05.05.2019 - 21:50
Fa uns quants dies que vaig tenir l’oportunitat –l’honor– de conèixer personalment l’escriptor angolès Luandino Vieira a la seva llibreria de Vila Nova da Cerveira, un poblet al costat del Minho, a la frontera de Portugal. Luandino va tenir la gentilesa i l’interès d’acollir-me gràcies a l’editor i amic Paco Macías (Edicións Positivas) per presentar la versió gallega del meu llibre Piratas da Liberdade, sobre el primer segrest polític d’un transatlàntic, l’any 1961, per un escamot de dotze portuguesos i dotze republicans espanyols, principalment gallecs, que volien protestar contra les dictadures de Franco i Salazar i encendre la flama de les lluites d’independència a Guinea i Angola.
El tema interessava Luandino perquè, en aquell temps, a Angola, havia estat vinculat a la lluita política independentista. Ells ja s’organitzaven clandestinament a l’interior i sempre els havia intrigat aquella epopeia que els va agafar per sorpresa. Alguns, per manca d’informació, fins i tot ho consideraven una bogeria. La censura i la manipulació de la premsa salazarista era omnipotent.
De fet, Luandino va ser detingut una primera vegada per la policia política portuguesa (PIDE) l’any 1959 pel fet de ser del Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA). I en acabat va passar una dotzena d’anys a la presó, del 1961 al 1972, internat primer a Luanda i, després, deu anys al terrible camp de concentració de Tarrafal, a l’illa de Santiago (Cap Verd).
Quan l’any 1975 retornà en llibertat a l’Angola independent, treballà amb els seus camarades en la construcció de la nova nació. Ocupà càrrecs com el de director de la Televisió Popular d’Angola, director del Departament d’Orientació Revolucionària de l’MPLA i de l’Institut Angolès de Cinema, juntament amb més associacions literàries i culturals. Diuen que amb la represa de la guerra civil angolesa tornà decebut a Portugal, a la zona del Minho, on viu encara avui.
Però, segons que ens va explicar l’altre dia, en la seva decisió no apareix la paraula ‘decepció’: ‘Vaig venir aquí de viatge a visitar la meva mare. Jo volia tornar a Angola, però ella em va dir: “I ara per què hi has de tornar? Si ja ho has fet tot: la televisió, el cinema, l’associació d’escriptors… Per què no et quedes aquí amb mi, que ja sóc molt gran i necessito ajuda? Jo vaig criar-te quan eres un nen a Luanda.” Jo li vaig dir: “D’acord, però fem un tracte: has de viure cent anys!” Ella hi va assentir. I en va viure més de noranta-nou, quasi cent. I així és com m’he quedat per aquí. No obstant això, el meu país és Angola, jo sóc angolès, hi vaig anar a quatre anys i tots els meus records d’infantesa són d’allà.’
Luandino Vieira m’ha impressionat com a persona i com a escriptor. Tan sols el coneixia per Luuanda. És brillant, gentil, discret, encantador, molt irònic i té una trajectòria vital d’una gran noblesa ètica.
L’any 2006 li van atorgar el premi Camões, l’equivalent al Cervantes en la literatura portuguesa. I ell no el va voler acceptar. Va rebutjar els cent mil euros del premi per motius ‘íntims, personals’, argumentant que els premis són per a escriptors en actiu i que ell ja no ho era. Malgrat això, més tard, aquell mateix any va publicar dos nous llibres. I ha continuat.
Luandino, segons Mia Couto i José Eduardo Agualusa
En la conversa surten, com és lògic, els noms de l’angolès José Eduardo Agualusa i del moçambiquès Mia Couto. Luandino somriu afectuosament quan els evoca. Em diu que Couto alguna vegada l’ha visitat a Vila Nova da Cerveira. Li explico que té força èxit a Catalunya i que ara és a ell que hauríem de conèixer més a fons. La seva obra i la seva trajectòria política i humana. Ell somriu i brindem amb alvarinyo.
