Magda Campins: ‘La hidroxicloroquina redueix molt la càrrega viral, fins i tot la PCR ja és negativa al cap de set dies’

L’epidemiòloga Magda Campins és la cap del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, a Barcelona. Aquesta setmana ha alertat d’embarassades amb la Covid-19 que presentaven complicacions greus, una informació nova sobre aquest col·lectiu, que fins ara no s’havia considerat de risc i que semblava molt poc afectat. Es mostra prudent respecte d’aquesta qüestió i diu que estan pendents de l’evolució, més tenint en compte la desconeixença que encara es té sobre la Covid-19 i els canvis de punts vista dels experts a mesura que s’ha anat desenvolupant. En aquest sentit, fa autocrítica i diu que de primer es van confiar massa i que s’haurien d’haver pres mesures abans. Parlem amb ella sobre aquestes qüestions, sobre el pic de contagis, sobre quina manera pot afectar la manca de tests i també sobre els tractaments que s’han mostrat efectius.

—A principi de març sosteníeu que es creava més alarma que no calia.  Per què creieu que us vau equivocar?
—Quan la situació només afectava la Xina, les previsions deien que, si aconseguíem de contenir i detectar precoçment els casos que venien, aïllar-los i fer un bon estudi de contactes i posar-los en quarantena, evitaríem la transmissió dins la nostra comunitat i de tenir una epidèmia important. Amb la Xina, aquesta traçabilitat, detecció precoç i quarantena de contactes es va poder fer bé, però la situació va canviar quan va començar l’afectació a Itàlia. Llavors ja ens ho miràvem amb una mica més de reserves perquè hi ha molt més viatgers que vénen d’Itàlia que no pas de la Xina. Això ens va fer estar una mica més en alerta, però al principi sí que vam poder detectar els primers casos que en venien i aïllar-los a ells i als contactes.

—Però això va començar a canviar a partir de cert moment.
—Al principi el protocol era enfocat només a persones que venien d’Itàlia i es feia la prova només a qui tenia símptomes i hi havia viatjat o tenia algun contacte que hi havia viatjat. Salut Pública encara no havia canviat aquest protocol quan als hospitals vam començar a veure que ateníem pacients amb pneumònia a qui detectàvem que tenien la Covid-19. Eren persones que no havien viatjat ni tenien contactes de persones que haguessin viatjat. Això ja ens va portar a veure que hi havia transmissió comunitària i que no eren només els qui havien viatjat a Itàlia. El virus ja circulava en la nostra població i, per tant, s’havien de prendre mesures molt més dràstiques. Però llavors les coses van anar molt de pressa. Tan de pressa que serveis com el 061 es van col·lapsar de seguida. Hi va haver també una manca de PCR, les proves per a poder detectar aquests casos, i llavors ja ens vam quedar en una situació en què només en podíem fer a qui venia a l’hospital.

—Com passa ara, que no es fan proves a la gent amb símptomes com han fet altres països.
—Ara només diagnostiquem qui ve a l’hospital, però persones amb símptomes a escala de la comunitat n’hi ha moltes. Hi ha una transmissió comunitària claríssima. A l’hospital no estem absolutament col·lapsats perquè vam fer un pla de contingència fa un mes i mig, hem anat habilitant noves plantes i molts més llits d’UCI, hem habilitat també un pavelló i tenim hotels a la nostra disposició. Però el problema a escala estatal és que potser ens vam creure poc allò que passava a la Xina. Vam pensar que allà se’ls havia escapat de les mans perquè realment s’enfrontaven a una situació nova, a un virus nou, que llavors no tenia diagnòstic, que quan se’n van adonar i van poder-lo diagnosticar ja en tenien una circulació important a la ciutat de Wuhan i la regió de Hubei i quan van prendre les mesures de confinament l’epidèmia ja estava totalment descontrolada. Vam pensar que aquí, si ens arribava, arribaria molt més tard i molt de mica en mica, amb casos puntuals, i que ho podríem controlar. Aquí és on vam ser una mica il·lusos, perquè ja s’ha vist com han anat les coses… Hem estat massa confiats i no hauria d’haver estat així.

