Comença a Luxemburg la gran batalla per la immunitat i el retorn dels exiliats

Cinc anys després d’haver emprès el camí de l’exili, l’horitzó judicial de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí es comença a aclarir. Entre avui i demà, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) –la primera instància de les corts de la Unió– acollirà dues vistes que poden marcar el futur de la immunitat dels tres eurodiputats de Junts i, de retruc, el seu retorn al Principat. Així mateix, pot deixar molt tocada la imatge del Parlament Europeu si dictamina que hi va haver irregularitats i mala praxi en els suplicatoris, cosa que no ha passat mai.

Ara per ara, les dues causes són separades, però tot fa preveure que els jutges aprofitaran les similituds entre l’una i l’altra per fusionar-les. D’aquesta manera és plausible que es dicti una sola sentència entre final de gener i començament de març. Si les parts –el Parlament Europeu i la defensa dels eurodiputats– no queden satisfetes amb el resultat, podran presentar un recurs de cassació al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Qui no podrà presentar-ne cap és l’estat espanyol, que és part adherida i queda subordinada a les decisions de les altres.

Cal recordar que si el veredicte del TGUE és negatiu per als interessos de Puigdemont, Comín i Ponsatí, tots tres mantindran la immunitat de manera cautelar, tal com va resoldre el TJUE el maig passat després de la detenció del president a l’Alguer. Així doncs, aquesta mesura tan sols la podrà retirar el mateix tribunal una vegada hagi valorat el fons del recurs de cassació, fet que es podria allargar ben bé fins al 2024, quan s’acaba la legislatura.

Fonts de la defensa dels eurodiputats, encapçalada per Gonzalo Boye, són optimistes sobre la resolució de les vistes. Consideren que el TJUE és un òrgan més sensible a les seves demandes de la immunitat que no pas el TGUE. Ara bé, són conscients que empenyen la justícia europea a un territori desconegut, i la manca de jurisprudència pot implicar sorpreses. Una tesi que també s’estén a la causa de les euroordres, que ara Boye ha demanat de reobrir.

Puigdemont i Comín contra Sassoli

En la primera causa, que començarà avui a les 14.00, es dirimeix si David Sassoli, el difunt president del Parlament Europeu, va actuar correctament quan va refusar de tramitar una petició d’uns quants eurodiputats, encapçalats per Diana Riba, que reclamaven de protegir la immunitat de Puigdemont i Comín i, per tant, reconèixer-los com a membres de ple dret de la cambra, arran de les euroordres de Pablo Llarena.

Els fets van passar abans de la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras (19 de desembre 2019), que va forçar Sassoli a acceptar-los com a eurodiputats amb tots els drets i prerrogatives. En aquesta primera vista, no hi participa Ponsatí, perquè en aquell moment encara no s’havia formalitzat el Brexit i no era membre del Parlament Europeu.

De totes maneres, els precedents no són especialment bons per als interessos de Puigdemont i Comín. A final del 2021, el TGUE ja es va pronunciar en contra de Junqueras en una demanda similar contra Sassoli. El tribunal va tombar-ne el recurs argumentant que el refús d’una petició d’empara no era un acte impugnable. La defensa ha portat el cas al TJUE, però l’advocat general, Maciej Szpunar, ha emès un informe desfavorable.

Cal tenir en compte que molt poques vegades el tribunal desautoritza el lletrat general. En la seva argumentació, Szpunar considera que Sassoli va actuar correctament perquè no tenia l’obligació d’acceptar la petició d’empara. A més, afirma que, si ho hagués fet, la seva decisió no hauria tingut efectes jurídics vinculants a l’estat espanyol.

Anul·lació del suplicatori

El divendres a les 9.30 començarà la segona vista, que és la més important i s’allargarà tot el dia. La defensa dels eurodiputats vol que el TGUE anul·li el suplicatori, que amb molta divisió i acusacions d’irregularitats va permetre d’aixecar parcialment les immunitats de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Abans de la vista, el tribunal ha formulat una pregunta al Parlament Europeu: si s’ha validat mai un suplicatori en unes condicions similars. Segons la defensa, que ha aportat els registres de més 180 suplicatoris –remuntant-se fins a la dècada dels setanta–, la resposta és clara: no hi ha hagut mai una situació com aquesta.

De fet, el TJUE, en la resolució sobre la restitució cautelar de la immunitat, va esgrimir que a primera vista el president de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián Vázquez, i el ponent del suplicatori, Angel Dzhambazki, havien actuat “amb parcialitat o amb perjudici personal”.

