L”scriptorium’

Entre els segles XI i XIII, en plena cultura del romànic, va florir en l’Occident medieval una forma de transmissió del coneixement, l’art i la cultura que es creava a l’scriptorium. Es tractava d’un lloc a l’interior dels monestirs on es copiaven còdexs i es fabricaven obres de gran valor artístic. Abans de la invenció de la impremta de tipus mòbils, que va obrir les portes a la indústria del llibre i a la «galàxia Gutemberg», els scriptoria eren part essencial del treball de conservació i transmissió de la cultura a les biblioteques dels monestirs. Va ser una tasca especialment rellevant després de la destrucció de tantes biblioteques de l’antiguitat clàssica com a conseqüència dels decrets promulgats per l’emperador Teodosi a finals del segle IV. La reproducció de textos literaris, teològics, religiosos, mèdics i científics sovint comportava la còpia de diferents ver­sions. En els scriptoria, sovint el mateix manuscrit es dictava a un col·lectiu d’escribes que el transcrivien simultàniament per a obtenir diversos exemplars d’un mateix text.

L’scriptorium podia ser una cambra independent del monestir, un taller per a l’escriptura, que estava dotat del material necessari perquè els escribes o copistes feren la seua faena. Els testimonis més antics dels monestirs benedictins incloïen la transcripció i còpia de textos com una de les ocupacions habituals de la comunitat monàstica. Òbviament, els manuscrits generats en l’scriptorium eren font d’ingressos per a la comunitat.

«Fins la invenció de la impremta en el segle XV, l’escriptura era manuscrita i expressava la tendència artística del lloc on havia estat produïda»

En l’època més antiga, els còdexs es feien sobre papir. Més tard, per raons econòmiques, es va introduir el pergamí. Per tal d’aprofitar el material, entre els segles VII i IX, molts pergamins antics van ser esborrats i reutilitzats, pràctica que va donar origen als anomenats palimpsests, que han servit als investigadors experts per a descobrir textos ocults. Més endavant, a partir del segle XIII, el paper començà a desplaçar el pergamí per ser més barat, i el pergamí es reservava per als documents més solemnes.

Fins la invenció de la impremta en el segle XV, l’escriptura era manuscrita i expressava la tendència artística del lloc on havia estat produïda. La majoria dels llibres que guarden les biblioteques dels monestirs van ser copiats, il·luminats i enquadernats pels mateixos monjos o monges en l’scriptorium. La majoria eren llibres d’oracions, bíblies, missals, i també tractats de teologia. Al seu costat hi havia llibres de gramàtica llatina destinats a l’ensenyament en escoles monàstiques o catedralícies, gairebé sempre fragments d’autors clàssics. Més endavant les biblioteques medievals van incorporar obres legislatives, filosòfiques, de medicina, astronomia i lògica.

Els historiadors del llibre expliquen que, a partir del segle XIII, van aparèixer en les poblacions comerços dedicats a la venda de llibres. Amb seguretat aquest fet constitueix un important factor de secularització del coneixement. La Universitat de València conserva una rica col·lecció de còdexs medievals, que es va iniciar en 1785 gràcies a la donació de l’erudit Francesc Pérez Bayer. Després es va ampliar amb les desamortitzacions del segle XIX. A la col·lecció es van incorporar 226 còdexs manuscrits del duc de Calàbria procedents del monestir de Sant Miquel dels Reis. Actualment, la Universitat de València conserva més de 400 incunables, que representen un tresor excep­cional en el context de les universitats europees, ja que les col·leccions tan valuoses solen conservar-se a les grans biblioteques nacionals.

Llig més articles al web de Mètode

Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.

Què és Mètode?