L’unionisme no té un camí fàcil

Uns quants detalls. La decisió de Bèlgica em sembla un reconeixement de facto de la República. I, d’altra banda, el que em sembla més important és mantindre la unitat dels demòcrates. Perquè veient les actituds dels dirigents unionistes sense que ningú dels seus els cride l’atenció, ja em sembla que hi ha demòcrates (de tot color polític) i espanyolistes. Si es manté la unitat, ja veurem què poden fer amb els seus titelles a Catalunya. Ara per ara, ja és dilluns. Aquesta vesprada farà tres dies, la criatura.

Molt bé, avui sí que m’agrada l’editorial!, moltes gràcies, com sempre! Jo també penso que això de dir pomposament que “he disuelto el Parlament y convocado elecciones” no és el que volia fer el PP, i tal com diu Vicent, em sembla veure-hi una intervenció internacional entre bambolines, compatible amb el merescudíssim i m’imagino que voluntàriament mediatitzat descans familiar del President a les fires de St.Narcís, sense piolins a la vora. Entusiàsticament d’acord en que ara cal unitat respecte el punt que podria provocar divisió: les eleccions anunciades per Rajoy. Es poden utilitzar intel·ligentment, cal pensar-s’ho bé (de moment, si la Indra d’Abril-Martorell hi vol ficar les urpes, ja anem molt malament); ahir la ANC va anar molt ràpid a desqualificar-les i no seré jo qui ho critiqui; però avui, al menys ERC i CUP no hi han fet fàstics; caldrà veure com ho enfoquen PDECat, DemoCat i cia; és imprescindible una posició comú de tots els partits independentistes i la societat civil, ANC&Omnium; sembla un tòpic, però és que ara és així més que mai. A mi ja m’estarà bé el que decideixin, si ho fan conjuntament.

Totalment d’acord Vicens, unitat, unitat i unitat per presentar-se a unes eleccions que, com bé dius no era el que volia Rajoy.
Pràcticament s’ha fet campanya, ha quedat clar qui està amb la República i qui no. Tothom ha quedat retratat, els comuns sobretot.
Els Jordis podrien anar a les llistes i haurien de presentar-se tots els diputats que han fet possible que arribessim fins aqui. Què són uns mesos més per recuperar el que vam viure divendres 27 d’octubre. Votar no ens fa poc ho hem demostrat.

el fet esencial d’aquesta convocatoria espanyola del 21D (ni tansols encara publicada al DOGC, pel q veurem si acaba sent la data) es q pretenen tornar-nos el 1Oct. Per això avui cantaven “votaremos”. I volen que com va fer el NO, ens dividim. Que una part del independentisme i els seus partits hi vagi i una part no. Així hi donarem participació suficient per validar-les davant el món i alhora pq guanyin ells. Pertant ÉS esencial que o no hi vagi NINGU sobiranista, o que hi anem TOTS. Unitat absoluta de partits i votants, siusplau.

Avui 30 d’octubre 2017 ( tres díes després de la proclamació de la República ) sabrem més coses. Sempre reacciono davant els fets. I ara per ara amb el silenci del Govern poc o res em fa pensar com es podrà controlar el territori. Sí que sé que hem de defensar el Govern i el Parlament. Estem guanyant al carrer, i ho saben. I cal fer tots els esforços perque els Jordis tornin a casa. I amb el tema eleccions ….. Estimem les urnes, no ens fan por, i tornarem a guanyar. Reconeixerà tothom el resultat ? Europa ho ferà ? O haurem de tornar a demanar un referèndum ‘ que no se puede hacer porque así lo dice la constitución espaÑola y es ilegal ‘ ?

Doncs trobo que participar en aquestes eleccions, tot i el supòsit de guanyar-les, és trair de nou els catalans. Ja hem votat, ja hem dit què volem i cal no oblidar que aquestes eleccions no les convoca el Govern de la República si el Govern Monàrquic espanyol, ja extranger a Catalunya i també seria donar l’esquena a tots aquells Ajuntaments que han dit que no cediran espais.

Només de pensar-hi, ja hiperventilo. Si el Govern té previst fer alguna cosa, que ho faci aviat, no sigui que trobin que la meitat del ciutadans hem tingut un cobriment i fins i tot un atac de feridura.

Què us sembla, per aconseguir tots els reptes, que es presenti Òmnium i ANC, com a partit en nom de tot el procés constituent (ERC, PDCAT, CUP i ??comuns)?

Així, els partits polítics no entren en contradició amb la proclamació i no perdem la votació!!
A més, no els costaria massa acceptar-ho a tots, al no haver d’incorrer ells mateixos.

Feu-ho córrer si us sembla interessant.
(ja se que ANC i ómnium no poden ser-ho per estatuts, però potser s’està a temps de canviar-ho si s’afanyen)

Els comuns no varen reconeixer l’1-O com un referèndum. Varen dir que hi participaven com una maniffstació popular.

Em pregunto si reconeixeran el 21-D com unes eleccios o també diran que hi participen com una manifestació popular.

Per part dels patriotes lleials a la república sem fa dificil entendre dues coses. No puc entendre que ningú col·labori en l’intent de fer unes presumprtes eleccions il·leglas convocades per un estat esstanger. Però tampoc puc entendre que si el moviment unionista convoca una manifestació popular nosaltres ens comportem com ells i renunciem a manifestar-nos.

Potser un desllorigador podria ser, per una banda no reconeixer el 21-D com unes eleccions, boicotejar l’organització, posar pals a les rodes, no facilitanr ni cens ni locals, aquells dies no obrir la porta a ningú que truqui a casa per molt que insisteixi no sigui que porti un certificat nomenant-nos membres d’una mesa….

Però per un altre banda, si l’unionisme fa una manifestació popular, nosaltres podem acudir a manifestar la nostra voluntad de que les forçes d’ocupació abandonin el nostre país i es restitueixi al govern legal de la república els seus drets i els seus llocs, potser es poden presentar llistes sota el paraigues de restitució del govern legal de la república i inici del procés constituent.

Participar en aquestes eleccions s’haurà de fer molt probablement perquè no tenim encara el control del territori, i per tant no ens podem permetre ignorar-les. A més a més, si mantenim la unitat, les guanyarem. Ja hem vist que els mossos estan al marge completament del procés, per això els càrrecs dels mossos destituïts escriuen cartes públiques perquè quedi ben clar que acaten les instruccions d’Espanya. Per tant, no tenim el braç executor d’una legalitat alternativa catalana. Declarant la independència hem fet un pas immens això no obstant. Però això tot just comença ara: desobeint el govern Saénz de Santamaría, guanyant les eleccions del 21-D i impossibilitant la investidura d’un govern unionista, amb un govern de la República que segueix treballant sense acceptar la destitució, vagues, etc. I si la cosa es complica (empresonaments, repressió, etc.) els reconeixements internacionals començaran a venir obrint-se una nova etapa.. Jo no sóc cap expert, ni molt menys, en processos d’emancipació nacional, però crec que hem de seguir confiant en la gent que ens ha portat fins aquí, estem en bones mans, cal mantenir-se positiu!

És possible que la UE estigui fent d’àrbitre entre Rajoy i Puigdemont? i que les regles del joc siguin: aturada de la República, retirada de les querelles de la fiscalia i tribunals de justícia, retirada de “piolins” i, per tant, no hi ha violència policial, els Jordis aviat a casa, eleccions el 21 de desembre i ens tornem a comptar (si Catalunya vota partits independentistes, abans d’un any referèndum pactat amb Espanya i reconegut per la UE)? Recordes el cas d’Itàlia, en el qual van posar el president que la UE va dir?

Roger

“Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer” vol dir que hi ha mediadors que collen tant a uns (no feu rès irreversible) com als altres (guardeu-vos les porres i ni se us acudeixi fer-les servir).

Després de saber que Canonges pretenia acceptar unes eleccions a dos mesos vista, va córrer la teoria que mediadors havien proposat a Canonges que “pide 2 meses de diálogo, si no conseguimos sentar a Rajoy en una mesa frente a ti en ese plazo entonces declara lo que quieras pero danos ese tiempo, mientras frenaremos a España para que no os intervenga” La font és aquesta: http://www.cataladigital.cat/2017/10/20/pide-2-meses-de-dialogo-si-no-conseguimos-sentar-a-rajoy-en-una-mesa-frente-a-ti-en-ese-plazo-entonces-declara-lo-que-quieras/ i sembla que els fets la ratifiquen. La data proposada per Canonges era el 20D.

