Lusaka, entre les cascades Victòria i el Far West

Conèixer una mica l’Àfrica és esquivar tabús i prejudicis ideològics per penetrar a fons en l’Àfrica real, capbussar-se en un neologisme de Mia Couto, l’Àfrica ‘africòfona’, ben diferent de la francòfona, lusòfona i anglòfona neocolonials que la redueixen i desvirtuen. Una realitat forta i efervescent: dues mil llengües, dues mil cultures i maneres de veure el món. Cultures carregades d’energia de futur i, sobretot, d’històries. De les seves històries. Aquelles que, quan les saps, passen a formar part de tu. Mai no t’abandonen.

Un dels escenaris on vaig topar de ple amb l’Àfrica real va ser Lusaka, capital de Zàmbia, ex-Rhodèsia del Nord, l’any 2007. Mai no oblidaré què vaig viure en aquell racó de món, a mig camí entre les cascades Victòria i el ‘Far West’, gràcies a les converses amb un ex-presidiari sud-africà, l’omnipresència de la bruixeria i un concert del gran Hugh Masekela.

Tot va començar a Livingstone, a les cascades Victòria. Com sigui que aquell any hi havia problemes polítics en el Zimbàbue de Robert Mugabe: aldarulls, repressió i una inflació de més del quatre mil per cent que els analistes independents situaven en nou mil. Molts turistes i viatgers de tot el món, amb una presència d’africans notable, havien decidit de visitar les cascades pel costat de Zàmbia, el parent pobre. A Livingston es fregaven les mans. Els hotelers havien apujat preus i tothom feia negoci. Aquella febre d’or turístic passatgera i accidental em va condemnar a allotjar-me en una mena d’alberg de la Creu Roja que, en temps colonials, devia haver tingut dignitat i ara feia com podia per dissimular el deteriorament, malgrat la insistència de les aranyes i els rats-penats, algun borratxo desorientat i més d’una dona de la vida.

Dos anys, cinc mesos i un dia

‘Tu d’on ets?’, em va dir només entrar un vell blanc, prou atrotinat, que estava com a casa seva. ‘De Barcelona.’ ‘Ahhhh! Barcelona. Espanya. Franco. Vaig recórrer tot el país l’any 1962. Era molt barat. Baratíssim! S’hi menjava bé. Un cafè valia pocs cèntims! Ahhh!!! Zàmbia és un país molt pobre, però Espanya el 62 també. I ara com esteu?’ Si bé vaig poder esquivar-lo amb certa gràcia la primera nit, l’home era molt insistent, es passava la vida al bar i, finalment, al tercer dia, em vaig haver de rendir al seu relat. Era ben clar que, més tard o més d’hora, havia d’acabar bevent cerveses amb ell i coneixent la seva història, que va resultar ser més interessant que no pintava pas al principi.

D’entrada vaig pensar que era un d’aquells prototipus de vells colons abandonats i frustrats, podrits d’alcohol i malenconia, que tan bé va descriure Georges Simenon en els seus reportatges africans dels anys trenta. Però no, jo m’equivocava; si bé en Mike encarnava molts dels tics dels vells colons amargats, ell era tot un univers a part, una pàtria, un més dels infinits mons de què és fet el continent negre. La seva història era una novel·la.

En Mike tenia seixanta-vuit anys, era sud-africà, coixejava, tenia un trau lleig i purulent al nas i, a més a més, feia una setmana que havia sortit de la presó. S’hi havia passat dos anys, cinc mesos i un dia. Total: vuit-cents vuitanta-vuit dies. Una xifra que, com un vers lliure, li servia per a marcar les pauses del relat. Feia servir diversos tons per a pronunciar-la, segons l’efecte que volgués aconseguir en l’espectador: ràbia, sorpresa, admiració, hilaritat, ironia o cinisme. En Mike era un mestre del relat oral. Ser africà i passar-se vuit-cents vuitanta-vuit dies a la garjola donen per a molt. El vers lliure tornava i retornava amb més freqüència a mesura que augmentava la ingestió de cervesa Mosi, fins que al final, tot era vers lliure, cada vegada més lent, més vo-ca-lit-zat, més absent, com un disc ratllat a punt d’aturar-se. Llavors, algú, pietós, li recordava que era hora d’anar a dormir i l’ajudava a incorporar-se.

Quan s’abstreia a la inòpia dels seus records, en Mike semblava el Kurtz de El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Era com si dins seu veiés, en la foscor del seu cervell, la projecció del film de les coses que realment havia vist i viscut i sabia que mai no podria explicar.