Pocs dies després, contacto amb José Eduardo Agualusa perquè m’expliqui la importància que té Luandino per a ells. Amable, em respon immediatament:
‘Vaig començar a llegir Luandino quan tenia setze anys o disset i encara recordo com em va enlluernar per la descoberta d’una altra manera d’emprar la llengua portuguesa. Rellegeixo encara avui alguns llibres seus i em meravellen igualment. Sempre és una revelació. També m’agrada l’estima amb què tracta els personatges. Em sap greu que no escrigui –o no publiqui– més. M’agradaria llegir-ne una novel·la de la postindependència. Però penso que encara ens pot sorprendre.’
Agualusa em recomana que parli amb Mia Couto perquè els seus primers llibres són molt marcats per la literatura de Luandino. I ho faig. La seva resposta és, també, immediata i summament gentil:
D’entrada, em diu que comparteix amb mi la missió de donar visibilitat a un home i un escriptor com Luandino Vieira. En resposta a les meves preguntes, m’escriu:
‘Sempre que s’escau, reto homenatge a Luandino com a escriptor i com a persona que em va influir en la meva carrera literària. Vaig escriure el primer llibre d’històries curtes marcat per l’escriptura de Luandino, per la manera inusual com deixava que les parles angoleses entressin en les pàgines dels seus llibres. Era això que cercàvem tots els africans de parla portuguesa: una manera més lliure i més viva de treballar amb la llengua lusitana, que fos permeable a les cultures africanes que es volien expressar en aquesta llengua. I va ser Luandino qui em va avisar que hi havia un brasiler, João Guimarâes Rosa, que havia seguit el mateix procés d’inscriure en la llengua de “l’altre” les marques d’una cultura rural i oral dels suburbis i els racons del Brasil. Si voleu que el llenguatge sigui un personatge de les vostres històries, heu de conèixer Guimarães Rosa, fou el consell de Luandino. Anys més tard ens vam fer amics. I sempre faig lloança de la seva enorme creativitat, l’humor refinat, la noble humilitat i la manera tan seductora que té de parlar i de crear històries.’
El naixement d’un escriptor i d’una nació
El naixement de l’escriptor Luandino Vieira transcorre paral·lel al naixement de la nació d’Angola. En el fons, i ell m’excusarà l’atreviment metafòric, podrien ser indestriables l’un de l’altra. Comparteixen l’espai i el temps, un aprenentatge cívic, ideològic, històric i literari.
José Luandino Vieira és el pseudònim literari de José Mateus Vieira de Graça, nascut a Lagoa do Furadouro (Portugal) el 1935. Els seus pares es van traslladar a Angola quan tenia quatre anys. Allà va créixer, va passar-hi la infantesa i la joventut, va estudiar i es va fer ciutadà angolès i militant del Moviment Popular d’Alliberament Nacional, braç a braç amb els seus amics africans. Va donar suport a l’MPLA del 1960 al 1978. El seu pseudònim és un homenatge a Luanda, la ciutat on va viure de nen, en les barriades populars anomenades musseques, l’ànima i el cor de la seva literatura.
Als carrers difícils i costeruts de les musseques, Luandino va sentir milions d’històries que explicaven els seus amics i veïns. L’oralitat, els contes, les converses, marcaven el ritme de la vida a les favelas luandeses. Hi va aprendre un concepte de vida i de cultura, un compromís humà i el kimbundu, la llengua bantu local, que tan fèrtil ha estat per a la seva literatura. Per a la poesia i la vida dels seus relats, que ell anomena estórias, concepte que va treure del brasiler Guimarães Rosa.
