30.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.07.2021 - 12:37
Lyona Ivanova (Esparreguera, 1979) és una de les il·lustradores més populars d’Instagram. Els seus dibuixos, senzills, però entranyables i realistes, representen situacions quotidianes amb tocs d’humor i sovint també són reivindicatius. Moltes de les vinyetes, especialment d’ençà que va publicar Sex-¡oh! el 2019, són sobre la sexualitat femenina i les relacions sexuals vistes des d’una perspectiva feminista, sovint molt crítica. Darrerament, arran de les declaracions de l’influenciador Naim Darrechi vantant-se de no fer servir preservatiu i d’enganyar les dones dient que és estèril, es va fer especialment viral una de les seves vinyetes, que també va servir perquè moltes dones parlessin d’experiències similars. Parlem amb la il·lustradora sobre aquesta part de la seva obra, però també sobre les altres facetes artístiques, com ara la direcció de videoclips o la il·lustració de contes infantils.
—Sou una artista multidisciplinària: il·lustreu, dissenyeu, dirigiu videoclips… D’on us ve aquesta vena artística?
—Ho he mamat d’ençà que era petita. El meu avi patern feia les projeccions del cinema del poble i des de ben petita veia totes les pel·lícules amb ell. El matern era escultor i pintor i la meva mare es va dedicar força a la ceràmica. A casa sempre hem pintat i dibuixat, i al meu pare li agrada molt la música. La melomania i passió pels videoclips em ve de la família del pare, i pintar, de la de la mare.
—Per què Lyona Ivanova com a nom artístic?
—Quan vaig acabar d’estudiar cinema vaig anar a Sicília a enregistrar les projeccions d’una obra de teatre. Tots els actors eren italians i vaig jurar-me que no cauria en la trampa d’un italià… [Riu.] Un ho intentava molt i jo li deia que no. Però finalment vaig voler fer-li un petó, i em va dir: “No, no, que tinc parella!” Llavors vam quedar que, quan cap dels dos tingués parella, ens trobaríem a mig camí entre Roma i Barcelona: Lyon. Quan vaig tornar i em vaig crear un Fotolog, vaig pensar “De Lyon, Lyona!” Amb la idea que si algun dia cercava Lyon a internet potser hi sortia jo. No ens hem tornat a veure, però li vaig enviar Yo mataré monstruos por ti, el meu primer llibre il·lustrat. Li vaig explicar que, per culpa seva, signava com a Lyona. Va quedar-ne encantat perquè acabava de ser pare i és un llibre per a infants. Sembla que aquestes històries hagin d’acabar sempre romànticament, però trobo que és més bonic que li estigui llegint aquest conte al seu fill. Ivanova m’ho vaig posar simplement perquè Facebook em demanava un cognom real, va ser el primer cognom que se’m va acudir…
—Teniu formació com a cineasta. Quan vau començar a dibuixar?
—Quan vaig començar a fer videoclips per Love of Lesbian em van demanar que també fes marxandatge. Em sortia il·lustrar els títols o les frases d’algunes cançons: “La niña imantada”, una nena amb un imant gran; “Yo mataré monstruos por ti”, uns monstres que mataven. Un amic programador em va proposar de fer un conte interactiu i llavors Santi Balmes va escriure’n la història. Vaig començar a il·lustrar, tot i que mai no m’ho havia proposat. Potser ara diria que no sé dibuixar, però en aquell moment m’hi vaig llançar…
—Quan vau començar a fer il·lustracions sobre sexualitat?
—Fa tres anys, em van regalar un vibrador i ho vaig compartir a Instagram amb molta alegria. Vaig començar a rebre molts missatges de dones i noies que em demanaven si em masturbava, si podien fer servir vibrador si tenien parella, o si creia que podrien arribar a l’orgasme amb això, perquè mai no hi havien arribat… Veure que hi havia tant de tabú, vergonya i por em va xocar i vaig pensar que començaria a parlar-ne sense embuts. Vaig començar a parlar de coses que m’havien passat: escenes xocants, ridícules… Pensava que em dirien que tan sols m’havia passat a mi o que era una exagerada, però de cop em vaig trobar dos-cents missatges de noies que em deien: “A mi també m’ha passat, gràcies per dir-ho!”
—Amb quines escenes s’han sentit identificades més dones?
—Per exemple, l’olor dels genitals. Hi ha la llegenda que els genitals femenins fan olor, com si els masculins no en fessin. Vaig fer una vinyeta sobre això i molta gent em va dir que se sentia avergonyida i que tenia problemes per a fer l’amor per la por que la parella l’olorés i no li agradés. Són prejudicis que ens han posat al cap i que ens fan sentir insegures i incòmodes.
