23.02.2021 - 05:50
M. Alma Bracho. Provoca i molesta la idea d’autoregulació de l’espècie humana expressada pel divulgador David Quammen al voltant de la pandèmia de la COVID-19. L’autor de l’assaig Spillover (2012), traduït al castellà com Contagio: La evolución de las pandemias (Debate, 2020), hi recopila les zoonosis emergents passades. Ens recorda que la zoonosi, el salt dels agents infecciosos entre animals i humans, és un fenomen natural relativament freqüent. Des del punt de vista del divulgador, amb les epidèmies que afecten els humans ocorre el mateix que amb les plagues que infesten una gran collita: la pandèmia seria una conseqüència del monocultiu extens de la nostra espècie. Sovint, depredadors, paràsits o patògens emergents poden proliferar sense més límit que l’abundància de l’espècie hoste parasitada o infectada. La pandèmia de la COVID-19, causada pel SARS-CoV-2 (coronavirus 2 de la síndrome respiratòria aguda greu), possiblement ha sorgit perquè som molt abundants, susceptibles a la infecció, i estem extremadament connectats entre nosaltres.
Penseu que al voltant del 60 % dels patògens humans presenten un origen animal demostrable. La ràbia, la pesta bubònica, la tuberculosi bovina, la grip espanyola del 1918, la grip A (H1N1) de 2009-2010, el VIH, l’ebola, el virus de Marburg, per citar-ne uns pocs, són exemples ben coneguts d’infeccions zoonòtiques. Obviant la nostra natura animal, en diem zoonosi quan el salt del patogen esdevé entre animals i humans, mentre que se’n diu antropozoonosi quan ocorre en sentit contrari. I tan gran és el potencial explorador del SARS-CoV-2, que aquest fenomen d’infecció inversa des dels humans cap a altres animals també s’ha descrit per a gats, gossos, tigres i visons en aquesta pandèmia.
«El SARS-CoV-2 planteja un repte de dimensions extraordinàries i obliga a un esforç inèdit en mesures de contenció, prevenció, diagnòstic i tractament»
A mesura que augmenta l’abundància de la nostra espècie al planeta, augmenta la superfície de contacte amb les espècies animals salvatges i amb els seus patògens. Potser l’eventual inici de la pandèmia a la Xina no ha estat casual. La combinació d’invasió d’espais naturals rics en mamífers, ciutats densament poblades i el costum ancestral d’adquisició d’animals vius, de granja i ocasionalment salvatges, als mercats de consum són factors que podrien haver facilitat aquesta zoonosi. I destaque els mamífers perquè, en principi, com més pròximes, filogenèticament parlant, estiguen les espècies implicades en la zoonosi, més possibilitats es preveuen d’èxit en l’adaptació del patogen a una espècie hoste nova.
No podem pas dir que els coronavirus no ens hagen avisat prèviament. La COVID-19 és la tercera malaltia emergent derivada per zoonosi per coronavirus en aquest mateix segle i va estar precedida per la SARS (per les sigles en anglès de síndrome respiratòria aguda greu) el 2003 i la MERS (també per les sigles en anglès de síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà) el 2012. En tots dos casos, són malalties provocades per diferents coronavirus circulants en rates penades, però amb dues espècies hoste intermediàries diferents entre les rates penades i els humans: civetes en la SARS i camells en la MERS.
El SARS-CoV-2, virus que oscil·la entre la dispersió silenciosa i la mort, amb nom de contrasenya impronunciable, planteja un repte de dimensions extraordinàries i obliga a un esforç inèdit en mesures de contenció, prevenció, diagnòstic i tractament de la infecció. El biòleg molecular Joshua Lederberg (1925-2008), premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1958 per les seues contribucions al camp de la genètica microbiana, apuntava cap a la solució davant de les malalties infeccioses emergents: «És la nostra intel·ligència contra els seus gens». Potser aquest és el nostre únic recurs.
Llegeix altres seccions del número Oceans: L’impacte del canvi global en el mar a la web de Mètode.
M. Alma Bracho és investigadora a FISABIO, Àrea de Genòmica i Salut (València).
