Lucia Berlin: quan són les històries, que importen

De seguida que va sortir, el 2016, Manual per a dones de fer feines (l’Altra Editorial) es va situar a les llistes dels llibres més venuts setmana rere setmana. Un dels èxits del moment, premi Llibreter aquell mateix any. I Lucia Berlin (1936-2004), una revelació per a centenars de lectors que la descobrien aleshores i es deixaven seduir per la seva prosa. ‘Un dels secrets més ben guardats dels Estats Units’, així presentaven l’autora per a molts encara desconeguda. Dos anys més tard, ens arriba un nou recull d’històries amb el mateix segell Berlin, Un vespre al paradís (l’Altra). I lluny de possibles prevencions o reticències, no, cap relat no hi és sobrer. Encara més, com amb el Manual per a dones de fer feines, és possible que el lector tanqui aquest nou llibre i vulgui aixecar el braç: doneu-me’n més, si us plau.

Explica l’editora Eugènia Broggi: ‘En aquest recull hi he trobat uns relats potser una mica més extrems, més impactants, en alguns passatges més desoladors i més sòrdids, però igualment lluminosos i plens de sentit de l’humor, com els relats del Manual per a dones de fer feines. Als vint-i-dos contes hi retrobem la força seductora de l’esperit lliure i poc convencional de la Berlin, la calidesa, la duresa d’una vida viscuda sovint als marges, la rauxa descontrolada i alegre de la passió amorosa, la devoció pels fills, la terrible fragilitat de la solitud i la foscor, i també molts dels paisatges de l’autora: Acapulco, Ciutat de Mèxic, Santiago de Xile, Albuquerque, Nova York, Yelapa –si no hi heu estat, com jo, una mirada a les imatges de la badia, el mar i els boscos de Yelapa et deixa estabornit durant unes hores.’

Basada en fets reals
La vida com a material de literatura. Als relats de Lucia Berlin, realitat i ficció s’entrellacen sense que importi on acaba l’una i on comença l’altra. Tant hi fa. Històries basades en fets reals, i uns fets reals distorsionats tant com calgui perquè, al capdavall, ‘és la història, que compta’, ella ja ho deia.

La traductora Josefina Caball ha estat l’encarregada de portar-nos al català aquests nous relats de Berlin. Explica que quan va rebre l’encàrrec va anar de seguida a comprar Manual per a dones de fer feines, traduït per Albert Torrescasana. ‘Mentre anava traduint el primer esborrany llegia la traducció de l’Albert, i això em va permetre de veure que hi havia relats d’Un vespre al paradís que tenien punts en comú amb alguns relats de Manual per a dones de fer feines, com passa, per exemple, amb els contes “Mossegades de tigre” i “Nadal 1974”.’ Punts en comú i personatges que es repeteixen i coincideixen en diverses narracions. ‘Aquí hi ha el vincle amb els reculls anteriors, tal com ella els devia concebre. Són textos de diferents èpoques i diferents anys, tan diversos com els del recull anterior’, explica l’editora Eugènia Broggi.

Lucia Berlin va néixer a Alaska el 1936 com a Lucia Brown, i quan el 1941 el pare se’n va anar a la guerra, la mare es va traslladar amb ella i la seva germana petita a El Paso. Era només el primer de molts trasllats, perquè Lucia Berlin va anar amunt i avall tota la vida. I per això els llocs eren tan importants, per a ella, que va viure en una vintena de cases. Potser no és casualitat que el seu primer llibre de relats, el 1991, es titulés Homesick (‘Nostàlgia’) ni que en una entrevista publicada pòstumament expliqués que havia començat a escriure per tenir un lloc on anar, on estar-se. ‘Escrivia per anar a casa. Era com un lloc on anar on em sentia segura. De manera que escric per arreglar una realitat.’

Una realitat que, a més dels continus trasllats, també va estar marcada per l’escoliosi diagnosticada a deu anys i per un alcoholisme qui sap fins a quin punt heretat de l’avi i la mare i contra el qual va lluitar molts anys. Berlin es va casar a disset anys amb un escultor que la va deixar quan estava embarassada del segon fill. Encara es va casar dues vegades més, amb dos músics de jazz. I drogoaddictes. Va tenir quatre fills que va pujar pràcticament sola mentre feia tota mena de feines, de professora d’institut, d’auxiliar d’infermeria, de dona de fer feines… I anava escrivint. A la seva vida tenia material de sobres per a omplir tants llibres de relats com volgués. Encara més si tenim en compte el seu domini de la ploma i la seva capacitat per a fixar-se en els detalls i estirar els fils.