—Un gran exemple de la interacció tan intensa que teniu amb la gent l’hem vist darrerament. Arran de les declaracions de l’influenciador Naim Darrechi vantant-se de no fer servir condó i d’enganyar les dones dient que és estèril, vau fer una vinyeta sobre el tema i vau recollir moltes experiències. Què és el que més us va sorprendre?
—Veure la quantitat de persones que s’havien trobat en situacions similars. La majoria són homes que no volen fer servir preservatiu i s’inventen mil excuses o directament se’l treuen sense avisar. Crec que tinc tres-cents testimonis de noies explicant que s’han trobat en situacions semblants! No és només la por als embarassos no desitjats, també són les malalties de transmissió sexual. Les generacions més joves no en sou prou conscients. Sóc d’una generació que va créixer amb la por a la sida, amb moltes campanyes que en parlaven. Crec que ara no és tan present, i hi ha més malalties de transmissió sexual molt fotudes. Potser les persones que decideixen no fer servir preservatiu no tenen prou respecte per l’altra persona per a preocupar-se’n.
Ver esta publicación en Instagram
—A les vostres històries d’Instagram es recollien molts testimonis de dones que explicaven com l’home les pressionava per fer l’amor sense condó. Moltes vegades ells pressionen i en molts casos costa dir que no. Per què encara passa?
—Sí, en sentim pressionades i hi ha certa por a dir-li: “Si no fem servir condó, no ho fem.” Tenim por de perdre l’altra persona, fer-li mal o que pensi que som unes reprimides. Cal fer molta feina encara per a donar a les dones seguretat. És molt difícil de tenir llibertat sexual quan l’altra part no hi està interessada. A les publicacions que faig sempre em trobo que els homes es defensen. En compte de veure’s reflectits i reconèixer que han fet alguna cosa semblant i que l’han cagada, responen: “És que també hi ha dones que diuen que es prenen la pastilla i no se la prenen!” Nosaltres ens hem despertat i intentem canviar, però falta que els homes es despertin. També me’n trobo molts que fan autocrítica, però la majoria no. Com que hi ha una falta d’educació sexual increïble, el sexe s’aprèn amb el porno. Aquí veig la falta de respecte cap a l’altra persona, el fet de veure les dones com un objecte a fer servir.
—Sovint ridiculitzeu tot aquest imaginari centrat en la penetració. Teniu una vinyeta, per exemple, que critica els homes que et penetren amb els dits fent molta força, pensant que és molt plaent.
—Quan ho concentres tot en la penetració, t’oblides d’estimular el clítoris, que és fonamental per a arribar a l’orgasme. Però no és només això, és que molts homes només busquen la seva satisfacció i van a allò que saben que funciona. S’obliden d’unes altres zones erògenes que poden ser plaents, com el coll, els lòbuls, l’esquena… Cal donar-se temps i relaxar-se, però moltes vegades es fa ràpidament i amb una gran obsessió d’arribar a l’orgasme.
—Es comença a fer molta pedagogia sobre el fet que arribar a l’orgasme no és l’objectiu en una relació sexual. Però les dades diuen que ells hi arriben molt més que elles, en les relacions heterosexuals. No cal reivindicar-lo, també?
—Si les relacions canviessin i ens dediquéssim a gaudir d’unes altres coses que no són la penetració, potser els homes no arribarien tan sovint a l’orgasme. Tinc una vinyeta que diu que no és que les dones triguem més a arribar a l’orgasme, és que els homes triguen més a descobrir el clítoris! Si m’estimulo el clítoris puc arribar a l’orgasme en un minut, però ells moltes vegades no el tenen en compte o no saben com estimular-lo. Hem rebut una educació sexual molt focalitzada en la protecció i els mètodes anticonceptius, però no sobre el plaer. Vaig créixer amb por al sexe perquè els missatges que tenia eren negatius: podia quedar-me embarassada o podia tenir una malaltia de transmissió sexual, però ningú no em va explicar que era també una cosa molt maca per a descobrir, que donava plaer. Crec que cal que a l’educació afectiva-sexual a les escoles es parli sobre això, sobre com estimular el clítoris i sobre masturbació.
—Heu parlat de la pornografia, però també és interessant l’imaginari sexual que ha creat Hollywood i que com a cineasta heu analitzat força. Què en penseu?
—Les pel·lícules romàntiques són fatals! Hi ha, per exemple, el mite de l'”empotrador”: entren a casa, ell l’estampa contra la paret, li baixa les calces i la penetra. I dius: “Collons!” Ara comencem a veure cunnilingus i masturbacions, però abans tot era arribar i moldre. Hi ha moltes dones que han crescut veient això i es pensen que és normal. M’escriuen moltes noies dient que els fa mal la penetració. Si et penetren quan no estàs excitada ni lubricada, evidentment que fa mal… De vegades les pel·lícules romàntiques fan més mal que el porno!