Ara, declarada (però encara enlloc documentada) la Repúbica, Moncloa intervé la Gene amb el 155, destitueix 140 càrrecs, posa a SSS al capdavant de la Gene, convoca eleccions el 21D, la Cup callada, ningú es rebela, el piolins sembla que segueixen quietons al seu creuer, es segueix parlant en general en clau autonomista, es comença a parlar de la conveiència d’acudir a aquestes eleccions i de guanyar-les, i el mandat del 1-O i les 48h famoses semblen haver passat a millor vida.

Aquest compàs d’espera tant de Canonges com, per el que es veu, de Moncloa sembla que pot respondre a la teoria dels “2 mesos per asseure’l a una taula …”. Al menys, lliga.

Em segueixo fent la mateixa pregunta: perquè no se’ns explica que hi ha mediacions de tal o qual mena, que intenten aconseguir tal o qual objectiu en tal o qual plaç ? Repeteixo que accepto que no surtin a la llum els detalls que no hagin de sortir a la llum, però … que no es pugui explicar rès de rès ? Algú s’ha plantejat els guanys ( en termes d’adhesió , calma popular i credibilitat entre d’altres ) que s’obtindrien si se’ns fa partíceps del que s’està coent entre bambalines ? Tant si se’ns manté al corrent com si no, passarà exactament el mateix. Òbviament.

Fixeu-vos en un detall: el dia de la declaració + suspensió (ja no recordo ni la data exacta) la CUP es va posar com una moto. Motiu: no en van saber rès fins a última hora, es van emprenyar i se’ls hi va notar.

Divendres passat, el dia de la convocatòria frustrada d’eleccions del 20D i ara, amb eleccions declarades per Moncloa per al 21D, a la CUP no se la sent a dir ni pio.

Causa previsible del silenci CUPaire: que ara sí se’ls ha tingut en compte i sí se’ls ha tingut informats del que s’està coent.

Que no han tingut que fer cap acte de fè, vaja.

En conseqüència: perquè no tenir-nos contents en el mateix sentit que es té contenta a la CUP?

Actes de fè, no. Gràcies !

Jo sí tinc opinió sobre les eleccions del 21D: per coherència, legitimitat i estratègia hauríem d’ignorar-les.
Em temo que faríem el préssec. El que estic llegint i sentint és per sortir a córrer. Crec que si finalment es planteja presentar els partits sobiranistes a les eleccions autonòmiques ens haurien enganyat. Si ens creiem que divendres es va fer una declaració d’independència, per coherència les úniques urnes acceptables fent un pas enrere serien les d’un referèndum d’autodeterminació; les autonòmiques, no. Si ja era evident abans de l’1-O que el projecte de República era insostenible, ens haguessin pogut estalviar algun patiment. Si no acceptem el 155, és coherent que acceptem les eleccions convocades des de Madrid?
Si divendres ens varen fer creure que començava la vigència la llei de Transitorietat, quina legitimitat tenen unes eleccions autonòmiques? I si no és vigent, per què no ens ho diuen amb totes les lletres?
Finalment, estratègicament, si acceptem participar a les eleccions autonòmiques, a ulls internacionals acceptem que el partit es juga a Espanya i amb les regles d’Espanya. Crec que perdríem el momentum internacional.
En la meva opinió, l’única via cap a la República és un referèndum amb tutela internacional en la línia de la declaració del passat dia 25 d’Alfred de Zayas, expert independent del Human Rights Council.
Per aconseguir-ho caldria rebutjar el 155 i mobilitzar a la ciutadania, aspectes al meu parer incompatibles amb presentar-se a les eleccions convocades per Rajoy.

La República està proclamada, i això és molt important. Dit això, és cert que molts la voldríem més consistent, i en aquest punt he de dir que Trapero ha de tornar a ser Major dels Mossos tan aviat com siga possible. I que els propis Mossos són una eina clau de la que no podem prescindir i que cal assegurar. Dit això, és cert que estan coexistint dues legalitats: la catalana, aprovada per un parlament elegit democràticament pel poble de Catalunya, i l’espanyola, representada per un govern, el del PP, certament votat pels espanyols però que fa temps que ha trinxat tots els principis democràtics i legals que diu defensar, i que a més és la corrupció personificada, per dir-ho suaument. Els catalans ens comportem de manera pacífica i tolerant. Els espanyolistes, amb brutalitat i violència autoritària. Aquest és el partit. I l’hem de guanyar. Les eleccions? Serà molt significatiu si no es prohibeix a ningú de presentar-s’hi. I després de rumiar-m’ho molt, la meva postura és: si es prohibeix als partits independentistes de participar-hi, cal boicotar-la: ells no poden vendre enlloc unes eleccions on probablement només hi votaran uns pocs milers de persones (la “majoria silenciosa” de la que tant parlen ho és perquè està desmobilitzada políticament, i ho està perquè Madrid s’hi ha esmerçat durant dècades, cosa que veig difícil que puguin canviar en dos mesos escassos). Si no es prohibeixen, accepto que es pot intentar participar-hi, sempre que tothom al món “indepe” hi estigui d’acord i s’hi vagi unit, perquè podem emprar-les com el referèndum acordat que Madrid sempre ens ha negat. I aquí estic d’acord amb l’editorial: aquí hi ha molts més actors que Madrid i nosaltres, i són actors que saben el que s’hi juguen. Per tant, haurem d’acceptar riscos potents, i un bon toc per part del govern de la República serà tenir-nos ben informats de per què pren determinades decisions, de manera que també al carrer puguem anar tots a una i sense quasi-infarts. Que prou difícil ha estat arribar on som ara.

L’altre dia vaig fer un twit que deia alguna cosa així com: “llibertat o col·lapse” dirigint-me a l’unionisme. Es a dir, considerava que l’estratègia que hem de seguir fins ser lliures és col·lapsar-los. En el cas del twit, pensava en un col·lapse econòmic, però amb la situació actual ens han posat en safata un menys traumàtic (per a la nostra gent): votem-guanyem-proclamem-intervenen-votem-guanyem-proclamem…
Fem entrar el seu sistema caduc en un bucle irresoluble si no és amb la nostra llibertat.

No, l’unionisme no ho te difícil, ho te fàcilíssim. L’independentisme va fer unes eleccions el 27s per a fer la independència, després va ser l’1 d’octubre el referèndum per la independència, el 10 es deixa en suspens, jugada mestra, perquè tothom vegi que tenim voluntat de negociar i hi havia mediació. Resulta que ni mediació ni res, amenacen amb el 155 i l’EU ho aprova, el dia 25 el MHP sembla que ha pactat eleccions a canvi de retirar el 155, és a dir tot el que s’havia fet per a quedar-nos com abans del 27s. La rendició és tan escandalosa que li deixen fer un simulacre de DI perquè ens ho poguem empassar. Durant el cap de setmana els columnistes i opinadors de torn van preparant la parròquia per a acceptar que cal participar a les eleccions que ha convocat en Rajoy quin únic objectiu serà no recular més però ja ens vendran alguna pel·licula que aquest cop sí i blablabla… Per mi l’únic digne que puc fer com a català, però també com a persona lliure i no disposada a que estafin més és no participar en les eleccions més humiliants que em puc imaginar i no m’espero que aquest sigui l’acord que es prengui perquè des de 2012 l’únic que s’ha volgut és tornar l’independentisme a la marginalitat.

Faci el que faci el moviment independentista sobre el tema de les eleccions del dia 21, com sobre qualsevol altre àmbit transcendental, ho ha de fer unit, i exigir al govern espanyol la fi dels processos judicials engegats i l’amnistia dels presos polítics. Sota un cop d’estat com el que està patint la nostra nació, serà molt difícil que tot el moviment s’hi apunti però. Que estiguin units i d’acord amb uns punts programàtics no vol dir que els partits no es puguin presentar separats, perquè JuntsxSí ja va donar els seus fruits i ara serà difícil reeditar-lo. També caldrà veure què voldrà fer la CUP. El qui segur que no s’hi apuntarà serà el Podem català, perquè el sector sobiranista encapçalat per Dante Faxín ha estat expulsat d’aquest partit per Podemos espanyol. Una llista feta només amb membres de la societat civil i sense participació de polítics, jo no l’acabo de veure. Aquestes converses ja haurien d‘haver començat.
A més, la militància independentista i sobiranista que hi ha a partits i entitats de la societat civil (ANC, Òmnium, Ami, Plataforma d’Entitats, etc.) hauria de denunciar l’ocupació de la política catalana per part de l’estat espanyol a través de mobilitzacions i actes per tal que la població implicada estigui activa i combativa.
Haurem de veure què passarà avui quan els polítics catalans vagin a fer la seva feina normal i vulguin ocupar als seus respectius llocs de treball. També haurem d’estar pendents de la querella per rebel·lió que el PP vol presentar al govern i la mesa del Parlament i com combatre-la políticament i jurídicament.