Aquells dies, malgrat jo, vaig ser el seu únic espectador i confident. El primer blanc que l’escoltava després de dos anys, cinc mesos i un dia. El primer blanc que es topava i que, com ell, no tenia gran cosa a fer. I ell va decidir que jo no havia sinó d’escoltar-lo.

‘Prefereixo estar en una presó de Zàmbia amb cinc-cents negres que no pas en una de Sud-àfrica amb cinc-cents blancs’

A la presó de Livingstone ell era l’únic blanc entre cinc-cents negres. ‘Prefereixo estar en una presó aquí amb cinc-cents negres que no pas en una de Sud-àfrica amb cinc-cents blancs’, exclamava rotund. Aquí quan entrava un blanc era per a dos dies o tres i el deixaven anar. Llevat d’ell. La presó de Lusaka sí que era terrible, recordava. Només s’hi havia estat cinc dies. Era dur. Hi havia cel·les en què els presos no tenen espai per a estirar-se i havien de passar la nit amb les cames encreuades. Ell havia tingut sort, tot i que li havia tocar dormir amb dos paios més en el mateix matalàs.

A Livingstone en Mike no tenia queixa del tracte que havia rebut. Quan no estava d’acord amb alguna cosa, es queixava, cosa que li va donar molt bona fama perquè els negres callaven. Era com un camp de concentració. Ell no entenia com no en fugia mai ningú. ‘De fet, és curiós, un dia en va arribar un que havia fugit d’una altra presó i es va rendir i lliurar voluntàriament. Potser va veure que a fora ho tenia més cru’, ironitzava.

A la presó, en Mike matava el temps llegint. Mai no va voler treballar. Podia haver fet de jardiner o de fuster, però no hi havia eines. Certs funcionaris eren la corrupció total. ‘Crec que, si més no, una condició per a poder sortir en llibertat hauria de ser aprendre a llegir i a escriure. Tots són analfabets allà dins. Quan surten no saben on anar, no tenen ofici ni benefici i tots els amics són a dins. Reincideixen gairebé tots.’

Ell vivia en una cel·la de 5,5 m per 15,7. Exactament, precisava. Hi havia quinze presos. Eren els de confiança. A la nit no els tancaven amb clau. Els altres sí. Si algú es moria de nit, com havia passat més d’una vegada, no l’obrien fins al matí.

Del menjar, no n’estava tan content. Algun dia els tocava només un mango per cap, solia estar verd i era immenjable. Generalment, menjaven un sol plat: ‘nxima amb mongetes de llauna’. El problema és que les vigilants no tenien diners. Si es petava una bombeta, l’havien de pagar els presos. En dos anys, cinc mesos, i un dia, només van servir peix tres vegades –ningú no va saber d’on havia sortit– i un dia un pollastre, mig pudent, que no es podia menjar.

La llibertat va arribar per sorpresa, em confessà. Diumenge passat van deixar sortir quaranta homes. Ell havia estat un dels afortunats. No sabia com havien fet la tria. A tot Zàmbia n’havien alliberat vuit-cents perquè les presons eren massa plenes i el president ho havia ordenat. En dos anys, cinc mesos i un dia, només n’havien deixat sortir un. I ara, quaranta de cop. ‘Han restat bons paios, allà dins! És curiós viure entre assassins, violadors, lladres, etc., deia. Hi havia gent forta. Com un que atracava hotels de turistes a Zimbàbue amb un AK-47 fins que el van capturar. Era un bon paio. Però la majoria eren lladres de bestiar. Robaven vaques i cabres per menjar. També n’hi havia uns quants per delictes contra la natura salvatge: escultors de marfil o venedors de pells de lleopard i més espècies. A mi em tractaven bé. Jo sempre he tingut bona relació amb els negres. Sóc diferent dels racistes sud-africans, ja saps, l’apartheid i tot plegat.’

Com tots els presos del món, en Mike també era innocent

I per què havia anat a parar a la presó zambiana Mike el sud-africà? Com tots els presos del món, en Mike també era innocent. Això, d’entrada. Ell es dedicava al comerç. Primer, importava oli de cuinar i sucre de Zimbàbue i el venia a Zàmbia. Després va muntar una botigueta amb la seva parella, una zambiana molt més jove que no pas ell. Una botiga de curiositats. Venia records als turistes. En un sentit ampli, vaig pensar jo, veient la cara d’espavilat que feia, volent dir ‘tu ja m’entens’.

