Lucas Marco: “Van advertir Mazón d’un perill apocalíptic i va continuar la sobretaula”

“Mazón no estava incomunicat, però estava desconnectat. Mentalment. I estava despreocupat, sobretot, que és el més greu”, explica el periodista Lucas Marco (València, 1985) en aquesta entrevista, en què parlem del seu llibre 20:11. Reconstrucció judicial al minut de la DANA (Sembra) i del devessall de novetats que arriben del jutjat de Catarroja i que incriminen com més va més el president en funcions, Carlos Mazón. Marco, que ha relatat amb rigor i exquisidesa l’odissea processal de la catàstrofe de la gota freda, presenta ara un llibre que endreça la ingent documentació de la investigació de la magistrada Nuria Ruiz Tobarra, la destil·la i l’exposa en un relat fred, però demolidor: el minut-a-minut d’aquella vesprada és estremidor i angoixant, per la gran velocitat de la situació apocalíptica que s’atansava i la lentitud exasperant dels responsables polítics de la Generalitat. Començant per Mazón. Al jutjat de Catarroja, ara el focus és damunt seu, i comencem la conversa per ací.

—Què es pot interpretar del fet que Vilaplana sortís del pàrquing més tard de les 19.47?
—Demostra que les nombroses versions que ha aportat Mazón sobre les seues passes el 29 d’octubre del 2024 eren totes falses, de la primera a l’última. En un primer moment, el president de la Generalitat va dir que havia arribat cap a les cinc al palau, i després va anar retardant-ho fins a passades les set. I ara sabem que l’hora en què l’altra comensal d’El Ventorro va pagar el tiquet de l’aparcament eren les 19.47. És cridaner i lamentable que no només el futur sinó el llegat polític d’un president depenga de l’hora en què la comensal va abandonar l’aparcament. És una mostra d’incompetència i d’una frivolitat banal estar en una sobretaula eterna i després acompanyar la comensal del dinar a un aparcament en unes hores en les quals ja hi havia desenes i desenes de morts. Això el perseguirà sempre.

—Ja crida l’atenció l’actitud de Mazón aquell matí, en la compareixença llevant importància a la situació amenaçadora que hi havia. Com ho interpreteu?
—Quan ix a les 11.47 en aquesta compareixença, no diu que hi haja cap alerta hidrològica, tot i que dos minuts abans el seu Departament d’Emergències havia activat l’alerta hidrològica; la situació a la comarca de la Ribera era molt greu i ja hi havia un desaparegut. La intervenció de Mazón va ser totalment fora de lloc. I, si agafem tota la gestió de l’emergència, veiem que no hi ha cap càrrec polític de la Generalitat que comparega entre les 11.47, quan ix Mazón, i les 21.20, quan torna a comparèixer Mazón al centre d’emergències a recomanar a la població que es refugie en un lloc alt. En tantes hores no hi ha cap representant polític de la Generalitat que isca a explicar a la població com està la situació ni què cal fer.

—Mazón tenia la necessitat de fer que la realitat no li espatllés els plans?
—Atesa l’agenda que tenia Mazón, no pareix que tinguera massa preocupació sobre l’alerta roja que havia activat la pròpia Generalitat per a pràcticament tota la província de València. I, a banda, és clar, tenia el famós dinar (famós a posteriori, perquè en aquell moment era secret). L’agenda, tant institucional com personal o més discreta, naturalment que estava en la seua ment. I el més excepcional és que aquell dinar el va allargar durant quatre hores. Si la situació a mitjan matí i a migdia ja era greu, durant el dinar anava empitjorant, de greu a extremadament greu, fins a supercatastròfica. La cronologia és determinant ací.

—La cronologia l’incrimina.
—Jo faig informació de tribunals, i cada causa té unes claus i unes coordenades. En un cas d’homicidi, les claus en les proves són el ganivet, la sang, la prova d’ADN, la càmera de videovigilància… En aquesta causa, que és molt singular, per un presumpte homicidi imprudent, la clau és la cronologia. No hi ha més història. Per això és molt important d’establir-la, al minut.

—I la cronologia què diu que passava mentre Mazón dinava a El Ventorro?
—El dinar comença a les 15.00. A les 15.30 el govern activa la unitat militar d’emergència per a Utiel. I cal recordar que l’activació de l’UME és una decisió gravíssima i transcendental, perquè és quan sobre el terreny la situació és tan greu que els teus mitjans no poden fer-hi front. S’activa l’exèrcit, desplegues militars, i en aquell moment Mazón probablement deu anar pel primer plat, potser el segon. I poc després s’activa el nivell 2 del pla d’inundacions per a Utiel, de manera que la responsable ja és Salomé Pradas i, per tant, es convoca la reunió del CECOPI, que arriba molt tard.

