Lucas Marco: “No s’exhumarà mai, l’última fossa”

Autòpsia d’un país (Sembra Llibres) és un artefacte literari que explica la major part de les intervencions en matèria de recuperació de la memòria que s’han fet aquests darrers anys al País Valencià. L’autor és Lucas Marco, llicenciat en sociologia i ciències polítiques, i màster en història contemporània i món actual. Treballa de periodista a la delegació valenciana d’Eldiario.es i és allà on ha publicat aquests reportatges.

Al llibre, hi juga un paper molt destacat i central tot allò que té a veure amb les exhumacions de fosses d’afusellats i represaliats pel franquisme. Perquè és la part més vistosa, la més dura del punt de vista humanitari, però també perquè és en aquest període quan han culminat processos començats uns quants anys enrere. Hi ha tantes fosses, al País Valencià!

Amb tot, s’hi parla de com van ser els primers anys del franquisme, quan el règim encara mantenia relacions amb el nazisme, o qui van ser els protagonistes de la repressió encarnada en la brigada político-social.

—Les autòpsies es fan als cossos morts. El nostre país és mort?
—No és mort, però al llibre hi destaca molt la part forense, tot el procés de l’exhumació de les fosses. Hi ha una anàlisi sobre com la repressió franquista ha afectat unes quantes generacions al País Valencià. Una psiquiatra francesa, Janine Altounian, d’origen armeni, ha analitzat com el trauma de la violència política, sobretot l’exercida en massa, afecta unes quantes generacions. No solament la de les víctimes.

—Continuant amb l’analogia, el periodista és el forense de la societat?
—El periodista no deixa de ser-ne el cronista. Podríem dir que els forenses serien els estudiosos que aporten noves claus i noves investigacions sobre com va ser la repressió franquista al País Valencià. Per exemple, es nota molt en qüestions de gènere i repressió franquista, o un reportatge sobre un estudi que va fer el catedràtic emèrit de la Universitat d’Alacant Glicerio Sánchez Recio sobre la depuració del Tribunal Suprem en la postguerra. Són aspectes que quedaven un poc coixos. I crec que és important que el periodisme en faça un seguiment i conte totes aquestes novetats bibliogràfiques que moltes vegades queden en l’àmbit acadèmic o de la universitat.

—El llibre el conformen tot d’articles i reportatges publicats al vostre diari, però llegits l’un darrere l’altre dibuixen un país que no té ganes de morir-se, però sembla que va amb respiració assistida.
—És evident la influència negativa del franquisme. En qüestions com ara les fosses, que era una qüestió pràcticament humanitària, hi havia una pressa, en sentit biològic i genètic, per a fer les exhumacions. I, per una altra banda, hi ha una fornada de nous investigadors interessats en aspectes que potser per la dificultat d’accés als arxius havia quedat un poc desdibuixada. Per exemple, la violència durant la transició, alguns aspectes de la repressió franquista com la brigada político-social de la policia. Crec que és important de divulgar els estudis, les investigacions, les noves tesis doctorals. Crec que és positiu perquè, malgrat els impediments per a accedir a la documentació, la gent es busca la vida per traure aquests aspectes més desconeguts d’aquell període.

—Aquesta erupció d’estudis sobre fets concrets de la repressió, de la memòria, és un fet exclusiu del País Valencià, o és més generalitzat?
—Imagine que deu passar alguna cosa semblant a tot arreu. Sí que crec que moltes vegades, i no solament ara, quan tracta qüestions de memòria, el periodisme ha pecat d’una certa romantització. És fonamental consultar els experts i consultar l’acadèmia per evitar eixe fenomen i explicar les coses de manera seriosa i documentada. En l’aspecte més cridaner, que són les exhumacions de les fosses, el perill és que tape la resta de la repressió. Perquè la repressió franquista fou molt profunda, en aspectes com la vida quotidiana i en aspectes que van més enllà dels afusellaments, que és la part més cridanera perquè té aquest component familiar, hi ha el component humanitari…

—Són articles llargs, reportatges de cap de setmana, en una època en què es llegeix molt poca premsa. Publicar-los en forma de llibre és una manera de fer-los perdurar?
—Vaig veure que tenia una certa lògica agrupar-los per les qüestions que havia tractat. Sobretot la postguerra, que és un període que m’interessa molt. Les fosses i les exhumacions, però també la part sobre els òrgans repressius. I sí que és cert que el paper és una manera d’agrupar els temes i de donar-los una lògica. Tenint en compte els baixos índex de lectura generals, les qüestions de memòria històrica tenen prou interès. No sé si és pel perfil d’Eldiario.es, però es nota pel temps de lectura i per les mètriques. No ho tenia gaire clar quan vaig començar a treballar-hi.

