Luis Gonzalo Segura, ex-tinent: ‘Qui intenti reformar l’exèrcit toparà amb Felipe VI’

Geògraf de professió, objector de consciència i militar. El tinent Luis Gonzalo Segura és un home heterodox i de riure estrident. Fa vora quatre anys que va ser expulsat de les forces armades. El delicte? Ser díscol. Es va negar a seguir les regles marcades i, cansat de ser ignorat, els va treure els drapets al sol. Sense uniforme, ara lluita als tribunals per ser-hi readmès. També col·labora en alguns mitjans i fa servir els llibres per a continuar assenyalant les tares d’un exèrcit que no ha oblidat encara la dictadura. El libro negro del ejército español és la darrera obra de Segura.

—Per què decidiu d’entrar a l’exèrcit espanyol?
—Vaig entrar-hi el 2002. Llavors se suposava, almenys això ens deien, que les forces armades s’anaven reformant i que s’anaven adequant al segle XXI. I jo, com molts més, m’ho vaig creure. Cercava una sortida professional. Havia estudiat geografia i vaig entrar al Centre Geogràfic de l’Exèrcit de Terra. Em dedicava a qüestions tècniques, sobretot. Jo no he nascut per matar i disparar… De fet, abans havia estat objector de consciència [riu].

—Vàreu tenir problemes mentre éreu al centre?
—No. Allà semblava que les promeses es complien. És certament una institució del segle XXI, probablement perquè hi ha més civils que militars. I la vocació és clarament de producció, com si fos una empresa qualsevol. No hi havia tampoc cap jerarquia inflexible. Treballava amb tinents i sergents amb els quals anava a fer cafès com si fóssim companys de feina.

—I quan és que topeu amb la part oculta de l’exèrcit?
—Em presento a unes oposicions per ser oficial i les aprovo. Llavors és quan comencen els problemes de veritat. Arribo a l’acadèmia militar i la primera cosa que trobo són els cadets plorant i clamant perquè el president Zapatero, en aplicació de la llei de memòria històrica, volia retira l’estàtua eqüestre de Franco.

—I què feu?
—Com faria molta gent amb una bona posició i un bon sou. Em vaig intentar autoenganyar. A més, jo vinc d’una família de la qual sempre he estat l’ovella negra. Una part és d’ascendència juridicomilitar, molt vinculats al franquisme i l’extrema dreta. Quan ingresso a l’exèrcit, això els alegra molt i em donen molt de suport. Provo, doncs, dins aquesta comoditat, d’anar tirant, però arriba un moment que és impossible d’adaptar la meva mentalitat a una estructura completament franquista i corrupte.

—Proveu de canviar la situació?
—Primer presento informes interns arran de les irregularitats que observo, però no serveix de res. El 2011, veient que tot continuava igual, me’n vaig directament als jutjats, però les meves demandes són desestimades. El 2014 és quan decideixo fer-ho tot públic amb el llibre Un paso adelante. I això desencadena una maquinària que acaba amb la meva expulsió de les forces armades.

—Vàreu arribar a ser arrestat per les vostres denúncies, oi?
—És així de delirant, sí.

—Com ho recordeu?
—Va ser molt dur. Fins i tot vaig fer una vaga de fam com a protesta. En total el procés va durar uns cinc mesos. Ho recordo com la pitjor època de la meva vida. Els meus carcellers eren els mateixos que denunciava per corrupció. I em van fer autèntiques bretolades.

—Com ara?
—Em despullaven per vexar-me o m’aïllaven perquè no pogués parlar amb ningú. Em sentia molt sol i abandonat. Com si patís en va. Les meves denúncies no tenien cap mena de ressò mediàtic.