—Comença la reunió del CECOPI passades les cinc i Mazón encara és a El Ventorro.
—I, gràcies a la documentació que s’ha portat a la causa, sabem els minuts exactes de les telefonades de l’ex-consellera Pradas a Mazón. La primera telefonada a les 16.29 falla. I en la primera telefonada en què Pradas pot parlar amb Mazón, ell al reservat i ella al CECOPI, ella l’informa de com està la situació a Utiel, que era ja prou catastròfica, amb gent refugiada als sostres, els bombers sense poder-hi accedir, amb molt pocs efectius de l’UME que hi havien pogut accedir… Però després, en la segona telefonada, la més llarga, de set minuts, Salomé Pradas informa Mazón de la situació de la presa de Forata. A les 18.05 s’activa l’escenari 2 del pla d’emergència de la presa. És un nivell d’emergència propi d’una pel·lícula apocalíptica, literalment, perquè implica que hi ha un risc molt seriós de trencament o de col·lapse de la presa. I, per tant, un risc per a la població situada aigües avall apocalíptica.

—Apocalíptica.
—Apocalíptica és la paraula que va gastar Mazón en la primera compareixença de les Corts el 15 de novembre. Jo vaig seguir la compareixença, llarguíssima, i és l’única afirmació de Mazón en la qual vaig estar d’acord. Era un perill apocalíptic. És molt cridaner que una consellera advertisca un cap del Consell d’un perill literalment apocalíptic i que el president continue en el dinar. És un dels grans enigmes, ja no en termes penals o en termes polítics, sinó pràcticament en termes humans, de per què va continuar eixa sobretaula amb un perill com aquell. Perquè qualsevol governant, per inútil o temerari que siga, quan s’enfronta a això, sap que aquest resultat pot destruir la seva trajectòria, literalment, com ha sigut el cas.

—Segons va dir Vilaplana, estava comunicat, no pas incomunicat, cosa que encara és pitjor.
—Mazón no estava incomunicat, però estava desconnectat. Mentalment, diguem-ne. I estava despreocupat, sobretot, que és el fet més greu. És un fet que ja s’intuïa, però que les declaracions de Vilaplana i d’Alfredo Romero, el propietari d’El Ventorro, han confirmat. Ara van sortint detalls d’un dinar del qual no es va saber res fins el 5 de novembre, molt pocs dies després de la catàstrofe. Aquell dia, vam publicar a El Diario.es que Mazón era en un dinar que va durar moltes hores. És una història increïble, perquè l’inhabilita posteriorment. Des del 5 de novembre de l’any passat, Mazón està políticament mort. Després hem anat sabent moltes més coses.

—Per exemple, la distinció entre telefonades perdudes i cancel·lades que fa la jutgessa. Podem pensar que Mazón va rebutjar la trucada cancel·lada a Pradas de les 19.10 enmig dels seus 37 minuts en blanc?
—En l’iPhone, que era el model de telèfon que tenien tant el president com la consellera, una telefonada cancel·lada són diverses coses. Pot ser que la persona a qui telefones parle amb algú altre; pot ser que no tinga cobertura… Hi ha diverses causes. La consellera Pradas va aportar una acta notarial de les seues telefonades, que dóna moltes pistes, com l’hora exacta en què es van fer i la durada. I una de les novetats més importants és que Maribel Vilaplana va declarar que Mazón escrivia molt en el seu telèfon.

—Missatges de WhatsApp?
—Ella no sabia si eren missatges de WhatsApp o SMS. Però Pradas només va aportar les telefonades, no els missatges. No sabem absolutament res dels missatges de WhatsApp entre ella i Mazón en tota aquesta jornada, ni entre Mazón i més personatges importants. Són comunicacions molt importants, perquè el cap del Consell pot donar indicacions als seus consellers. Hi ha una lògica que es pot analitzar: per exemple, Pradas no té whatsapps amb Mazón a partir de la vesprada. Era més àgil telefonar que no posar-se a escriure. Sí que n’hi ha abans del CECOPI. Aquestes comunicacions són clau. I crida l’atenció que la jutgessa establira tres fases d’aquella primera part de la vesprada, que eren: el dinar, la sobretaula i el passeig de Mazón i Vilaplana fins a l’aparcament de la plaça de Tetuan. Hi ha forats encara en aquestes fases, però el forat comença des de l’acabament de la cita entre Vilaplana i Mazón i l’arribada de Mazón a les 20.28 al CECOPI.

—Que seria la quarta fase: de l’arribada al pàrquing fins que el cotxe en surt i Mazón arriba a l’Eliana.
—Són un autèntic misteri les passes de Mazón des que se separa de Vilaplana a l’aparcament de la plaça de Tetuan. Aquestes coses al final sempre s’acaben més o menys sabent, però hi ha una resistència, en termes generals, per part de la Generalitat, des de l’endemà de la catàstrofe, de tindre una política transparent d’informació sobre què va fer el president.

