L’últim any de 2030

8.00 del matí. Em desperto amb la simulació de sortida del sol als llums led de la meva habitació. Estic tan avesadi a sentir els ocells que no sóc capaç de fingir que són reals. Fixant-s’hi una mica, qualsevol persona sabria que han estat generats per un ordinador. Una veu tranquil·la i neutra recita les meves pulsacions, 75 per minut, i la meva temperatura corporal, 35,9 °C.

Em desacoblo del llit vertical i vaig al lavabo. El sistema decideix que encara no m’he despertat al 100% i em renta la cara amb aigua freda. Li crido que no calia. Em respon “ordre no reconeguda”.

A la cuina, la pantalla mostra dues opcions: comprimit de cafè o comprimit de te. Decideixo fer servir els privilegis pel dia que és i demano un cafè. Un cafè de debò. La intel·ligència artificial em recita les notícies de les quals he d’estar informadi, tot i que la més important ja la sé; si no, com hauria demanat un cafè de debò?

—30 de desembre del 2063. Avui és el dia. Té lloc la convenció del 30 de desembre del 2030.
—Ja ho sé! Pots callar, que necessito pensar en altres coses?

Tal com m’esperava, no m’escolta i continua amb la NMI, les Notícies Molt Importants. És irònic que les sigles coincideixin amb No M’Importa, perquè avui no podria importar-me menys.

—Científiquis aconsegueixen teletransportar per primera vegada un pa de pessic des de Cuspedrinhos fins a Folgoso do Courel. Ningú no sap com, apareix mossegat al lloc de destí. Comencen les promocions, amb un descompte de fins al 50%, en intel·ligències artificials amb consciència pròpia…

Deixo que la veu parli mentre em preparo. Ahir ja vaig triar el conjunt. Una samarreta transparent, un top negre i una faldilla negra. La veu, que ja havia callat, torna a aparèixer per recordar-me que, en el passat, era comú que fes fred al desembre. Merda. Un comprimit apareix davant meu, és el de la insensibilitat tèrmica. Aquest me’l prendré, que no vull haver-me de canviar el conjunt ni perdre temps de la convenció.

M’introdueixo la càpsula i configuro la data, 30 de desembre del 2030, 365 dies abans del meu primer viatge en el temps. Cada 30 de desembre ens reunim allà, a la meva casa de la infantesa, jo i les meves altres versions de mi, una per cada any. Com que és una convenció espaciotemporal, el viatge és incòmode i car: sempre guardo el meu bitllet anual gratuït per a aquesta ocasió.

L’arribada no és gaire complicada, a les 8.40. Cada any aparec cinc minuts abans perquè, com és sabut, els viatges temporals fan venir moltes ganes d’anar al lavabo. Tot és a lloc. El lavabo fa olor de net, el menjar està preparat i és real. Hi ha alguna teranyina, una mica de pols, un xic d’humitat… m’agrada. Faré un passeig fins que la resta arribi.

Quan torno, 2031 discuteix amb 2055 sobre els arbres. 2055 pensa que són molt bonics, però 2031 li recrimina que no pas, que són eucaliptus, són perjudicials. S’acosta 2050 per afegir que ja li agradaria de tenir arbres en el seu temps, i 2031 li fa veure que aquells eucaliptus tenen part de la culpa que elli visqui en un desert.

És estrany, em costa reconèixer-me en totes les versions de mi. 2030 encara duu barba, els cabells curts i una roba molt bàsica. Jeans blau marí, una jaqueta negra i una gorra també negra. 2036, que ha començat a canviar el seu estil fa poc, s’acosta per ensenyar-li el seu vestit ple de coloraines i 2030 somriu, tot i que no s’atreviria mai a dur-lo posat. 2040 s’acosta, sense barba, amb els cabells més llargs i les ungles pintades. 2042 torna a portar bigoti, ara perquè vol.

Ens ajuntem i parlem de com va tot, encara que ho fem sense gaire spoiler per a les versions més joves. Han de viure els ensurts i les coses boniques pel seu compte. 2051 aconsella a 2050 que el 25 de maig surti amb paraigua. 2048 diu a 2045 que ho faci, que sortirà bé. 2041 fa el seu discurs clàssic sobre trobar-se a si mateixi. 2036 demana que ens referim a elli en neutre a partir d’ara, lis més vellis aplaudim, lis més joves estan confusis i els expliquem en què consisteix. A partir del 2036 ens adonem que no estem còmodes en aquest masculí que ens han imposat.

Aquest any estic calladi. Em sento desconnectadi i m’estimo més no fer malbé res. 2030 mira 2036 amb admiració. 2036 mira 2040 amb admiració. 2040 mira 2042 amb admiració. Ningú no em mira. Sempre havia pensat que el pas del temps significava evolució, i que evolució significava una cosa positiva. No sé com no havia percebut que no era així. Ho he vist al meu voltant: amb el pas del temps han anat augmentant els sorolls i desapareixent els arbres, desapareixent el menjar i augmentant els comprimits, augmentant les intel·ligències artificials i desapareixent… desapareixent jo. Jo he anat desapareixent. Quant de temps fa que no veig ningú? Aquesta gent no compta, aquesta gent sóc jo.

2060 s’acosta i apunyala 2063. Quina mala sort que 2063 hagi de ser jo. Em poso les mans a l’estómac i veig la sang. Miro cap amunt i hi ha 2061, ha estat formant-se l’últim any en primers auxilis per a aquest moment, però 2062 l’atura. Diu que el que ha de ser, ha de ser. 2063, jo, assenteixo. Se’n van. Amb la samarreta transparent puc observar més bé la ferida.

No sé per què fingeixo estar sorpresi si cada any és igual i ja ho sabem. Fins i tot quan il mevi 2062 es va formar en primers auxilis durant un any per canviar-ho, no hi va poder fer res. Cada any igual i jo sóc una versió diferent sabent que una d’aquestes serà apunyalada.

M’ajec i em dono per vençudi, però al meu costat apareix 2010. És impossible que hagi arribat fins aquí si és pràcticament un nadó, i en el seu any encara no havien estat inventats els viatges temporals. Però arriba a totes les convencions, fa un passeig i se’n va. Avui, s’asseu al costat meu i em diu que estic molt bonica. Em quedo confosi, però em fa sentir bé que digui bonica. Bonica. Bonica. Estic bonica. Amb compte, cus la ferida i em duu de la mà a través del bosc. No faig preguntes, però, quan arribem a un lloc amb pans de pessic, unes quantes noies més velles que jo i un rètol que diu “Benvinguda!” m’avisen que, a partir d’aquest any, les convencions es faran allà. Les noies es presenten com a 2064, 2065, 2066… No era el darrer any. Era l’últim en el passat.

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Nee Barros

Nee Barros va néixer a Ourense l’any 2002, i és present a les xarxes socials amb el compte @neeumatiko. Identidade (Galaxia, 2021) és la seva primera obra de teatre. Parla de la llibertat, de la necessitat de ser i, sobretot, de la identitat. El mateix acte de néixer marca la vida en un motlle que la societat s’encarrega de contornejar i de polir. Però què passa si naixem en un motlle “equivocat”?

Durant la quarantena, Nee Barros va començar a publicar vídeos a YouTube explicant conceptes de la literatura gallega. Diu que ho va fer per estar més entretingut i estudiar d’una manera més interactiva. Els seus amics el van animar a publicar-los i, actualment, el seu canal té unes 2.700 subscripcions. Ara Nee Barros és un creador de contingut a internet i escriptor, apassionat de la literatura i de la defensa de les causes socials. També té un grup de música anomenat Froalla i un podcast: Conversas perversas.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.