Això explicava ell: Un dia va anar de compres al Congo. En va portar estàtues, roba de pell d’animal –biquinis de pell de lleopard, concretament– i dos petits cocodrils dissecats. Al·legava que al Congo li havien dit que tot era legal, però a Zàmbia no havia passat. El van jutjar i li van caure cinc anys. A la seva noia, també. Perquè per ajudar-lo havia declarat que els seductors biquinis eren seus, explicava, i la policia no s’ho havia cregut. Ella encara estava a la presó. Al principi es volia suïcidar, però ara estava millor.

En Mike deia que estava desesperat, però no ho semblava pas. En l’endemà, crec que no hi pensava. Potser mai no hi havia pensat. Feia molts anys que vivia fent equilibris a la corda fluixa. M’explicà que ho havia perdut tot: la botiga, la mercaderia, els mobles i els estalvis. La germana de la seva noia havia de tenir cura de les seves coses, però ella i el sogre s’ho havien anat venent tot. A l’oficina d’immigració li havien dit que el seu sogre havia reclamat judicialment que el volia fora del país en trenta dies. Li havien dit també que la seva dona sortiria a l’octubre i l’home estava que no sabia què fer, ni què pensar, ni on anar, ni de què viure quan els de la Creu Roja es cansessin d’allotjar-lo.

Aquell sí que va ser un gran dia

Un dia, quan vaig tornar a l’alberg, en Mike em saludà sense esma, se’l veia cansat. Només li restaven forces per a encendre una cigarreta darrere l’altra i fumar i fumar. Com havia fet sense parar aquests darrers dos anys, cinc mesos i un dia. Fumava Safari, tabac local. Deia que havia anat caminant fins a la presó per saludar alguns dels funcionaris amb qui s’havia fet amic. ‘Hi ha bona gent. Però jo no estic acostumat a caminar tant’, rebufa. ‘No sé per què el camí m’ha fet reviure el primer dia que em van treure de la presó per anar a l’hospital a fer rehabilitació de la cama. Feia més d’un any que estava tancat. Va ser un dia genial!’, recordava emocionat.

I amb un somrís tendre, rememorava l’alegria que li provocà veure un nen, un arbre, la gent… No anava emmanillat. Els guàrdies eren dels bons i caminaven uns quants metres darrere seu, seguint-li el pas. La gent se’l mirava. Fins i tot els xofers dels cotxes. En Mike era el blanc més famós de Livingstone. L’únic blanc empresonat. En un quilòmetre i mig només es va aturar a descansar tres vegades, deia orgullós. Però era evident que va allargar tant com va poder la visita al metge. L’esdeveniment més important del dia fou quan es va poder afaitar amb els barbers del mercat que tenien màquina elèctrica. A la presó no li havien deixat entrar la seva, les fulles no anaven bé a la seva pell i s’havia hagut de deixar una incòmoda barba obligatòria. Un gran dia!

Li comento que he llegit al Times of Zambia una notícia sobre caçadors furtius a Livingstone. En Mike ho sap tot, amb detall. Fa un mes van disparar al parc Mosi-oa-Tunya contra els rinoceronts. A un el van matar per arrencar-li la banya. Els traficants xinesos en paguen un dineral. L’altre, malferit, no sap com ha acabat.’ És molt fàcil parlar d’Europa estant de protegir els animals, saps. Fa molt bonic. Però aquí la gent és pobre i té gana. Fins i tot els guàrdies forestals’.

L’endemà visito el parc i gràcies a la gentilesa dels guàrdies i una bona propina, aconsegueixo de veure i fotografiar l’únic rinoceront blanc que tenen. Ells diuen que és blanc, però jo el veig d’un gris estrany. O m’han pres el pèl o els rinoceronts blancs mai no ho han estat del tot. O potser els negres tenen un concepte del color blanc diferent del que tenim els blancs. Sigui com sigui, els guàrdies no obren la boca quan m’interesso pel problema dels caçadors furtius. Els molesta la qüestió, clarament. Només diuen que l’últim rinoceront blanc té tres guàrdies d’escorta dia i nit. És per això que ara l’han localitzat tan fàcilment. Tots tres fan cara de pòquer.

