Macron, un ànec coix i sense exèrcit?

A banda tot el maldecap polític que significaria, si Rassemblement National guanya i pot formar govern, l’estat francès cal que es prepari per a un problema igual de turbulent, però de caire més administratiu: la disputa sobre on s’acaben les competències del president, Emmanuel Macron, i on comencen les del primer ministre –que molt probablement seria Jordan Bardella. Durant la cinquena república francesa tan sols ha passat tres vegades que tots dos càrrecs fossin d’un partit diferent. El socialista François Mitterrand va haver de nomenar els conservadors Jacques Chirac, entre el 1986 i el 1988, i Édouard Balladur, entre el 1993 i el 1995; Chirac mateix, quan va ser president, va haver de fer primer ministre el socialista Lionel Jospin del 1997 al 2002. Van ser temps d’inestabilitat i desavinences: el sistema és pensat per funcionar de manera presidencialista, però el president resta decapitat si perd el control del govern. El rol de Macron esdevindria en bona part el d’un monarca elegit: sancionaria les lleis, però no les impulsaria.

Aquestes darreres setmanes, ha anat quallant la idea que, en aquest supòsit, el paper del president s’hauria de cenyir a la geopolítica i les tasques de representació diplomàtica. Seria un cap d’estat viatger, mentre Bardella s’encarregués de gestionar els afers interns. Tindria un cert sentit per a Macron: ha estat molt actiu en qüestions internacionals, sobretot en relació amb la Unió Europea. Aquests dies ha estat un dels negociadors per a designar la presidenta Ursula von der Leyen candidata a la reelecció, i ha estat un dels principals impulsors perquè la nova Comissió Europea s’embranqui en una estratègia de rearmament i perquè es cohesioni contra l’amenaça de noves agressions russes amb una política de defensa més integrada i coordinada. Marine Le Pen ha dit que no demanaria la dimissió de Macron, mal que faci un resultat estrepitós –i ell mateix ha dit que no dimitirà encara que perdi–, però voldria escurar tot el plat del president fins al punt que s’hagi de resignar a un rol mínim, també en aquestes funcions. Per primera vegada, l’ha avisat que el títol de cap de les forces armades que recau damunt del president és “purament honorari”.

El partit de Macron ja l’ha acusada de no entendre-hi, en lleis, d’incompetent i de tenir mala fe, però si l’advertència ha sacsejat la campanya és perquè, amb la constitució a la mà, sembla que Le Pen té, com a mínim, part de raó. El tinent general de l’exèrcit Michel Yakovleff, per exemple, una figura influent, declara al diari Libération: “Encara que faci la guitza als macronistes, em sembla que la interpretació que Le Pen fa del text és la correcta. Presidir els consells de defensa no vol dir decidir tot sol. Macron potser podia decidir sense el seu govern –això ho hem vist– però no pas en contra del seu govern.” La constitució diu explícitament que el primer ministre “és responsable de la defensa nacional” i que “té l’administració i les forces armades a la seva disposició”. Per una altra banda, la llei també reconeix que foren competència de Macron mesures tan determinants com l’ús d’armament nuclear, la negociació de tractats o l’entrada en guerra. Hi ha prou marge per a la incertesa: la premsa francesa va plena avui d’opinions contradictòries d’experts, cosa que augura un conflicte gros.

Le Pen ha posat el dit en una nafra important: les propostes en política exterior del programa de Rassemblement National preocupen força el sector liberal de l’ordre francès, que encara la veu com una vella aliada de Vladímir Putin. Per distanciar-se’n, Le Pen ha condemnat la invasió i ha temperat molt les seves posicions sobre Europa –ja no parla explícitament d’abandonar la Unió, per exemple, ni de canviar de moneda, tot i que els fantasmes encara l’acompanyen. Tanmateix, tant a Brussel·les com a Volodímir Zelenski els causa neguit quin grau de suport a Ucraïna hi hauria en un estat francès governat per l’extrema dreta. Macron havia intensificat el seu discurs, els darrers mesos: a començament d’any va dir que caldria sospesar si s’haurien d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terres ucraïneses i encara ho va tornar a insinuar fa unes setmanes. Le Pen ja ha avisat que, si depèn de Rassemblement National, la participació francesa a la guerra canviarà respecte de Macron: “En Jordan no té cap intenció de barallar-s’hi, però ha traçat les línies vermelles. El president no podrà enviar tropes a Ucraïna”, ha dit.

Fins ara, Bardella s’ha mostrat partidari de continuar enviant a l’exèrcit ucraïnès les armes justes per a poder-se protegir, però ha insistit sovint que faria per manera d’evitar una escalada militar. “Cal mantenir el front i alhora evitar qualsevol risc d’escalada amb Rússia, perquè és una potència nuclear”, va dir fa uns dies. També ho és l’estat francès, una potència nuclear –l’única del continent, sense comptar-hi el Regne Unit–, i aquesta és, de fet, una altra de les discrepàncies centrals entre Macron i Le Pen, que sobrevola silenciosament el debat sobre qui pilotaria les forces armades en cas de cohabitació. Fa uns mesos, Macron havia posat damunt la taula la possibilitat tant d’ampliar, per una banda, el poder nuclear de l’estat francès, com d’europeïtzar-lo, per protegir els vint-i-set països de la Unió en cas que el mapa geopolític s’enlletgeixi els pròxims anys. Rassemblement National no en vol ni sentir a parlar, d’aquesta europeïtzació nuclear –els conservadors, tampoc–, perquè consideren que erosionaria la sobirania francesa. Bardella ha contradit l’antiga aposta de Le Pen per abandonar el comandament de l’OTAN, però tot és un estira-i-arronsa continu: si guanya l’extrema dreta, el paper defensiu i geopolític de l’estat francès pot girar com un mitjó.