07.11.2023 - 21:40
Començaré amb una nota prèvia: tot i que el títol d’aquest article conté un punt de provocació, ho admeto, l’he escrit a favor del MACBA, no en contra. Al museu del Raval hi he vist bones exposicions i m’agrada anar-hi sovint, però jo procuro no escriure per als col·legues. Sospito que és un dels mals de la cultura catalana: el gremialisme, el fet de comunicar-se només per als –hipotètics– entesos, per al clan. I, per tant, m’he decidit a fer unes modestes reflexions sobre el nostre museu d’art contemporani, deixant de banda els meus gustos estètics; algunes d’aquestes reflexions són només meves. En canvi, algunes altres sobrevolen en les converses del gremi, però no surten quasi mai a la llum.
El MACBA viu en una mena d’invisibilitat i falta de debat públic al país. Fins que en passa una de grossa (com l’episodi de censura del 2015, o el més recent debat sobre l’ampliació) i, aleshores, tothom hi diu la seva, però això sempre acaba en el desori i no serveix de res. Tal com, amb tota probabilitat, aquest escrit meu no en té cap, d’utilitat, o perquè les meves consideracions són errònies o perquè no ho són, o no ho són del tot, però ningú no vol tenir-les en compte. I així es manté el museu fora de les preocupacions de la cultura autòctona, com si el MACBA existís fonamentalment per a projectar-se cap a l’exterior. Aquesta és la meva hipòtesi, que desplegaré en tres aspectes.
1. El MACBA i la desatenció de l’art català. O pancatalà. He fet un petit mostreig de les exposicions que ha programat el museu del 2020 fins ara. No és un mostreig ben fet, que consti, però corrobora una sensació que tenim molts: que el museu fa temps que ha renunciat a una mirada sobre el panorama artístic contemporani català. I, aleshores, es produeix un fenomen que jo considero una anomalia: que uns altres centres han de fer allò que el MACBA no fa. El MNAC encarrega a artistes catalans d’ara lectures sobre els seus fons o intervencions a les seves sales (l’última, la de Laia Estruch, que, per posar-la d’exemple, només té una obra a la col·lecció del MACBA i prové d’un dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona); o organitza unes exposicions tan necessàries com les dedicades a Benet Rossell o Ferran Garcia-Sevilla. La Fundació Vila Casas, en el període de direcció d’Àlex Susanna, va organitzar exposicions d’artistes catalans d’una projecció internacional indiscutible que, a parer meu, s’haurien pogut fer fa anys al MACBA. O, entre més exemples, l’any passat el Born va presentar l’exposició “Art i antifranquisme”, amb un elenc de creadors contemporanis que enfilaven tot un seguit d’arguments molt interessants i necessaris.
No totes aquestes exposicions s’haurien pogut fer al MACBA, és evident. El museu no pot acollir tots els artistes que han treballat o treballen des de la realitat cultural catalana. Ho entenc: aquí és on entra el criteri de la direcció. Però el que sobta és que els successius directors del museu hagin coincidit en unes polítiques culturals similars en què l’art català té, proporcionalment, molt poca presència. Confio que l’actual directora, si no vaig errat, pugui capgirar la tendència. Ja entenc que la funció dels museus d’art contemporani és fer dialogar les obres i els projectes del món amb les autòctones. Però en una línia equilibrada en què, si desapareix la part endògena, el museu abandona la seva funció pública, el servei que ha de prestar a la societat on s’ha arrelat, en la qual també hi ha artistes, pensadors i, sobretot, estudiants i diletants. Per no ser un MOCO (el museu que és a Barcelona però podria ser a qualsevol lloc turístic), per entendre’ns.
El mostreig que he fet (tothom que vagi a la web del museu pot fer-lo) constata aquest desistiment respecte a l’art català: entre el 2020 i el 2023, de 14 exposicions d’autor només 3 han estat d’artistes catalans (la resta són de 6 llatinoamericans, 4 de nord-americans i 1 que va néixer al Marroc i treballa a Berlín). Amb això n’hi ha prou? És cert que el provincianisme es caracteritza per pensar que els de dins són tots bons i autosuficients; el provincianisme invers és aquell que pensa –i fa pensar al món– que només els de fora mereixen crèdit. El MACBA ha de projectar-se cap a l’exterior, com tot equipament cultural, però si abans no s’arrela en la gent del seu territori, aquesta projecció no té gaire sentit.