—Aquesta percepció va agreujar la crisi?
—La gran afectació a Itàlia ens va impactar molt negativament a nosaltres i, per tant, poder fer una contenció bona era molt difícil i imprevisible, però sí que hauríem d’haver actuat una mica abans. Les mesures de contenció que es van imposar fa tres setmanes potser les haurien hagut d’imposar una mica abans i potser no hauríem arribat a la situació actual. De totes maneres, jo també voldria ser positiva per les coses que veiem aquests últims dies, i no únicament al nostre hospital. Ja fa uns quants dies el nombre de pacients que atenem a les urgències és menor. No hi ha l’afluència tan gran a urgències ni el volum d’ingressos de la setmana passada. Aquesta disminució de les urgències la interpretem com un brot verd. Probablement es veu l’efecte del confinament que va començar fa tres setmanes i potser aquesta desacceleració de la corba epidèmica es produeix de manera real.

—Però perquè les morts comencin a disminuir encara haurem d’esperar. 
—Les morts es produeixen en persones que ja fa deu o dotze dies que són a la clínica. No és una malaltia tan aguda perquè algú es mori al cap de dos o tres dies de tenir símptomes. Comencen els símptomes respiratoris, la febre, les diarrees… I és al cap d’una setmana que apareix la insuficiència respiratòria i es detecta la pneumònia. Potser una persona gran amb molta insuficiència respiratòria pot morir en quatre o cinc dies, però les persones que requereixen ingrés en les unitats de teràpies intensives a vegades moren al cap de quinze dies o tres setmanes d’haver adquirit la malaltia. Continuem veient moltes morts perquè l’efecte d’aquests ingressos menors no es traduirà en la disminució de la mortalitat probablement fins d’aquí uns deu o dotze dies.

—Llavors arribarà el pic?
—Si la tendència aquesta que veiem ara és real, el pic podria arribar d’aquí a una setmana i mitja o dues setmanes. Després pot ser que ja comencem a baixar. Això quant a casos confirmats amb hospitalitzacions. Les dades de casos confirmats són hospitalitzats, perquè es fa la prova als hospitals, als qui ingressen. El pic en ingressos a les UCI va amb retard perquè els pacients la necessiten al cap d’una setmana o deu dies. Per tant, el pic de les UCI no s’acabarà fins més endavant.

—El col·lapse de les UCI, per tant, podria arribar la setmana vinent i allargar-se?
—La mitjana d’estada d’un pacient en una planta hospitalització és d’uns cinc o sis dies. En canvi a les UCI, la mitjana de l’estada dels pacients amb Covid-19 és de tres setmanes. Això bloca molt la capacitat de llits de l’UCI. Nosaltres aquesta setmana hem començat a donar l’alta a pacients de l’UCI. Fins ara pràcticament no n’havíem donat. Esperem poder anar-ne donant i alliberar llits, però el problema és la llarga estada dels pacients a l’UCI.

—Serà un gran canvi l’arribada de respiradors?
—Et permet d’obrir més llits i tenir més capacitat. D’espai n’hi ha, el problema és l’equipament que necessita la Unitat de Cures Intensives: respiradors, bombes… És indispensable per a obrir més llits.

—Fins a quin punt complica la situació la manca de proves per a detectar la malaltia?
—El problema és que amb les proves que es poden fer ara només veiem la punta de l’iceberg, només els casos greus. Quan es parla de la mortalitat, sí que és cert que són moltes morts, però són sobre el nombre de casos confirmats. Per tant, quan els mitjans es pregunten com pot ser que Espanya o Itàlia tinguin una letalitat més alta que no pas la Xina, la resposta és que a la Xina es feien moltes més proves. Aquí només en fem en els casos hospitalitzats. Per tant, és lògic que hi hagi més morts. El percentatge de morts és només sobre els casos greus. Si fessin proves a les persones amb símptomes que són a casa, que són moltíssimes, la mortalitat baixaria en picat perquè seria sobre el total de persones que tenen la malaltia, no solament sobre les persones greus. Els tests no són importants només per a tenir una xifra bona de quina és la letalitat, sinó també per a aconseguir de conèixer el volum de la població afectada. Això ens permet de saber realment el percentatge de persones que encara no l’han passat, perquè si hi ha una segona o tercera onada podrien agafar-la. També és informació útil per a desenvolupar mesures per a disminuir-ne la transmissibilitat.

