Lucio Urtubia, el poderós

L’anarquista navarrès Lucio Urtubia (1931-2020) va morir ahir a vuitanta-nou anys a París, on s’havia exiliat en ple franquisme. El senyor Urtubia és un dels anarquistes que més i millor ha connectat amb les generacions llibertàries (o no) més joves, que ha protagonitzat un documentari premiat (vídeo), dirigit pels joves Arregi i Goenaga; Jordi Évole el va entrevistar en horari de màxima audiència per televisió (vídeo); Sergi Picazo (text) i Joan Canela (text) el van entrevistar per a la Directa; centenars de joves anaven a escoltar fa pocs anys a Berga com el vell àcrata propagava les seves idees. La seva casa de París era un centre de pelegrinatge. Urtubia era un dels esglaons entre els joves d’ara i els anys d’or de l’anarquisme dels anys trenta, amb aquelles figures llegendàries que ell en part va conèixer.

D’Urtubia atrapava no pas tant què deia, com què feia. Paleta de professió, va educar-se en l’anarquisme a França, gràcies al mestratge del maqui català Quico Sabaté (el seu Déu, en paraules de Bernard Thomas, biògraf). Durant un quant temps va atracar bancs amb la metralleta Thompson que havia heretat del llibertari de l’Hospitalet de Llobregat, que Urtubia descrivia com “un enamorat de Catalunya”. En aquest excel·lent documentari s’explica que Urtubia va tenir en Sabaté una mena de segona figura paterna, i és d’ell que va aprendre dues lliçons bàsiques de l’anarquisme: som allò que fem, no pas allò que diem; i el poder corromp, tothom. Fins i tot el Che Guevara: Urtubia, que el va conèixer, el considerava un no-revolucionari, perquè la revolució de veritat és, en òptica anarquista, la desaparició del poder, no pas la gestió alternativa del poder. És, segurament, la visió més essencial dels llibertaris.

És bonic de tornar a escoltar Lucio explicant, sense ni mica d’èpica, com es cagava als pantalons quan atracava bancs francesos, i com va anar barrinant sobre l’error i el perill d’entrar armat als bancs dels barris de París i apuntar a simples treballadors, i l’endemà tornar a la feina a fer de paleta. Tot i que no va matar mai ningú, la violència necessària per a entrar a punta de pistola el va decidir a deixar el robatori i posar-se a falsificar diners. Segurament que el seu cas més famós és el dels més de 20 milions d’euros que va falsificar amb xecs de viatge de Citibank, el banc nord-americà que va acabar negociant amb ell el lliurament de les planxes i el material amb què falsificava els xecs. En canvi, el banc va donar a Lucio quatre milions de francs francesos. Va passar sis mesos a la presó. Eren més de trenta els equips que falsificaven moneda a tot el món al costat de Lucio, fet que tensorra el mite dels anarquistes solitaris i sense estructura. Eren molts i organitzats.

Una de les darreres persones amb qui Lucio va connectar va ser Enric Duran, el català que, com ell, va rebre el sobrenom de Robin Hood, perquè tant l’un com l’altre van repartir a la causa els diners que van treure dels bancs. No fer servir la violència ni les armes per aconseguir treure diners dels bancs, sinó fer servir la intel·ligència. Imprimir moneda, i que passi, exactament com fan els bancs. I ser homes d’acció, amb la saviesa conseqüent, en un fil de transmissió generacional que va de Quico Sabaté fins al segle XXI. Un fil de figures que semblen solitàries però que estan interconnectades.