Tots els independentistes estem confrontats al fet d’une eleccions imposades des de Madrid via l’article 155 i segur que molt ens fem una doble reflexió :
D’una banda pensem que cal boicotejar-les, ja que no fer-ho seria reconèixer una legalitat espanyola imposada a la República catalana
D’una altra banda, la perspectiva d’una Generalitat governada des Cs amb la virreina Arrimadas, ens provoca un daltabaix indescriptible com a perspectiva.

Davant d’aquest disjuntiva jo em plantejo aquesta reflexió:
El que es important es l’objectiu final, aconseguir una República catalana independent i operativa, no tan sols virtual.
La decisió de participar-hi o no ha de ser presa tenint en compte quina es la capacitat real d’imposar la República per part del govern, el Parlament i el poble català

Tenint en compte el que acabo de dir, considero que si a partir de demà:
Es veu clarament que tenim capacitat de resistència i boicot a l’aplicació del 155 i que aquesta resistència la podem augmentar fins al punt de fer que no siguin possibles les eleccions del 21 de desembre, doncs la decisió que s’imposa és la de no participar-hi.
Es veu clarament que no tenim capacitat de resistència, ja que el President i el govern no són els primers, no a demanar-nos-la, sinó a exercir-la, llavors caldrà plantejar-se de participar a les eleccions.

En el cas de decidir participar-hi, crec que cal respectar dues condicions fonamentals
O hi participen totes les forces independentistes o no hi participa cap. Si una part, sigui la que que sigui, no hi participa, segur que perdem la partida i millor no anar-hi llavors ningú i denunciar les eleccions com il.legals i illegítimes. Cal un acord molt clar en aquest sentit.
Caldria participar-hi plantejant blanc sobre negre que es tracta de les eleccions constituents previstes en la llei de transitorietat política. Aprofitar l’oportunitat per des de dins fotre’ls. De fet es tracta de fer com en els arts marcials, guanyar aprofitant l’error del contrincant : han convocat eleccions que els hi podrien sortir per la culata.
Però de cap de les maneres hi hem d’anar pensant autonomisme, sinó venent clar i net que el Parlament que surti reactivarà l’aplicació de les lleis aprovades per l’anterior Parlament per tal d’assolir definitivament la República. No es tracta de començar de nou el camí, sinó de reprendre’l allí on s’haurà aturat temporalment.
Seria una forma, certament estranya, però alhora astuta, de defensar la República: com que ens ha deixat sense armes, li robem les armes a l’enemic i amb elles l’ataquem… i el vencem.
Crec que una victòria en aquestes eleccions deixaria KO el govern espanyol i l’unionisme, ja que llur argumentació legalista-constitucionalista ja no s’aguantaria per enlloc. I a nivell internacional els suports potser ja no serien tan incondicionals… De fet crec que una majoria independentista comportaria dos guanys:
Invalidació de facto i moral de l’article 155 elegint una majoria contrària a aquest. I dubto molt que durant les vacances de Nadal, Rajoy gosi actuar amb contundència contra l’elecció d’un nou govern independentista.
De fet, veig difícil una segona intervenció legal contra les institucions catalanes, ja que això seria una mostra de feblesa a nivell internacional.
Tindríem per segona vegada consecutiva una majoria parlamentària per tal de reactivar el procés de desplegament de la República catalana independent, el que estic segur faria canviar alguns des posicionaments internacionals. Podria ser que llavors comencessin a demanar la celebració d’un referèndum acordat al que nosaltres respondríem que ja està previst un referèndum sobre la Constitució catalana.
Certament, la supèrbia i l’arrogància del poder polític espanyol pot ser que ens ajudi en la nostra decisió, prohibint la participació a les eleccions de partits i candidatures independentistes i/o amb programes independentistes… Llavors tot seria molt més fàcil i clar per a nosaltres : boicot total i actiu i dificultar que es puguin celebrar (si, tranquils de manera pacífica i no-violenta…. No patiu…)

Demà comença una setmana clau. Els esdeveniments que es produïran i la manera de respondre-hi per part dels nostres polítics, ens aclariran sobre la decisió a prendre :
Puigdemont i els consellers gosaran anar a treballar normalment desafiant la destitució decretada per Rajoy ?
Carme Forcadell convocarà la Junta de portaveus, tal i com sembla que ha dit, desafiant la dissolució decretada del Parlament ?
Si aquestes dues coses es produeixen, el govern de Rajoy gosarà detenir-los i enviar-los a presó ?

Darreres consideracions :
En aquest tipus de situacions és sempre bo preguntar-se quina opció es la que desitjaria l’adversari i quina el fotrà més. Jo crec que en aquest cas Rajoy desitjaria unes eleccions sense participacio independentista.
En política crec que tan important és la coherència, com la seva adaptació a les circumstàncies de cada moment, tenint en compte si anem per camí pla, costerut, amb pedres, etc. En altres paraules, allò de ser radical en el fons (República catalana independent) i flexible en la forma d’arribar-hi (subvertir unes eleccions tècnicament autonòmiques transformant-les en constituents).

Gràcies Vicent, en aquest mar de confusió en el que estem immersos les teves valoracions són sempre una estrella polar. La confusió és el medi natural dels processos polítics com el nostre. Fins i tot els líders polítics no se’n lliuren d’ella. Demà dilluns vorem si s’escampa la mica de tuf que detectem que prové segur d’acords inconfessables però naturals.
Per altra banda, durant quaranta anys m’he cregut els resultats de les eleccions a l’estat. Però un amic meu de Soria, va perdre la confiança als resultats de les darreres eleccions – màxim garant era el ministre del ram. No dubto que els independentistes guanyaríem en unes eleccions a Catalunya, perquè hi ha camp prou abonat. Però qui serà el controlador i garant, una entitat internacional i imparcial? Suissa, El Vaticà O alguna cosa per l’estil. Esperem que no calguin i la República de Catalunya prevaleixi. No ens deixem ensarronar el Referèndum va ser l’u d’octubre, vam guanyar aleshores la nostra guerra de la independència. Urnes contra porres.

Com tenim el tauler a hores d’ara?. El Parlament ha proclamat la República Catalana, un Parlament sorgit d’unes eleccions democràtiques el 27 de setembre de 2015. El govern espanyol aplicant l’article 155 de la constitució, fent una lectura i una aplicació totalment il·legal, destitueix al president Puigdemont i a tot el govern català, convoca eleccions al parlament de Catalunya el 21 de desembre.
En aquestes eleccions hi participarà el bloc unionista (PP, PSC, Cs i els comuns (?). Hi ha desercions en el PDCAT per presentar-se?: Santi Vila, Germà Gordó … S’hi presentarà el bloc independentista?. Les CUP ja han dit que no ho preveuen. Presentar-se en aquestes eleccions seria totalment contradictori, només tindria algun sentit si PDCAT, ERC, CUP i Podem es presentessin junts per defensar la República. Hem temo que això no passarà. Altre cop en perill d’atomitzar el bloc independentista.
Heu vist avui la imatge de l’Iceta en la manifestació unionista al costat dels PPeros?, però el que ha estat més feridor, per a mi, ha estat el discurs de Francesc Frutos, d’una virulència i d’un menyspreu diria que sagnant pels que hem viscut el franquisme i vam fer la resistència a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya. Aquest tom que ha donat la història no era esperat, de cap manera.
Molts no entenem com aquest món que prové de l’esquerra que proclamava el dret a l’autodeterminació dels pobles estigui ara alineada amb l’espanyolisme del PP per fer impossible la supervivència d’una Catalunya independent.
Molts no entenem com el món de podem rebutja participar en la creació d’un nou estat més just, més solidari, fraternal amb els altres pobles d’Espanya, lliure, que trenqui definitivament les cadenes del règim del 78.
Burgesia-nacionalisme-independència, aquesta és la falsa associació que arrosseguem des de fa molts anys, diria que des de la guerra civil o abans.
Crec que seria molt interessant que VilaWeb organitzés una sessió per analitzar aquest fenomen, per entendre quin paper jugarà i quina importància tindrà en el futur immediat. Ara cal clarificar totes les incerteses perquè el moment és greu i necessitem tota la fortalesa i la clarividència per afrontar tot el que ha de venir.

No se què farà el nostre govern avui. L’absència de mesures concretes durant les primeres hores, el degoteig d’obediències a les noves autoritats i la sensació que no hi havia pla B per controlar el territori em fa sentir, però, molt pessimista. Esperem els fets, tanmateix, i mirem de tenir confiança en el govern que ha fet possible que almenys poguéssim expressar-nos com a poble.

