Macroparcs solars: totes les masses piquen (II)

Si no n’heu sentit el soroll, el sentireu. És el teixit associatiu de l’interior del país que s’aixeca, s’ajunta i s’organitza per defensar els seus pobles i mitjans de vida. Si no els sentiu, ja els sentireu. I els sentiran, sobretot, els que han badat i ara han de córrer amb la transició energètica que es trepitgen els peus.

L’altre dia parlàvem de carenes i de molins de l’alçada de tres campanars; avui ens centrem en la plana i els macrocentrals fotovoltaiques que poden arrasar, d’un pet, l’equivalent a centenars de camps de futbol. Perquè és de la desmesura, que parlem, senyores. De grans projectes industrials que s’imposen i se superposen als mateixos territoris rurals, plovent sobre mullat. Si ens deien que al sud hi fa més vent que al nord i ens ho vam haver de creure, ara també diuen que l’astre rei peta més de valent sobre el sòl agrícola més barat. Però ei, què fem, pensant tant? Amb tanta pressa ja hi ha qui ho ha pensat tot per naltros: l’administració, per una banda, impacient de complir l’agenda climàtica, i els promotors, per l’altra, amb la mirada posada al núvol dels fons europeus, a punt de descarregar sobre els seus paraigües oberts de cap per avall. Ens referim als grans inversors que posen un dit sobre el mapa i decideixen sobre la terra que aixafen i els seus habitants. En diuen “transició energètica”, perquè “transició especulativa” cantaria massa.

Durant dècades, el model de la gran distribució ha ofegat els pagesos fins a fer de l’activitat agrícola una heroïcitat. Per poder viure de la terra, s’han vist empesos a produir grans quantitats i poca varietat, a arrencar vinya per plantar-hi ametllers, a arrencar ametllers per plantar-hi olivers, a regar el secà i a intensificar la producció, a adaptar-se a un sistema pensat més per a l’exportació d’excedents que no pas per a abastir la proximitat. Té alguna cosa d’això, també, la implantació dels macroprojectes d’energia solar: arrencar A per plantar-hi B, explotar la terra d’aquí per a abastir el consum de més enllà. Però hi ha una diferència substancial entre plantar-hi vida i plantar-hi ferro, en un terme, i és que amb el ferro s’hi acaba el cicle de la vida, el cicle de l’aliment que hi manté l’economia i la gent.

Els territoris amenaçats avui per l’especulació energètica fa dècades que batallen amb dents i ungles per tirar endavant les seues produccions, les denominacions d’origen pròpies, els seus plans de desenvolupament rural. Molts van aconseguir inversions públiques per a portar el regadiu al secà –per a portar-hi el futur–, de part dels mateixos que ara els volen vendre al millor postor. Amb tot, més enllà de l’impacte de la desmesura sobre l’entorn rural, és la irreversibilitat, que condemna a mort els municipis afectats: cada bancal de terra fèrtil lliurada al ferro, és un bancal que perden per sempre els models productius propis, que no són deslocalitzables ni reproduïbles en laboratori. Per entendre’ns: una D.O. d’oli o de vi no es pot embotir en un camió de mudances i traslladar-la a un polígon de l’AMB.

Sentenciar la terra és sentenciar els pobles que en viuen, tornar-los arqueologia. És tan fàcil com això: si la unió fa la força, als despatxos, els petits propietaris de terra hi desfilen d’un en un. Els senyors dels maletins els fan copets a l’espatlla, vós sí que sou llest: si el vostre arrendatari us pagava a deu l’hectàrea, nosaltres us en pagarem mil. Se us ha acabat de mirar temorós el cel, nosaltres us oferim tranquil·litat per vida, la jubilació que us mereixeu. Al final, no us han tingut mai en compte, és hora que penseu en el vostre interès. Fet i fet (alerta, profecia autocomplerta), és qüestió de temps que al vostre poble només hi visquin quatre vells, que tanquin l’escola, el consultori, la cooperativa, això serà un desert, signeu aquí i aquí i aquí. És una altra manera de dir que, com que us han abandonat, abandoneu.

Són pocs votants, els dels tractors, és clar. Viuen lluny dels centres de decisió, lluny de l’imaginari progre que els pinta de burgesos, lluny dels llestets de la classe que els titllen de nimby i, apa, amb la parauleta ja es pensen que han resolt tota la complexitat d’un món. La qüestió és que, mentre ens vesteixen les macrooperacions inversores amb retòrica verda, ningú no explica com es poden mantenir uns pobles sense òrgans vitals. La gent que hi viu o que els vol vius no són els pagerols aïllats i desinformats de l’imaginari de Ciutadans; saben el que volen, i volen si fa no fa el mateix: una implantació fotovoltaica distribuïda equitativament, més pròxima als grans centres de consum, que aprofiti els serveis existents, els polígons industrials i els teulats de les naus, els canals de reg, les mitjanes de les autopistes, les zones periurbanes degradades, i és clar, combinada amb plans d’estalvi energètic eficients. Per al que falti per cobrir, el món rural hi posarà el coll, evidentment.

Acabo amb una proposta com a mínim tan ambiciosa com l’ambició d’algunes energètiques, ni que sigui per empatar: la manllevo del geògraf Sergi Saladié, i té a veure amb la sobirania alimentària. Resulta que de la Generalitat depenen un milió d’àpats diaris, entre escoles, presons i sistema sanitari; però un 70% dels aliments són importats, per aquesta poca varietat que dèiem abans; doncs si tota aquesta teca pagada per naltros fos de proximitat, implicaria una revitalització tal del món rural que seria tot el contrari a l’asfíxia a què se’l vol condemnar ara. Una autèntica revolució que, aquesta sí, contribuiria a l’equilibri territorial, a fer créixer els pobles i a dinamitzar-hi l’economia: just el que no aconseguirà mai cap macroparc eòlic ni fotovoltaic. Doncs res, que si encara ens creiem el país sobirà que volíem ser, l’administració faria bé d’escoltar-se els qui tenen un interès real en la transició energètica, més que no els oportunistes que pretenen fer l’enèsima martingala aprofitant-se de la seua urgència.