—Batalleu als jutjats per ser-hi readmès. On us trobeu?
—És un procés jurídic econòmicament molt costós i molt complex. Són tres faltes greus que sustenten un expedient d’expulsió. Cada peça és en moments processals diferents. Una és al Tribunal Suprem espanyol, una al Constitucional i una tercera cap a Europa. Veurem com acaba la situació. La resolució del Suprem és important perquè, si no em donés la raó, com ja s’ha filtrat en un mitjà, passaria directament al TC. Llavors l’exèrcit ja no tindria l’obligació real de readmetre’m a les forces armades.

—I indemnitzar-vos?
—Sí, això, sí. Si el procés acaba a Europa i jo el guanyo, l’exèrcit m’haurà de compensar per tots els danys i perjudicis. Però el tribunal no el podrà forçar a tornar-m’hi acceptar com a tinent.

—Perdoneu, però després de tant com heu patit, per què hi voleu tornar?
—És una cosa sobre la qual he reflexionat molt aquests anys. Els progressistes hem anat abandonant espais de manera reiterada  perquè els ocupi l’extrema dreta. Que es consumi la meva expulsió és una derrota per a la part més progressista de la societat. Qui hi resta, dins l’exèrcit? Tenim centenars d’ex-comandaments franquistes signant un manifest a favor de Franco. Dins les forces armades tenim tota mena d’exhibicions de simbologia i de rituals franquistes. Si els progressistes no comencem a ocupar aquests llocs, no podrem canviar mai les coses.

—En una compareixença al Congrés espanyol vàreu comentar que passàveu per una situació molt difícil. Com esteu?
—Ho he passat molt malament. Ara mateix vaig sobrevivint amb algunes col·laboracions en mitjans de comunicació. Però la gent no vol contractar un denunciant de corrupció. El meu cas no és un fet aïllat. També els va passar a l’Ana Garrido o a en Roberto Macías, per citar-ne dos casos. Un empresari prefereix contractar algú neutre abans que un individu que s’ha enfrontat al sistema. Però no és tan sols això. En el moment que tu denuncies, l’estat utilitza totes les seves eines per a fer-te la vida impossible. Et difama, et calumnia i fa tant com pot perquè no tinguis cap mena de credibilitat.

—Heu rebut cap amenaça pels vostres llibres?
—Moltíssimes. Tinc fins i tot un correu electrònic d’algú que signa com a F. Alejandre M. És a dir, com a Fernando Alejandre Martínez, el nom de l’actual Jemad [Cap de l’estat major de la defensa]. Ho vaig denunciar, però la justícia no ha volgut determinar la procedència d’aquest correu amenaçant.

—I denúncies?
—Tres.

—De qui?
—Una de la cúpula de la Guàrdia Civil, una altra de l’ex-ministra María Dolores de Cospedal i una última de l’associació d’oficials de la Guàrdia Civil. Totes han estat desestimades. Totes les coses que explico són reals. El libro negro del ejército español té gairebé dues mil referències. No és un escrit d’un cap de setmana.

—Al llibre expliqueu que l’exèrcit espanyol continua essent el de Franco. Com s’entén això en un cos integrat a l’OTAN?
—No és l’únic cas. A l’OTAN, li és absolutament igual si les forces armades són completament feixistes. La cosa que els importa és que vagin allà on els reclamin i que paguin. Podem parlar també de Turquia, el president de la qual és un autèntic filonazi. Al final és una qüestió d’interessos. Trump ja ho ha deixat clar manta vegada. Vol que els socis de l’OTAN paguin, i que paguin no el 2% del PIB, sinó el 4%. Te’n puc posar un altre exemple. L’Aràbia Saudita no en forma part, però sí que té unes forces armades homologables. Que les autoritats saudites decapitin opositors, homosexuals, ateus i adúlters no impedeix que hi col·laborem i els venguem armes, oi? A l’OTAN, no li importa gaire si els oficials saudites són demòcrates. Els interessa mantenir les relacions i prou.