Volia fer un comentari respecte de les eleccions, que ja vaig fer quan es va saber, aquí mateix, però que crec que és oportú tenint en compte l’editorial del director: no se si les eleccions les hi varen imposar des d’Europa o no, però són una estratègia molt intel·ligent.

M’explico: si el sobiranisme no hi participa, les fan amb els que es presentin i sigui quina sigui la participació, li transfereixen el poder al parlament i govern resultants. No cal dir qui governaria en una Generalitat d’aquestes característiques i què faria amb mossos, TV3, ensenyament, infraestructures, justícia… mireu-vos què va passar al País Basc durant el govern PP/PSE.

D’altra banda, si els partits independentistes van a les eleccions, deslegitimen la República, això comptant que els hi deixin presentar-se (que ja és dubtós perquè les cúpules de tots estaran imputades per rebel·lió i no se quants delictes inventats més i, per tant, probablement fora de joc). En qualsevol de tots dos casos, guanyen, i a sobre poden dir a Europa que la intervenció ha estat mínima i només per restablir parlament i el govern legítims.

Solucions ? Doncs la veritat és que no soc capaç de pensar-ne cap.

L’opció de reciclar-les com a “eleccions constituents” té el defecte que, d’entrada no controlem ni el DOGC per publicar-les, que sona massa a eleccions plebiscitàries (ja fetes) i que tornem a la roda del hàmster autonomista. A efectes pràctics ni que les guanyin ERC/PDECat/CUP, si no controlem el territori per poder implementar una possible constitució amb poder real, seria com ara. Això sí, encara que a costa de desligitimació, almenys els aixafaríem la guitarra i evitaríem que ho desmuntessin tot (bé, no queda clar que no seguissin fent-ho malgrat les eleccions, és clar, si sur algú que no els agrada, ja que el 155 és fins que no hagi retornat la normalitat. I això ho diuen ells).

L’opció de fer boicot per part d’ajuntaments, etc no crec que sigui viable: d’entrada per llei segurament estaran obligats a col·laborar, com estan obligats els ciutadans a prestar-se a ser membres de les taules, amb sancions en cas contrari. Si tots desobeïm no passaria res, però podem comptar que una bona quantitat d’ajuntaments, entre ells els de l’àrea metropolitana, BCN, Tarragona i Lleida, col·laboraran de bon grat, fent el boicot inefectiu.

I ajut o mediació internacionals, de moment, i en absència de problemes més greus o si no es produeix un miracle, no sembla que n’hi hagi d’haver.

A Francesc R. LL., agraeixo molt el teu comentari i a estones comparteixo les teves sospites. Diria que hi ha una raó fonamental pel silenci ABSOLUT: l’efecte que la més petita filtració sobre la més insignificant mediació, tindria sobre l’electorat del PP, seria devastador; Rajoy i SSS no sabrien on amagar-se d’haver comés una traïció tant brutal als seus votants com és admetre una petita, imperceptible, mediació… s’haurien d’amagar, literalment. I per això, segur que la primera condició que deuen haver imposat ells és el SILENCI COSMIC ABSOLUT. Es clar que aquesta petita filtració que per a nosaltres seria una llumeta que ens ompliria d’alegria, per a ells seria tot el contrari… que estrany oi? “Qui tingui més seny que se’n valgui”, deia la meva iaia. Ara bé, si hi ha mediació, ens hem de fer valdre: eleccions amb tots els partits independentistes legals, els Jordis a casa, etc… i compromís per escrit que això ha d’acabar en Referèndum arbitrat internacionalment! A Dolors Tenas i Felix Arias, sé que això us sembla una enorme deslleialtat i accepto el vostre estat d’ànim i els vostres arguments, però amb el cap fred, crec que hem de pensar molt bé què es fa i acceptar-ho tots: si tot l’independentisme diu que boicotegem les eleccions rajoyanes, jo les boicotejo; si el que diu és “anem-hi” amb tal o qual condicionant, jo hi vaig; el que trobo perillós és dir d’entrada “jo no votaré”… i perdre uns vots que ens podrien ser imprescindibles. Confiança, ningú ha desvetllat encara en públic les seves cartes… què tal si algun actor internacional al final revela que les eleccions han estat convocades per imposició d’una mediació ?? no descartem res encara, per favor. Com jo tampoc descarto del tot que estiguem al caire d’una vergonyosa rendició com apunta el Guillem Fàbregas. No sabem RES DE RES, acceptem-ho.

L’unionisme ho té fàcil.
Amb les eleccions de desembre, a les quals alguns partits volen que participem, la Constitución espanyola permetrà fer tpt tipus de jocs de magia i tupinades.. fins i tot tupinades dins de la seva “legalitat” enganyosa i pensada des del franquisme.
Pensada perquè mai Catalunya pogués ser independent.

El PDeCAT sempre ha volgut un bon pacte fiscal, principalment Artur Mas amb qui Puigdemont s’està reunint constantment.
Crec que aquesta és la pura realitat i n’hem de parlar encara que molts opinin que no ho hem de parlar.

La Constitució Española de 1978 va ser una estratègia més de l’Estat Español (construït ocupant l’Estat Català i destruint-ne totes les seves estructures) per poder continuar la seva opressió sobre nosaltres després de la dictadura franquista ja no podia seguir.

L’unionisme ho TINDRIA DIFICIL SI ho denunciessim constantment i pertot. Però jugant a la puta i la Romoneta ens tindrà sempre com uns titelles.

Serenitat, unitat, esperit solidari, organització. Aquesta ha de ser la consigna.

Parleu d’eleccions de si hi participareu o no, que aquí, que allà…

No és que participar en unes possibles eleccions no sigui important, però penso: el que hagi de ser, serà, i quan calgui prendre partit, en prendré. Però mentrestant, a mi, el que m’interessa és el que m’ha dit ma filla: que a la seva ciutat ja hi ha més de vint CDR (Comitès de Defensa de la República). Per barris, coordinats, solidaris, units, serens i preparats per actuar quan calgui. I al meu poble també n’estem constituint una. Això és el que de debò m’interessa, això!

Quan encara era adolescent vaig aprendre que una persona sola no va gaire enllà, que per ser efectius cal organitzar-se i actuar. I d’organitzacions no en falten pas: Òmnium, ANC, partits, etc., i, per damunt de tot, ara, els CDR. Aquesta és l’aposta. Som-hi!

Jo sóc del que crec que no anirem enlloc sense majoria social (vots) validable internacionalment. El 1 d’Octubre malgrat tot el que va passar no ens donarà la llibertat, però ens ha donat moltes altres coses positives, els observadors internacionals tampoc no el reconeixen com a vàlid.

Si realment la EU ha forçat eleccions ràpides crec els agradarà veure els resultats, a ells i també la ONU i també la resta de ciutadania catalana. Cal però que s’usin totes les eines electorals disponibles per verificar i validar resultats per evitar el frau.

Semblant a un comentari anterior jo diria “referèndum o bucle-referèndum”, es a dir, en presentem a unes eleccions que anomenem “prerefrendaries” (ja que aquest és l’objectiu), guanyem en vots, demanem un refèrendum acordat i validat per la EU, i si no ens el donen tornem a convocar “prerefrendaries” en 12 o 18 mesos, el temps mínim i just per mantenir el pais al nivell de flotació/relentí sense posar massa en risc el benestar social, seguretat juridica i comercial etc, etc, i aixir anar fent, insistint i jugant net i amb molta flexibilitat.

Se suposa que a cada volta del bucle hauriem d’aconseguir més suports ja que ells seguirien fent pressió, i jo estic convençut que si tenim la majoria s’ampliarà rapidament ja que generalment la gent normal dona suport a la majoria, veurien que ens estant frenant i ens voldrien ajudar, i no sóm pas mala gent nosaltres, excepte alguns corruptes. El que no sabem es quan temps estariem dintre el bucle, esperem que poc, 2,4,6, anys? Però mantenint la majoria i el control ja ens domostra a nosaltres mateixos que pais ho sóm, ja fa uns mil anys, només ens cal l’eina pel reconeixemant internacional.

Pel cas d’aquestes primeres i tant de bó últimes “prerefrendaries” potser seria millor fer un únic bloc independentista amb els Jordis al davant com diuen, ara bé, o tots junts o tots separats, o dos o tres blocs esquerra i dreta i centre per tenir una foto mes enfocada, el que busquem es comptar vots no escons, però amb estrategia comuna i tothom amb el mateix “roadmap” independentista. (Els comuns actualment no els compten com vots independentistes).

