Luz Josefina Ferre: “Després d’afusellat el pare, la Guàrdia Civil venia a casa per si havíem fugit”

Francisco Ferre Miralles, militant de la CNT, teixidor de vint-i-set anys de Bocairent, va ser afusellat a Paterna el 15 de juliol de 1939. El seu cos és, amb uns altres setanta-cinc represaliats, a la fossa 21 del cementeri de Paterna que avui començarà a exhumar-se. Luz Josefina Ferre, la filla de Francisco, tenia cinc mesos quan van matar son pare. En conserva la partida de defunció, les ulleres i una carta que va escriure a la família just unes hores abans de morir.

Ara, Luz Josefina té vuitanta-dos anys. Els seus fills l’acompanyaran a Paterna per assistir a l’acte d’obertura de la fossa. Un parell de dies abans, parlem amb ella per telèfon. Té l’emoció desbocada: “No pensava que ho veuria, i mira, ha arribat el dia”, diu, amb una mescla de pena i de ràbia per tot allò que sap o intueix que li van fer a son pare. Durant tota l’entrevista, el to de Luz Josefina manté la fermesa de qui creu en allò que diu. Amb tot, en alguns moments, la veu se li esgarra en una mena de dolor antic i de ràbia per tot allò que li van arrabassar.

—Què us va contar la vostra mare sobre el pare?
—Per culpa dels disgustos, la meua mare va emmalaltir, va tenir Parkinson, i quan vaig tenir ús de raó, ella no estava per a contar gaires coses. La poqueta cosa que sé d’ell és això que tinc per ací, la sentència i les barbaritats que els feien. Se’ls emportaven a Ontinyent i abans d’arribar-hi hi havia una porquera. Allí els pegaven pallisses. A mon pare, també li ho van fer.

—Com el van detenir?
—Quan es va acabar la guerra, va venir a casa. Era per la zona de Madrid, de soldat, i va voler tornar de seguida per a veure la família. La seua dona, la seua xiqueta, que era jo… I el van seguir. Mon pare va arribar a casa amb tota l’alegria del món i al cap de pocs minuts van tocar a la porta. Era la Guàrdia Civil, acompanyada de la persona que l’havia delatat. Ma mare deia que ni tan sols havia tingut temps de rentar-se les mans quan se’l van endur.

—De què l’acusaven?
—D’haver matat un capellà, però no era cert. Unes barbaritats, a la sentència… Tot inventat.

—Qui el va delatar?
—Un home d’ací, del poble. Jo vaig saber qui era, m’ho van dir quan vaig créixer un poc, i quan me’l trobava pel carrer li girava la cara a l’altra banda. Que siga del poble, que mon pare arribe de tan lluny, de nit, amagant-se, i que saberen fins i tot a quina hora entrava al poble, amb l’emoció de veure’ns a ma mare i a mi… Aquesta persona no era ni pobra ni rica, però després les coses li van anar bé. Sembla que delatar aportava beneficis. Al meu pare, li van penjar la llufa que havia matat el capellà, però tot era mentida perquè li tenien molta enveja. Militava a la CNT, havia estat a l’ajuntament i havia fet coses bones per al poble. Estava assenyalat. I que el taxaren de criminal, això no s’oblida.

—Com es va assabentar la vostra mare que l’havien condemnat a mort?
—Poc temps després d’haver-se’l endut, ma mare va rebre una carta. Li deien que era a Paterna i que, si el volia veure, tenia unes hores per a anar-hi. L’havien acusat. Tinc la sentència i Déu n’hi do… En aquella època, hi havia molt pocs mitjans per anar de Bocairent a Paterna. Ma mare tenia una màquina de brodar. Brodava per a guanyar-se un poc la vida, però la va vendre per poder anar fins a Paterna a veure’l. Em va agafar en braços i vam anar cap allà. Quan vam arribar, ja no el vam poder veure. Ja se l’havien endut. Li van donar les ulleres, una cartera i una carta amb què mon pare s’acomiadava de nosaltres.

—La conserveu, la carta?
—Sí, és molt velleta. El pobre home, quan la va escriure, estava martiritzat. Probablement li havien clavat una pallissa, està esborronada.