‘Que em llegeixin d’aquí a molt de temps’
Berlin va començar a publicar a vint-i-quatre anys a diverses revistes. Durant la seva vida, va publicar setanta-sis relats. La majoria es van recollir en tres volums de Black Sparrow Press (una de les editorials que va publicar John Fante i Charles Bukowski, entre més): Homesick (1991), que va guanyar l’American Book Award, So long (1993) i Where I live now (1999). ‘Els seus relats van tenir un ritme de publicació convuls, de recuperacions variades, i potser és per això que, mentre era viva, va tenir poc èxit: la difusió dels seus contes va ser molt desordenada’, explica Eugènia Broggi. La selecció dels relats de Manual per a dones de fer feines i d’Un vespre al paradís, tots dos pòstums, la va fer el seu amic Stephen Emerson.

Diu la traductora Josefina Caball de Berlin: ‘Escriu amb una prosa clara, franca, amb detalls precisos, descripcions amb imatges singulars, sovint iròniques, i uns personatges molt ben treballats, que parteixen de la seva experiència personal. De vegades, al començament, semblen uns contes caòtics perquè hi apareixen molts personatges i escenes, però al final es resolen amb un ordre i una claredat impressionants. Els seus relats arriben al lector perquè escriu amb sinceritat. Hi ha contes molt durs, punyents, i n’hi ha de més irònics, però tots tenen finals sorprenents. Com a traductora, he procurat transmetre aquesta frescor i la sinceritat de la narració original.’

Lucia Berlin parteix de les coses que li passen i les esculpeix com vol per fer-ne històries que atrapen, tant pel què com pel com. Als relats de Berlin hi ha acció, girs i finals inesperats. Hi ha una puntuació que marca el ritme i no deixa aturar el lector, delerós d’una mica més. I hi ha humanitat, alegria, humor i sensibilitat, fins i tot en els moments més penosos. Hi ha la paraula precisa d’una persona bregada, d’una escriptora que ha llegit, que esmenta Txèkhov i William Carlos Williams com a referents i que solen comparar amb Raymond Carver.

Agafar-se als detalls per a relatar els sentiments més comuns i universals és, per exemple, escriure: ‘Només tenia dinou anys i no sabia què volia dir ser una bona esposa. Feia coses com ara agafar la tassa per la part que cremava i oferir la nansa a en Paul quan li passava el cafè.’ Als contes de la Berlin hi ha olors, molta molta música i totes les imatges que sap crear magistralment no solament anant als detalls sinó també enginyant símils a tort i a dret (‘seriós com un estudiant dins d’un laboratori de llengües’, ‘tenia aquella inseguretat d’una persona cega en una vorera’, ‘aquella expressió estúpida d’algú que va amb autobús i s’acaba de despertar’, ‘quan algunes persones es moren, desapareixen i prou, com còdols en una bassa’, ‘com que no tenia dents, el petó va ser suau com els mangos’, ‘morir és com fer miques el mercuri’).

L’editora Eugènia Broggi ho sintetitza així: ‘Els contes de la Berlin són feministes sense intenció, sense voluntat d’etiquetar-se com a tals, per dir-ho d’alguna manera, perquè copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats de l’experiència emocional femenina, la tendència a la vergonya paralitzadora i al menyspreu autodestructiu, sense impostures ni pretensions i sense caure mai en la frivolitat ni en el desig buit de transgredir. Tots són contes d’una autenticitat i una candidesa desarmants, altament seductores; malgrat que tracten sovint temes molt dolorosos i pertorbadors, la calidesa, l’humor i la humilitat fan que els contes siguin vitals, lluminosos, i encomanin alegria i ganes de viure, alhora que il·luminen les parts potser més fosques de l’ànima humana, sense judicis ni prejudicis i assumint-les com a part inevitable de l’existència.’

Un vespre al paradís es publica amb un petit pròleg del fill gran de l’escriptora, Mark Berlin, que va morir el 2005. És un text que va escriure amb motiu de la mort de la seva mare, un any abans. I per als qui encara vulguin més Berlin, l’editorial en anglès ha publicat també Welcome home, un llibre de memòries, que inclou una mena de dietari inacabat, moltes fotografies, cartes i textos. ‘Una joieta fantàstica’, diu Broggi, que avança que l’Altra Editorial el publicarà l’any que ve.

‘Per alguna raó, sembla que jo sigui molt modesta. Perquè no m’importen els diners ni la fama ni les ressenyes del New York Times ni res de tot això. Però m’entusiasma la idea que em llegeixin d’aquí a molt de temps.’ Lucia Berlin, 1996.