Madrid no crema. És el tercer poder el que és calentet

Els polítics i el sistema, en general, s’encaparren a fer-nos empassar a culleradetes el seu relat, ajudats pels mitjans de comunicació. Els carrers de Madrid no cremen, el que hi ha a les portes de la seu del PSOE a Ferraz són aldarulls, i ja els va bé al PP i al PSOE ensenyar-nos cada dia aquesta colla de fatxes sense cervell amb el braç alçat o passant el rosari. Com més feixista sigui Vox, més centrat és el PP, i això són vots. Per una altra banda, al PSOE ja li va bé de vendre el relat que és l’extrema dreta qui va contra l’amnistia, perquè ningú no es vol fer la foto al costat d’aquesta gentola. Amb això, no banalitzo l’extrema dreta, que és molt perillosa. He de puntualitzar, per si de cas, que Madrid no crema avui dilluns a la nit; potser dimecres, que és quan sortirà aquest article, sí. De tota manera, el carrer no mana, encara que milions de persones facin sentir la seva veu, prou que ho sabem.

Hem de parlar de l’elefant a la sala, perquè els que estan en peu de guerra són els jutges, que no volen que ningú els esmeni la plana. Ja els van bé les amnisties fiscals. La del 2012 va concedir el perdó a 30.000 defraudadors, entre ells Rodrigo Rato, Luis Bárcenas i Diego Torres. També els van bé els indults selectius. Fem memòria, i no cal anar a l’amnistia del 1977: els condemnats pel cop d’estat del 1981, tret dels 13 condemnats a penes de dos anys o inferiors, cap no va complir la totalitat de la condemna. Milans del Bosch va complir només 9 anys dels 30 a què va ser condemnat; Armada va ser indultat per Felipe González el 1988; Tejero va obtenir la llibertat el 1996; i el capità Vicente Gómez Iglesias, condemnat a 6 anys, va ser indultat el 1984. D’altra banda, Aznar, el 1998, va indultar Barrionuevo i Vera, responsables del terrorisme d’estat dels GAL.

A l’estat espanyol del 1996 al 2022 va haver-hi més de 10.720 indults, 231 per corrupció. Fins a un total de 139 es van concedir durant el govern de José María Aznar (1996-2004). Uns altres indults són els de Setmana Santa. El consell de ministres indulta uns quants presos, que després van en processó en agraïment a la misericòrdia divina. No deixa de ser curiós que això passi en un estat aconfessional.

Montesquieu el van matar ja fa molts anys a l’estat espanyol. Potser és per això que els tribunals no van saber mai qui era el senyor X en el cas del GAL, ni identificar M. Rajoy en els anomenats papers de Bárcenas.

Més que l’amnistia, és el mot lawfare el que més els molesta, concretament que el congrés dels diputats pugui constituir comissions d’investigació de les quals es poguessin derivar “situacions compreses en el concepte de lawfare o judicialització de la política” com diu l’acord PSOE-Junts.

Potser ara mateix el cas més significatiu és el del jutge de l’Audiència Nacional García-Castellón, que, sense cap pudor, ha aprofitat la mort d’un viatger francès per infart, produït a l’hora que els manifestants van ocupar l’aeroport del Prat, per acusar el president Puigdemont i Marta Rovira de terroristes. Garcia-Castellón és un dels sis jutges que el jurista i ex-lletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías ha assenyalat per exercir lawfare durant la seva carrera; també assenyala Vicente Ríos, Alba Rico, Marchena, Llarena i Lamela.

El tercer poder crema, un poder que no elegeix el poble, i que no està subjecte a cap control. Fa quatre anys i onze mesos que ha caducat el mandat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), encarregat de l’administració interna del tercer poder de l’estat. Aquesta circumstància provoca, sobretot, el col·lapse del Tribunal Suprem, minvat per gairebé un 30% de vacants produïdes per les jubilacions i baixes dels magistrats que no es poden cobrir. I, tot i caducat, els seus membres s’agafen a la cadira com paparres i es passen la seva tan estimada constitució per l’engonal.