La manca d’imparcialitat és un dels grans arguments de Boye, que recordarà al tribunal que es van filtrar a la premsa espanyola detalls de les deliberacions de la comissió, mentre Vázquez feia tota mena de declaracions polítiques en contra de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Sobre Dzhambazki, assenyalarà els seus vincles amb Vox i com va participar en un acte d’aquesta formació, en el qual va esperonar els crits de “Puigdemont a la presó”. A més, al·legarà que un procediment amb garanties exigia tres ponents i no pas un de sol, que va acabar publicant un informe calcat per a cada eurodiputat i va atribuir erròniament a Ponsatí el delicte de malversació.

Així mateix, exposarà que Vázquez va vulnerar el principi de bona administració perquè durant el procediment no va donar resposta a moltes de les peticions de la defensa, entre les quals pronunciar-se clarament sobre la competència del Tribunal Suprem espanyol per a demanar el suplicatori –Boye defensa que es vulnera el dret de jutge predeterminat per llei, que en cap és Llarena– o traduir tots els documents aportats perquè fossin consultables per tots els membres de la comissió.

L’altre argument de pes de la defensa per a tombar el suplicatori és la persecució política (fumus persecutionis). En aquest sentit, la defensa desgranarà la intencionalitat de les euroordres –que Llarena no va congelar abans del suplicatori– i com l’estat espanyol ha anat reformulant les acusacions, inicialment de rebel·lió, per tal d’aconseguir l’extradició a qualsevol cost. Així doncs, utilitzarà la carta de la derogació del delicte de sedició i les declaracions de Pedro Sánchez i Patxi López, que han admès obertament que l’objectiu de la modificació legal era obtenir el lliurament de Puigdemont.

D’altra banda, és previsible que Boye també furgui en les contradiccions entre el Tribunal Constitucional i la JEC. En una resolució recent, el tribunal ha admès que Puigdemont i Comín són eurodiputats d’ençà del maig del 2019, mentre que l’òrgan electoral continua participant dels tripijocs d’Adrián Vázquez per provar d’invalidar-los les actes. Unes maniobres que, ara per ara, la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, no compra.

Què pot passar amb les immunitats?

La legislació europea reconeix que els eurodiputats tenen tres tipus d’immunitats diferents. La primera és la que els protegeix dins l’estat en el qual han estat elegits; la segona és la que els protegeix en la resta d’estats de la Unió Europea; i la tercera és la de desplaçament, és a dir, que no poden ser detinguts ni processats quan s’adrecin o torni del lloc de reunió del Parlament Europeu. En aquests moments, Puigdemont, Comín i Ponsatí les tenen totes, tot i que la segona, de manera cautelar d’acord amb el TJUE.

Ara bé, la interpretació del Suprem i de Llarena és completament diferent. En el suplicatori, Llarena tan sols va reclamar a l’eurocambra la retirada de la segona immunitat perquè considerava que la primera –la que els protegeix a l’estat espanyol– no era vigent. Segons la seva interpretació, com que van ser processats per l’1-O abans de ser elegits eurodiputats, no la tenien i no calia esmentar-la al suplicatori.

Aquesta argúcia, en part, ha evitat de moment el retorn dels eurodiputats. Saben que tenen el dret europeu a favor seu, però no dubten que l’estat pot fer-los detenir igualment. Per això, la defensa cerca un pronunciament contundent dels tribunals europeus que reconegui íntegrament la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí, de manera que puguin tornar al Principat amb el blindatge d’una sentència. Tanmateix, reconeixen que el risc zero no existirà mai.

Aconseguir aquest pronunciament, que esmenaria la plana al Suprem i al Parlament Europeu, és francament complicat. El TGUE, en cas de revocar el suplicatori –cosa que no ha passat mai–, és més probable que ho faci per manca d’imparcialitat de Vázquez i Dzhambazki, que no pas per fumus persecutionis. D’aquesta manera, donaria un calbot a l’eurocambra, però evitaria el conflicte directe amb l’estat espanyol.

La defensa dels eurodiputats ha deixat clar que qualsevol resultat al TGUE que no sigui una victòria total, encara que els doni parcialment la raó, serà respost amb un recurs de cassació al TJUE per a obtenir-la. Ara bé, tal com s’ha esmentat anteriorment, si la causa s’estira fins a la darrera instància, és molt probable que la sentència final es publiqui amb legislatura agonitzant o ja caducada.