—I què diu, la carta?
—Vol que la llija?

—Sí, per favor.
—”Presó Model, 15 de juliol de 1939. Estimada esposa, els meus pares i germans, filla i la resta de la família. Espere que rebeu aquesta carta amb tota la serenor i sang freda. Pares, la cosa més probable és que, quan rebeu aquesta carta, ja haja existit [així ho llegeix Luz]. Només us pregue que sapigueu que el vostre fill és i ha estat el millor dels mortals com a fill i com a home. Blas [es dirigeix al seu germà], porta’t bé amb els pares. Esposa, Conxa, sabràs que el teu espòs t’ha estimat fins al darrer moment. Només espere que quan la nostra filla Finita [com anomenava Luz Josefina] tinga coneixement, li digues que son pare no va ser un criminal, sinó el més estimat dels éssers humans. Ànims, pares, la vida és així.” [Luz s’emociona durant la lectura de la carta, datada el mateix dia que van afusellar-lo.]

—Després de mort el vostre pare, la família encara estava vigilada.
—De tant en tant passaven per casa, tocaven a la porta, amb aquella capa llarga que es posaven i aquell tricorni lluent i la metralleta o allò que fora que portaven. Venien a veure si érem a casa o si havíem fugit. Vivíem amb por. Ma mare es va posar malalta i obria jo. Vivíem a casa d’una tia perquè vam quedar-nos sense res. Jo em posava a tremolar quan els veia. Em miraven de dalt a baix. Deien buenos días amb una cara molt seriosa. Va ser així durant molt de temps, fins que després era el meu oncle qui anava a la caserna. Jo també hi anava, però el meu oncle entrava al despatx i parlava amb els guàrdies. Jo em quedava fora i, quan eixia, li preguntava què passava i em responia que res, que tot estava bé.

—El matrimoni dels vostres pares va ser molt curt. Com va anar tot?
—Es van casar el 27 de febrer de 1937 i el meu pare se’n va anar al front. Ell tenia un amic d’ací, del poble, que estava casat amb una amiga de la meua mare. No sé com ho van fer, perquè era rar, però uns dies totes dues se’n van anar on eren ells i van fer uns dies junts. Jo vaig venir d’aquesta trobada. No van tenir temps de res més. Vaig nàixer el febrer del 1939.

—Com va ser la vostra infantesa?
—La meua tia ens va recollir a casa seua. La família del meu pare eren pobres i van fer allò que van poder per a ajudar-nos. Era molt trist. La meua àvia anava demanant pels masos: “Per la meua xiqueta”, deia ella, i la seua xiqueta era jo. I allò que li donaven, ho portava a casa. Ma tia, la germana xicoteta de mon pare, quan jo tenia cinc anys, festejava i em duia a tots els llocs. Tenia molt bona relació amb la meua tia Antonia. M’estimava molt. Sabia tot allò que havia passat. Tot és molt trist.

—A l’escola, us assenyalaven com la filla d’un roig?
—No m’ho deien clarament. A més, jo no volia anar a l’escola. Ma mare m’hi enviava i jo no hi anava. Hi vaig anar molt poquetes voltes. Quan vaig ser majoreta, per a treballar a la fàbrica, ens exigien el certificat i vaig anar a traure-me’l a la Falange. No teníem més remei que anar-hi per a poder treballar a la fàbrica.

—Tot això, com ho heu explicat als vostres fills?
—Quasi m’ho han explicat més ells a mi que no jo a ells. Estan molt implicats en tot això. S’han assabentat de tot i jo els he contat tot allò que sé. S’han adonat d’allò que hi havia, d’allò que vam patir.

—Què sentiu, ara que es podrà obrir la fossa i podreu recuperar les restes del vostre pare?
—És emocionant. No esperava arribar a veure-ho. Sempre deia: “Això jo no ho veuré.” Però crec que sí que hi arribaré. Falten dos dies. [Riu.] Hi aniré amb dos dels meus fills i la seua dona i el seu home. Serem cinc. Estaré molt acotxadeta. És una cosa tan esperada! Tants anys! Estic molt emocionada. El cor em puja ací dalt!