Mà esquerra

El gran Francesc Serés l’altre dia va dir una cosa sobre els partits polítics que trobo molt justa, molt càlida i molt tendra de dir. La repetirem: ‘Dins l’independentisme –deia ell– hi ha l’actitud de dir: escolti, vostè com a partit, contesti’m. Però ara, què els vols anar a demanar, als partits? Si els partits estan fotudíssims! Què els vols demanar? Doncs aquí tens gent preguntant què feu, que no preneu la Bastilla? Em recorda aquella història dels exiliats: què fan aquests catalans que no han matat Franco? No entenc aquests que fa cinc anys deien que l’independentisme els sonava a una cosa freak i ara exigeixen per l’altre costat. Tot això pren temps i responsabilitat. I sobretot una part de sacrifici personal i de dolor. Totes aquestes tensions entre Esquerra i Junts Per Catalunya vénen perquè estem gestionant dolor.’

De tots els partits que gestionen dolor el que trobo que ho té més endimoniat és ERC. Esquerra té el cap, Oriol Junqueras, tancat en una depriment presó espanyola. I les conseqüències d’això, i el debat necessari, i les possibles solucions, han quedat enterrades per l’altre debat: que si Puigdemont pot fer de president des de l’exili, que si Puigdemont pot governar via skype, que si Puigdemont això, que si Puigdemont allò. ERC, si bada, es pot deixar emportar per aquest altre debat, tan viu, tan necessari, fins i tot tan urgent, sobre Puigdemont, per acabar arribant… a l’autoengany: creure’s que això solucionarà el seu envit. I no. Puigdemont, faci què faci, no solucionarà un dels principals esculls que té Esquerra damunt la taula: Oriol Junqueras pot manar el partit des d’una presó? I si no ho fa ell, qui? Tancat en una cel·la fosca i freda, pot decidir per ERC? Té la serenor i l’estat d’ànim ideal per a prendre decisions col·lectives? Mentre ERC, com tots nosaltres, parla de Puigdemont, prou important, no afronta el seu gran dilema: volem que Junqueras mani des d’una presó? I ell, què vol ell? Quins efectes té que Junqueras continuï manant i quins efectes té que no? Pros i contres.

Josep Ramoneda, en aquest article, és dels pocs que ha abordat aquest debat, i responia que sí, que veia Junqueras manant des d’una presó: ‘A la presó, malgrat tot, la informació hi arriba, la realitat és crua i hi ha molt temps per a pensar. Probablement els qui hi són tenen més lucidesa per a comprendre l’estratègia que cal seguir que aquell qui s’ho mira des de Brussel·les, envoltat d’aduladors, enmig d’una bombolla en què és difícil de destriar ficció de realitat.”

Oriol Junqueras, en canvi, en una entrevista a Cambio 16 (entrevista, per cert, que li ha costat el càstig d’estar-se dies sense pati) venia a dir la contrària de Ramoneda. Junqueras no s’hi veu del tot, manant, ‘perquè la presó té moltes limitacions’. Per exemple, explicat per ell mateix, no tenir accés a internet. Mai.

ERC comença a tenir a tocar de la mà el somni de tot partit: assemblar-se cada vegada més a la nació. Ser-ne una mena de mirall. ERC té diputades musulmanes que van amb vel, i ateus recalcitrants, en una sola estructura, per exemple. No tothom pot dir-ho. El repartiment de vot entre camp i ciutat d’ERC és el més homogeni. ERC és, per mi, l’autèntic catch all party català. I Oriol Junqueras és un dels grans artífexs d’aquest èxit. Ell és l’home que aconsegueix que els independentistes es facin d’esquerres, i que les esquerres es facin independentistes. És a dir, que avui ERC i CUP siguin més que no pas Junts per Cat entre els independentistes, i que ERC i CUP siguin més que no pas PSC i Comuns, entre les esquerres.

Jo ja ho sé que el debat sobre el president Puigdemont és molt important, i la seva investidura, també. ERC hi ha de dedicar temps, és clar que sí. Però que no s’enganyi pensant que el debat sobre Puigdemont li solucionarà el debat sobre Junqueras. Tant o més important de fer que l’altre. Tant o més cruel que l’altre. Com diu Serés, si l’un té el líder a Estremera, i l’altre a l’exili, què els vols demanar, als partits? Estan fotudíssims. No els demanem impossibles, sinó tota la serenor i tota la mà esquerra per a tractar propis i estranys.