‘Luuanda’, una de les obres mestres de la literatura portuguesa
Per saber més de Luandino, m’adreço a Pere Comellas, doctor en filologia portuguesa, gran coneixedor i traductor d’escriptors africans lusòfons, com Germano Almeida, Mia Couto, Jose Eduardo Agualusa i Paulina Chiziane. Ell també creu que seria bo de traduir-lo al català. ‘Luuanda és un gran llibre –diu–, un llibre que emociona.’ I en això coincidim absolutament, tot i que, com diu ell, és cert que potser interessaria bàsicament a un públic més introduït en la qüestió d’Angola i les colònies. Sigui com sigui, els contes, les estórias de Luuanda, són precioses i universals. Però, n’hi ha més, moltes més…
Sobre el valor literari de Luandino, Comellas d’entrada em diu: ‘Crec que era Jorge Amado qui, quan li demanaven pel Nobel, que no hi havia cap autor lusòfon que l’hagués guanyat, i si creia que el guanyaria ell, deia que qui el mereixia era Luandino (i ho deia abans que el guanyés Saramago).’
Sobre l’estil, el llenguatge i la manipulació de les paraules, i la incorporació de neologismes fills de les llengües africanes, afirma: ‘És un autor molt peculiar, prou que ho saps. Difícil de llegir. Crec que és un dels pocs que realment creia i practicava allò de l’apropiació del portuguès per part dels colonitzats (que jo sempre he cregut que és més aviat una manera de no sentir-se culpable de fer servir la llengua del colonitzador i no les pròpies, o bé fer de la necessitat virtut). Perquè ell escriu amb un portuguès completament interferit pel kimbundu, un portuguès literari que pretén recrear la parla del suburbi, allà on es troben persones d’orígens lingüístics diferents i on el portuguès fa de llengua franca, però no pas l’estàndard sinó una llengua popular molt interferida, plena de calcs, etc.’
Sobre precedents o coetanis d’ell en les tècniques i les invencions i manipulacions verbals, Comellas reflexiona: ‘Em fa pensar en Guimarães Rosa (Luandino confessa aquesta influència), però el brasiler hi barrejava molt més bagatge “culte”, elitista. O, si ho vols, en Víctor Català quan s’inventa aquella manera de parlar del pastor de Solitud, que més aviat seria com un destil·lat del català rural i popular. No és com Mia Couto, molt més idiosincràtic. Jo crec que Luandino sí que volia construir un pretoguês (com en deien, despectivament, de la varietat parlada pels negres poc o gens escolaritzats) literari per dignificar la gent que l’usava a ulls del món.’
A més del seu ús del llenguatge, Luandino és un poeta, un escriptor amb una sensibilitat i delicadesa pels relats, una habilitat que, sens dubte, devia aprendre o se’n va impregnar des de ben petit a les estórias que contaven els seus amics i veïns de les musseques, penso jo. ‘Sí, és un gran autor per a les històries –diu Comellas–. Les de Luuanda són senzilles i molt militants. Però recordo, per exemple, Nós, os do Makulusu, una novel·leta molt més complexa en la psicologia dels personatges i amb una llengua enrevessadíssima.’
Últim escrit publicat: ‘Papers de presó’, dotze anys de vida
L’últim llibre que Luandino Vieira ha publicat és Papéis da Prisão. Apontamentos, diário, correspondência 1962-1971 (Lisboa, Caminho, 2016). L’àmbit cronològic i espacial de l’obra és el temps de presó que va viure sota la dictadura de Salazar, quan fou durament castigat per les seves idees i activitats antifeixistes i en favor de la independència d’Angola. Des que va ingressar al Pavelló Penitenciari de la PIDE de São Paulo de Luanda (1961) fins que fou allibertat, el 1972, del camp de concentració de Tarrafal, a l’illa de Santiago, a l’arxipèlag de Cap Verd. Després va estar un parell d’anys a Lisboa en règim de residència vigilada.
