09.05.2017 - 22:00
Ara que gràcies a aquest circ judicial en què vivim tornen a ser dies de ‘maicaminaràssol/a’, m’ha fet gràcia trobar un exemple molt simptomàtic de la relació norma/mitjans/parlants encarnat en la celebèrrima negació hipotàctica (ja sabeu que és una de les meves fal·leres, però no patiu que l’article no va d’això. Ara em limito a fer-ne col·lecció i contemplar-los com papallones en una vitrina). Us poso en antecedents: jo vaig clavant la tabarra dient que la negació genuïna és la forma ‘No caminaràs mai sol’, experts solvents com el @vigilantfar repliquen que la versió diguem simplificada ‘Mai caminaràs sol’ també és acceptable i la gent de ploma (periodistes i escriptors) ens engalten massivament la forma artificiosa ‘Mai no caminaràs sol’. Assabentats tots, explico la troballa: en una entrevista a l’Ara ensopego amb una declaració de la Maria Bohigas (7’00”), néta de l’autor d’Incerta glòria, que diu que ‘Joan Sales mai no em va parlar de la guerra’. Per vici, em poso l’àudio de l’entrevista i descobreixo que la reconeguda editora no construeix la frase tal com el periodista la redacta sinó amb… la forma simple: ‘Mai em va parlar de la guerra.’ Tractant-se de qui es tracta, un punt a favor de @vigilantfar. (*)
Si us he engaltat un nou capítol de la sèrie ‘Per què no puc parir la doble negació’ és perquè dijous, en el transcurs d’una taula rodona sobre la GIEC a la Facultat de Filologia de la UdG, vaig experimentar una visió. Una visió inquietant. Un dels ponents repassava uns quants dels punts més controvertits del nou artefacte normatiu: combinacions de pronoms, caiguda de preposicions, nous usos de temps verbals, locucions… Tot massa filològic per detallar-ho ara aquí sense que la meitat us m’adormiu. Però, en general, canvis que miren d’introduir en la normativa fins ara vigent usos més o menys estesos (i fins ara incorrectes) entre un nombre significatiu de parlants. Perquè, tal com explica la directora, Teresa Cabré, al pròleg, ‘una gramàtica prescriptiva valora els usos en funció de les restriccions que aquests tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social’.
I aquesta és la mare dels ous: ens acostem als usos del carrer o forcem el carrer a acostar-se a la norma? Si avui se’ns acudís escriure una història com el Pigmalió de Bernard Shaw (adaptada per Joan Oliver als cinquantes), segurament el pobre professor les passaria magres per fer-li entendre a la florista quina és la parla genuïna que hauria d’aprendre. És més probable que ella li repliqués que ‘jo parlo com vull’ o que ‘l’important és comunicar-se’. La visió que em va travessar durant l’exposició del ponent és aquesta: fins als anys setanta o vuitanta el parlant mitjà era conscient de la degradació del codi (o del seu idiolecte, si més no) i s’escarrassava a millorar-lo (d’aquí l’èxit de la reintroducció de ‘bústies’ i ‘voreres’). Diguem que mirava d’atènyer una norma que tanmateix se li escapava sempre. Actualment, amb l’expansió de les xarxes i els mitjans digitals, i en conseqüència de blogs, bloguets, canals de YouTube i formes d’expressió vàries, el concepte d’autoritat lingüística s’ha difuminat, per no dir que s’ha capgirat, i sembla que qui hagi d’anar darrere els parlants amb la llengua a fora sigui la gramàtica. Que no se li escapin les innovacions perquè no la puguin acusar d’obsoleta.
Som en temps de canvis profunds. A escala planetària. Les grans dinàmiques macroeconòmiques (com la indústria del turisme, per exemple) estan conformant noves realitats i trastocant les antigues. I les llengües no en poden quedar al marge. Com més va més tinc la impressió que la batalla per la supervivència del català no es juga tant en el camp del conflicte amb el veí de ponent com en el dels paràmetres que ràpidament va imposant la revolució tecnològica i la nova mentalitat que se’n deriva. Paràmetres que tenen més a veure amb el prestigi (social, comercial, tècnic) que no amb les lleis. I les gramàtiques no deixen de ser reculls legislatius. I, a damunt, sense la possibilitat de sancionar l’incompliment dels preceptes.
[* Al moment de tancar aquesta edició descobreixo que la versió del lema que difon l’ANC Itàlia diu ‘Non camminerete mai soli‘. Mig punt a favor meu?]
