Macron i el laberint de la devolució de l’art africà espoliat

Impotent per a resoldre la crisi social del moviment de les armilles grogues, Emmanuel Macron es va endinsant en un altre esbarzer complicat. Amb la promesa de retornar l’art africà, el president francès comença una línia de treball que, sobre el paper o de paraula, potser li ha fet guanyar  vots d’algerians i africans, però que podria donar-li grans maldecaps a l’hora de fer realitat la seva promesa. Passi què passi, i dubto que sigui la seva intenció, és segur que la polèmica originarà una discussió a fons, i molt oportuna, sobre l’essència i la pervivència del colonialisme.

Quan Macron era candidat va descobrir que les crítiques al colonialisme li podien donar bons rèdits electorals. L’any 2017, en plena campanya, va guanyar les simpaties dels algerians declarant que el colonialisme francès havia estat ‘una veritable barbàrie i un crim contra la humanitat’. Fins llavors cap polític important de l’estat francès no ho havia reconegut. La polèmica va ser instantània. La dreta de François Fillon i l’extrema dreta de Marine Le Pen van saltar, ferides d’indignació patriòtica.

El 28 de novembre de 2017, ja president, Macron hi va tornar. Aquesta vegada a la Universitat d’Ouagadougou, Burkina Faso, on va declarar que el patrimoni de l’Àfrica havia d’exposar-se a París, però també a Dakar, Lagos i Cotonou. Proclamà que no podia acceptar que ‘gran part del patrimoni cultural de molts països africans estigués a França’, i va anunciar que en cinc anys volia forjar les condicions necessàries per a les restitucions temporals o definitives del patrimoni africà als seus països. A Ouagadougou va obtenir aplaudiments entusiastes. A París, crítiques i preocupació.

El pas presidencial següent va ser encarregar a dos experts un estudi sobre la qüestió. Després de vuit mesos de treball, fa uns dies, l’economista senegalès Felwine Sarr i la historiadora francesa Bénédicte Savoy, lliuraven a Macron el: ‘Rapport sur la restitution du patrimoine culturel africain. Vers une nouvelle éthique relationelee’. El document recomana que els objectes espoliats i enviats a França sense el consentiment dels països d’origen hauran de retornar-se permanentment si el govern del país d’origen ho sol·licita. Segons els autors, del 90% al 95% del patrimoni cultural africà és fora del continent, als principals museus occidentals. La devolució no es faria immediatament, i caldria estudiar tots els casos a fons: que realment vulguin la restitució, que estiguin preparats i tinguin capacitat d’organitzar-la, proposen.

L’objectiu de l’estudi és que la joventut africana tingui accés al seu propi patrimoni i al patrimoni comú de la humanitat a l’Àfrica, i no tan sols a Europa. Per assolir-lo, la presidència francesa vol que es considerin totes les fórmules possibles: restitució, exposicions temporals, préstecs, dipòsits, col·laboracions, etc. Caldrà una feina intensa dels museus francesos amb els seus homòlegs africans, i amb els de més països europeus que també tenen obres.

Tot i que l’estudi encarregat per Macron no és vinculant, la incògnita és saber fins on està disposat a arribar el president francès en el compliment de la promesa. Són desenes de milers d’obres d’art.

D’acord amb el Museu du Quai-Branly-Jacques Chirac i el Ministeri de Cultura, Macron ja ha decidit de restituir vint-i-sis obres reclamades per Benín, i organitzar a París l’any que ve una reunió multilateral amb delegacions africanes i europees per a dissenyar ‘una política de futur, fundada en la recerca de l’universal, i en la inscripció de les obres d’art en el si d’un patrimoni comú de la humanitat’. Ja tenim la polèmica aquí.

El Senegal i la Costa d’Ivori ja han anunciat que reclamaran formalment el seu important patrimoni dipositat als museus de l’ex-metròpoli.

El món museístic francès ha rebut la proposta amb preocupació. Segons com evolucioni, l’alarma podria estendre’s a Londres, per les col·leccions del Museu Britànic, Berlín, Brussel·les, Hamburg, Lisboa, Chicago… O Nova York, per les obres dipositades al Metropolitan.

Desnazificar-se, sí; descolonitzar-se, no
Tot Europa va estar d’acord que calia desnazificar-se, que era imprescindible. Per contra, ningú no va dir que també calia descolonitzar-se, desimperialitzar-se. Lògic. El nacionalsocialisme havia estat derrotat. I el nacionalisme colonialista de velles aspiracions imperials havia guanyat. Robar als jueus és delicte. Robar als països pobres, no. Tothom veu amb bons ulls que es tornin les obres d’art espoliades pels nazis als jueus, però hi ha molta oposició a l’hora de retornar les obres d’art africà espoliades pels estats europeus. El dret de botí de conquesta depèn de si guanyes o perds, si ets ric o ets pobre. De la força dels teus exèrcits: militars, religiosos i empresarials. I dels teus profetes i fabricants de consens, els historiadors i els xarlatans que imposen opinió (relat, què en diuen ara…) a les escoles, a les universitats o als mitjans.

