Demà se sabrà qui guanyarà –després d’anys de negociacions, converses, acords, ruptures d’acords, mediacions internacionals…– les eleccions per elegir el president de Veneçuela. Competeixen dues opcions oposades: Nicolás Maduro o Edmundo González.

Els sondatges publicats per l’oposició per animar els seus seguidors no són creïbles, atès que donen una diferència de vint punts a favor de González. Si el resultat el decideix la gent que assisteix a les mobilitzacions, en canvi, Maduro guanyarà clarament, atès que ha congregat multituds als seus actes.

L’oposició no ha pogut fer servir, com Maduro, les infrastructures de l’estat –transport gratuït, permís als treballadors, televisió pública…– per a la campanya. En canvi, ha comptat amb diners dels Estats Units i el suport dels mitjans de comunicació dels països veïns.

Demà l’oposició tindrà un problema greu. Aquests darrers anys, a causa de la greu situació del país, milions de ciutadans se n’han anat a l’estranger –quants?, tres milions, cinc?– i solament 64.000 han demanat de votar. Com que la gran majoria dels qui han deixat Veneçuela són contraris a Maduro, l’oposició perdrà milions de vots.

“Solament els qui treballem al consolat hem votat Maduro”, va confessar amb desesperació a aquest columnista el cònsol de Veneçuela a Bilbao l’abril del 2013.

I una comprovació: igual que passa a l’Havana i a Bogotà, els taxistes a Caracas també són de l’oposició.