23.03.2021 - 21:50
Aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta finestra de VilaWeb per acomiadar-me de la vice-presidència per al País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i fer una mica de balanç, la primera dona. Vuit anys de trepitjar territori, amunt i avall dels Països Catalans, amb els seus clarobscurs. Moments difícils. El 2013, el mateix any que estrenava el càrrec, el PP va apagar la RTVV i ens van deixar als valencians sense una ràdio i una televisió públiques i sense mitjans en català. Recordem que abans s’havia apagat el senyal de TV3, senyal que encara no hem recuperat. Per acabar-ho d’adobar, el mateix govern del PP es va treure de la màniga la “llei de senyes d’identitat”, llei que ens condemnava a l’ostracisme, vetant el nom de País Valencià, quan ens referíem al territori, o de català, quan ho fèiem a la llengua. Ens governava la incultura, i els atacs eren constants. N’era ben conscient, de les dificultats, per això mateix em vaig presentar per a vice-presidenta, per fer espatlla, amb la voluntat de defensar els interessos dels escriptors i les escriptores que han triat el català per a la seva ploma, mantenint la seva presència en el món cultural, representant-los en les institucions públiques, i amb un objectiu primordial, que és la nostra visibilitat. Som l’associació d’escriptors i escriptores com ara Joan Fuster, Margarida Aritzeta, Isabel-Clara Simó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Tísner, Maria-Mercè Marçal, Enric Valor, i tants altres que ens han assenyalat el camí i ens han ensenyat a no rendir-nos.
Malgrat tot, els moments més complicats els vaig patir el 2017, com no podia ser d’una altra manera. La nostra Associació a prendre posició a favor del dret a decidir, els editors, escriptors i periodistes valencians vam impulsar un manifest en suport del referèndum de l’1-O. Amb les detencions dels líders independentistes i els atacs a la llibertat d’expressió no ens vam quedar de braços plegats, al capdavant de les manifestacions arreu dels Països Catalans, llegint manifestos i tot el que calia per denunciar tanta injustícia. La furibunda còlera del feixisme no es va fer esperar: he rebut amenaces de tota mena, també de mort, he sofert boicots i a més em van incloure en una llista negra de la gent de la cultura, amb una persecució fiscal acarnissada. En cap moment no em va faltar el suport i l’alè dels socis. Ho tornaria a fer, sens dubte. I ara, aquesta maleïda pandèmia, que ja fa un any que ens estalona. Com deia Joan Fuster: “Els déus ajuden els audaços per pur sentit de l’humor.” I nosaltres, els escriptors i les escriptores, en som molt, d’audaços.
Però els bons moments i l’orgull d’estar al servei dels socis supera amb escreix les dificultats. La llum sobrepassa la foscor i en aquests vuit anys m’agradaria remarcar algunes fites importants com ara l’augment destacat del nombre de socis, la consolidació de la diada de Sant Jordi o la Plaça del Llibre. El mateix 2013, acabat d’inaugurar el càrrec i amb totes les dificultats que us he esmentat més amunt, ACPV, l’AEPV, el Gremi de Llibrers de València i l’AELC vam emprendre l’aventura de la Plaça del Llibre, la setmana del llibre en català, que, encara que sembli mentida, al País Valencià no existia. La vam organitzar sense ajuts oficials i amb molta tenacitat, a l’OCCC. Un esdeveniment, a hores d’ara consolidat, que celebrem al bell mig de la ciutat, a la plaça de l’Ajuntament de València, amb ajuts oficials, un gran aparador literari que enguany ha inclòs més de 70 activitats, 3.000 títols i 52 projectes editorials participants, i que hem estès a Castelló de la Plana, Alacant i Gandia.
