[VÍDEO] Com ha cremat la foguera de Sant Joan més alta del món, a Alesund

Enguany ha estat l’última foguera de Sant Joan d’Europa a cremar. L’han cremada aquest dissabte, prop de les deu del vespre. També és la més alta. Divendres a la nit la van acabar d’aixecar. Tan sols faltava coronar-la i fer-la encara més alta, amb més palets i uns bidons de fusta que li donen aquest final de piràmide. L’any 2016 van ser rècord Guinness amb 47,39 metres d’alçària. La més alta del món. Enguany no arribarà tan amunt, però gairebé.

Vegeu a continuació la cremada, en directe:

La foguera d’Alesund s’aixeca esvelta arran de mar, en una petita illeta-plataforma, en què una cinquantena de joves la nit abans la coronen, aixecant-ne els últims pisos. És espectacular veure com s’organitzen. Com s’enfilen, grimpen, per aquesta piràmide feta de centenars o milers de palets. És sòlida, ben fixada. Fa setmanes que la construeixen, ens diuen que comencen el mes de maig.

S’hi accedeix per una petita caleta que té unes cases de pescadors de fusta, d’aquestes que tenen un magatzem gran i alt a la part de baix per a guardar la barca i a dalt intuïm que hi ha un petit habitatge. En una d’aquestes cases s’ajunten vint homes joves o trenta. Beuen cervesa i fan una barbacoa. Tots ells tenen en comú que en algun moment han fet la foguera. Les samarretes que porten en són testimoni. Porten gravat al darrere l’any.

Un d’ells, d’uns quaranta anys, ens explica que unes hores abans havia provat de pujar fins a dalt, però que va baixar a la meitat perquè ja no s’hi veia amb cor. Ell havia fet la foguera durant molts anys, el seu pare també i els seus fills també la faran. Ens diu que comencen a fer-la de jove i és una tradició que passa de pares a fills. Mentre ens ho explica, els ulls se li il·luminen d’aquella satisfacció de formar part d’una cosa única, pròpia, que sent seva i que sap que un foraster difícilment podrà copsar del tot.

Després llegim que és una tradició relativament nova, que es fa d’ençà de l’any 1964. Que fins aleshores, per Sant Joan, es feien fogueres disperses, en diferents indrets de la zona, i que ara solament es fa aquesta.

Si veure-la cremar és impressionant, veure-la construir és emocionant. Primer, et neguiteja el perill, el risc dels joves d’enfilar-s’hi. Diuen que no hi ha hagut mai cap accident, però són molts metres cap amunt. De seguida veus que ho dominen, que saben perfectament què es fan, que pugen i baixen amb seguretat, agilitat i, sobretot, organitzats.

Veiem com preparen la coronació, el final. Es fan una fotografia tots plegats abans de pujar. Càntics, hurres i uns vint vailets comencen a enfilar-se tots de cop. Després de rebre, suposem, instruccions del qui capitaneja l’operació amb un megàfon. L’ascensió sembla desordenada. No ho és. Fan una mena de columna o filera humana en vertical. Cadascú té el seu lloc, tots ben rectes. Quan s’aturen al seu lloc es lliguen. Ho entenem. Fan una cadena humana per pujar el que cal a dalt per acabar de construir els dos darrers pisos. A dalt de tot, quatre nois sense lligar, que es mouen amb una serenitat inaudita, acabaran la construcció.

Primer van passant-se bosses, coses petites. Eines i material. Després, amb una agilitat i coordinació, que ens deixa admirats, comencen a pujar palets. Vint o més. Els de dalt els claven, els serren, ajusten les mides. Fan créixer la torre.

Ep! De sobte arriben les pizzes, moltes pizzes. I tiren cap amunt, dins les capses, passant de mà en mà. Se les mengen així, tots enfilats, sense perdre per a res la posició, que encara no han acabat amb la feina.

Després de la pausa és l’hora de pujar els tonells, la part més difícil, que rodolaran cap amunt, al mateix ritme que els palets, sense que cap dels nois dubti, sense que ningú es quedi aturat un moment. Encara hauran de passar un parell d’hores més enfilats, abans no sigui tot enllestit, però al final ho aconsegueixen i la Slinningsbålet, que aquest és el nom que rep, és preparada per a cremar.

I l’endemà, dissabte 24 de juny, es crema, davant una plètora de vaixells que no es volen perdre l’espectacle i milers de persones que ocuparan els prats que s’hi aboquen. Per calar-hi foc, els nois repetiran l’ascensió i encendran el capdamunt, el darrer dels bidons per a tornar ràpidament a terra, on els esperen les abraçades i el xampany, els petards i l’honor d’haver seguit la tradició del poble i haver demostrat que són valents. Pujant dalt la foguera més alta del món.