teatre que va escriure son pare, assegura: “La idea d’èxit és important per a saber si el llibre funciona com a obra d’art i si funciona com a llibre, que és el que m’interessa. Quan lliuro el llibre, per mi està acabat, i allò que li passa no té res a veure amb mi, m’he de divorciar del llibre i no pensar-hi gaire. Com a escriptor, l’èxit d’un llibre des d’un punt de vista comercial és una cosa en què no hauries de pensar.”