—Els ministres de Defensa espanyols controlen les forces armades?
—Les forces armades són controlades per un seguit de famílies que se’n reparteixen el poder. Els ministres de torn no hi pinten res. Un exemple clar és el de Margarita Robles. Ella ha provat d’evitar una venda d’armes a l’Aràbia Saudita, però ha acabat completament desautoritzada i les bombes ja són en mans dels Saüd. Tanmateix, també val a dir que era una operació cosmètica, perquè les bombes, d’un cost de nou milions, no representaven ni l’1% de les darreres vendes d’Espanya a l’Aràbia Saudita. Després del cas Khaixoggi, Robles simplement volia fer creure que som un país ètic i amb principis, però n’ha sortit escaldada. Ara, quan els ministres, com Morenés, Bono o Cospedal, es dediquen als seus negocis, llavors no passa res. Tothom content.

—I si algú decideix entrar-hi a fons i reformar-les?
—Doncs aquest algú toparia amb un lobby molt important que l’aniria collant amb totes les forces perquè cedís.

—Quin lobby?
—La cara visible és òbviament el rei. Si algú intenta reformar l’exèrcit, toparà amb Felipe VI. Ell ha demostrat ben sovint les seves simpaties per la família Franco i els franquistes. Els ha mantingut els ducats i ha concedit contractes als descendents de Franco en la mateixa guàrdia real. Tenim davant un filofranquista.

—L’exhumació de Franco no deu haver agradat gens.
—Gens ni mica. De fet, això ha fet que centenars d’ex-oficials s’aixequessin una mica en to de guerra. Perquè vegis fins on arriba l’engany i l’estafa a la ciutadania, el tinent general Aparicio, un dels comandaments més importants que han signat el manifest, va ser l’últim comandament que em va arrestar el 2015. Això demostra que no tenim dinosaures davant. Són gent que han ocupat càrrecs de responsabilitat fins fa ben poc. El mateix Aparicio va concedir una entrevista en què assegurava que les forces armades han evolucionat molt d’ençà de la transició. I ara signa un manifest en contra de l’exhumació de Franco? És una bogeria.

—Creieu que els passarà res, als signants?
—No, absolutament res. Però la qüestió rellevant són les actuacions del ministeri, que automàticament hauria d’haver obert una investigació per veure fins on arribar la infiltració de l’extrema dreta. Ara fa un parell d’anys Alemanya va detectar que tenia nazis dins les forces armades. Va fer una investigació exhaustiva, es van regirar les casernes i van expulsar tres-cents militars. A Espanya no tan sols no es fa la investigació, sinó que de manera reiterada s’encobreixen i es protegeixen els qui demostren de ser filonazis.

—Per què creieu que no es va democratitzar l’exèrcit durant la transició?
—L’exèrcit és una representació de la societat. Si la nostra societat fos plenament democràtica, el nostre exèrcit no seria com és perquè hi xocaria frontalment. Òbviament el procés de les forces armades és molt similar al de la societat, que s’ha modernitzat, però no s’ha democratitzat de manera plena. L’exèrcit s’ha estandarditzat dins el model d’OTAN i és capaç de projectar-se internacionalment, però en el nucli continua essent franquista. A l’estat, li passa igual.

—Què cal per a democratitzar-lo?
—Adaptar-lo al segle XXI. Crear sindicats militars, permetre la llibertat d’expressió i eliminar la justícia militar. No té cap mena de sentit que existeixi una justícia militar en temps de pau. Si un coronel agredeix sexualment una recluta, ho ha de tractar la justícia ordinària, no pot ser que el jutgi un altre militar i resti impune. Quan s’implementin aquests canvis per a adaptar-nos a Europa, llavors el franquisme començarà a diluir-se.

—Al llibre esmenteu molt el PP i el PSOE com a còmplices de la pervivència del franquisme. Quina opinió us mereix el secretari de Podem de Madrid, Julio Rodríguez? Quan era Jemad va fer res per a canviar l’exèrcit?
—Fins on jo sé, no. És cert que aquests anys hi ha hagut militars que han denunciat un seguit d’atrocitats i aberracions de dins de l’exèrcit, però crec que entre ells no hi és en Julio Rodríguez.

