L’últim Cafè de la Granota

El dia que es tanca l’últim cafè d’un poble hauria de ser una data històrica. N’acumularíem unes quantes, arreu. Podríem dir allò que es diu per quantificar morts a la carretera. Cada hora que passa, tres bars de poble tanquen definitivament. D’aquest obituari sociològic, només en tenen constància els veïns propers. Una defunció, moltes vegades anunciada, que no deixa rastre. O sí. Sovint algun rètol desmanegat, o les persianes caigudes, de dia i de nit, en un edifici cèntric de la vila. Els nostres néts remenaran, qui sap, per documentar-ne l’extinció, i trobaran, per exemple, com a prova gràfica, algun ban: “Es fa saber que el Centre Obrer Recreatiu convocava l’any 2023 tots els socis a una assemblea extraordinària amb el punt de l’ordre del dia: el Cafè i el seu futur, que tindrà lloc el dia 21 d’octubre a les set de la tarda.” Aquest és un missatge real, i ens trobem al Molar (Priorat), concretament al carrer de Sant Isidre, on aquesta entitat, de més de cent anys d’història, va tancar portes fa uns mesos. El Centre Obrer Recreatiu, fundat l’any 1911 amb el nom de Centre Obrer Tradicionalista, va ser primer una societat política, i després un local amb un cafè propi, motor cultural i festiu del poble. Ara s’obre esporàdicament per fer alguna presentació de llibre o revista amb la voluntat, més o menys heroica, d’evitar que l’últim bastió cultural desaparegui per sempre. Quan m’ho explicaven vaig pensar que aquest fenomen, massa habitual, assola silenciosament els nostres pobles, i hi desapareixen casinos, cafès i unions recreatives. Això mateix passa amb el cafè del meu, que va passar de dir-se “el Cafè”, com era habitual, al mot anglosaxó i modern “bar” quan van començar a proliferar aquests establiments d’oci als carrers. L’anomenat bar Arasa, que havia estat el Cafè de Frasquet, fa uns anys que és tancat, tot i que manté els rètols nous i un full en blanc a la porta diu que si algú es vol quedar a dormir a l’hostal que truqui a un número de telèfon. Així, el negoci es gestiona parcialment i a distància, fórmules intermèdies per a no assumir el pes de la desfeta definitiva. Com el bar Arasa, el bar Faió, al poble del Campell, a la Llitera, em diuen les meues amigues originàries del lloc i establertes ara a Barcelona que també ha tancat. I quan m’ho diuen hi torno a pensar. Quina pena, si just hi vaig anar l’estiu passat, anant cap al Pirineu, i en entrar-hi vaig fer un viatge en el temps, a aquelles fondes familiars d’abans. Quan a la senyora Amparín li va arribar el temps de jubilar-se, van fer córrer la veu, van posar un cartell de traspàs, però no el va voler agafar ningú i, com la majoria de llocs de la zona, aquell indret de tertúlies, guinyots, i trifàsics, que escoltava i mantenia viva la llengua local, va abaixar la reixa definitivament.

La pèrdua d’aquests espais culturals aboca els pobles a la mort social. Tancat el principal eix articulador, generador d’una parla única, de la història oral i el veïnatge, els convilatans, si encara no han fugit del poble per uns altres motius, es troben arraconats a la soledat de la vida domèstica, entre quatre parets, al refugi de la socialització digital, a còpia de textos i notes de veu. L’homogeneïtzació cultural es reforça cada vegada que tanca l’últim cafè d’un poble. Espais, la majoria, que comptaven al segle passat amb l’acompanyament d’una vida social activa, impensable avui, feta de cinemes, teatres, bandes de música i agrupacions teatrals que mantenien una programació regular tot l’any amb una afluència de públic que ara seria fins i tot impensable en una ciutat mitjana.

A Catalunya hi ha prop de 300 nuclis de població abandonats, 350 tenen menys de 10 habitants i al voltant de 1.000 en tenen menys de 30. Això ho sabem gràcies a una iniciativa, Pobles Abandonats, que analitza amb detall aquests nuclis per documentar-ne les transformacions demogràfiques. És un projecte impulsat pel professor de la Universitat Autònoma Oscar Jané, que va proposar als seus alumnes de l’assignatura d’arqueologia moderna que resseguissin la història d’un poble abandonat a través de la memòria oral i la investigació en arxius. El projecte va sumar la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner, per aprofundir la investigació, fer treball de camp i documentar el fenomen del despoblament. La idea és comparar la situació actual dels territoris de parla catalana amb llocs d’Europa i alhora fer propostes per evitar que nuclis que ara són en risc acabin totalment despoblats. Amb fitxes dedicades a cada poble, basteixen un inventari que recull els nuclis abandonats del Principat. Segons les primeres dades, la zona on més se n’han localitzat és al Pirineu. Només a Tremp hi ha 35 nuclis abandonats; a la Catalunya Central, la majoria d’aquests nuclis són colònies i a l’àrea de Girona són masos o esglésies.

El tancament del darrer bar del poble és molt sovint el preludi d’una escalada de fuites, que, amb els anys, conflueix en l’abandonament total. Aquesta dada –com afecta el tancament de l’últim bar la supervivència d’un nucli poblacional– s’hauria d’estudiar, si no és que ja es fa. Tenim el funest privilegi de ser la generació que veurem desaparèixer els nostres cafès de la granota, els llocs que han mantingut viva la història particular dels avantpassats, la riquesa de la seva llengua, plena de matisos, que no tindrà cadira o tauleta compartida des d’on continuar-se emprant.

*La fotografia que il·lustra aquest article, plena d’homes, és de l’exposició “Mequinensa. Fotografies de Jesús Moncada” que va reunir una selecció de fotografies fetes per Jesús Moncada del seu poble, abans que desaparegués engolit per les aigües del pantà de Riba-roja.