24.06.2016 - 22:00
En aquesta última setmana de campanya, la conversa entre el ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz i el director de la Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, ha estat el centre del focus mediàtic. La gravació mostra l’ús d’institucions públiques per motius polítics més enllà de les competències de cada òrgan. Però aquest escàndol no ha estat ni molt menys, l’única mostra a l’estat d’ús del poder per una causa política.
L’aparell estatal contra l’independentisme i l’autogovern català.
Amb el viratge ideològic de CDC, després de la manifestació massiva de l’11 de setembre de 2012 i la negativa al pacte fiscal, es va formar un grup de policies exclusivament per a combatre l’independentisme. El desembre de 2012 el diari El País ja publicava un article sota el nom “Conjura policial contra el soberanismo”, que recollia l’existència d’aquest grup de policies, emparats per dirigents del govern i del PP, que tenien com a objectiu elaborar informes contra polítics independentistes i el seu entorn.
Aquests informes eren anònims i utilitzaven dades reals, així com també dades sense verificar i fins i tot informació atribuïda a fonts anònimes, sense contrastar, i en molts casos falses. El grup filtrava els documents a mitjans afins, aconseguint un ressò mediàtic i pressionar per obrir una investigació judicial. Exemples serien un informe fals de la UDEF contra Artur Mas durant la campanya de 2012 o les acusacions de tenir comptes a Suïssa per part de l’ex alcalde de Barcelona, Xavier Trias.
Aquest grup, conegut com policías patrióticos, el formarien una trentena d’agents i actuarien impunement. Més enllà de no signar els informes, no hi ha un control de les actuacions i obvien diferents lleis i jurisprudència que marquen que els cossos de seguretat de l’estat han d’actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat, així com no es pot iniciar una investigació sense indicis. No es pot investigar un objectiu per a veure què es troba.
El grup es complementa amb l’actuació d’altres instruments de l’estat. En la consulta del 9-N la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va oposar per unanimitat a la querella contra Artur Mas, ja que consideraven que no havia una base sòlida. Però finalment van acatar la decisió de presentar-la amb la intervenció del fiscal general de l’estat, Eduardo Torres-Dulce. Poc després el fiscal general dimití. Una querella que ja havia estat anunciada per la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho. Tot i ser teòricament un òrgan totalment independent a la política.
Dins de la justícia caldria recordar el cas del president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP fins i tot quan ja ocupava un seient en el TC. El magistrat assegurava que “no hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanisme” o “la única ideología capaz de seguir produciendo pesadillas es el nacionalismo”, tot i això es va considerar que aquests fets no afectaven la imparcialitat ni tant sols en les decisions sobre polítics independentistes. Cal afegir a més el vet que ha patit ERC en la comissió de secrets oficials del Congrés, ja que és necessari “un plus de lleialtat amb l’Estat”. Per tant trobem una estructura estatal que va més enllà de la independència i el correcte funcionament de l’estat i que actua contra una opció política democràtica.
La fi del regnat del PP al País València.
Si hi ha un exemple de govern que ha actuat amb un poder més enllà de l’estrictament polític, creant una xarxa d’interessos i corrupció, ha estat el Partit Popular al País Valencià. Fins a les eleccions a les Corts i municipals de 2015, quan es va posar fi a vint anys de govern del PP a la Generalitat Valenciana, vint anys a l’ajuntament d’Alacant i vint-i-quatre anys de govern a l’ajuntament de València i Castelló.
Aquest 2016 aflorava una nova trama de corrupció del PP al País Valencià, que ha portat a la detenció de l’ex president de la Diputació de València, Alfonso Rus, així com l’encausament (ara anomenats investigats) de tots els regidors del PP a l’ajuntament de la capital del Túria i la secretaria del Grupo Municipal del PP i mà dreta de Rita Barberà, Mari Carmen García Fuster.
Les fonts de la investigació concloïen que el PP actuava com “una organització criminal”, segons la SER. Els regidors feien aportacions de 60€ al mes i 1.000 abans de les municipals, que suposadament era retornat en diner negre. Aquesta seria una manera de blanquejar diners rebuts de comissions d’empreses que pagaven il·legalment a canvi de contractes públics. Aquests diners haurien servit per finançar les campanyes electorals dels populars, pel finançament del partit però també per l’enriquiment personal dels membres de la trama. La trama aniria més enllà i s’estendria per municipis i institucions de tot el país, amb cinc caixes de diners negres que ingressaven desenes de milions d’euros de comissions a canvi de contractes públics.
