Magaluf o la crònica de la transformació del paradís en infern

L’estiu del 2014 a Magaluf, l’àrea costanera del municipi de Calvià, famosa pels excessos del turisme de baix pressupost, hi hagué un altre dels punts d’inflexió de la seva història, quan es va poder veure i fer-se viral l’anomenat mamading, una fel·lació col·lectiva que es va enregistrar en vídeo i penjar a les xarxes. És una pràctica habitual d’ençà de fa trenta anys, pel cap baix, però fins llavors no s’havia enregistrat ni publicat a internet. La situació en aquest indret de Mallorca és a moltíssima distància dels anys quaranta i cinquanta. Passada la guerra del 1936-1939, en aquesta contrada i especialment a l’illa de la Porrassa, s’hi feien campaments de Fletxes Navals de la Falange i tot era ‘llei i ordre’. Ara els historiadors Tomeu Canyelles i Gabriel Vives n’expliquen la història i analitzen el model turístic actual al llibre Magaluf, més enllà del mite, publicat per Lleonard Muntaner.

Canyelles diu: ‘Som historiadors i l’objectiu inicial era fer un llibre sobre el sensacionalisme informatiu. Vam començar a fer recerca fa quatre anys i mig i vam observar que molts titulars es referien a Magaluf. De seguida ens vam adonar que no hi havia cap llibre específic sobre aquesta àrea i que en canvi és un model turístic del qual es parla moltíssim, i molt sovint amb un criteri forà. A Magaluf es qüestionen molts aspectes sobre el turisme i vam pensar que calia oferir un llibre que fos una primera aproximació per a entendre aquest problema i que servís per a formar-se’n una opinió amb dades, més enllà de les especulacions.’

Al pròleg Bartomeu Deyà, degà de la Facultat de Turisme de les Illes Balears, diu: ‘Aquesta petita localitat ha estat, i probablement continua sent, un laboratori turístic, un banc de proves on, deliberadament o no, s’han assajat models, productes i fenòmens turístics que després han estat exportats a altres destinacions d’arreu del món. I en aquest laboratori s’hi han produït èxits notables, però també importants fracassos econòmics, socials i ambientals. Magaluf ha vist créixer als seus carrers alguns dels més importants imperis empresaris turístics del nostre país, i hi ha vist néixer algunes de les tendències turístiques que, bé o malament, han marcat l’esdevenidor del sector turístic a les nostres illes.’

El llibre ha estat una de les víctimes del confinament, però va recuperant la normalitat, igual com Magaluf. ‘Fins i tot ja hi ha hagut algun cas de balconing i, si es reactiva l’oferta, sortiran una altra vegada un munt de notícies de Magaluf; de fet, diuen que ja es venen paquets rebentats de preu, de manera que serà un any estrany perquè la temporada haurà començat més tard, però per poques coses més’, diu Canyelles.

Malgrat que l’escàndol del mamading va fer que s’intentés regular una mica el turisme de baix preu i excessos alcohòlics, el cas és que s’ha actuat molt poc i Magaluf continua essent en l’imaginari col·lectiu britànic un indret on es poden fer tota mena de rituals de pas d’ençà de tres generacions, pel cap baix. ‘El fet que Magaluf hagi mantingut durant tant de temps el model –continua Canyelles– ha permès que hi hagi una eròtica entorn de la destinació que ha passat de pares a fills. Aquesta mena de turisme per a un jove és fantàstic: sol i platja, alcohol a dojo i la possibilitat de tenir relacions sexuals sense compromís. Els grans operadors turístics aprofiten aquests motors i ho venen com una manera de ser salvatge i lliure i de sortir de la vida quotidiana del Regne Unit. Molts al·lots de 16, 17, 18 o 19 anys ho veuen com un viatge iniciàtic, una destinació on desfogar-se i viure experiències extremes, com ara tenir relacions sexuals amb tres persones diferents durant unes vacances, ser promiscu sense la vigilància dels pares o engatar-te sense haver de donar explicacions a ningú dels teus cercles. A més a més, aquí un al·lot jove pot fer una despesa mínima i destinar el pressupost a l’alcohol i la festa.’

Canyelles és pessimista quant a la possibilitat de canviar aquest model. Si de cas, diu, serà una feina de molts anys, precisament perquè el model ha arrelat molt i en viuen moltes famílies. Els grans operadors han estat els primers de pressionar per mantenir-hi aquesta mena de turisme. ‘Quan als anys vuitanta es va fer la primera reconsideració sobre com havia de ser el turisme de Magaluf, els grans operadors van demanar a les institucions que el model es mantingués i amenaçaren que si hi havia qualsevol canvi anirien a unes altres destinacions, com ara la costa grega, que llavors tenia les mateixes característiques.’ La Mediterrània n’és plena, de llocs com Magaluf, i això causa una feblesa molt gran i una gran dependència. No es pot renunciar a aquest turisme quan hi ha tants negocis que en depenen, sense preveure un gran decreixement econòmic que les institucions no volen de cap manera.’

Magaluf s’ha convertit en el paradigma de la ‘balearització’ i, com varen explicar els periodistes Gina Garcies i Sebastià Verd, ha esdevingut una geografia d’interessos de la qual tothom treu profit. ‘Nosaltres hem mirat de reflectir-ho explicant les experiències dels qui viuen i treballen aquí i tots admeten que aquests turistes deixen doblers i que fan que la maquinària funcioni, que és impensable de canviar la fórmula, una fórmula que compensa la dependència econòmica d’aquest gran monstre.’

Un dels grans interrogants és veure com i per què Magaluf s’ha convertit en això que és. ‘Aquí passen coses que xoquen directament amb la classe de turisme que a tots ens agradaria que hi hagués, però sovint Magaluf és una marca turística i també informativa, que permet un titular perquè ja ven tota sola. Hi pot haver un cas de balconing a Benidorm o a Andalusia i, més enllà dels mitjans locals, no se’n fa ressò ningú; però si passa a Magaluf surt a totes les cadenes de televisió i a tots els informatius. Això demostra que funciona com a titular perfecte. Però el model no és exclusiu d’aquí, sinó molt estès a indrets de la Mediterrània amb les mateixes característiques, com ara Salou, Lloret, Sant Antoni de Portmany o Malta.’

El llibre no s’està d’analitzar Magaluf com a producte cultural. En el curs del temps s’hi han enregistrat nombrosos temes musicals, videoclips, films i programes de telerealitat. I també s’han escrit novel·les ambientades a la contrada (la majoria en anglès i alemany, llevat d’una novel·la negra de José Barrios), que han contribuït a la creació del mite. Canyelles diu: ‘És una realitat incòmoda en alguns casos, però tota aquesta producció cultural ha amplificat la imatge de Magaluf i l’ha desvirtuada; això també ho havíem de recollir al llibre.’

Una cosa és clara: entre la imatge d’uns joves falangistes fent acampades a l’illa de la Porrassa i aprenent valors espirituals basats en el cristianisme, en un règim dictatorial mancat de qualsevol mena de llibertat, i la de noies practicant fel·lacions col·lectives per no pagar les entrades de la discoteca o les consumicions alcohòliques hi ha tot un món. ‘Sembla que hagin passat dos segles, però només han passat setanta anys. I no únicament hem de pensar en el turisme que se n’ha derivat, sinó en la destrucció ambiental i paisatgística. Magaluf era un paradís als anys trenta, on estiuejava la gent amb més possibles de Mallorca. Ara és ben bé l’altra cara, alguns diuen que fins i tot és l’infern.’