—La societat té necessitat d’obrir calaixos per aquesta sensació que ens han amagat, i potser ens amaguen, tantes coses.
—Supose que sí. Aquests dies que hem fet presentacions del llibre, sí que m’han arribat comentaris positius de gent vinculada al món de l’ensenyament secundari i universitari que trobava a faltar llibres no tan especialitzats, en un to més divulgatiu. Potser sí que era un buit que hi havia. Cal omplir-lo i, a més, no s’acaba ací. L’altre dia, en una presentació, es debatia què fer quan s’acabara d’exhumar l’última fossa i jo deia que realment això era un parany perquè no s’exhumarà mai, l’última fossa. N’hi ha moltes que no són localitzades!

—…
—És una cosa que es va alimentant. Si ho mires amb perspectiva i et compares amb països com França i Alemanya, veus que allí s’ha fet una faena molt més profunda que no ací. Per exemple, l’estudi monogràfic de la brigada político-social el va començar de manera pionera Antoni Batista, el periodista i escriptor català, a mitjan anys vuitanta. Després l’hem continuat Pablo Alcántara, que és un historiador que va fer la tesi doctoral i ara ha editat un llibre basat en la tesi, i jo, ací, al País Valencià, amb l’estudi que vaig fer amb la beca Josep Torrent de la Unió de Periodistes. Si ho penses bé, és una cosa inaudita en uns altres països. Si veus la bibliografia que hi ha a França sobre el règim de Vichy, és increïblement àmplia. Alemanya no la conec tant, però imagine que també. I crec que aquestes mancances d’ací tenen a veure amb les restriccions per a accedir als arxius i les fonts documentals.

—Encara ara és complicat?
—Sí. D’una banda, per la normativa, i això és un debat que ara és molt viu. És molt restrictiva, la norma, i hi ha molts documents sotmesos a secret encara. Però també hi ha una gran manca d’inversió. Una despreocupació per part de totes les administracions per a finançar correctament els arxius, perquè hi haja personal. I no crec que siga una cosa dissenyada o conspirada. Pense que és desinterès, no saber que els arxius són molt importants. I ho són no solament per a l’acadèmia, sinó per als afectats, per als descendents de les víctimes. És un fenomen molt comú veure que busquen documentació sobre els seus estimats represaliats o afusellats i no saben com gestionar-ho. Em crida l’atenció veure com n’estan, de col·lapsats, els arxius públics.

—En quin sentit, col·lapsats?
—Quan vas a un arxiu com ara el Centre de la Memòria Històrica de Salamanca, o l’Arxiu del Regne a València, tenen maneres pròpies de funcionar. Per exemple, a l’Arxiu de Defensa, a Madrid, que és molt important perquè hi ha els sumaris de la postguerra, quan sol·licites les còpies, tarden molt a donar-te-les. I no és culpa dels arxivers, que ajuden. Però és intolerable que en un país democràtic l’accés a la documentació o tinga entrebancs legals o tinga entrebancs pràctics, de col·lapse.

—En tot cas, tant els impediments legals com els físics sí que depenen d’una voluntat política de posar mitjans per permetre l’accés als documents. Si no s’ha fet, és perquè no interessa.
—En el cas del País Valencià, és curiós perquè no crec que el Botànic tinga res en contra que la gent puga accedir a la documentació. Tant si són investigadors com descendents, però sí que crec que hi ha hagut desinterès. Hi ha molts expedients penitenciaris que encara no s’han catalogat, que no se sap on són. Com a excepció, el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Castelló va aconseguir que la subdelegació del govern espanyol i el Ministeri de Defensa digitalitzaren els sumaris de les víctimes castellonenques. Però no s’ha fet en la resta del territori.

—Entre els repressors de què parleu, hi destaca la figura de Roberto Conesa. Alguns dels seus deixebles encara són actualitat per fets molt recents de les clavegueres.
—Respon a allò que m’ha anat interessant més. Quan comence a escriure el llibre sobre la brigada político-social, veig aquest buit sobre la postguerra, i crec que és un període molt interessant del qual encara es poden rescatar testimonis, i s’han de rescatar. Una cosa que m’agrada destacar és el fet d’haver-nos preocupat de demanar l’expedient de Roberto Conesa, que és un personatge molt important en la història de la repressió franquista que havia emergit en produccions literàries, com ara les d’Almudena Grandes i en alguna novel·la de Semprun. Era un personatge significatiu. Quan es van complir vint-i-cinc anys de la seua mort, el mateix dia, vam sol·licitar a Interior l’arxiu, perquè és el que marca la normativa. Crec que és important que un diari es preocupe de traure a la llum eixe document, que és important que es divulgue, i que pot obrir noves vies d’investigació per a gent més especialitzada en l’àmbit universitari.