La investigació sorgeix a partir d’una denuncia presentada per EUPV al Fiscal Anticorrupció el juliol de 2014, amb deu hores de gravació registrades per Marcos Benavent, ex gerent d’Imelsa, dependent de la Diputació de València, que va reconèixer haver pagat comissions. A aquesta causa es suma el cas Gürtel, amb peces a València i a Madrid, que té la xifra record de 186 imputats. Un cas de finançament il·legal que s’estima que va desviar 120 milions d’euros, 48 milions dels quals van ser blanquejats. D’aquest cas ha sorgit el Cas Bárcenas, de sobresous a alts càrrecs del PP a nivell estatal.
En aquests anys, hi ha hagut grans escàndols en traspassar els governs les seves línies d’actuació, intervenint en altres organismes públics amb total impunitat. Fins el seu tancament el 2013, Canal 9 havia estat acusada constantment de manipulació al servei del PP, a més de diversos escàndols com que s’arribés a pagar 60.000 euros per cada hora de programació o de malbarataments en adjudicació de llicencies, com la del a Fórmula 1, que va arribar a costar 41 milions d’euros (quan teòricament havia de costar 0€).
El cas més extrem del poder impune del partit és l’accident del metro de València 2006, que va ocasionar 43 víctimes. Tot i l’accident, el canal 9 no va canviar la programació el dia de l’accident per la mà del govern, com va ser denunciat pels propis treballadors posteriorment. A més es va denunciar en aquest cas l’ocultació de proves (com el llibre d’averies del tren), entrenaments i alliçonaments a treballadors de cara a la comissió d’investigació, així com intentar comprar familiars de víctimes perquè no acudissin als tribunals. Ferrocarrils de la Generalitat podrien haver incomplert la normativa de seguretat, fet clau en l’accident.
Durant aquests anys es podrien afegir la presumpte trama de factures falses del cas Terra Mítica, irregularitats en la gestió de la Fórmula 1, així com comissions il·legals en l’opera de València. També es podria destacar la proposició no de llei que prohibia qualsevol iniciativa parlamentaria amb la denominació de “País Valencià”.
Andalusia, el feu del PSOE.
El cas més mediàtic del PSOE són els del ERE’s i la dels cursos de formació a Andalusia, comunitat autònoma que governen des de que van assolir l’autonomia. Els el dels expedients de regulació d’ocupació (ERE), suposadament amb més de 130 milions d’euros defraudats i 170 imputats, entre els quals els presidents de la Junta d’Andalusia José Antonio Griñán i Manuel Chaves.
Teòricament es desviaven fons públics per part del PSOE, que havien d’anar a empreses amb problemes, però una gran part d’aquests diners es van destinar a prejubilacions fraudulentes a persones que mai havien treballat a les empreses beneficiades, ajudes a empreses que no complien les condicions per accedir als fons (ja que no presentaven ERE), així com comissions en els intermediaris entre la Junta i treballadors (consultores, asseguradores, bufets d’advocats, sindicats, etc.), afins al govern socialista.
A aquest cas es suma el frau dels cursos de formació per a desocupats. Cursos que la Junta va pagar però que mai es van realitzar, com tampoc van exigir justificació de la realització ni es va demanar la devolució del fons. El cas s’ha estès per tota la CCAA, amb 17 empreses implicades i 200 persones sota investigació, que podrien suposar 2.000 milions d’euros de frau. Els fons procedien de la Unió Europea (1.720 milions) i de l’estat (1.155 milions).
La família real i els negocis.
El cas més rellevant de la família real ha estat el Cas Nóos, que si no hagués hagut la presencia d’un membre de la família real no s’hagués pogut produir. El cas ha implicat a la infanta Cristina, germana del rei, i al seu marit, Iñaki Urdangarin. L’Institut Nóos era una organització sense ànim de lucre, presidida per Urdangarin, que va desviar diners públics de diferents administracions a través d’empreses pantalla. O sigui, que es contractaven a ells mateixos per desviar a diners. Una d’aquestes empreses pantalla era Aizoon, de la qual la infanta Cristina era copropietària al 50%, a més de ser directiva de Nóos.
Urdangarin i el seu soci Diego Torres haurien rebut 5,8 milions d’euros de l’Institut Nóos, que teòricament era sense ànim de lucre, a més d’haver signat convenis irregulars, ja que no es van convocar concursos públics. Segons Diego Torres la família real hauria estat clau per aquesta trama, assegurant que s’havien arribat a reunir al Palau de la Zarzuela, residencia dels monarques. Aquest fet demostraria la tutela de les activitats del seu gendre per part del rei, i que aquest utilitzava la seva pertinença a la família real per a fer negocis.