Ver esta publicación en Instagram
—Sempre acaben els dos alhora… Mai no es veu que ell acabi i després li practiqui sexe oral a la dona, per exemple.
—A les pel·lícules de Hollywood, no, però hi comencen a haver sèries, com ara Girls, The Bisexual i Pure, amb dones protagonistes i amb un sexe més real: hi ha errors, a vegades no s’ho passen bé, a vegades és un desastre, a vegades riuen per un pet vaginal –que no és un pet, és aire que surt. Tenim el sexe tan mitificat que sembla que tot hagi de ser passional i a vegades també pot ser divertit. Amb l’arribada de directores, això cada vegada es veu més.
—Un altre mite que sovint es veu a les pel·lícules i que també heu criticat molt: la virginitat.
—És una cosa que no existeix. Com es defineix què és perdre la virginitat? Seria tenir relacions sexuals amb una altra persona, però per a mi és quan descobreixes què és la sexualitat, i jo la vaig descobrir sola. És molt relatiu i és un concepte molt lleig que ve de segles enrere, quan una noia verge era més valuosa i si no, no la podien casar perquè estava corrompuda. A més, s’entén que la virginitat només la perds quan hi ha penetració, i en una relació sexual no cal que n’hi hagi. En una relació entre lesbianes potser no hi ha cap mena de penetració i continua essent una relació sexual. Et diuen que ha de ser perfecte, ideal i amb la persona que estimes. És molt probable que la primera vegada no sigui espectacular, de fet és molt probable que sigui un desastre…
—Sou directora de videoclips, un món en què sempre s’ha vist molt de masclisme. També comença a canviar?
—Sí, però hi ha videoclips molt indies i molt guais en què continuem amb els estereotips de la nena “Lolita” dèbil i l’home fort. També és molt difícil de trencar amb la qüestió dels cossos. Un videoclip és molt estètic i fins ara sempre es buscava la bellesa normativa. Ara es comencen a veure cossos diferents, colors de pell diferents, cares diferents… Per fi!
—Com a artista com ho intenteu capgirar?
—Al darrer videoclip que he fet, “Selección Natural”, de la Chica Sobresalto, vaig agafar cinc noies amb diferents cossos per a provar de tenir diversitat. Però és difícil perquè moltes vegades a les agències treballen només amb una mena de dona, i les veus totes iguals. He acabat a Instagram buscant dones que no fossin la típica model.
—De fet, als vostres dibuixos, les dones sovint van sense depilar.
—Sóc força antidepilació. Et demanes per què ho fas, si per tu o per al món, i és perquè de sempre hem mamat les imatges de cames de dones sense pèl. És un patiment! Quan m’he depilat amb cera m’he preguntat per què em faig això al cos…
—També teniu molta tendència pel rosa. Per què?
—És un color que sempre ha estat molt injuriat, el color de les dones, el color cursi. Per mi, en canvi, és un color súper punky, potent i gamberro. De petita l’odiava perquè era el color de les nenes. Com que no era gens femenina, me’l van fer odiar, i ara m’agrada i l’he volgut recuperar.
—Parlem dels vostres darrers projectes. Heu il·lustrat el conte Mochilas, sobre l’assetjament escolar, i teniu molta experiència il·lustrant contes infantils que parlen de temes necessaris o capgiren els estereotips, com ara La revolta de Santa Jordina. És una tendència com més va més freqüent?
—L’assetjament escolar s’havia tractat força als llibres infantils, però cada vegada veig més contes que tracten la diversitat, amb famílies diferents, monoparentals o amb mare i mare. Vam fer Mochilas durant el confinament. Metafòricament, fa visible tot allò que posem a la motxilla: allò que ens ridiculitza, allò que ens fa sentir malament… La protagonista al final porta tant de pes a sobre que no pot ni caminar.
—També heu il·lustrat el cartell del film Donde caben dos, sobre l’intercanvi de parelles. També heu demanat a Instagram sobre la qüestió. Alguna sorpresa?
—Que la majoria de gent encara és molt monògama i molt reticent amb aquest tema. En general, la gent veu impossible de compartir la parella. Vaig rebre molt pocs testimonis de parelles obertes…
—Algun projecte de futur?
—Treballem en un projecte de sèrie d’animació adreçat a adolescents i adults basat en el llibre sobre sexualitat que vaig publicar, Sex-¡oh!. També he treballat en la pròxima obra de Dagoll Dagom, Bye bye monstre, un musical inspirat en el confinament que han viscut milers de nens i famílies. He fet el disseny de la imatge promocional, he il·lustrat el conte de l’obra i he aportat també el dibuix a l’escenografia.
