La força de la unilateralitat

El seu error, el que conclous benvolgut director – i ben tornat -, és més gran encara. La història és una constant on sempre han volgut deturar els processos pels que la humanitat ha avançat. Reaccionaris?, més: retrògrads. Com a la penúltima experiència, inútil pel que els ha servit, sobre Cuba, també ofereixen parlar d’un Estatut, per a no complir, tendència model Zapatero, com tantes altres lleis i acords. Papers mullats, sempre. No poden arribar a capir que la majoria del poble català ja va dir que som més enllà, els uns, o tant se’ls hi fot, a d’altres, la pseudo cantarella del puedo prometer y prometo, desprès de més de 40 anys, de més de 80 o de segles. Segueixen enganxats a la morfina del somni imperial basat en la unitat, d’aquella en que no es posava el Sol.
I no hi ha res a fer amb ells. Nosaltres …. pel recte camí d’accés al ple domini de …. la República.

Com bé dius, durant més de set anys des de Catalunya s’han fet tota classe de propostes a l’Estat i a la seva classe política, que ha fet sempre orelles de paret. Per mi, qui ha practicat la unilateralitat és l’Estat, mentre que Catalunya sempre ha cercat la bilateralitat.

En català se sol dir que el nom no fa la cosa, però molt sovint sí que la fa o almenys la condiciona. Amb això el que vull dir que el concepte d’unilateralitat, que té una certa càrrega negativa, no se’ns pot aplicar a nosaltres, sinó que se li ha d’aplicar a l’Estat espanyol i als qui no tenen cap proposta i ni tan sols escoltat les nostres durant massa temps.

A qui predica, demana i de vegades suplica el diàleg i la bilateralitat, no se’l pot acusar d’unilateral si després de menystenir-lo i ignorar les seves propostes, cerca altres camins per fer-les efectives.

Catalunya no practica la unilateralitat, el que passa és que a l’altra banda de la taula de negociació no hi compareixen, per la seva decisió, aquesta sí unilateral, ni Espanya ni la Unió Europea.

Llàstima que la unilateralitat siga abandonada fins i tot pels partits els militants dels quals han tingut que imposar-la en un congrés contra la direcció. Però com en els partits no assemblearis el que diguen les bases al final no val per res (solament per fer bonic en un tros de paper) i sempre guanyen les conxorxes de despatx, arriba el moment de tirar endavant i la gent solament es té a si mateixa. La unilateralitat al cap i a la fi dependrà de cada ciutadà que no es deixe embaucar pels que ja han fet el seu pacte fosc amb els tirans de Madrid o que ja els va bé la mamella autonòmica per tindre ben engreixat el compte corrent sense complicar-se la vida.

Comparteixo totalment el que diu en Ricard Gené. Jo també penso que parlar de “unilateralitat” és acceptar (inconscientment) les mentides de l’enemic perquè té connotacions negatives (a més a més de ser una paraulota que no deia mai ningú fins fa quatre dies, per la qual cosa encara em sembla més forçada). N’hauríem de dir simplement “sobirania”. És allò que dèiem fa uns anys: “som una nació, nosaltres decidim”. És a dir, som sobirans perquè som una nació. I no cal que ens justifiquem més davant de ningú.

El problema, d’aquest altre Zapatero versió 2.0, és que vostès per al poble català ja no tenen cap mena de credibilitat. Quan vostès fan una proposta (sobretot si és una burrada com aquesta) tots els catalans sabem segur que mai la complirien. Ja fa temps se’ls va acabar el crèdit i ja sabem que mentre signen un acord, estan pensant en com incomplir-lo, i això que fa molts segles que fan, els fa incompetents per a qualsevol negociació. Sense confiança, no és possible cap pacte, i la confiança que un temps vam tenir amb vostès , avui és inexistent. Per això que no ens calen més propostes, i sobretot tan reescalfades i covades com aquesta que ja van incomplir de la manera més grollera. Aquesta burla de proposta, explica però coses interessants. La primera és la manca absoluta de respecte per als catalans. La segona és que no és a nosaltres que ens la fan, sinó a la Unió Europea, és a dir a la Merkel, per veure si cola. La tercera és que possiblement després de llegir-se el “Manual de la Srta. Pepis para una buena negociación”, pensen que primer han de fer una oferta a la baixa per anar pujant de mica en mica fins a aconseguir un acord satisfactori per a ells, que després “cepillaran” per allà on els convingui. La quarta és que definitivament, nosaltres per a ells no som ni un país ni tan sols una cultura, sinó uns tocacollons, que ens creiem històries inventades, però que tot és una comèdia que ells acabaran d’un cop de puny sobre la taula. I cinquena, que lo nostre no es pot arreglar negociant amb ells, sinó amb un tercer país que els faci prou por com per a deixar-nos en pau per sempre més.