Les cascades del fum que trona

Livingstone és agradable i poca cosa més. Recordo grans avingudes polsoses, el museu –on vaig descobrir que l’explorador i missioner David Livingstone, de vell, era com Fernando Fernán Gómez–, i algun edifici colonial d’estil vagament art déco. Com és evident, la ciutat deu el nom al del mític explorador que va ‘descobrir’ les cascades Victòria. De fet, ja eren descobertes pels kololo d’ençà de temps immemorial. Es deien Mosi-oa-Tunya (‘el fum que trona’), un nom que, tret de la fàbrica de cervesa local, Mosi, ningú no ha gosat restituir. Livingstone va començar a espatllar la relació positiva i sàvia amb la natura, amb ell es va començar a convertir en postaleta i record al servei de la reina.

Hi havia un cert aire de pel·lícula del Far West, que dies després, als mercats de la capital, seria definitiu. Un cartell enganxat en un arbre em va decidir d’anar-me’n cap a Lusaka. Era l’únic arbre i l’únic cartell del carrer. No hi havia escapatòria. Hi anunciava un esdeveniment estel·lar. Per mi era una ocasió extraordinària, que no em podia perdre. D’aquí a pocs dies el gran Hugh Masekela actuaria al Lusaka Club en un concert de Solidaritat amb el Darfur.

Hugh Masekela, que es a morir l’any passat, i Miriam Makeba, han estat dos dels músics de jazz més importants del món. A la Sud-àfrica de l’apartheid van ser grans activistes, dues veus internacionals de denúncia a tot el món. De fet, el tema de Masekela ‘Bring Him Back Home’ es va fer mític quan Nelson Mandela va sortir en llibertat. Aquell agost del 2007 Masekela es presentava com a ‘ambaixador de bona voluntat del Darfur Consortium’, una associació de les millors entitats africanes en defensa dels drets humans i la justícia.

A l’autobús que vaig prendre l’endemà per anar a Lusaka, hi havia en Mike. És com si després de dos anys, cinc mesos i un dia entre negres no es volgués desenganxar del primer blanc que li havia fet cas. S’havia afaitat i canviat la camisa. Duia una petita motxilla on cabien totes les seves pertinences. Semblava com de roba militar, segurament material de la presó.

Ell no anava al concert, tot i que admirava Masekela i em va jurar que un dia l’havia conegut en persona. En Mike s’havia decidit a visitar la seva dona a la seva presó. A cent vint quilòmetres de Lusaka. Estava inquiet perquè que podia passar. El sogre, que anava sovint a veure la seva filla, havia telefonat a la presó per impedir que li deixessin de veure la noia. Ell no tenia alternativa, em va dir. Va estar molt silenciós tot el viatge. A Lusaka ens vam acomiadar. Li vaig desitjar molta sort. I ell, a mi, molta per al Barça. Encara veig el seu feble somriure i aquell posat de resignació. O de passivitat impertèrrita. El veig d’esquena, perdent-se a poc a poc, en els carrers del Far West de Lusaka. La motxilleta a l’esquena, la gorra i la seva cama ranquejant. Què devia passar-li? On deu ser ara si encara viu? On deu ser si ja és mort?

De la revolta Txa-txa-txa a la silenciosa penetració de la Xina

Zàmbia va assolir la independència el 1964. Les protestes populars que la van precedir, primer, pacífiques i, més endavant, violentes, s’anomenaren ‘revolta Txa-txa-txa’, en honor al popular ball. El missatge subliminar volia ser ben clar: ‘Els colonitzadors ballaran al ritme que nosaltres marquem, fins que no ens donin la independència.’ Les esperances i la fermesa que destil·lava aquella actitud, com a la majoria de països africans, es van esvair aviat els anys posteriors a la independència, malgrat els esforços de Kenneth Kaunda (1964-1990), pare d’allò que ell va anomenar ‘humanisme zambià’, mig cristià, mig marxista, mig Kaunda.

Tan fàcil no era. La seva cobejada riquesa minera del coure (avui en bona part en mans dels xinesos) i les maniobres de la Sud-àfrica de l’apartheid i les ex-metròpolis els van posar tots els impediments per a abocar-los al fracàs i fer-los dependents d’ells per unes altres vies. De fa anys, la Xina ha anat penetrant al país, especialment al sector de la mineria i la indústria del coure, del qual Zàmbia és el màxim productor del continent negre.