—La corrupció és un problema estructural de l’exèrcit?
—Concedeixen contractes a dit, s’emblanqueixen capitals, es compren armes defectuoses o que no tenen utilitat… És un problema sistèmic i conegut de sobres, però denunciar-lo et converteix en un pària.

—Hi ha portes giratòries?
—No tan sols n’hi ha. De fet, són un dels problemes més greus que afecten l’exèrcit. El cas Defex, un dels darrers casos de corrupció, involucra dos alts càrrecs militars que són els qui van organitzar la corruptela. Al gener, per exemple, tres comandaments de l’exèrcit de l’aire van fitxar per empreses armamentístiques. I no són els únics. En el passat, Carlos Villar, cap de l’estat major de l’exèrcit de terra, i Sebastián Zaragoza, cap de l’estat major de l’armada, van fitxar per Santa Barbara Sistemas i Navantia. És escandalós. La indústria d’armes té tant de poder que fins i tot pot nomenar ministres com Pedro Morenés.

—Quin és el paper de Felipe VI en tot aquest entramat com a cap suprem de l’exèrcit?
—Felipe VI és la figura que sosté el règim, l’hereu del franquisme. No l’hem vist protestar ni queixar-se de res. Només l’hem vist a la televisió donar suport als cops de porra i a la brutalitat a Catalunya. En canvi no ha demanat mai perdó pels escàndols de l’exèrcit i no ha demanat tampoc que s’esclareixin els fets. És obvi que els silencis el retraten. Ha callat infamement sobre la venda d’armes a l’Aràbia Saudita mentre manté llaços d’amistat amb la família reial saudita. Unes armes que han fet que el Iemen pateixi ara una de les pitjors tragèdies humanitàries que es recorden. I no ho dic jo, ho diu l’ONU.

—Zaida Cantera és el nom que tothom recorda quan es parla d’assetjament sexual a l’exèrcit. És un cas aïllat o un problema endèmic?
—És un problema endèmic, però sobretot és impune. Només el 12,5% de les denúncies presentades acaben amb condemna. I quan el condemnat és un comandament o un sots-oficial, l’individu continua amb la carrera militar com si no hagués passat res. Hi ha un capità condemnat per vint-i-vuit agressions sexuals, un tinent coronel per tres, un tinent, que ara és capità, per un intent de violació… És absolutament dantesc. És impensable que un professor d’institut, després d’haver abusat de vint-i-vuit alumnes, continuï fent classe. És humiliant. I no solament això; hi ha comandament que han mantingut el lloc de treball i que, a més, han estat condecorats.

—Però per què no en són expulsats?
—Perquè tenen privilegis. En primera instància perquè els jutgen militars i, en segon lloc, perquè si són condemnats a tres anys o menys de presó, poden continuar a les forces armades.

—Perdoneu?
—Així mateix.

—…
—Tenim unes forces armades de delinqüents. Hi ha més de cent militars que són autèntics delinqüents. Hi ha estafadors, lladres, assetjadors, agressors sexuals… És el paradís de la delinqüència.

—Quin és el problema de la justícia militar? És més militar que justícia?
—Exactament. Lamentablement la justícia militar prioritza la defensa de la institució per sobre de tota cosa. Si la societat està avergonyida pel comportament del Suprem o del Consell General del Poder Judicial espanyols vers el procés, doncs… Això no és res al costat dels tripijocs que pot arribar a fer la justícia militar. Per exemple, un dels darrers tribunals militars que em va jutjar era integrat de tres militars. Dos eren juristes, però el tercer no. Era un home d’infanteria, posat allà per la ministra, en fi… Em va jutjar un paio que no té ni puta idea de dret. A partir d’aquí et pots imaginar qualsevol mena d’escàndol.