Si sóm majoria social (en vots) i ens mantenim en aquest bucle i no acceptem l’encaix via soborns de Madrid (cupo basc, seleccions esportives, nacio/estatut, etc) estem dient al món que ja seriem lliures si fosim Scotland, i que el que necessitem és un Referèndum Acordat i validat internacionalment. El referèndum es guanya “matemàticament” amb la meitat del cens més un, suposant que totohom hi participa, que podria ser, per això cal apropar-se a aquesta xifra quan abans millor, sinó pot ser arriscat, si es perd ja sabem el que hi ha.

Mentretant Catalunya està “Unrecognized/Disputed” com diu la wikipedia, amb la paperassa mig feta i les ideies d’estructures d’estat al calaix per posar al damunt de la taula després del referèndum final.

Respecte controlar el territori, com actuen els funcionaris, etc, jo penso que es gastar energia en la direcció equivocada. Només per posar un exemple, si volem ser el membre número 42 d’Eurocontrol (espai aeri) necessitarem l’aval de la EU/ONU. Tampoc podem demanar a milions de persones que no paguin els impostos, és “crazy”.

Si no es fa una desconexió ordenada via referendum acordat amb l’EU, l’independentisme anirà enrera per “problematic” i “clandestí”, hem d’anar de cara.

(Excuseu l’ortografia tinc el corrector avariat).

Segurament m’equivoco perquè com tothom, jo tampoc no sé res de res. Però si em deixeu elucubrar, haig de dir que trobo extremadament rar el silenci absolut de tot el govern, i també el del “gobierno”, que si alguna cosa diu, és d’una suavitat mai vista en aquest tipus de gent. Coses com “los Mossos d’esquadra seguiran siendo la policia de Catalunya y querida como siempre por los catalanes”, em semblen del tot increïbles acostumats com estem a formes molt més grolleres i perverses. També em sembla anormal que el President de la República es passegi per Girona l’endemà de ser cessat i a més amenaçat per aquest home -que pot semblar-ho tot menys un Fiscal General- a tots els càstigs més bèsties que una ment sana es pugui imaginar. El nostre President no és cap eixelebrat, i si fa una cosa així és perquè té prou informació per a permetre-s’ho i segurament perquè en treu algun rendiment. Potser un bany de multituds li donen més força per a iniciar una negociació.
Tot plegat i torno a dir sense saber res del cert, em fa pensar en una mediació imposada per la Unió Europea i que necessàriament ha de ser absolutament secreta. Si fos així, el que passarà a continuació serà o bé una desaparició misteriosa de tot el govern com la de fa una setmana, un retard en les detencions per a fer-ho a Barcelona, o bé un simulacre de detenció i trasllat a Madrid per a celebrar les primeres reunions secretes Govern, “gobierno” i mediadors. És evident que si són secretes no és pas per nosaltres que fa anys que ho demanem, sinó per als espanyols, que si ho arribessin a conèixer, es crearia tal revolució a Espanya contra el PP que s’haurien de suspendre les negociacions. Allà, “los cojones” ténen més valor que qaulsevol altre cosa.
L’Oriol Junqueras deia ahir que passarien coses que no entendríem, però que les havíem de respectar. Es referia a això?
A banda de les meves imaginacions, personalment tinc una cosa ben clara. Ara el que toca fer és esperar. A banda d’uns quants països europeus que degudament i vergonyosament alliçonats per Espanya han declarat que no donaran suport a la República Catalana, cal esperar a veure el comportament de la miríada de països que no han dit res de res, suposo que molts a l’espera de veure què passa i d’altres esperant la primera reunió dels seus Parlaments.
Crec que posar-nos a discutir sobre si hem de participar en unes eleccions que tot el món democràtic sap que són il·legals i il·legítimes, és precipitat. Simplement no tenim suficient informació per a decidir-ho seriosament, i si el que explico té algun punt de realitat tampoc en tindrem, almenys immediatament.
Paciència. Descansem una mica llegint o mirant sèries i tranquil·litzem-nos. Fer una República no és cap cosa fàcil, ni ningú ens ho ha dit mai.

Bon dia, República Catalana.
Bon dia, republicans lectors de Vilaweb.
Bon dia, realpolitik.
Jo també vaig emocionar-me el divendres al passeig Pujades. També vaig cantar a la plaça Sant Jaume. També vaig comprar i guardar uns quants diaris el dissabte matí.
Penso:
1. Felicitats a tots els resilients, il·lusionats i dignes de confiança per arribar fins aquí.
2. Mai havíem estat reconeguts com a nació per tant quantitat de gent arreu del món.
3. Hem aconseguit passar de l’autonomia a la independència.
4. La república no està consolidada i es pot perdre.
5. L’ANC i Omnium són els principals herois del procés. I l’ANC i Omnium som nosaltres, els ciutadans. Els polítics ho han fet bé i se l’han jugat perquè nosaltres els hem donat suport. (Ho han fet bé, però… ho han fet suficientment bé? Ho sabrem aquesta setmana)
6. El pitjor que podem fer els partidaris de la república és començar a repartir targetes vermelles , sigui per aparent inacció, sigui per aparent traició. És aquest el nou país que desitgem? Si algun polític no està a l’alçada de les circumstàncies, ja se’l penalitzarà a les eleccions.
7. Eleccions. Ens omplim de boca de diàleg , de pacte, de cessió, de democràcia. Les eleccions que convoca Rajoy poden tenir alguns aspectes tramposos, també poden tenir aspectes d’oportunitat. La comunitat internacional hem vist que prefereix estabilitat a drets humans, economia a decència.
Donem-los el que volen : majories electorals i control del territori. Això vol dir, acceptar totes les urnes amb garanties, i demostrar possibilitat aturar l’economia.
8. Ningú podia creure’s que una independència dins la UE, dins un estat que no implosiona com va fer-ho la URSS o Iugoslàvia seria fàcil. Abans es necessitaven guerres. Ara no en tindrem prou amb manifestacions festives, un 48% dels vots, i un cap de setmana.
Preparem-nos per mobilitzar i “molestar”, un 51% dels vots, i alguns mesos.
9 i 10 : Unitat, unitat, unitat, unitat i unitat.

(no m’agrada ser molt extens però avui…)
Entre la legalitat republicana i la legalitat monàrquica?

“Haurem de prendre decisions que seran difícils d’entendre”. (Junqueras)

L’entrebanc de les eleccions per calendari fa que les forces polítiques de l’incipient república s’hagin de pronunciar ben aviat i establir una estratègia (unitària i de denúncia del cop d’estat del 155 ). El que pot semblar una qüestió tàctica d’aprofitar la legalitat espanyola per reafermar el suport, és un obstacle per la construcció de la república, de les estructures d’estat i per fer complir la llei de transitorietat. Per què?

Les eleccions donen la iniciativa a Rajoy, que sembla, en els propers dies ho veurem, que controla administrativament les institucions catalanes (el mossos és evident i sintomàtic), que manté a través de la fiscalia la repressió contra el govern republicà, que té els presos polítics… Si no hi ha una forta ofensiva contra tot això la república quedarà reduïda a molt poquet. És el missatge del president: resistir el 155.

La República neix doncs, amb poca fermesa per dir-ho fluix, a la defensiva. La iniciativa de les eleccions no sabem fins a quin punt són fruit de la pressió d’Europa, el que si poden avançar que Rajoy les utilitzarà per guanyar-les fent les trampes oportunes que puguin ser acceptades com a procediments constitucionals per la junta electoral. Podem pujar-hi de peus. És a dir, els programes que no acceptin la legalitat monàrquica (els que han signat la declaració de la república) no tenen cabuda en aquestes eleccions, per exemple.

Una altra conseqüència negativa del 21-D és que els republicans perdem el poquet suport contra el 155 dels podemites, ecoestalinistes, etc… i la Colau ja es veu presidint alguna “cosa” autonòmica. Tots correns a fer la seva campanya. Això suposant que els republicans (si ens presentem) no comencem amb una guerra partidista que seria letal per la necessària unitat.

En resum, la República en la mida que no la construïm, restarà un xic “oblidada” per l’olor del poder de les eleccions i si la repressió és súbtil també serà “oblidada” i estarem més sols.

No voldria acabar com un comentari pessimista: Tenim la majoria i la República. Siguem més valents en consolidar petites conquestes. He dit conquestes que per ara només veig sotmetiments al 155 (els mossos han de ser sempre nostres!).
Estiguem amatents.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!!