L’exemplar dels diaris de presó ocupa un lloc destacat en els prestatges de la llibreria Porta XIII de Vila Nova da Cerveira. ‘No és un llibre’, em diu Luandino, somrient, sostenint l’enorme volum. ‘Són dotze anys de vida, multiplicats per cada segon que, en aquells dotze anys, jo multiplicava per tot allò que em passava pel cap, i no sempre eren coses recomanables.’ Van ser anys molt durs de reclusió i tortura, especialment al camp de Tarrafal, on els presos, a banda l’aïllament total del món, havien de sobreviure a la terrible calor de les illes de Cap Verd, la mala alimentació, l’escassetat d’aigua i l’amenaça de malalties tropicals mortals com la malària, el beri-beri i les infeccions intestinals.
El camp de concentració de Tarrafal va ser creat per l’Estado Novo d’António de Oliveira Salazar el 1936. L’objectiu era l’allunyament, la desaparició i la lenta eliminació física dels opositors al règim feixista portuguès. Patien treballs forçats, una alimentació molt deficient i una manca gairebé absoluta de medecines. Molts no sobrevivien a aquell infern. Explica la llegenda que el metge del camp es va fer famós per la frase: ‘Jo no sóc aquí per a guarir, sinó per a signar certificats de defunció.’
Luandino va trobar en l’escriptura la manera d’alliberar-se íntimament de les cadenes i vèncer el patiment de la repressió i el càstig físic i mental. L’escriptura, l’anotació metòdica, diària i rutinària dels seus pensaments i de les petites accions quotidianes de la vida de presidi, el van mantenir viu i, en certa manera, lliure. La literatura li va permetre d’establir ponts amb el seu passat i el seu futur en llibertat, i també amb el poble d’Angola, la nació que s’anava gestant com un monumental llibre de poemes arrelat en el passat ancestral i alimentat per les cultures africana i portuguesa, i que, el 1975, amb la Revolució dels Clavells, va assolir la llibertat i la independència.
Val a dir que Agostinho Neto, dirigent de l’MPLA i primer president de la República d’Angola, també va estar dos anys internat a Tarrafal, del 1960 al 1962, on potser coincidí amb Luandino Vieira.
Al camp de concentració de Tarrafal, o ‘el camp de la mort lenta’, la noció del temps, amb els anys, es va anar transformant, com la realitat deformada per un mirall abonyegat. La rutina, la repetició, l’abisme de girar sobre un mateix, sobre les mateixes coses, davant del mateix paisatge, sense ni la mínima alteració, s’aliaven per assassinar totes les sensacions de vida i de llibertat que poguessin mantenir els presoners. Luandino va crear una altra rutina, la del seu cervell, la de la literatura, l’observació i la reflexió per connectar-se amb l’abans i el després, per no ofegar-se en aquell pou buit, negre, asfixiant, que era el desert de Tarrafal, perdut al mig de l’Oceà Atlàntic.
‘Saps quin era el meu instrument per a mesurar el temps? L’observació dels nens que vivien fora del camp. Quan veia que un d’aquells nens era detingut i ingressat al camp, volia dir que ja havien passat tants anys perquè aquell xicot ja havia complert la majoria d’edat’, m’explicà Luandino. Aquest llibre, que aplega els més de dos mil folis dels seus disset quaderns de presó, s’havia d’haver publicat després de la seva mort, però Luandino s’ha deixat convèncer, diu irònicament: ‘Haver-lo publicat després hauria estat massa fàcil, perquè llavors ningú no n’assumiria la responsabilitat.’
El llibre, m’expliquen els amics que l’han llegit, trenca amb tots els gèneres literaris. És un ‘monument cívic i literari’. Un compendi de notes molt variades, reflexions polítiques i literàries, apunts quotidians, estórias d’ell i dels seus companys, anècdotes, dibuixos, cançons, retalls de diari, correspondència… Tot d’un gran valor humà, literari i poètic, imprescindible per a reconstruir la crònica d’aquells temps de lluita i repressió a Angola i per a submergir-se en el ric univers literari de l’autor. De fet, va ser en aquells anys de presó quan Luandino Vieira va escriure gran part de la seva obra literària més valuosa.
