Luis Garicano juga a casa i perd

L’economista Luis Garicano va anar al Cercle d’Economia de Barcelona a presentar el seu llibre El contraataque liberal (Editorial Península), en què exposa la crisi, virtuts i sortides del liberalisme econòmic, la ideologia econòmica que ell, i el Cercle d’Economia, defensen. Tot i jugar a casa, doncs, l’ex-professor de la London School of Economics es va trobar un auditori mig buit: una banda de la sala era completament buida, i l’altra meitat absolutament plena. Abans de dos quarts vuit, tothom era fora, per a poder arribar a veure el Barça-Madrid, els uns, i a agafar l’AVE, Garicano. Abans, durant hora i mitja els assistents van poder escoltar un diàleg poc punyent entre Garicano i un cooperador Anton Costas, ex-president de l’entitat, sobre la crisi i les solucions de la doctrina econòmica imperant.

A primera fila hi havia Inés Arrimadas, més pendent del mòbil que no del seu company de files; Enric Millo, el delegat del 155; i el diputat militar de Ciutadans, Matías Alonso. I més enrere Francesc Xavier Mena, conseller del govern Mas que en plena crisi va dir que els joves catalans podien anar a Londres a servir cafès; i Carles Gasòliba, del Patronat Català pro Europa. Entre el públic hi havia una majoria de corbates d’una certa edat. I per sort –com veurem– unes quantes dones.

Tres van ser els moments en què les paraules del liberal Garicano van desconcertar més, si més no aquest cronista. La primera, quan va afirmar que ell, i els liberals en general, havien abandonat els sentiments i les emocions als populistes. I que per això perdien. I que ja era hora d’apel·lar al cor de la gent. Aquí se’ns va aparèixer, a mitja sala, un cor enorme, gran i taronja. Un cor amb tres banderes, que és símbol de Ciutadans, de fa anys. El partit de Garicano té com a símbol un cor, i ell diu que no parlen al cor de la gent? Realment xocant.

En segon lloc, va ser realment revelador veure que Garicano acceptava que un dels errors del sistema econòmic imperant havia estat salvar els bancs, que això havia llevat legitimitat al sistema, i que costaria molt de recuperar. De fet, Garicano fins i tot va mig acceptar el drama dels experts com ell, professor d’economia de la London School of Economics, en una frase curta i clara: ‘La gent ha deixat de creure en els experts.’ Però aquí el professor va recórrer a un símil, sempre tan útil a classe. ‘Vull recordar un acudit de la revista New Yorker. Un passatger aixecava un cartell i deia: no creiem en els experts. Ara conduiré l’avió jo.’ Una idea semblant va expressar Anton Costas, quan féu el símil entre la poca confiança que ara hi ha en els experts econòmics i la que hi hauria amb els metges. ‘Us imagineu que la gent no fes cas dels metges?’ El dia que els economistes com Garicano i Costas s’adonin que l’avió ja fa anys que s’ha estavellat potser es demanaran qui el conduïa, l’avió. I qui era l’expert, i qui no. Perquè potser a la cabina hi hagi hagut, i encara hi ha, l’home del cartell. I si justament són els liberals, els homes dels cartells?

L’atac de Garicano als nacionalistes i el concepte de tribu que segons ell traginen era previsible. Però altre cop va ser xocant de veure com l’economista, nascut a Valladolid, format a Chicago i amb fills als Països Baixos feia un mea culpa i acceptava que feia anys que anava equivocat, i que si bé ara no es declarava nacionalista, això mai, sí que es declarava patriota. I que el patriotisme constitucional tenia tantes virtuts. I que el seu error havia estat creure, com tants altres liberals, que són els individus que compten, i res més, i que el liberalisme havia abandonat les comunitats. I que les comunitats, els grups, són importants. I que no s’han de deixar en mans dels populistes, que saben com manegar-los. I que ell, Garicano, ha tardat anys a veure-ho, però que ara ja ho havia vist (si en fa d’anys que Ciutadans també!).

Agafant-li la paraula, una senyora de primera fila va fer la primera pregunta punyent del vespre: ‘Si el patriotisme constitucional li sembla bé, per què no entén que el patriotisme català vulgui la seva constitució?’ Pam. El balbuceig de Garicano (‘cop d’estat, cop d’estat’), la senyora el va tallar en sec, i va obligar Garicano a raonar. I l’home va arribar fins aquí: si una cosa no es pot fer és trencar les lleis. No es pot fer.

La segona pregunta punyent del dia la va tornar a fer una dona, quan li va demanar explicacions sobre el seu optimisme per la sortida de la crisi, si resulta que els robots, la informàtica, afectaran de manera tan descomunal els futurs mercats de treball. La seva resposta va ser que noves situacions creen noves feines, com per exemple al Cercle d’Economia, ‘que segur que tenen una persona encarregada de xarxes socials, o com per exemple al barri neerlandès on viuen els meus fills, on hi ha aquesta mena de feines: coach de felicitat, i coach de família’.

El cavall blanc i rural de Santiago Abascal, en aquest punt, pujava cap als Països Baixos, per a poner una pica en flandes, i robar els vots i la cartera al partit del francès …i el globalista neerlandès al crit de ‘Garicano és un gloabalista que té coach de família!’

Com a resum del paradoxal discurs del senyor Garicano al Cercle d’Economia només recordarem que diumenge el partit no liberal del liberal Luis Garicano es manifestarà al costat dels populistes de Vox, i el PP, perquè creuen que Pedro Sánchez és un traïdor. I hom es pregunta si és un traïdor a la tribu espanyola, que, per molt espanyola que sigui, se suposa que no deu deixar de ser tribu a ulls dels liberals.