L’unionisme no té un camí fàcil perque fins ara ja ha comès dos errors molt greus visibles a nivell mundial, el primer l’1 d’Octubre (tancar l’espai aeri va alertar totes les potències que van enfocar el video satel·lit i deuen tenir proves de quelcom no permès a l’EU cosa que la compromet posant en risc altres estats membres i altres poblacions del món). El segon error negar-se a unes eleccions lliures (últim oferiment de Puigdemont) i disparar el 155 i matar l’autonomia causant així la declaricó d’idependència. Se’ĺs en va anar la mà, van quedar retratats, perque sembla que oficialment no esta declarada, no apareix al DOGC del dia 27.

No sembla que tot el que esta passant sigui planificat, sinó seria un plà genial pel moment on estem, però ens estan entrant molt bones cartes i les hem de jugar bé. Les imatges d’ahir a Barcelona són l’última que ens ha entrat, violencia feixista als carrers d’una de les ciutats emblema dÉuropa, sembla que també ens vulguin espantar el turisme.

Pep Agulló 30.10.2017 | 08:28 – Al programa electoral no cal posar que ets republicà, Australia és un pais independent i no és una república. Que volem l’independencia o una república? Jo vull l’independència, quan la tinguem serem lliures de decidir el que voldrem, ens agraden els referèndums.

No entenc la por de l’EU a ampliar els estats membres, la EU es va fundar per a que tothom s’hi senti còmode i pugui treballar i viure-hi a gust. Tant es que siguem 30 ó 40 ó 50 si organitzem una cosatellada, la factura es divideix entre tots i cap problema. Aquest també és un problema politic a la EU que caldria resoldre.

Catalunya no és encara una república. Però sí que ha deixat de ser part d’una monarquia. Qui reconeix el monarca ara? Segur que no és la majoria de la població catalana.
Ara mateix som una democràcia parlamentària. El Parlament de Catalunya és qui guia la vida política, qui escull el President de la Generalitat i qui legisla.
El president és qui pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions a diputats. Ja veurem si ho farà. Si ho fa, qui s’hi senti cridat que vagi a votar, i qui s’estimi més quedar-se a casa, que s’hi quedi.
No és pas tan complicat: si el president convoca eleccions, es va a votar; si no ho fa, te’n vas de cap de setmana o surts al carrer a defensar cívicament allò que et sembli més pertinent.
La majoria parlamentària és la qui decideix on som i cap a on anem. Que els parlamentaris facin la seva feina, i cadascú la nostra.

Jo dono per fet un canvi d’escenari (no tant un pacte) imposat pet la UE. És l’única explicació a la (comparativament) suavització del 155, l’avançament d’eleccions i mantenir els piolins tancats, per una banda, i l’absoluta inacció per l’altra.
El nou escenari oassaria per acceptar de mesurar forces en unes eleccions immediates, enlloc de fer-ho al carrer, amb el compromís més que probable que si el sobiranisme s’imposa la UE forçarà un referèndum acordat o negociacions de tu a tu.
El que cal preguntar-se no és si això ens agrada o no, sinó si aquest escenari de les autonòmiques ha estat acceptat pel govern, com clarament donava a entendre Junqueras ahir, com també Tremosa i, fins i tot les CUP, que no s’hi van tancar en banda. De ser així, quin efecte tindria un boicot a mitges?
Els riscos de les autonòmiques són evidents, començant pel fet que l’estat ha designat una empresa presidida per l’exministre Abril Martorell per fer el recompte.
D’altra banda s’ha aconseguit despertar l’unionisme amb les seves manifestacions, i ara estarà molt motivat a anar a votar. Pel que fa al sobiranisme hi ha el perill contrari, que una part hagi quedat desmotivada.
Amb Podem i els comuns no s’hi pot comptar, perquè tot i que sempre han dit treballar per un referèndum acordat, a l’hora de la veritat ja han dit que no estan disposats a fer pinya amb el sobiranisme en la consecució d’aquest objectiu. La desautorització de Fachin cal llegir-la en aquest sentit, i no per les petites ‘faltes’ que li imputen.
Si es vol motivar gent, caldrà que el govern trobi la manera d’explicar-se sense admetre la intervenció de la UE. Certament la manera no pot ser dir que s’hauran de prendre decisions que no s’entendran. Si no es poden entendre hauran de ser hàbils en trobar una manera que es puguin sobreentendre. De moment a nivell de comunicació s’han mogut entre el silenci i l’enigma. I el temps corre.

No demanem als funcionaris que facin el que els responsables polítics no són capaços de fer. Si els dirigents accepten la destitució, els funcionaris no faran el contrari. Ja s’ha vist amb els Mossos. Des de divendres no tenim direcció política, per tant què fan? acaten les ordres d’aquells que sobre el paper són els seus caps, el govern espanyol. Mentrestant els nostres, tots de cap de setmana, sense dir res, cap consigna digna del seu nom. Molt decebut. M’ho hauran d’explicar moooolt bé que pensen fer el dia 22 de desembre si guanyen, per què no veig cap diferència entre el 22 de desembre i el 27 d’octubre. Què s’atreviran a fer llavors que no puguin fer avui…

Rajoy es va posar molt nerviós divendres passat perquè el seu pla era aplicar un 155 molt senzillet, tou, que el país marxés sol durant 6 mesos i que després hi hagués eleccions. No es podia imaginar que al final sí que es votaria la DI i, per més inri, amb vot secret, cosa que t’impedeix emprendre accions legals contra els diputats. En un acte que jo considero un error de manual, ordena dissoldre el parlament + convocar eleccions el dijous 21D que és com fotre’s un tret al peu. Només que la rabieta l’hagués continguda unes setmanes, podria haver convocat eleccions en un diumenge un dia no assenyalat. Però malgrat que nosaltres estiguem cagats, hem d’entendre que ells ho estan tant o més que nosaltres.
Nosaltres ens fem moltes preguntes perquè la incertesa és molt alta. Però ahir pensava les incerteses del govern Rajoy. No saben ni per on començar, per tant, l’únic que fan són actes simbòlics com destitucions per decret. Crec que és un error acatar-ho però ja ho veurem amb el temps. Per exemple, Altafaj sembla que ho hagi acatat…però és que ell no té potestat per fer delegat de la República. Ser delegat de la Generalitat a Brussel·les és una figura autonòmica. O ets ambaixador de la República o ets delegat de la Generalitat. Veurem coses properament.
I tornant al tema de les eleccions. Sincerament, crec que tal dilema no existeix. No podem entrar en la tessitura de trobar-nos en el bàndol contrari ara mateix. M’explico: no podem caure en l’error de prohibir eleccions, menystenir-les, que si les urnes, sembla com un déjà-vu però vist de l’altra òptica. Jo si fos el President de la República les autoritzaria simbòlicament, és a dir, no faria res per a impedir-ho. Que les facin. Si les forces lleials a la República s’hi volen presentar per deixar en ridícul a PPSOEC’s, que ho facin. No trobo en cap moment que sigui legitimar el poder de l’Estat. Ho seria si fossin reconeguts arreu i ho féssim. Però és una manera de dir al món: voleu eleccions? D’acord, som-hi! A veure qui les guanya! Perquè no ens enganyem, és molt difícil que les eleccions les guanyi PPSOECs. Si ens hi presentem, és la fi segura del règim.
Si no ens hi presentem, l’escenari que es dibuixa també ens és molt favorable. Per què? Si el sobiranisme pren la decisió unitària de no concórrer-hi, 40% de l’electorat no anirà a votar. Això vol dir, d’entrada, que la participació màxima serà del 60%. Normalment a les eleccions catalanes hi ha una abstenció d’un 35%, crònica. Les darreres van ser excepcionals i un 22% no va anar a votar. D’acord, no podem pensar a priori que ara sí que hi aniran però tampoc no podem pensar que no es mobilitzaran. Agafem el percentatge mínim: 22% abstenció estructural + 40% abstenció sobiranista: 62% d’abstenció, és a dir, 38% de participació com a molt i comptant-hi els comuns. Comptem també que és dijous i que no sempre serà fàcil anar a votar. I comptem que no hi haurà violència i que podràs anar al col.legi electoral sense que la PN o la GC t’estovi. Crec que Rajoy s’acaba de fotre un tret al peu considerable.
Dubto que els partits o programes electorals puguin ser impugnat o prohibits. PDeCAT, ERC, la CUP si hi concorreguessin no caldria que duguessin un programa independentista ja que la Declaració ja està feta. El que han de dur és un programa amb mesures polítiques. És a dir, proposar la independència seria una estupidesa. Ja l’hem declarada. El més important és la unitat d’acció.