—En quin sentit?
—És molt diferent dir que s’ha d’estar a casa i seguir una sèrie de normes a algú que li han confirmat que té la malaltia que no pas a algú a qui li han dit que la pot tenir pels símptomes que presenta. Aquesta persona no té la mateixa consciència de risc de transmissió. El període d’aïllament de catorze dies es pren de manera diferent si es té el diagnòstic confirmat que si no. Qui ho té confirmat es quedarà tots catorze dies a casa encara que en faci set que no té febre, però l’altre probablement no. Ara això no té tanta importància perquè s’ha decretat el confinament total, però quan comencem a aixecar les mesures de confinament de manera esgraonada, si no podem fer tests ràpids i saber la situació de la comunitat, tindrem moltes dificultats.

—Heu explicat que a l’Hospital Vall d’Hebron s’han detectat casos d’embarassades amb la Covid-19 que han estat greus. Com s’explica, tenint present que en principi no eren població de risc?
—Amb les publicacions que teníem de la Xina semblava que les embarassades, com els nens, tenien molt poca afectació. Eren molt pocs casos, i sense complicacions, pràcticament. Quant als nounats, sí que semblava que hi havia casos de prematuritat, però tampoc no s’hi veia una afectació important. Les dades encara són molt prematures i encara no tenim coneixement de què passa als altres hospitals, però nosaltres aquesta setmana tenim hospitalitzades algunes embarassades amb complicacions greus pel coronavirus. Embarassades que requereixen ingrés a la Unitat de Cures Intensives, que necessiten ventilació mecànica… El fet que ens hagin aparegut diversos casos en uns dies ens ha fet estar molt alerta i pensar que la realitat que ens van explicar els xinesos en les seves publicacions potser no és la mateixa. Estem molt alerta de veure què passa amb les embarassades perquè això que ens ha passat aquesta darrera setmana ens ha sorprès i preocupat.

—Hi ha més informació sobre si es pot transmetre el virus al fetus?
—Per les coses que sabem, sembla que per via transplacentària no es transmet. El nen no té el virus en néixer. En els nounats fills de mare infectada, les PCR surten negatives en el moment de néixer. S’ha descrit i hem vist que el segon o tercer dia de vida sí que hi ha algun nounat que l’agafa, però pensem que és més pel contacte amb la mare o el pare, que pel contacte de la mare pot estar infectat. Pensem que s’ha contagiat per transmissió horitzontal, una vegada ja ha nascut, i no pas per transmissió vertical en el moment de néixer.

—Però són casos asimptomàtics?
—En principi són nens sans i sembla que no hi ha afectació. Passa que algunes d’aquestes embarassades greus han tingut parts prematurs. Eren en la setmana vint i escaig o trenta de gestació. Són nens prematurs, que no estan infectats però que tenen aquest problema.

—Hi ha cap informació que apunta que les embarassades poden tenir més complicacions?
—No, això no ho podem afirmar, ni de bon tros. Però quan vaig alertar d’això l’altre dia vaig voler canviar el meu discurs. Sempre donava un missatge de tranquil·litat a les embarassades. Jo ara no podria continuar dient-ho, perquè aquesta setmana n’hem ingressat de molt greus. Amb precaució, hem de veure què passa.

—Respecte dels tractaments, Andorra i Marsella n’han començat un amb hidroxicloroquina i azitromicina. A l’Hospital Vall d’Hebron es fa servir?
—Sí, amb la hidroxicloroquina es veu un efecte antiviral, redueix molt la càrrega viral del pacient. Al cap de cinc dies disminueix i fins i tot la PCR ja és negativa al cap de set dies. Aquesta és una gran diferència en comparació amb els moments en què aquest tractament no s’administrava i la càrrega viral continuava essent molt alta durant molts dies. En canvi, l’azitromicina té un efecte antiinflamatori, perquè una de les complicacions greus de la infecció és que desencadena l’anomenada tempesta immunològica. La cascada d’inflamació que provoca el virus en l’organisme fa que sigui, moltes vegades, exagerada, i això provoca les complicacions greus. L’azitromicina pretén d’abaixar aquesta resposta inflamatòria exagerada.

—Es començarà a administrar el tractament amb hidroxicloroquina i azitromicina a fora dels hospitals?
—Es planteja que l’azitromicina, per exemple, es doni a l’atenció primària. Hi ha protocols per a incloure-la com a tractament en persones que no estan malament i tenen símptomes que no requereixen ingrés hospitalari. Es planteja de donar-la a l’atenció primària per veure si evita posteriorment les complicacions.

—Això es farà de manera imminent?
—Ja hi ha equips d’atenció primària i amb infectòlegs que fan aquests protocols ara per ara. Jo crec que és una cosa que no trigarà gaire.