La unilateralitat només pot sevir si crea les condicions perquè a Catalunya es pugui celebrar un referèndum d’independència, que el resultat es pugui implementar i que l’estat espanyol i Europa es comprometin a reconèixer-lo. Com que l’estat espanyol mai dels “mais” acceptarà un referèndum no hi ha altre solució que tocar allò que no sona a Europa perquè forci a l’estat espanyol. Si no fem accions rentables, la unilateralitat ens pot fer mal. Cal dissenyar les accions de tipus econòmic, de desprestigi democràtic, etc, que facin insuportable per Europa mantenir l’estatus quo i forcin l’estat espanyol finalment a reconèixer el dret d’autodeterminació dels catalans. Cal doncs que no perdem el temps i els arquitectes del procés trobin el camí efectiu.

Si Sánchez creu que s’ha d’anar més enllà i que cal un escenari que vagi més enllà de la repressió crua i pelada, és perquè la repressió, que és dolorosa no oblidem, no només no ha fet recular l’independentisme sinó que ha afeblit políticament a l’Estat. L’independentisme, gràcies a l’acció antillaç groc dels escamots feixistes, està mostrant a l’altiplà espanyol el rostre del neofranquisme que Europa contempla estupefacte.

El llaç groc, p. ex., és un símbol del control del territori i no en sap res d’unilateralitat perquè simplement representa l’afirmació de què estem tossudament aquí per tirar endavant la voluntat de la majoria per saltar el mur. ¿Fer la nostra política, en què l’oferta de diàleg sempre és present, és unilateralitat? Els unionistes volen associar el terme unilateralitat a imposició, intransigència, autoritarisme… tot allò que ells practiquen.

Des de les files republicanes haurien de bandejar el mot perquè és un argument dels espanyolistes. La unilateralitat té un sentit en la mida que la bilateralitat es trenca. Però si no existeix la bilateralitat (la negociació de tu a tu) ens volen col·locar el mort de què l’hem trencat i això és un argument de dominació colonial.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Jo m’ensumo que les declaracions de Sánchez i de Izeta són el resultat del trencament de les negociacions entre Catalunya i Espanya.

Si les negociacions seguissin el seu camí, aquestes propostes les farien en privat i començarien a maniobrar a través dels mitjans de comunicació per girar la opinió pública espanyola cap a una posició més favorable respecte Catalunya.

L’únic sentit de fer aquestes declaracions en públic ara és intentar dividir els catalans, tirar-los en cara de no voler voler més autogovern i fer quedar al govern espanyol com una part que ha fet propostes de millora quan es faci públic el trencament de les negociacions.

Es confirma com sempre que la única diferència entre el PP i el PSOE respecte Catalunya és que el PP et clava el punyal al pit i el PSOE a l’esquena. Per això amb el PSOE estem pitjor que amb el PP.

A mi em sembla del tot rellevant l’editorial d’avui. És una forma molt refinada de matar dos ocells amb un sol tret. En primer lloc recordar el calat de fons ( tot sovint massa poc visibilitzat ) dels fets populars i polítics esdevinguts a Catalunya la tardor de l’any passat. Potser no som independents, però el sotrac, la prova d’estres llançada sobre l’Estat de Dret Espanyol és de primera magnitud, i de tant llarg com perdurable efecte. Hi ha, sense cap mena de dubte, un abans i un després. Segona, que l’Estat Espanyol pot ser molt dur, anar molt de tossut, ser molt mesell; però les seves resistències resten sotmeses també a les lleis naturals i socials. Com resa la cançó: segur que tomba, tomba, tomba.
I sí, la fusta va fent els seus crecs, i cracs!

Crec que caldria agafar l’oportunitat per colar-li un gol a l’estat espanyol. Per exemple redactar un estatut ben curt, que comences com “Cataluña es una colonia española…”, vaja, quelcom que PP i C’s no tinguessin cap problema a acceptar i que passes un rapid tràmit parlamentari. Aleshores, quan toqui votar-lo, els independentistes votem “nul”. Ni “si”, ni “no”, ni “blanc” ni abstenció, sinó “nul”. El vots nuls es compten per separat, però es compten. I permeten establir clars percentatges.