Primer de tot diré que cal tenir confiança en Puigdemon i Junqueras. Fins ara hem anat arribant a tots els estadis que ens van dir que aribariem. Dit aixó, veient que amb el 155 hi han convocades eleccions autonòmiques i que aquestes son les que seràn internacionalment reconegudes, no tenim més remei que presentar-nos´hi. En una candidatura d´unitat o per separat -aixó que ho decideixin els partits- i tornar a demostrar que som majoría. Guanyada aquesta majoría reclamar la legitimitat i el reconeixement de la República jà declarada el 27 d´Octubre.

El primer que necessito és una autocrítica i em faig les següents preguntes: Que hem realment guanyat amb la DUI? No hauria estat millor dissoldre el Parlament i convocar eleccions nosaltres? A part que hem estat portada a tot el món, que és molt. Que més hem aconseguit? Pots anar a una guerra si no tens cap opció de guanyar-la? Les estratègies emprades pel nostre Govern, han estat les correctes? La precipitació que per mi s’ha emprat, era necessària? Ha funcionat la coalició de JxS? El dependre de la CUP no ha beneficiat? Segur que hi ha més i també que les faig de forma molt simple; però algunes de les respostes si són fetes amb el cap i no amb el cor, hauria de permetre’ns veure el com hem d’actuar a partir d’ara i també de definir SI anem a les Eleccions autonòmiques i com anem a elles (Coalició o per separat ). Bé és el que penso; però és evident que no tinc perquè tenir raó.

Pensaments confrontats. D’una banda el rebuix frontal a les mesures espanyoles, eleccions incloses, en la línea de molts comentaris dels companys com en Fèlix Arias i demés. Defensar la Repùblica fins el final i estar a tot el que em demanin desde el CDR del meu poble. El som o no som.
Aconseguirem guanyar amb la confrontaciò directa, tenint en compte l’actuaciò del nostre cos de mossos, o el nostre govern? Probablement no, em temo. No vull ni comentar el fet de que no estàvem preparats… Intueixo que el nostre President i el seu govern ens volen estalviar portar-nos a “les barricades” amb un final incert. Gràcies, però jo de l’ùnic que els he demanat que em “salvin” és d’Espanya, però entenc que mirin per el be comù. La pregunta que em faig és si a més de protegir el poble hi ha alguna cosa més darrera, una estratègia basada en una informaciò que desconeixem.
I aquí entrem en el pensament opossat, expressats també aquí per els companys com l’Agustí Nicolau i demés, que no tinc arguments raonats per discutir, per el que magníficament expossa l’Albert Miret. Aprofitar les opcions a cada moment, utilitzar aquestes eleccions per tornar-nos a reivindicar, ara amb més opcions de victòria? No ho se. Però d’una cosa sí que n’estic segur del tot (i penso que la majoría ho sabem): l’unitat és la nostra força. Preservem-la en la direcciò que calgui, l’important és la victòria final.

Una abraçada, Dolors Tenas. L’incertessa i l’angoixa del moment ens fa ser molt sensibles i dificulta la capacitat lectora i la claretat d’escriptura en els comentaris. Disculpas per les referèncias personals, en cap cas amb intenciò d’ofendre ni desacreditar, ni molt menys alliçonar de res. Tots som al mateix vaixell mirant cap a la proa, amb el mateix objectiu. No en tinc cap dubte d’això. Mil perdons si he incomodat. Una abraçada, de veritat.

Sr. Josep Albà, ximples em sembla que per aquí n’hi ha pocs. ll·lusionats molts, tots diria.
Jo tampoc no sé res, però davant la sortida del govierno amb les eleccions, el que vaig pensar era que veia per primer cop vida intel·ligent!, no sé si de mediació o de qui, però no era la resposta ‘A por ellos’ tant esperada. Per tant, podem dubtar de moltes coses, però el que és segur és que si ens divideixen guanyen.
Poca estona després d’escoltar per la declaració de’n Rajoy el primer que em va venir al cap fou…com ho entomem?, ja està, convocant el mateix dia les constituents, o, d fet, no cal ni convocar-les, considerar-les com a tals. No podem perdre una oportunitat d’anar vencent, i tan sols ho aconseguirem JUNTS.

Evocació de fets de la Junta Militar Argentina i la guerra de les Malvines.
Salvades les distancies en el temps i l’espai, el 155 de l’Estat espanyol contra Catalunya em recorda el cop de la Junta militar a Argentina l’any 1976. Tant Videla com els seus successors eren partidaris de la línia blanda. No sabem què hauria passat si s’hagués imposat una línia dura. Volien salvar la pàtria i van fer un ridícul estrepitós, prohibint per exemple un manual de química, ‘Cuba electrolítica’ pensant que és el títol al·ludia a la Cuba de Castro, contes per nens i textos d’Antoine de Saint-Exupéry.
Com el PP amb la corrupció, la Junta Militar de Galtieri va aconseguir desviar l’atenció de l’opinió publica amb la guerra de les Malvines. La Premsa argentina va començar a canviar les portades, passant de denunciar les atrocitats de la Junta als drets Humans a fomentar un patriotisme ‘unionista’. La Junta va arribar a tenir alguna frase amable d’intel·lectuals com Sábato o Borges, com el PP amb alguns escriptors espanyols (Vargas Llosa, Savater…) que esperonen la repressió de l’Estat contra Catalunya.
La història posara a cadascú al seu lloc. En la comparativa que exposo, Pedro Sánchez i Iceta fan el paper del Sr Firmenich, cap de l’organització guerrillera que va dir desprès:’No hicimos nada por impedirlo porque el golpe formaba parte de la lucha interna en el movimiento peronista’

Acabo de veure la fotografia de la reunió del Pdecat amb el Mas a la primera fila. Estic d’acord amb que s’ha de preservar la unitat. També estic d’acord, gairebé sempre, amb els seus editorials senyor Partal. El d’avui em sembla excessivament optimista, sobretot veient aquesta fotografia. El Mas, sense el MHP, dirigint la reunió. Mas, Mas-Collell i Vila deuen ser els que van impedir que el 4 d’octubre es proclamés la República. Un gran error del que no sé si ens refarem mai.
La presència constant del Mas a primera fila ni serveix per preservar la unitat ni per tenir un projecte comú més enllà de la tebior, el sotmetiment a Madrid i la subordinació a uns interessos econòmics que van fer que fins el 2012 CiU tingués de soci al PP. Aquí i allà.
Quina República hem proclamat? Ara tot ho confiem a unes eleccions tramposes i que jugarem en camp contrari?

Ara tenim aqui en Catalunya un govern imposat per espanya, una cosa qu’és antidemocràtic, illegitim i a més illegal segons les seves propis lleis, el Statut i la Constitució espanyol. Malgrat tot això, hi ha molta gent i grups polìtics que estan discutin el que hem de fer ara: si s’ha d’acatar aquest govern i participar en les seves eleccions imposades o no? Malgrat que fa tres dies que vam declarar la independència d’un estat sobirà.

No els entén, aquesta gent, els partits polìtics i alguns diaris de les quals vaig pensar que són a favor de les decisions que tots nosaltras vam prendre democràticament. No acabo d’entendre que s’ha de discutir si hem de participar en unes eleccions que un govern estranger, i no el nostre president electa, va convocar. Més aviat em semble que s’ha de defensar amb dents i ungles la república sobirá que acabem de fundar. Si no ho fem ara, ja el tindrem perdut per sempre. Em semble que s’ha de bloquejar en totes maneres, des de les institucions i des del carrer, aquestes eleccions illegals i no lliures que volen imposar el 21 de decembre. Si creiem que sóm un estat sobirà, ens hem de comportar aixì.