2. El MACBA i la cultura catalana. Si, segons el meu parer, la programació del museu ens explica coses (Ricard Salvat deia que un centre revela més el seu tarannà per allò que no programa que no pel que exhibeix), d’aquí pengen més coses. Per exemple, el Programa d’Estudis Independents (PEI), que també tradicionalment ha comptat amb un percentatge molt notable de coordinadors i ponents de fora. Com si els professors d’universitat d’aquí –o els pensadors, comissaris i crítics autòctons– no tinguessin prou competència intel·lectual per a participar-hi. Pitjor que això: es ve a dir (de fet, fa anys que Bartomeu Marí, quan era director del MACBA, va tenir la barra de publicar-ho a El País, si no recordo malament) que el museu ofereix un curs anual de pensament artístic per suplir les mancances dels departaments d’història de l’art de les universitats catalanes.
Però això no és cert: ho sé perquè, en els estudis d’art contemporani als centres universitaris catalans hi ha bons professionals, amb projecció internacional; i també n’hi ha que no, és clar. Però això també passa amb els estrangers que convida el MACBA, alguns dels quals són extraordinaris i alguns altres mostren una preparació molt per dessota dels professors o intel·lectuals del nostre entorn. També ho sé perquè si els cursos que ofereix el MACBA fossin tan rellevants, els alumnes catalans s’hi apuntarien. O no, perquè hi ha un problema: encara que volguessin la majoria no ho podrien fer. Els preus de matriculació del programa d’estudis del MACBA és desorbitat. I això té com a resultat que la majoria d’alumnes que cursen el PEI són estrangers de rendes altes que es poden permetre de pagar la matrícula i estar-se mig any sense treballar a Barcelona, la ciutat somiada pel turisme universitari.
I d’aquí torna a penjar un altre problema, segons el meu modest diagnòstic. El MACBA parla, per mitjà de les seves exposicions i de les activitats que programa, de temes importants i d’acord amb un consens establert entre els museus d’art contemporani internacionals: feminisme, (post)colonialisme, pensament crític, art i política… Però els casos d’estudi quasi no tenen mai en compte Catalunya o els Països Catalans, com si aquí no hi hagués pobresa, racisme, visions patriarcals de la societat, problemes de postcolonialisme… Ho diré d’una manera ràpida: m’amoïna i no acabo d’entendre com pot ser que en la història recent del MACBA (malauradament, això és aplicable a la majoria d’institucions artístiques catalanes) no hi hagi cap acostament al cas català quan es parla de totes aquestes temàtiques. Ho escriuré amb astracanada inclosa: si hagués viscut tancat als despatxos o a les sales del museu els darrers vint anys, hauria vist i après moltes coses, però encara pensaria que Jordi Pujol és president de Catalunya.
3. El MACBA i la llengua catalana. L’últim aspecte és rellevant i no m’hi estendré gaire: les publicacions del MACBA han deixat de fer servir el català; els darrers catàlegs només s’han imprès en espanyol i anglès, o només en anglès. Igual com la gran majoria dels Quaderns portàtils que va editant el museu. I això és intolerable. Fa unes setmanes vaig publicar un article en què exposava la paradoxal situació de molts artistes catalans, més de la meitat dels que havia rastrejat, que a les seves pàgines web no feien servir gens el català. Ho lamento: si la gent de la cultura no entén que fer servir la llengua catalana per presentar-se al món potser no els donarà clients, però és una presa de posició política indispensable (que no té res a veure amb l’independentisme, per cert), la derrota és molt afligidora. Ara: aquella és una estratègia privada. En canvi, no es pot sostenir que un museu públic faci la sensació que el català no és una llengua de cultura, de producció de coneixement. Aquesta actitud lliga, em sembla, amb aquesta falta de compromís amb la realitat geogràfica i cultural on s’assenta el MACBA que he insinuat. Tingui raó o no, però, amb la llengua pròpia del país no s’hi hauria de jugar.
Si aquestes consideracions poden fer cap servei, n’estaré satisfet. Ja he escrit al començament que aquest escrit va a favor del museu. Ho diré d’una manera radical: no podem prescindir-ne, del MACBA. Però tinc la convicció que, alhora, el MACBA no pot deixar de tenir en compte amb més intensitat que no ho ha fet fins ara els professionals, les temàtiques o realitats, els estudiants i, sobretot, els públics autòctons. Que de turistes –i de MOCO– ja en tenim prou… i massa.