Només cal recordar l’enorme polèmica que va originar l’any 2005 una llei d’ensenyament francesa que establia que s’expliqués el ‘llegat positiu’ del colonialisme francès a les escoles.

La devolució de l’art espoliat pel colonialisme és qüestió d’una immensa complexitat. Afecta l’arrel ideològica i cultural del colonialisme i de la superioritat política i econòmica europea. Macron ha fet les primeres passes per a perdre’s en un laberint. A la vegada, volent-ho o no, pot desfermar un debat molt important i necessari sobre el colonialisme, com també el paper de l’estat, la memòria, l’art i la història.

Heus ací tres exemples que penso que conviden a reflexionar i donen idea de la magnitud d’una assignatura pendent de difícil resolució.

Des lions com des danseuses, una novel·la d’Arno Bertina
Divertit i premonitori, l’escriptor francès Arno Bertina va publicar l’any 2015 a les Editions La Contre Allée la novel·la Des lions com des danseuses, que no ha estat traduïda al català ni al castellà. És una faula intel·ligent basada precisament en l’espoliació d’obres d’art africà practicat per França i els països europeus. Val la pena de llegir-la perquè, amb una proposta de primer aparentment innocent, dispara al cor de les contradiccions europees sobre l’art i el colonialisme i, per extensió, portant-les a l’extrem, arriba, en la ficció, a posar en evidència l’Europa que tanca fronteres i no sap com afrontar l’onada actual d’immigració.

La narració explica que un grup de reis del país bamileké, al Camerun, envien una carta al director del Museu de les Arts Primeres del Quai Branly de París, demanant de poder visitar gratuïtament el museu on s’exposen les obres d’art originals del seu país. Poc després, envien una segona carta amb còpia al Ministeri de Cultura, la UNESCO i la Unió Europea, dient que si no els concedeixen la gratuïtat de la visita, reclamaran les obres més importants, entre les quals hi ha el tron del seu regnat. El debat és immediat. Els professionals del museu saben que hi ha moltes llacunes i forats negres per a demostrar l’adquisició de les obres, la majoria de les quals han estat fruit de l’espoliació militar, missioner o de marxants d’art i col·leccionistes que sovint les han obtingudes per quatre duros o fent intercanvis ridículs i molt poc equitatius.

El museu accedeix a concedir-los la gratuïtat de l’entrada, però al cap d’un any, emprant la mateixa lògica, els reis demanen també la gratuïtat dels visats per a entrar al país a visitar el museu. I així, successivament, amb molta parsimònia, cerimoniosament, cada any reben una carta en què les demandes i la polèmica que originen a França augmenten. Després demanaran la gratuïtat de les exposicions temporals. El debat s’estendrà per Europa. Els italians, que han retornat a Etiòpia l’obelisc d’Aksum, reclamaran al Louvre la Gioconda i les obres d’art italià. Més tard, els reis africans demanaran que els deixin exposar a l’Àfrica obres de pintors europeus que es consideren fills de l’art africà, etc. El conflicte es va fent cada vegada més gran, en un crescendo delirant, i molt ben ancorat en la història real, fins a posar-ho tot en dubte, incloses les fronteres de l’espai Schengen, i amenaçar de fer que Europa esdevingui tota gratuïta per als africans.

És una novel·la intel·ligent, divertida i àgil, de lectura interessant ara que a França, gràcies a Macron, ressuscita l’enorme polèmica de l’espoliació colonial.

L’epopeia de l’obelisc Aksum que va robar Benito Mussolini

Europa ha accedit a restituir obres d’art que havien estat robades pels perdedors de la Segona Guerra Mundial, com ara les pintures robades pels nazis als jueus o l’obelisc d’Aksum al nord d’Etiòpia, robat per Mussolini l’any 1937, en un deliri imperial, i retornat i reerigit al país africà l’any 2008. Una història que em sembla molt oportuna de recordar avui.

Etiòpia, aleshores Abissínia, no havia estat mai colonitzada. Per contra, havia infligit als italians sonades derrotes bèl·liques. Fins que el 1937 les tropes de Mussolini van ocupar el país, a base d’exterminar-ne la població amb armes químiques llançades per l’aviació. Orgullós del seu triomf, Mussolini, emulant els cèsars romans, es va endur a Roma l’obelisc d’Aksum.

