L’última reserva espiritual d’Occident

Per sort, les previsions previstes i imposades per la indústria (amb la connivència entusiasta dels mitjans fabricants de supervendes) s’han acomplert i els que havien de vendre més han venut l’invendible i els que ho havien de signar tot han signat l’insignable. I Eugeni Casanova s’ha menjat els mocs. Dic per sort no pas per ell (què més voldria jo que es fes ric i pogués continuar investigant per sempre més), ans pels gitanos catalans, que no saben el perill que corren. Em refereixo als que el periodista lleidatà posa al descobert a Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora, on revela l’existència d’una comunitat catalanoparlant a la Catalunya Nord i Occitània d’unes quantes desenes de milers d’individus. Per fer-nos una idea de la magnitud del fet, Casanova assegura que ‘hi ha més catalanoparlants a Montpeller que no a Alacant’.

Quan va sortir, a finals de l’any passat, ja em vaig posar a tremolar. No pas per por que el llibre tingués gaire èxit, no: un totxo de més 700 pàgines, i a sobre ple de lletres per llegir, certament no serà mai del gust del comprador-d’un-llibre-l’any. Essent com és una tesi doctoral, per més que de lectura apassionant, l’estudi no depassarà mai els cercles d’especialistes i per tant la gitanalla occitana no ha pas de patir que els vagin a marejar. Si no fos que… Si no fos que existeixen la indústria editorial, el sector turístic i els mitjans dits de comunicació. Qualsevol dia, un cap de secció tindrà la idea d’enviar un redactor a Santes Maries de la Mar a fer un reportatge sobre aquest dialecte desconegut del català i un editor il·luminat que el fullejarà encarregarà a un periodista semianalfabet una Guia per sentir gitanos catalans sense que et mosseguin. La indústria del turisme pagarà una morterada al sector publicitari perquè en faci un rècord de vendes i les mil i una agències començaran a dissenyar rutes ecològiques, sostenibles i alternatives per anar a veure gitanets en la seva salsa i sentir com diuen, oh meravella!, mots verdaguerians. En aquest català tan raro que tenen, això sí, ple de neutres i així com de l’any de la picor, paro buenu, almenus santén, eh?, no com paraiempla al maiorquí, ca és ca sembla ca ho fagin ex profeso parqué no sa lis antengui.

Ja em dispensareu (sobretot l’Eugeni Casanova) la visió catastrofista, però és que encara estic sota els efectes d’una escena delirant a què vaig assistir no fa gaires anys. A la llançadora que uneix l’aeroport amb el centre de l’Alguer, una colla d’estudiants de secundària en viatge de final de curs obsequiaven el passatge amb la seva esveramenta col·lectiva. Eren els temps daurats de la línia Girona – l’Alguer de RyanAir i es podia endevinar que els professors havien triat aquella destinació, en comptes de Florència o Londres, perquè es fessin càrrec del fenomen extraordinari que és la pervivència de la llengua en un indret tan allunyat del domini. Entre càntics i facècies, se’ls escapava algun comentari sobre la qüestió. I tot, des de les cançons fins als crits, les preguntes engrescades als profes o les interpel·lacions al conductor, en rigorós castellà (si n’hi havia cap que parlés català, no se sentia). Com es comportarien, lingüísticament parlant, aquells trenta adolescents un cop desembarcats entre els aborígens? S’obraria el miracle i passarien sobtadament tots trenta a usar el català que devien haver malaprès a classe de llengua? O més aviat farien exactament igual que feien a casa, és a dir, adreçar-se als indígenes en castellà, que ja se sap que és la llengua que entén tothom, fins i tot allà on no l’entenen? Afortunadament per al meu sistema nerviós, en arribar a ciutat els vaig perdre de vista, però no cal ser gaire viu per associar aquella bomba de dominació lingüística llançada contra la indefensa Barceloneta sarda amb la proliferació de cambrers i dependents que, tant a l’Alguer com a Perpinyà, se t’adrecen en castellà. El turisme mana i imposa les paradoxes que vol.

Congratulem-nos, doncs, que Sant Jordi continuï essent el Dia de l’Efluvi Sentimental i l’Escriptor en Pantalla. Si no badeu, d’aquí a pocs dies ja començareu a veure anuncis dels supersignadors de l’any que ve.