Els governs del PP a les Illes Balears i al País Valencià van ser els que més van col·laborar amb l’Institut Nóos. Aquest cas va sorgir com una peça del cas del sobrecost de 42 milions en la construcció del velòdrom Palma Arena durant l’etapa de Jaume Matas a les Illes Balears.
Més enllà d’Urdangarin, la germana del rei Joan Carles I, els papers de Panama han mostrat que Pilar de Borbón va presidir una companyia amb seu a Panama mentre va durar el regnat del seu germà. Aquesta va ser creada l’agost de 1974, un mes després que Joan Carles I assumís interinament la figura de cap d’estat fins cinc dies després de la proclamació de Felip VI.
La fi de l’oasi català.
El 27 de gener de 2015, a la comissió sobre frau fiscal i la corrupció política, el tinent coronel retirat, José Matas, possible home del CNI, destinat dues dècades a Andorra, va assegurar que les gran fortunes catalanes amagaven fins a dos bilions de pessetes a Andorra, amb passivitat estatal, tal com recordava l’Anuari de Silencis Mediàtics de 2015.
Aquestes declaracions es complementen perfectament amb les declaracions de l’ex fiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, que assegurava que els fiscals generals de l’estat nomenats pel PSOE li van prohibir investigar a Pujol.
Els dos casos mostren una època de silencis i d’ocultar qualsevol escàndols de les elits catalanes per part de l’estat espanyol que es va acabar en un primer moment amb el cas Palau el 2009 i definitivament el 2014 amb la declaració sobre la ocultació de diners a Andorra per part de Jordi Pujol. Aquest fet es va produir en el moment en que Pujol va abandonar l’encaix a Espanya que havia defensar fins el moment i va assumir les tesis independentistes. Plana el dubte si aquest hagués sortit mai a la llum i seguiria protegit per l’estat si encara es mostrés contrari a l’independentisme.
El 2009 va sortir a la llum el cas del Palau de la Música, on el president de la Fundació de l’Orfeo, Fèlix Millet i el seu col·laborador Jordi Montull haurien desviat fins a 35 milions d’euros en una dècada. En aquest cas hi ha imputat l’ex tresorer de CDC, Daniel Osàcar, així com el que fou secretari de Comunicació de la Generalitat, Marc Puig. El partit hauria rebut comissions de Ferrovial a través del Palau a canvi de concessions, un total de 3,3 milions desviats, fet que va obligar a posar com a aval la seu central de CiU en aquell moment. Segons gravacions del cas Pretoria el veritable responsable del finançament seria Germà Gordó, home de Luís Prenafeta en aquell moment. Complementàriament al cas Palau trobem el cas Hotel del Palau, un delicte en que la denuncia de la regidora per Ciutat Vella, Itziar González va mostrar una de les cares més fosques de l’etapa socialista a l’ajuntament de Barcelona.
Després de declaració de Pujol, diversos membres de la família han estat imputats, com Oriol Pujol, que suposadament va participar en una trama per obtenir concursos de concessions de ITV i que hagués mogut prop de cinc milions d’euros, estant també imputats el que era número dos de la Diputació de Barcelona, Josep Tous (CDC) o el sudirector de Seguretat Industrial de la Generalitat, Isidre Marsalles. També ha estat imputat Jordi Pujol Ferusola per un delicte de blanqueig de capitals i contra la hisenda pública, on segons la seva exnòvia María Victoria Álvarez feia viatges a Andorra amb bosses plenes de diners, com va recollir la gravació de la Camarga, que va tenir la participació de la presidenta del PP català, Alicia Sánchez- Camacho.
També el 2009 va sortir a la llum el cas Pretòria per un suposat delicte de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners que va portar a la detenció de l’alcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz (PSC), el regidor d’Urbanisme Manuel Dobarco (PSC), l’ex conseller de Finances Macià Alavedra (CiU), l’ex secretari general de la Presidència Lluís Prenafeta (CiU) o l’ex diputat socialista Luis Andrés García, conegut com Luigi, que haurien obtingut un beneficis milionaris. El cas Mercuri de corrupció urbanística de l’any 2012 va afectar a l’ex alcalde de Sabadell Manuel Bustos o el número dos del PSC, Daniel Fernández, amb un total de 26 imputats entre empresaris, polítics, funcionaris i advocats.
Altres casos serien el cas Clotilde, el cas Pallerols, Cas Adigsa i un llarg etcètera fins a sumar 128 causes de corrupció polítiques i econòmiques a Catalunya. A Espanya el total ascendia a 1.661 causes i prop de 500 imputats el 2014, però dels quals només vint estaven a la presó. Amb el cas d’aquesta última setmana la impunitat associada al poder sembla que no acaba.