El 2015, després d’uns quants anys de parèntesi, vam reprendre, en la seva setena edició, la Nit de les Lletres Catalanes, una idea del malaguanyat i polifacètic Simó Aguilar, que des del Club “A la Nostra Marxa” va iniciar l’any 2002. I el 2020, en aquesta vocació de Països Catalans, des del País Valencià hem renovat la dotzena edició. Va ser el darrer acte multitudinari que ens va permetre la pandèmia, un recital d’autors referents amb Carles Duarte, Josefa Contijoch, Pau Faner, Gaspar Jaén, Bernat Joan Marí, Manuel Molins, Teresa Pascual, Rosa Planas i Vicenç Llorca, a més de la música d’Alidé Sans, un sopar literari i un micro obert de lectures de novetats literàries del darrer any. Ens hi va acompanyar Oriol Ponsatí-Murlà, director de la ILC.
Una altra fita per a destacar és el Sopar Estellés, inspirat en el Burns Supper, festa en què els escocesos recorden el poeta Robert Burns i que combina poesia i gastronomia. L’any 2015 va ser l’any del canvi al País Valencià, la fi del govern del PP i el començament del govern del Botànic. Al setembre vam fer el merescut homenatge al poeta: “València homenatja Estellés”, organitzat per ACPV, l’AELC, Ca Revolta i la Societat Coral El Micalet, i en el qual van participar l’alcalde de València, Joan Ribó, el conseller valencià de Cultura, Vicent Marzà, la directora de la ILC, Laura Borràs, i el director del CoNCA, Carles Duarte. També hi va ser present la família del poeta. Va ser el primer acte compartit del nou govern i de l’associacionisme cultural i cívic, i va esdevenir un èxit de públic i participació, en un nou clima de col·laboració entre associacions i institucions valencianes. El Sopar Estellés ha esdevingut un acte de Països Catalans, al qual s’han afegit Òmnium Cultural, el Casal Català de Brussel·les, Escola Valenciana i Obra Cultural Balear, i on connectem simultàniament les ciutats de Barcelona, València, Palma i Brussel·les.
Com va dir Montserrat Roig: “La mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món.” I amb mirada de dona, amb mirada feminista, des de fa set anys lliurem al País Valencià el premi la Lletra Lila, per contribuir a fer visible la trajectòria cívica i artística de dones especialment rellevants en l’àmbit de la cultura i la llengua, i alhora enriquir una diada reivindicativa com el 8 de Març des d’una perspectiva literària. Enguany, la Lletra Lila ha estat per a l’escriptora Maria Josepa Montagut.
El 2020 havíem de celebrar els trenta anys dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, premis que el jurat ja ha deliberat i estem esperant que la pandèmia ens permeti lliurar-los. És un dels premis més antics del País Valencià, que visibilitza i valora els nostres autors. Una vegada més, la nostra associació fa allò que manca fer a les institucions.
Només tinc una espineta: no haver aconseguit que el govern valencià s’incorpori plenament a l’Institut Ramon Llull. Malgrat tots els esforços, les reunions, la col·laboració i la bona entesa, el govern valencià no ha complert la promesa electoral que Compromís duia al seu programa polític, ja en el primer mandat del Botànic. Hem de consolidar l’entrada del País Valencià a l’IRL com a instrument fonamental de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes, a partir de la implementació de la Declaració de Palma del 2017 per la qual l’Institut ha de projectar la cultura catalana feta arreu de l’àmbit lingüístic.
Només em resta donar les gràcies a tanta gent, als agents culturals, a les institucions i associacions que han contribuït a crear les sinergies per visualitzar la nostra cultura i els nostres autors, en especial a ACPV. Sense el seu ajut i sense la complicitat del bon amic Toni Gisbert, res del que us he explicat no hauria estat possible; també a la Institució de les Lletres Catalanes i als seus directors: Laura Borràs, Joan Elies Adell i Oriol Ponsatí-Murlà, sempre donant suport a totes les nostres iniciatives i acompanyant-nos físicament quan cap institució no ho feia. A totes les persones que han format part de la junta de l’AELC, en particular els que m’han acompanyat en la junta del País Valencià tots aquests anys: Núria Cadenes, Octavi Monsonís, Carles Cortés, Pura Peris i Lliris Picó. I a tots vosaltres, els socis i els lectors: gràcies per la vostra confiança, ha estat un honor representar-vos.