Zàmbia té uns dotze milions d’habitants i una extensió equivalent a la suma de França, Anglaterra i Irlanda. Fa frontera amb Tanzània (llac Tanganika) i la R.D. del Congo (nord); Malawi i Moçambic (est); Zimbàbue i Botswana (sud); Angola i Namíbia (oest). Déu n’hi do. És el cor d’una de les regions del món més riques en minerals, or i pedres precioses. Si els beneficis de la mineria es repartissin equitativament, els zambians viurien millor que tots els francesos, anglesos i irlandesos junts.

Avui a Lusaka hi ha, pel cap baix, dos mons: el dels mercats i els barris populars, amb reverberacions de peli del Far West. Hi ha polseguera i un ordre estrany. Potser els qui van colonitzar Zàmbia eren cosins germans dels qui van ocupar Texas. I el món de les grans avingudes, de les cases amb jardí, avui ambaixades i seus d’ONG, la bellesa de les jacarandes i l’avorriment dels vigilants privats. Entre els dos mons, aquí i allà, hi ha blocs d’edificis d’inspiració soviètica, edificats de manera erràtica i, aparentment, capriciosa.

La cultura és important. Hi ha galeries d’art interessants, llibreries, museus i locals de música en viu. Els noms dels carrers recorden l’època en què hi havia un altre món possible. O si més no, molts ens ho vam creure. Independence Ave., Ben Bella Rd., Kenyata Freedom Way, Tito Rd., Nasser Rd., Cairo Rd., Lumumbwa Rd., etc. Una efervescent flota de minibusos recorre estrepitosa tots els carrers i avingudes de la ciutat, connectant amb eficàcia els punts més diversos, sempre que siguis capaç de descobrir el sistema de parades i enllaços.

A Lusaka es veien molts nens del carrer. Impressionava. Generalment, en grups. Alguns en un estat penós d’abandó i salvatgisme. Nens bruts, nens malalts, nens amb cares de vell. Segons m’explicaren, la sida havia fet estralls en dues generacions i el resultat eren milers i milers de nens abandonats. El govern i les ONG semblaven preocupats, si més no la ciutat era plena de cartells d’advertència contra la mendicitat i l’abús d’alcohol i drogues. ‘No saps que donar diners, menjar i roba als nens dels carrers els encoratja a continuar-hi? La teva ajuda serà efectiva si ho fas mitjançant les organitzacions d’atenció infantil.’

Segons que vaig llegir al diari The Post, la South African Development Community (SADC) que agrupa Angola, Botswana, Comores, el Congo, Swazilàndia, Lesotho, Madagascar, Malawi, les illes Maurici, Moçambic, Namíbia, les Seychelles, Sud-àfrica, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue, era llavors l’epicentre mundial de la pandèmia de la sida. Amb els índexs més elevats del món, entre els quals destacaven Botswana, Sud-àfrica, Zimbàbue i Swazilàndia amb un índex de malalts que afectava entre el 20% i el 31% de la població.

Allò que vaig aprendre al Museu Nacional de Lusaka

El recordo com un museu molt complet. Tenia una bona col·lecció d’art contemporani subvencionada per Noruega. Però a mi em van seduir absolutament dues seccions inoblidables: la de la lluita per la independència, que era una mena de magma religiós laic farcit de llegendes, relíquies i dogmes de fe. I la de la bruixeria, igualment màgica, que, com passa en molts museus històrics africans, explica fenòmens que encara són ben vius a la societat.

Dels anys de la lluita per la independència, a banda de pamflets, fulls de mà, fotografies, cartes de presidiaris, banderes i retalls de diari, el Museu Nacional de Lusaka dedicava una sala a una singular col·lecció d’objectes que havien estat rellevants en la lluita. Vaig prendre nota dels que em van semblar més interessants pel seu caràcter històric paranormal:

Hi havia diverses urnes amb relíquies. La calavera d’un lleó que en vida havia matat una senyora quan tornava d’una reunió política independentista a Fort Jameson. L’ungla arrencada de la mà del senyor Abel Nchima del United National Independence Party, assassinat per una bala de la policia colonial el 25 juliol de 1961. Més que una ungla, era la falange sencera d’un dit índex, però vaig ser incapaç d’esbrinar la seva relació amb la bala que va matar-lo. Així i tot, cal tenir en compte que una falange no és qualsevol peça del cos. És la signatura dels analfabets, l’empremta dactilar policíaca de la identitat d’una persona, el dit que assenyala els culpables i la direcció que cal prendre, el símbol del jo quan apunta al cel.
També hi havia el bastó del senyor Alick Muchengwa. Quan el duia es feia invisible als ulls de la policia i així va evitar que l’arrestessin i torturessin del 1959 al 1962. I la pipa del senyor Ndumba per a fumar substàncies que li donaven coratge per a fabricar armes. També hi havia exposats fetitxes diversos. El del senyor Chola de la UNIP de Luapula que el permetia d’escapar de la policia convertint-se en àliga. Un caragol màgic del senyor Peter Kapaka amb poders per a impedir que els cassets de la policia enregistressin cap conversa o interrogatori. Un ullal de porc salvatge que havia impedit que les forces de seguretat arribessin al poble on s’amagava el senyor Mainze Chona l’any 1959.
Un apartat botànic il·lustrava sobre les substàncies naturals que tradicionalment s’havien fet servir com a drogues, metzines o verins per a caçar. Totes havien estat adaptades a les armes rudimentàries de la lluita per la independència als pobles de la sabana.
De la secció de bruixeria, espectacular, la part més important era constatar que les bruixes existien i que els diaris en donaven notícies constants, cosa que ja havia anat comprovant amb sorpresa de feia dies. Un rètol deia: ‘La bruixeria és viva i activa avui en moltes llars. La seva existència continuada es deu a les necessitats humanes, la recerca del coneixement, el desig de poder i la por de la mort.’ I alguns titulars de diari donaven fe de la seva presència activa quotidiana a la societat zambiana, com la meteorologia, els acudits i el futbol. Per exemple: ‘Vilatans indignats arrasen la casa d’un home-hiena’ (1996), ‘Som bruixes i mengem cossos exhumats’ (1996), ‘Caçador de bruixes multat amb cinc-cents kwachas’ (1995).
Però la notícia més potent havia passat feia un any, el 2006, i la publicava el Times of Zambia. Títol: ‘Una sospitosa de bruixa aterra accidentalment a Ndola’, subtítol: ‘Gertrude Makassa de Mpika aterra a les 05.00 a Ndonge Rd.’ Notícia: ‘A les 05.00 una bruixa va fer un brusc aterratge a la Ndonge Rd., de Ndola. Els vilatans hi van anar i van trobar una dona de més de vuitanta anys estirada a terra, despullada. La van apallissar molt fortament, fins que va arribar la policia i un guaridor tradicional, que la van protegir i la van dur a comissaria. En l’interrogatori la dona va explicar que feia un viatge en una ‘avió màgic’ amb la seva néta i una altra persona no identificada, i en desviar-se cap a Ndola per visitar un parent, va patir un accident. No sabia on podien ser els altres dos perquè havien continuat el viatge. Afirmà que els poders màgics els havia heretat del seu difunt marit, que els havia cedit en morir i que, d’ençà que s’havia casat amb ell, era involucrada en la bruixeria.’

Hugh Masekela per Darfur al Lusaka Club

El concert de Hugh Masekela a l’estadi del Lusaka Club va ser brutal. L’ambient, la gent, els músics, la màgia que es va crear. Era viure a l’Àfrica real. La viva, enèrgica, efervescent, la que pot donar grans sorpreses anys a venir. ‘Ma-se-ke-la! Ma-se-ke-la!’ cridava la gent, com en una comunió íntima amb el músic.

Hugh Masekela ferm, potent, va exclamar: ‘Vivim en un continent que no li cal ser envaït per poders estrangers mai més. Hem de denunciar la carnisseria del Darfur. Tothom dempeus ha d’escoltar i denunciar què passa al Darfur. És tràgic i no pot continuar. Hi ha matances, desaparicions i violacions constants per part de les forces armades i la milícia. Fins i tot perilla la vida del personal de les ONG… Cal dir-ho ben alt al món.’

I, de sobte, va esclatar el ritme, la música, les trompetes, tota la força del passat i l’esdevenidor de l’Àfrica més moderna i autèntica. L’Àfrica africòfona en tota la seva esplendor. Feia una calor asfixiant. La cervesa calenta era una delícia. Als lavabos, les dones es despullaven, reien, cantaven i es refrescaven amb aigua les unes a les altres. Aquella va ser una de les millors festes de la meva vida.

En Mike se l’havia perdut, el concert. I la festa. Vaig preferir pensar que s’havia sortit amb la seva, tal com ell m’havia confiat en veu baixa. Segurament en Mike vivia la seva primera nit d’amor en dos anys, cinc mesos i un dia. Confiava en un contacte subornable de tota confiança dels guàrdies de la seva presó. No li podia fallar. Aquesta vegada, no. Estava cantat.