02.01.2023 - 21:40
Ignacio Lula da Silva supose que avui s’ha alçat en la seua cambra del primer pis del Palau de l’Alba, a Brasília, la residència oficial del president de la república. L’Alba (“l’Alvorada”, en portuguès) és un edifici preciós, ple de llum –pràcticament totes les parets exteriors són de vidre– i envoltat de vegetació i aigua. Una esplanada neta de tres-cents metres de gespa, com tres camps de futbol, sense ni un sol arbre que tape la visió, la separen de la resta de la ciutat. I el llac Paranoá li tapa l’esquena. És fàcil d’imaginar que no pot haver-hi cap contrast més fort entre les vistes d’aquesta casa –novament, casa seua– i les que Lula tenia a la cel·la del penal de la policia federal de Curitiba, on va estar tancat durant 580 dies, exactament fins el 8 de novembre de 2019.
El retorn de Lula a la presidència brasilera significa, per això mateix, una victòria històrica contra la lawfare i la demostració palpable que ni tan sols aquesta forma extremadament perversa de persecució política, que nosaltres també coneixem tan de prop, té assegurada la victòria.
Lula ha demostrat que es pot vèncer la lawfare, derrotant l’estigma de ser empresonat, acusat fins i tot de corrupció. I el seu poble l’ha reivindicat tornant-lo a dur a la presidència. No tindrà pas un camí fàcil perquè, tal com explica en els blocs de VilaWeb la periodista Taíza Brito, Bolsanaro ha deixat l’administració a un pas del penya-segat i caldrà fer un esforç majúscul per reconstruir el país.
Siga com siga, però, en termes històrics, faça què faça Lula d’ara endavant, la seua gran victòria ja s’ha acomplert. I és una victòria que, per motius evidents, ressona per tot el món, especialment per tots els països que hem sofert o sofrim casos de lawfare, d’utilització dels mecanismes corruptes de la justícia per a aconseguir objectius polítics.
La justícia, si vol ser-ho, no pot tenir intenció. I és per aquesta raó que, d’ençà del segle XVI, la representem amb una bena als ulls per remarcar-ne la imparcialitat. Dissortadament, la justícia ha estat sempre, en el curs dels segles, sotmesa a pressions i a interessos, a manipulacions. Però la intencionalitat clarament política que implica la lawfare marca un abans i un després.
Perquè la lawfare és pensada no solament per apartar dirigents polítics de la vida civil, empresonant-los o forçant-los a l’exili, sinó també per alterar en moments clau la voluntat popular sense necessitat ni tan sols d’arribar a cap judici. El 2018, el mateix any en tots dos casos, la lawfare espanyola va fer maniobres per impedir la votació que havia de retornar Carles Puigdemont a la presidència i la lawfare brasilera va fer-ne per impedir que Lula fos el candidat del PT a les eleccions presidencials.
Lula, de fet, no podia tornar a ser elegible per a cap càrrec públic fins l’abril del 2021, quan el Suprem Tribunal Federal de Brasil va haver anul·lat totes les condemnes que tenia, unes condemnes que havien estat adoptades per un tribunal que no tenia competència jurisdiccional per a jutjar el seu cas –i, tornem-hi, aquesta és exactament la mateixa circumstància en què es troba el Suprem espanyol respecte de la decisió de jutjar Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Rull, Romeva i Turull.
Al final, però, la història s’ha escrit amb majúscules i la ficció que els tribunals corruptes volien imposar per sobre del vot popular ha fracassat al Brasil, com fracassarà a Catalunya. És cert que Lula ha patit molt i també que durant anys s’ha destorbat la normalitat institucional i política del Brasil. És cert que no tot és aigua clara. Però al final compta que Lula avui s’ha despertat com a president i ha començat a treballar per tot allò que els qui van impulsar la lawfare contra ell volien evitar que passàs. I d’avui en avant aquesta serà l’única cosa que comptarà.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