Vicent, cada hora que passa em sembla més evident que la proclamació de la República de divendres fou un acte prematur, del qui es gasta l’últim trumfo, fet per acontentar i donar ànims i només carregat de simbolisme. Fins aleshores, em semblava que l’independentisme havia calculat molt bé cada passa que feia i que havia acumulat un capital enorme sobretot els dies 1 i 3 d’octubre, el referèndum i la vaga general. En canvi, aquesta darrera passa sembla que s’ha fet en fals. Ara entenc els titubejos de Puigdemont el matí d’aquell dia, la injustícia de les acusacions histèriques de traïció i d’altres paraules innecessàries. Ja semblava estrany que es proclamés la República i que ningú no sabés –veient el que ens queia al damunt amb el 155– què s’havia de fer després de celebrar-ho a cor què vols: si defensar a peu de carrer les institucions, si organitzar una `aturada de país´, si convocar l’Assemblea d’Electes… És eloqüent el prudent silenci d’Òmnium i ANC. S’estava ja pensant en l’escenari de les eleccions que convocaria Rajoy? S’era conscient de la inutilitat (més enllà del simbolisme, valor que no negue) de la proclamació i per tant es renunciava a una resistència en tota regla al 155, que es veia inevitable? Ara crec que hauria estat millor explicar les coses, no haver-nos precipitat, tornar a acumular capital per al gran salt, perquè no és important tenir la república avui o demà sinó tenir-la per sempre. De fet, la teua editorial d’avui, que no se n’ix de l’optimisme, sovint un xic forçat, de sempre, ens il·lustra sobre les dificultats de l’unionisme (de les quals som conscients quan no ens deixem emmirallar pels seus espectacles) perquè dubta a l’hora d’assenyalar quines són les fortaleses del sobiranisme en un moment en què no es pot defensar la República proclamada (ja no tenim parlament, ja no tenim mossos…). Hem perdut, doncs, la partida? De cap de les maneres. Hi ha una societat molt ben organitzada, hi ha la dignitat i la voluntat de la gent, hi ha la memòria d’un procés modèlic en molts aspectes. Però l’escenari de dilluns no té res a veure amb el de divendres, voluntarismes comprensibles a banda. Cal repensar –si no s’ha fet ja– l’estratègia, cal parlar clar. Hi ha gent a la presó i en les properes hores n’hi podria entrar més. Cal crear un gran consens contra el 155, cal preservar la República encara que siga en la recambra i protegir tots els càrrecs electes i tots els perseguits, cal articular una gran resposta a la il·legal (però real, ara no podem caure en formalismes com fan ells quan els convé) convocatòria d’eleccions, cal insistir davant Europa, cal eixamplar la solidaritat a nivell de Països Catalans i dels altres pobles de l’estat. A veure què passarà en els propers dies. Endavant.

Hola, no volia escriure, però ho faig només per dir que de tots els escrits que hi ha, trobo el més encertat i coherent els de Fèlix Arias i Dolors Tenas,…-valorant positivament tots els altres-….El govern d’Espanya ens te preparada una trampa de ben segur amb las seves eleccions imposades, ja ho varen fer i manipular las dades el 26-J per frenar a Podemos i que no passes per davant del PSOE, fer-ho es molt fàcil. Espanya MAI va a cap referèndum o eleccions que vegi que no pot guanyar, no se quina trampa “legal” tenen ja pensada i acordada els tres partits PP, PSOE i C,s… (Europa te una vena als ulls, perquè guanyin els seus), però si no acceptem el 155, siguem coherents, i no acceptem altres eleccions que no siguin las Constituens, anar a complaure a Rajoy es fer-se l’harakiri….Jo no aniré a votar cap més elecció organitzada per Espanya….

Molt d’acord amb l’article i el comentari de Jaume Valls. En la meva opinió crec que hi ha molta confusió entre la delaració d’intencions de la Republica que es va fer divendres i la consolidació i promaclamació d’aquesta. Tot té un procès i uns procediments que n no ens podem saltar. Si llegiu la llei de transtiorietat, estem sota la Constitució Espanyola fins que es proclami i votem la nova Constitució Catalana i penso que es de sentit comú veure-ho aixi. Dit això penso que tenim una tendència a fer passar per davant els problemes que sabiem que existien per els avenços que han estat latents al llarg de tot el cap de setmana Quan es deia que era un procès complicat quina part no s’ha entès? la primera complicació es un Estat autoritari del que no cal descriure fins on es capaç d’arrivar per recentralitzar Espanya, l’altre es que els responsables a qui em fet confiança per la seva consolidació s’enfronten a un mandat que neix del poble ciutadà i que a l’hora nomes pot preservar aquesta consolidació mantenint-lo al marge. Per tant confiança, valorem que hi ha moltes coses que no sabem i una lliuta no només Europea sino més anllà que envolta a Catalunya . Quin problema hi ha per anar a votar? es farà amb formules que no ens possin en perills (llistes ciutadanes es perfila com opció), per tant els que de debó volem una Republica Catalana lliure em d’invertir tota l’energia possible a que la gent vagi a votar per aquesta explicant a quin govern s’enfronta si no ho fà. Deixem als politics fer la seva feina i nosaltres unim-nos no nomès per surtir al carrer sino per sumar més encare i demostrar a un President que no volem i que ens vol humiliar que som molts i molt convençuts i que no ens fan por les urnes .
Intentem que les emocions no ens deixin pensar, al llarg de tot el cap de setmana a estat un degoteig de persones deçabudes porque ningú deia rés , i avuí son a Bruseles o algun altre lloc lluitant pel que van votar divendres!!!!!.

No és possible participar en aquestes eleccions i dir al mateix temps que no es reconeix i no s’acata el 155. Estaríem deslegitimant la República i el govern electe.
D’altra banda, després de llegir com pressionen el PDeCAT i ERC per participar en aquestes eleccions espanyoles, només tres dies després d’haver proclamat la República, tinc molt més clar que seguir-lis el joc seria alimentar l’autonomisme de tots aquells que han pressionat tan com han pogut per no declarar la independència, i tornar a anar a remolc dels interessos de pervivència espanyola d’uns partits que sempre han estat un gran llast pel procés. Em preocupa la divisió en base a estratègies oposades, però no veig com acceptar el 155 sense girar l’esquena a la República, a més de l’enorme parany que representa voler jugar segons les normes d’un trampós que no respecta ni les seves pròpies lleis i que ja ha dit que no acceptaria una victòria del sobiranisme.

Poder la mediació internacional ha estat molt més efectiva del que sembla a primera vista….
En un primer moment tant en Rajoy: (“El 155 durará seis meses prorrogables”)… com la Soraya: (“El 155 tendrá un año de duración o el tiempo que sea necesário”)…. i dos dies després, en Rajoy anuncia les eleccions el primer dia possible!
Què o qui l’ha fet canviar tan radicalment?… No serà que les eleccions són una manera de convocar el referèndum que ens han negat, d’una manera que el govern del PP no aparegui com el gran derrotat?… a part de la impossibilitat material d’aplicar el 155 sense emprar la violència prohibida per Europa.
Ignoro quina fórmula pot ser la millor, però tots els sobiranistes catalans hem d’anar a votar el 21D….

Totalment d’acord amb l’Alfons Jorro. No s’expliquen aquestes presses a convocar eleccions si no és que hi hagi hagut alguna mena d’acord-pressió entre la UE i el govern espanyol. Ara cal deixar clar que els republicans no reconeixem les eleccions autonòmiques imposades com a tals, sinó que hi participarem perquè essencialment tindran un caràcter de plebiscit (o referèndum encobert)… però sobretot, participar-hi amb una estratègia comuna i quan les guanyem haurà quedat clar per sempre més. Indiscutiblement clar!

Cada cop tinc més clar que les eleccions que imposa Rajoy són el resultat de la mediació que el nostre Govern -que ha treballat a l’exterior el que no està escrit- ha demanat incansable a la comunitat europea o internacional, ja no sé. Les eleccions són la mediació i tothom Hola llegirà en realitat com un plebiscit, és evident. Però si Rajoy és capaç de fer-nos trampes (ells sempre ho tenen molt fàcil això) la comunitat callarà de ben segur. Hem d’aconseguir uns comicis nets. Com? No ho sé!

Completament d’acord amb Eva Salas. S’ha de posar en marxa una infraestructura de recompte alternativa a la d’Indra. Cal que hi hagi interventors/apoderats en tots i cadascun dels col·legis que fotografiïn les actes de resultats de cada taula i ho enviïn a un centre (preferiblement a l’estranger vist el que passa aquí amb el Centre de Telecomunicacions) perquè es faci el recompte. No podem descuidar aquest aspecte, perquè no estem competint amb gent especialment demòcrata.

Des de el meu punt de vista, tothom qui vagi a votar las eleccions imposades per Rajoy, no més fa un pas enrere i torna al autonomisme, si no que accepte com a seva la Constitució espanyola, ja que per poder presentar-se com a candidats, es tindrà de fer si o si dins del compromís al respecte més estricte a la Constitució espanyola tal i com la entenen el PP, PSOE i C,s…..i això serà lo que donarà per bo Europa,…..em pregunto si els partits que em proclamat la República, ens baixarem els pantalons tant vergonyosament, quin credit pot tenir, mundialment, qui desprès de fer un pas de tanta èpica, un cop ho ha aconseguit, s’ajup i s’agenolla a les imposicions del enemic,…..estic segur, que faran per manera que els partits unionistes sumin molts més vots, encara que sigui mentida, els hi va molt en aixo, i llavors com quedarem?….haurem perdut l’honor i la República. Aquestes eleccions, son un Referèndum de la Constitució espanyola davant Europa i qui hi entri en quedarà presoner.