—Simplement professionalitat. A les comissaries, encara hi ha restes d’aquella brigada i per això és tan difícil d’accedir encara als arxius?
—Probablement en deu ser un component. Però és complex. Entenc que un estat tampoc no pot despullar-se d’una manera obscena i que cal un cert control. Pense que el component del desinterès és considerable. A l’arxiu d’Interior caldria més transparència perquè no tenim accés ni tan sols al catàleg. Sense això, no podem saber ni què hi ha. És complex i entenc que hi ha una manca de finançament. La cosa anirà avançant, segurament. Grans historiadors, com ara Angel Viñas i Paul Preston, ja han protestat. A mi em preocupa eixe desinterès al País Valencià per part d’un govern progressista que no ho ha tingut com una prioritat.

—Veieu el perill que, si un dia hi ha un govern no progressista, es torne a tapar tot?
—La memòria és molt impregnada a la cultura, les xarxes, les associacions de víctimes de les fosses i a l’àmbit acadèmic. Però l’experiència d’Andalusia demostra que el perill de la involució és real. Cal reconèixer que a principi dels anys vuitanta, el cas més evident és el de Vicent Gavarda, hi hagué gent que sense recursos i en una època perillosa va optar per encetar aquestes investigacions, que van ser pioneres. Eren pocs i van fer el que van poder. La investigació tant acadèmica com divulgativa és un continu, no té fi. Durarà dècades i continuarà vigent. Però és una pena que en aquestes dues legislatures no s’haja agilitzat l’accés a les fonts documentals i tampoc no s’haja treballat molt a localitzar més fonts, perquè aquest és el sentit d’anar nodrint els arxius públics.

—Una part molt central del llibre té a veure amb el llarg procés de les exhumacions, que comencen molt abans de l’obertura de les fosses i s’acaba molt de temps després.
—Em crida molt l’atenció la complexitat que té una exhumació i com de poc s’ha contat seriosament. Això inclou gent molt especialitzada de l’àmbit de l’antropologia forense que s’encarrega de l’ADN, de l’arqueologia, de la història i, fins i tot, relacionades amb la imatge per tota la tasca de documentació, tant dels cossos com dels llocs i de les tasques. S’ha contat poc. Crec que en periodisme pequem d’arribar a una fossa, enganxar un familiar i contar la història, a vegades molt romantitzada, de com ha estat eixa experiència. Allí hi ha moltes coses a explicar.

—Heu emprat dues voltes l’expressió romantització, relacionada amb l’obertura de les fosses.
—Quan dic romantitzades no ho dic tant per les històries humanes que hi ha en els processos d’exhumació com per l’enfocament que moltes voltes fan del passat alguns mitjans d’una línia editorial progressista o d’esquerres. Segons això, a vegades es podria pensar que no hi havia violència en la part republicana, o que a l’estiu de l’anarquia del 1936 no hi va haver iconoclàstia i violència descontrolada, que també forma part de la nostra història. Però sí que és cert que sobre les fosses i les exhumacions m’agrada molt escriure reportatges sobre les dones que coordinen les associacions. Solen ser la següent generació o dues generacions després de les víctimes, i s’han buscat la vida en termes pràcticament detectivescos per localitzar més familiars. Això no solament té un component humà interessant, i un component pràcticament detectivesc o periodístic. Això demostra com l’estat i les institucions democràtiques postfranquistes han fallat. Aquesta gent ha hagut de recórrer a les pàgines grogues, a les xarxes socials, als padrons municipals… per localitzar uns altres familiars i informar-los que estava en marxa el procés d’exhumació. I fins i tot, en alguns casos han localitzat familiars que són a l’estranger. Això s’ha de divulgar i donar-li el valor que té.

—Per acabar l’entrevista, reprenem el símil del principi: quines són les conclusions de l’informe forense a l’autòpsia del país?
—Una conclusió important és que al País Valencià, que va ser un dels últims territoris que van caure en mans del franquisme, i per haver estat València la capital de la república durant menys d’un any, acumula històries molt interessants. I això es veu molt, sobretot a Alacant i València, en la postguerra. Hauria de ser prioritari de rescatar eixes històries. Sobretot perquè té molt de mèrit i és molt digne per part de la gent que es va jugar el tipus en eixa etapa tan tèrbola. El mínim que podem fer és recuperar-la. El període inicial de franquisme és molt peculiar. La dictadura és molt a prop del nazisme i el feixisme italià i és interessant recuperar eixa visió. I te’n dic un exemple concret: el reportatge que vaig fer arran del descobriment de dos historiadors locals de Manises que catalogaven l’arxiu local de la Falange i van trobar un document sobre una visita oficial de les joventuts hitlerianes femenines a València i a més localitats. La gràcia del reportatge és mostrar com uns historiadors locals que cataloguen per amor a l’art es troben un document interessant i es pot estirar el fil en la col·laboració entre el nazisme i el franquisme, que encara és molt desconegut. En uns altres països de democràcia més consolidada, seria inaudit, aquest desconeixement.