—El Yak-42 és el paradigma d’aquesta ineficiència i manca d’imparcialitat?
—És el cas mediàtic, però no és l’únic. A les forces armades han mort més de cent militars en negligències que no s’havien d’haver produït mai i no en paga les conseqüències ningú. Nou dels últims deu militars experts en explosius que han mort ha estat per per mines pròpies i no pas de l’enemic. No pot ser que treballin amb armament defectuós. Els helicòpters DMR i Lince han costat la vida a més de quaranta militars. I això no ho investiga ningú.

—Això són els estàndards d’un exèrcit de l’OTAN?
—A l’OTAN, tot això li rellisca. Ells només volen que els soldats compleixin quan són enviats a una missió. Res més. I Espanya té molta cura que els seus compleixin quan van a l’exterior. Al final, a l’OTAN, que morin una seixantena de militars com va passar amb el cas del Yavkolev, li és igual. El problema, en tot cas, seria que el govern decidís algun dia que no pot continuar pagant allò que demana l’OTAN i, a més a més, li fes retirar les bases de territori espanyol. Això sí que faria bullir la sang a l’OTAN.

—Parlant de diners, un dels grans secrets d’estat és saber quant gasta realment Espanya en defensa.
—Bufff… És un gran secret i és molt difícil de saber. Camuflen partides en diversos ministeris i hi ha despeses que no computen. Probablement gastem més de vint mil milions d’euros en defensa. Això és realment preocupant. Pensa que es vol elevar la despesa oficial, repeteixo, l’oficial, que són escassament sis mil milions, fins a més de vint mil el 2024. Si ens fixem en l’acord pactat per PSOE i Podem en l’esborrany del pressupost, contempla un augment en despesa social que ronda els sis mil milions d’euros. La xifra de vint mil en defensa és una bogeria que Espanya no es pot permetre.

—Per què els volen? Per protegir el Perejil?
—[Riu] La qüestió és que s’ha de mantenir la indústria armamentística i especialment la nord-americana.

—Situem-nos al Principat. Com a militar, què us va semblar l’actuació de la policia espanyola i la Guàrdia Civil l’1-O?
—Aberrant. Fou brutalitat policíaca. Tinc unes conviccions molt clares i el cas català és una qüestió política i democràtica que només es pot resoldre fent un referèndum. Si Espanya hi ha de fer res, en comptes d’enviar-hi milers d’uniformats, és fer autocrítica. Ens hem de demanar com és possible que més de dos milions de persones no vulguin ser espanyols. De fet, ara mateix tenim un país del qual també en volen marxar corrents els espanyols.

—Dins l’exèrcit, el procés ha estat vist com una amenaça real?
—No únicament com una amenaça, també com una oportunitat, compte. El procés es percep com una amenaça, fins i tot com una agressió, però també com una oportunitat d’intervenir, d’executar l’article 8 de la constitució, que és el preferit dels militars. I d’aquesta manera retornar a Espanya allò que els sediciosos, traïdors i rebels catalans volen prendre-li. És una cosa a la qual les esquerres i els partits catalans no han parat prou atenció. Les forces armades, que no són capaces de defensar-nos perquè no són prou soldats, sí que poden reprimir-nos amb duresa. I, desgraciadament, la idea no desagrada als alts comandaments.

—De fet, l’any passat, l’ex-coronel Amadeo Martínez va declarar que l’exèrcit no està en condicions d’ocupar Catalunya i controlar-la.
—Efectivament, no es pot produir. Ara, que no tingui aquesta capacitat no vol dir que no hi hagi la voluntat de fer-ho. La cúpula militar és tan esbojarrada que ens podria portar a un altre desastre d’Annual. No serà perquè no vulguin. En una situació d’autèntica inestabilitat, Espanya no té prou efectius per a controlar Catalunya. Òbviament, si es fa una intervenció militars i els catalans es mantenen completament pacífics, es podria sostenir la situació. Però en el moment que hi haguessin revoltes i manifestacions, seria impossible.