L’univers rere els videojocs retro

L’any 1972, una empresa estatunidenca va llançar la primera videoconsola al mercat i va començar el que seria una revolució dins el món de l’oci. 40 anys després, aquestes consoles segueixen presents dins una gran comunitat que segueix preservant-les i utilitzant-les. Ja siga per propi oci i consum o per fer negoci, aquestes consoles no han quedat oblidades i desfasades, sinó tot el contrari. Han creat un univers que mou tant a fans com a col·leccionistes i empreses. És l’univers dels videojocs retro.

Els videojocs són una de les formes d’entreteniment més grans d’arreu del món. Sony, Microsoft o Nintendo són només algunes de les grans companyies actuals d’aquest sector, que mou milions d’euros. Ara bé, aquests gegants de les consoles no són els únics que han vist l’oportunitat de fer diners. Persones que en el seu moment van comprar algunes de les primeres consoles que es van fabricar veuen com ara aquests mateixos productes tenen un preu que pot arribar a valdre desenes de vegades el que va costar en el seu moment. Aquesta gran revaloració a l’alça és gràcies al món del col•leccionisme i el sector més clàssic dels consumidors de videojocs. És, en altres paraules, el gran negoci de les consoles retro.

Però què fa especials a aquestes consoles i videojocs antics, quan la seua qualitat i rendiment tècnics són molt inferiors als de les consoles actuals? Si un busca, veurà que una Mega Drive (una consola de 1988) de segona mà a eBay o Wallapop es pot aconseguir a un preu molt baix, així com els seus jocs o comandaments. El mateix passa amb la resta de consoles de generacions anteriors: són molt accessibles.

On estan, aleshores, els preus elevats? Quan les consoles presenten una d’aquestes característiques: es guarden en la seua capsa original i no s’han obert mai, o són una edició limitada de la qual és molt complicat trobar-ne exemplars. És a dir, el preu varia segons l’estat de conservació i la raresa del producte. Les consoles antigues de segona mà poden tenir un preu baix, ja que tan sols aquelles persones amb un punt “romàntic” voldran jugar amb les seues primeres consoles. Així doncs, el preu elevat d’aquestes unitats apareix quan tenen algun tret que les fa úniques. Ací és on entra en joc el món del col•leccionisme i el món dels preus desorbitats.

Quan jocs de fa dècades multipliquen el seu preu
Aquest mercat retro afecta consoles, jocs i màquines recreatives. The Great Giana Sisters és un videojoc alemany de 1987 que copiava molts elements del Super Mario Bros. de Nintendo. Estava disponible, entre altres plataformes, per als ordinadors personals Commodore Amiga. El disquet que contenia el joc el podem trobar en gener de 2017 per 1.800 euros a eBay. L’anunci assenyala que el producte ve en l’embalatge original. Com que és un joc desconegut de la Commodore Amiga (un sistema no tan estès com els de Sega o Nintendo), el preu és elevat. El mateix venedor, per 2.000 euros, ven el mateix joc amb una portada diferent. Una mostra de com petits detalls marquen la diferència per als col·leccionistes.

El negoci dels jocs retro no només es dóna entre particulars que compren i venen a través de portals online o a botigues de segona mà i jocs clàssics. També hi ha persones que n’han vist una possibilitat de negoci novedosa, com Antonio Serna, propietari de l’empresa Maquinasarcade a Elx (Baix Vinalopó). El seu projecte consisteix en la fabricació de màquines recreatives per encàrrec, fent reproduccions de les recreatives clàssiques. Les comandes habituals són particulars que volen tenir una màquina arcade a casa amb els seus jocs preferits.

La comunitat dels jugadors retro: associacions i esdeveniments
Serna, conegut també amb el sobrenom de “Barrio”, és alhora president de l’associació cultural Retro-Arcade Elx (un projecte a banda de l’empresa), que reuneix aficionats als jocs arcade per fer partides col·lectives. Actualment, existeixen diferents col·lectius de jugadors retro arreu del territori. Un altre exemple seria el de l’associació Retromaníacs, situada a Barcelona, a Sant Andreu de Palomar. Com els seus fundadors indiquen, l’objectiu és preservar el llegat dels videojocs clàssics que van marcar l’època dels 80 i els 90 i formaven part de la cultura popular urbana. Una cultura urbana que expliquen que ja ha desaparegut davant “la voracitat de les màquines escurabutxaques i l’auge de les consoles domèstiques”.

Com veiem, el món dels gamers retro va més enllà del simple negoci i també serveix per crear comunitat i reunir fans. Aquesta comunitat pot ser exclusiva d’una determinada marca. A la xarxa, trobem webs com culturaneogeo.com, un portal en castellà dedicat als seguidors de les consoles dels 90 Neo Geo, fabricades per l’empresa SNK. S’hi detalla la història d’aquestes plataformes i s’explica què elements en motiven els diferents preus en l’actualitat.

Altres llocs on es reuneixen els amants de tot aquest món són esdeveniments com l’exposició RetroConsolas, al museu de la Universitat d’Alacant (UA). En l’edició de 2016, duta a terme del 2 al 5 de novembre, es va poder observar una Magnavox Odyssey de 1972, la primera consola domèstica de la història i la joia de la corona de l’exposició. RetroConsolas, més enllà de l’exposició, va programar altres activitats, com xerrades o concursos.

ByteRealms és la marca registrada dels videojocs de la UA, i durant RetroConsolas 2016 va organitzar el #CPCRetroDev, un concurs de disseny de videojocs de 8 bits. Segons Francisco Gallego, un dels fundadors de ByteRealms, #CPCRetroDev “és el concurs més important en plataformes de 8 bits” i subratlla que millora l’educació dels estudiants, que “gaudeixen enfrontant-se amb les seues creacions a grans desenvolupadors mundials”. ByteRealms és una institució educativa de la UA, però que dissenya “autèntics videojocs, dissenyats per a divertir per sobre de tot”. Els videojocs retro també tenen una aplicació en el món de l’educació.

Hi ha una premissa que està sempre present en qualsevol àmbit de la vida, i que actua sense que ningú ho puga evitar. Així com es diu que la història sempre es repeteix, els clàssics sempre tornen. D’aquesta manera informava el diari valencià Levante-EMV que la nova versió mini de la NES que Nintendo va traure a finals de 2016 es va esgotar el mateix dia del seu llançament, 30 anys després que l’original arribara a Europa. La revista Papel del diari El Mundo també es va fer ressò del fet amb una crònica on el periodista va explicar totes les peripècies que va haver de passar per aconseguir-ne una. El que està clar és que el món de les videoconsoles retro no ha desaparegut, i una part del jovent, amb aquest gust per provar les coses antigues i vintage fins transformar-les de nou en actuals, estan portant les consoles dels seus pares un altre cop a escena.