Madame Gisèle i el seu fill

És una fotografia preciosa, la mare i el fill ben junts, cares de fred, els caps a tocar, el d’ella, que és més baixeta, una mica recolzat al muscle d’ell, la mà dins d’un guant negre que completa l’abraçada, delicadament, sobre el pit de Florian, un fons difuminat d’hivern, edificis de finestres llargues amb porticons clars i un canal verd d’aigua de mar i el cel que insinua capvespre i aquesta gelor dels dies de Nadal que transmet, també, una calidesa i una serenitat.

I els somriures.

Els somriures, sobretot.

No sé per què provo de descriure-la, si la podeu veure directament, la fotografia, si de fet ja l’heu vista perquè és la imatge que aquest text acompanya avui. El text a la imatge i no a l’inrevés. Potser ho faig perquè de vegades els mots ens ajuden a acabar de fixar coses que els ulls han vist i que no volen oblidar. Els somriures, per exemple. Els somriures que ja són un nus a la gola d’emoció. Els somriures, francs i nets i victoriosos.

Vaig trobar aquesta fotografia a Bluesky, ara fa poc, que no sé qui la repiulava (que em disculpi, si us plau, la memòria fatal, si de cas un dia llegís això) i em va fer un salt el cor. I el nus a la gola que ja he esmentat. I empassar-me saliva per no plorar. Plorar per a bé, vull dir: de sentiment. I de ganes de dir-li, a la dona pèl-roja d’ulls tan vius, que sí senyora, aquesta sou vós malgrat el mal terrible, el mal insuportable, inimaginable, que us han fet: oui madame, aquesta sou vós amb un dels vostres fills.

El món la coneix com a Gisèle Pelicot perquè ella ha decidit que així la conegués. Aquesta lliçó grandiosa i la frase clara que la representa: que la vergonya canviï de bàndol. Perquè de res no s’ha d’amagar ni d’avergonyir ella, que durant anys ha estat víctima de la violència perpetrada contra el seu cos per part de qui tenia per marit i de desenes d’individus més, de totes les edats i condicions, que s’aprofitaven de l’estat d’inconsciència induït pel marit per violar-la (setanta-un homes, s’han quantificat als vídeos que Dominique, el marit violador, enregistrava, cinquanta dels quals han pogut ser identificats i condemnats però la resta, no; la resta, no). El cas és terrorífic i significatiu, també per la claredat amb la qual assenyala les pèrfides conseqüències de la dominació patriarcal incrustada a les nostres societats. El cas és terrorífic, significatiu i en parlem obertament perquè ella, madame Gisèle, així ho ha determinat: a cara descoberta perquè no s’ha de donar vergonya de res, projectant els vídeos espantosos a la sala de judici perquè abaixin la cara ells, els fastigosos i execrables violadors. Amb el cognom de casada mentre ha durat el procés perquè no vol que els seus fills, David, Caroline i Florian, ni tampoc els seus néts, se n’hagin d’avergonyir, ans al contrari: que el cognom no els quedi lligat al violador sinó a la víctima invicta, que puguin mostrar-se orgullosos de ser parents d’ella, de Gisèle Pelicot, la dona que ha marcat el 2024 de manera tan humana i honorable.

Fins i tot en això ha estat exemplar, madame Gisèle. Ara ha recuperat el cognom que tenia de soltera, i viu en un altre lloc, i rep ajut psicològic, surt al mar amb les nétes, i diu que torna a caminar molt i que ja no es cansa.

De primer vaig pensar que la fotografia que encapçala i que justifica l’article era anterior a l’esfondrament del seu món, a saber que el seu decaïment, i el dolor, i la somnolència, i el tot, no eren malaltia sinó una violència d’anys. Però resulta que no. La va penjar el seu fill Florian a les xarxes socials pocs dies abans d’acabar el 2024. I és, de fet, una intensa, i fonda, mirada a l’any que comença, als temps que vindran.

Que, evidentment, és seva, particularíssima, la fotografia. Però que potser hauríem de fer-nos-la, tots, una mica nostra. Per entendre també de quina manera aquesta dona tan normal i tan excepcional alhora ens recorda això que ens hauríem de prendre tots, homes i dones, grans i menuts, tant si ens pensem en col·lectiu com si ens mirem en la nostra estremida individualitat, com una lliçó de vida: que el mal que et fan no et defineix.

I és això.

Gràcies, madame.