L’últim sopar

Barcelona té restaurants secrets i la Contrasenya n’és un. Bé, n’era un fins dissabte, dia en què va tancar després de servir sopars clandestins –però no il·legals, que consti!– durant deu anys. Si no hagués tancat, jo avui no escriuria aquest article, perquè els secrets no s’han d’esbombar, i menys en públic.

Comencem pel començament: Àngela Vinent és una periodista que força gent coneix perquè durant molts anys va ser la cap de premsa de Pasqual Maragall quan era alcalde de Barcelona. Si fas una feina com aquesta, el límit entre gestionar la informació per una banda i fer de tallafocs i mirar de mantenir els periodistes a ratlla per una altra és molt difús. Jo després vaig coincidir amb ella a Barcelona Televisió, en un breu període en què va fer de cap de redacció. Tampoc no es pot dir que somrigués gaire.

Per això, quan la gent que havíem engegat els informatius de BTV vam quedar a final de 2014 per fer un sopar i explicar anècdotes i batalletes i algú va proposar d’anar a una mena de restaurant que havia obert l’Àngela Vinent, la meva sorpresa va ser gran. Ara, la sorpresa per la proposta va ser superada posteriorment pel modus operandi de la reserva i l’accés al local, que deixaven ben clar que la Contrasenya era un restaurant secret de veritat, i no un restaurant dels de tota la vida disfressat de restaurant secret per qüestions de màrqueting.

No hi havia pàgina web, és clar. Trucaves a un número de mòbil que algú et donava i preguntaves quan hi havia disponibilitat. Inicialment i teòrica, obria de dijous a dissabte, al vespre. Quan tenies la reserva confirmada, i una contrasenya, el dia assenyalat havies d’anar a la cantonada d’Almogàvers amb Joan d’Àustria, al barri del Poblenou de Barcelona. Allà trucaves, deies la contrasenya i et donaven l’adreça definitiva, a dos minuts d’allà. L’Àngela o la seva filla Helena t’esperaven al carrer, t’obrien la porta d’un edifici més aviat gris i després de recórrer un passadís et feien entrar en un muntacàrregues industrial. Ja no hi havia marxa enrere, però segur que a molts els venien escenes de films de gàngsters en aquell ascensor sense portes.

Un cop a dalt, a l’àtic, entre comptadors elèctrics i cables a la vista, una porta donava accés a la Contrasenya, un espai màgic i de dimensions reduïdes, amb capacitat màxima per a una vintena de persones, però que funcionava millor amb una taula gran d’una dotzena de comensals o tres o quatre taules més petites. Hi havia un petit espai a la vista on es preparaven els plats, un lavabo i un balcó on sortir a fumar o fer el cafè. Les parets eren plenes de quadres de les fàbriques i xemeneies del passat industrial del barri, pintats per la mateixa Àngela abans que decidís fer un tomb a la seva vida i aprendre a fer de cuinera a l’Escola Hofmann.

No només en va aprendre, sinó que part de l’amor envers els altres que havia escatimat en la seva època de periodista, tinc la sensació que ara el posava amb escreix a l’hora de cuinar i servir la clientela. Una clientela que al principi eren tots coneguts i amics, i amb els anys i el boca-orella es va anar ampliant i diversificant molt. Abans de començar, ella passava per cada taula i explicava els plats del menú, per què els havia triats i com els havia fets, sempre amb productes de temporada i de proximitat, comprats a botigues triades curosament i en parades de mercat de plena confiança.

Els àpats sempre començaven amb un tast d’oli d’Aramunt, una petita vila del Pallars Jussà on la família té oliveres. Seguien cinc platets, sempre deliciosos i sempre presentats exquisidament. Sovint es notava l’ànima de pintora de l’Àngela Vinent, com quan et justificava que hagués plantat un cirerol enmig de l’humus no per motius de gust, o no exclusivament, sinó per donar un toc de color al plat, que només amb el color de l’humus quedaria massa avorrit, deia.

La meva relació amb la Contrasenya va ser com un amor a primera vista. He tingut la sort de sopar-hi sovint i en formats diferents: en parella, amb amics diversos, amb la família o en colla. Ara que ja gairebé ho hem explicat tot de les urnes del Primer d’Octubre, i sobretot ara que ja ha tancat, jo també explicaré que hi he portat molts periodistes estrangers, a la Contrasenya, molts, i no descarto que part de l’èxit de la bona imatge que sempre s’enduien de Catalunya fos gràcies a les vetllades que hi van passar.

Dissabte va arribar l’hora dels adeus i vam anar a sopar-hi amb uns bons amics per darrera vegada, la darrera nit que obria. El menú: el mític salmó en quasi-sashimi; humus de fesolets de Santa Pau; una carxofa confitada amb cruixent de pernil i allioli de codony que hi cantaven els àngels; crema de carabassa a l’aroma de curri; calamar com a Menorca o ravioli de confit d’ànec (vam triar el calamar, en honor als orígens menorquins de l’Àngela i els propis); i de postres, sorbets o mousse de iogurt amb gerds. El vi, tant el blanc com el negre, era Petit Baldomà (Costers del Segre).

Tot va bé si acaba bé. L’Àngela Vinent, amb l’ajuda imprescindible de la seva filla Helena, ho deixa perquè han passat deu anys i vol tenir temps per a fer unes altres coses. Escriure, per exemple. En una època en què tothom parla de reinventar-se, ella n’és l’exemple perfecte: quan es va cansar de fer de periodista, va començar a pintar, i en veure que amb la pintura no s’hi guanyaria la vida, va decantar-se pels fogons, inspirant-se en un lloc semblant que havia conegut a Londres, anomenat The Secret Ingredient.

Dissabte, quan ja se n’havia anat tothom i nosaltres allargàvem la sobretaula perquè sabíem que seria la darrera, hi va haver un darrer moment preciós. Feia estona que sonaven clàssics de jazz, Frank Sinatra va entonar “As time goes by” i automàticament ens vam traslladar a Casablanca. L’Àngela Vinent ens va convidar a gintònics i va adaptar un diàleg de la pel·lícula per dir-nos que ens havíem d’acabar l’ampolla de Seagram’s perquè si no quan entressin els alemanys se la beurien tota. Vam fer un esforç per complir les instruccions. Sempre ens quedaran els records de les grans nits passades a la Contrasenya, un quadre penjat al menjador de casa i les petites històries nocturnes que cada nit penjava l’Àngela a Facebook quan tancava el restaurant i agafava el Nit Bus per tornar cap a casa.