L’unionisme copia el vell manual dels cops d’estat llatinoamericans

Tothom qui estudia la història dels cops autoritaris contra els moviments polítics progressistes que fan perillar el poder establert sap algunes coses, o hauria de saber-les.

1. Que els defensors del poder establert poc sovint són majoritaris en la societat. Més aviat, el seu suport sol rondar el 30% o 35% de la població.

2. Que, per tant, el seu objectiu estratègic és remoure les aigües per aconseguir ‘multiplicar la força’ als ulls dels mitjans de comunicació i influenciar el ciutadà de ‘baix nivell informatiu’. S’adonen que si en poden espantar el 15% o el 20%, podran imposar la seva posició en la societat.

3. I saben que fomentar la violència és la millor manera d’excitar els sentiments d’aquesta gent. Com la majoria, volen viure en pau, però tenen poc estómac o poca capacitat per a discernir amb reclams diferents. I per què saben que fomentar la violència és la millor cosa per a ells? Perquè saben que aquests no faran la feina de demanar-se on s’origina la violència ni qui l’origina. I el grup autoritari, aquest que pot representar un 30% o un 35% de la població, està convençut que gràcies al seu control enorme dels mitjans podrà amagar el seu paper en la gestació d’aquesta violència i fins i tot acusar amb èxit els insurgents pacífics de ser violents.

4. Aquest manual s’ha fet servir una vegada i una altra les darreres quatre o cinc dècades perquè funciona. El 1973, Xile potser va ser el primer a desplegar-lo a gran escala. Però últimament s’ha fet servir amb gran efecte, per exemple, a l’Argentina, al Brasil, al Paraguai, a Hondures i a Veneçuela.

Ara sembla que el poder establert a Espanya, mitjançant el conjunt misteriós de forces unionistes encapçalades per Ciutadans, està disposat a fer-lo servir.

Després de la declaració de la República a Catalunya el 27 d’octubre, el govern espanyol, fent servir el terme emprat per l’arquitecta principal de la seva política, Soraya Sáenz de Santamaría, confiava en la possibilitat de ‘decapitar’ i, per tant, matar el moviment sobiranista català amb l’empresonament il·lícit i injust de la seva classe política i de l’ocupació militar de facto del país. Estaven segurs que les eleccions del 21 de desembre podrien donar una majoria clara al Parlament de Catalunya a l’unionisme.

Però els catalanistes van dir allò de ‘no aneu tan de pressa’ i van guanyar les eleccions. I malgrat que el govern espanyol va fer servir tota mena d’argúcies jurídicament qüestionables per a evitar-ho, les forces sobiranistes, victorioses, finalment van aconseguir d’investir un president fermament independentista.

Mentrestant, les acusacions jurídiques de rebel·lió i sedició contra el president de la República exiliada, Carles Puigdemont, s’han enfonsat quan han estat presentades al sistema legal belga i alemany. Els tribunals d’ambdós països van rebutjar d’extradir-lo pels càrrecs reclamats per Espanya, cosa que fa inviable de mantenir-los contra els consellers empresonats.

En resum, l’operació ‘decapitació’ ha fracassat completament.

És per aquest motiu, i atès això, que ara recorren al manual de cop d’estat llatinoamericà per a assolir els seus objectius.

No cal que em cregueu a mi. Només heu d’escoltar les paraules d’Eduardo Llorens quan es refereix als esforços concertats de les forces espanyolistes per a retirar les cintes grogues d’arreu de Catalunya en defensa dels dirigents del govern català presos il·legalment i exiliats: ‘L’acció és bona. Molt bona. Cal forçar la reacció violenta dels independentistes. El relat de la fractura social, el tenim ben construït, però ens manquen actes de violència seus per a consolidar-lo. Al final saltaran, és qüestió d’insistir-hi.’

Vet-ho aquí, en negre sobre blanc.