L’epopeia del monument de llavors ençà és de pel·lícula. L’obelisc, de mil set-cents anys d’antiguitat, té vint-i-quatre metres d’alçada i pesa cent seixanta tones. Mussolini se’n va encapritxar, potser per venjança de les derrotes humiliants dels etíops sobre els italians. L’obelisc era a terra, trencat en tres trossos segurament per un terratrèmol, com alguns altres del mateix jaciment.

Per satisfer el caprici imperial del Duce, els seus soldats van haver d’aplanar quatre-cents quilòmetres de terreny entre Aksum i la mar Roja. La peça va arribar per mar a Nàpols, i d’allà a Roma, on va ser erigit i remuntat a la Piazza di Porta Carpena, davant el Museu d’Afers Africans, després seu de la FAO. D’ençà del 1947, Itàlia s’havia compromès a retornar-lo, però els italians van fer l’orni durant cinquanta anys.

L’epopeia del retorn i l’erecció definitiva a Aksum, regió del Trigay, al nord d’Etòpia, va durar del 2004 al 2008. Va passar de tot. Problemes econòmics, logístics i de transport. Va caldre tornar a seccionar l’obelisc en tres parts. L’aeroport d’Aksum era massa petit perquè l’avió capaç de transportar les peces pogués aterrar. El port d’Eritrea era impracticable a causa de la guerra amb Etiòpia. Les peces van estar emmagatzemades un any a l’aeroport de Fiumicino, a Roma, mentre s’ampliava l’aeroport d’Aksum i es reforçaven dos ponts etíops per a transportar-lo amb seguretat. El 2005 es van enviar a Etiòpia, on les tres peces van tornar a ser emmagatzemades fins que els tècnics de la UNESCO culminaren l’erecció de l’obelisc l’any 2008. Una odissea.

El jaciment d’Aksum el 1980 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Per la cultura aksumita, l’obelisc simbolitza l’eternitat.

L’homenatge als antics creadors, de Chéri Samba
Hi ha molts crítics, estudiosos i galeristes francesos que contribueixen a valorar i fer visible l’art africà contemporani. Els cercles artístics francesos han fet avenços per integrar l’art africà en els circuits europeus i internacionals.

Un esdeveniment clau va ser la macroexposició ‘Magiciens de la Terre‘ al Centre Georges Pompidou i al Grande Halle de la Villette l’any 1989. Per primera vegada a França s’exposaven les obres d’un centenar d’artistes majoritàriament no ‘occidentals’. Hi havia artistes africans, asiàtics, australians, llatinoamericans i, entre tots, també, els catalans Miralda i Zush.

Allò va ser la descoberta d’un món nou. Un planter d’informació i coneixement per a tots aquells interessats en l’art africà que després hem volgut conèixer els artistes als seus països, i, a través seu, copsar una mica el panorama actual de l’art contemporani al continent negre. Des de llavors, les relacions dels artistes africans amb l’ex-metròpoli ha estat continuada i habitual.

L’estiu del 2015 vaig visitar a París l’exposició ‘Beauté Congo 1926-2015 Congo Kitoko‘. una mostra molt interessant sobre l’art contemporani congolès que incloïa, a més de pintura, música, còmics, fotografia i escultura. Era una meravella que t’endinsava en la potència, creativitat i energia de l’escena artística d’aquell país. Un dels participants era el veterà i famós Chéri Samba, que ja havíem pogut conèixer a la Fundació Miró l’any 1991. Entre les seves obres, n’hi havia una de titulada Hommage aux anciens createurs, que tractava sobre l’espoliació de l’art africà antic i el menyspreu que sentien els marxants i col·leccionistes europeus per aquells artistes, com ja havia denunciat el crític alemany Carl Einstein en la seva obra: La sculpture nègre (1915).

El quadre és un autoretrat de l’autor congolès davant unes obres d’art africà antic. Als laterals de la tela hi ha un text que encaixa perfectament en el debat d’avui:

‘En visitar a petició oficial la sala d’exposicions del Volkerkundemuseum de la Universitat de Zuric, que és al subsòl d’un jardí ple de bambús, em va deixar esbalaït el gran nombre d’objectes antics (màscares, tèxtils, estàtues…), tots de molt alt nivell, que conté aquesta sala. Sentia com si alguns dels objectes em refreguessin el cos. Em vaig adonar que aquells objectes tenien encara els seus poders supranaturals i eren vertaders. Perquè en aquella època en què al mercat no hi havia competència, no hi devia haver peces falses. Alhora, em va deixar atònit saber que el Sr. Coray, que era qui havia aplegat aquella col·lecció tan impressionant, no havia estat mai a l’Àfrica, d’on provenien les obres de la seva col·lecció, per a conèixer els creadors a qui jo reto homenatge. Hi ha més col·leccionistes semblants al Sr. Coray?’ Chéri Samba, 1999.