—La jutgessa ara ja ha entrat directament en una fase de fiscalització de Mazón. I l’ha anat acorralant.
—Sí, havia anat amb molt de compte davant d’un aforat, per a no xafar-se els dits i que després li pogueren tombar la causa. Després de la interlocutòria de l’Audiència de València entra en una nova fase, on hi ha via lliure per a cercar les passes i l’actuació de Mazón.

—L’aval de l’Audiència de València a investigar Mazón és fonamental. 
—Sí, i amb l’aval, la jutgessa cita a declarar qualsevol testimoni que es creuara amb Mazón, és a dir, el propietari del restaurant, l’altre comensal, els escortes o el conductor, que pogueren haver sentit qualsevol de les telefonades, o qualsevol que mantinguera una comunicació telefònica amb Mazón, com ara Pérez Llorca. És molt cridaner perquè això implica pràcticament tot l’equip de confiança més proper en el Palau de la Generalitat.

—I tot enmig d’un relleu a la presidència de la Generalitat.
—No és la millor imatge que pràcticament tot el Palau de la Generalitat declare en el jutjat de Catarroja. És evident que l’objectiu últim de la magistrada, i jo crec que ja no dissimula molt, és fer l’elevació de motius a la sala de civil i penal del TSJ valencià per a demanar una possible imputació de Mazón. Des del primer moment buscava elements i prenia nota cada vegada que hi havia alguna referència a Mazón, perquè necessitava indicis sòlids. La decisió d’investigar un aforat no és qualsevol cosa. I és molt important la naturalesa quasi teòrico-penal del delicte que s’imputa indiciàriament a Pradas i Argüeso, el d’homicidi imprudent.

—Per què?
—L’homicidi imprudent requereix un nexe causal sòlidament acreditat entre una suposada actuació negligent i un resultat de morts. Aquest nexe causal ha de ser directe, sòlid i acreditat. Per a clavar en aquesta lògica el cap del Consell, òbviament calen uns indicis molt sòlids. I de vegades Maribel Vilaplana ens impedeix veure el bosc.

—Per què ho dieu?
—Perquè ací també es diluciden elements tècnics, per exemple, de la pròpia gestió operativa. Jo no descarte que acaben encausats tècnics importants del CECOPI. Això, des del punt de vista de les defenses, ajudaria a diluir en certa manera aquest nexe causal que es requereix per a demostrar el delicte. El ritme mediàtic del dia a dia de vegades és massa accelerat per a la complexitat que requereix aquesta causa. Ja veurem com evoluciona. Tampoc descarte que la causa tinga uns certs canvis. Una cosa que he après aquests anys és a no donar res per fet.

—Hi ha risc que la jutgessa pugui trepitjar alguna línia vermella que invalidi la investigació de Mazón?
—Un poc sí que tinc aquesta sensació. He presenciat moltes fases de qüestions prèvies en un judici que són prou importants perquè les defenses sempre usen les distorsions que hi puga haver en una instrucció per a combatre les acusacions. L’instructor sempre ha d’anar amb peus de plom. I en aquest cas, a més, és una causa sota el focus polític i mediàtic constant. El fet que tot el Palau de la Generalitat haja de declarar no és qualsevol cosa. Tothom observa. Fa unes setmanes, un pes pesant de la dreta judicial valenciana, Fernando de Rosa, en un programa de debat va advertir que això que fa la jutgessa instructora pot debilitar la causa. Perquè és molt cridaner que abans de l’etapa de l’elevació de l’exposició de motius [al TSJ valencià] s’investigue no directament un aforat, però sí els voltants d’aquest aforat, d’una manera molt indissimulada i molt directa.

—Són uns fets molt singulars, també. I ella s’excusa en la resolució de l’Audiència de València.
—És una resolució molt important i molt transcendental, perquè el ponent és el flamant president de l’Audiència de València, José Manuel Ortega, que és un magistrat molt veterà, molt respectat. I venia a dir que l’aforament no és etern, ni és una llei divina, i que l’aclariment dels fets de vegades sí que requereix fer aquesta investigació una mica col·lateral de les passes d’un aforat. Els tribunals tampoc són aliens a la realitat social d’un territori, i l’impacte de la dana al País Valencià va ser bestial. La instrucció, almenys, ja ha aportat molts elements molt rellevants que, naturalment, amb l’actitud opaca de la Generalitat Valenciana, mai no haguérem tingut. Seria més positiu encara, més que la condemna en si, una veritat judicial que establira uns fets provats que puguen servir sobretot als familiars de les 229 persones que van morir, però també a tota la població. Per a aclarir què va passar i per què va ser una gestió tan catastròfica.