21.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 23.06.2021 - 11:21
De qualsevol concert, per petit que sigui, avui en dia en queden un munt de rastres digitals, entre piulets, històries d’Instagram i vídeos diversos. Però als anys setanta no anava així, la cosa: en aquella època, el públic “només” escoltava la música i no es dedicava a capturar i retransmetre els esdeveniments en directe. Per això no ha estat del tot fàcil saber si Ovidi Montllor havia anat a cantar mai a Menorca abans del cap de setmana passat. Segurament sí, però quan? I a on?
Una recerca a la internet profunda, que en aquest cas vol dir anar més enllà de les quaranta primeres troballes del cercador, m’ha permès descobrir un autèntic regal, un tresor: aquest. És l’enregistrament d’un recital el 21 d’agost de 1974 durant el Festival d’Estiu de les Joventuts Musicals de Ciutadella, al Claustre del Seminari, un lloc preciós per a fer-hi concerts. Fa uns dies, Antoni Salvador Caules, ex-batlle de Ciutadella i president de la Capella Davídica de la Catedral de Menorca, va penjar el document sonor, que té una qualitat tan alta que només pot provenir de la taula de so. Aquell concert, en què l’Ovidi va cantar acompanyat de l’inseparable Toti Soler, va començar amb “Perquè vull”, seguida de “Homenatge a Teresa” (una de les dones que més he estimat, diu el cantant), “Els dimonis”, “La cançó de les balances” i “Xafarderies”.
No va ser aquest l’únic concert menorquí de l’Ovidi. El poeta Pere Gomila en descriu un altre: “No puc recordar quin any va ser. Segurament entre el 74 i el 76, en el soterrani de l’antic local d’Acció Catòlica a la plaça Reial de Maó, en un concert íntim, d’una extraordinària calidesa i asseguts a tocar del cantant. L’aire s’omplí d’una vibració especial quan començà a cantar les seves cançons, ‘La fera ferotge’, ‘Homenatge a Teresa’, ‘Perquè vull’… Em va quedar un record inesborrable d’aquella actuació, de la força, i a la vegada la tendresa del seu cant, de la seva veu.”
Com a mínim ja en són dos, doncs, potser en el mateix viatge. I aleshores, dissabte passat, seria el tercer. Gairebé mig segle després, gràcies al fil roig invisible que uneix l’Ovidi amb els qui han agafat el relleu de ser “com un crit enmig de la muntanya, bel·licosos si es tracta d’injustícia, la remor d’un poble en erupció”, l’Ovidi va tornar a desembarcar a l’illa. Ara durant el mes de juny, quan encara hi ha verd als camps i el sol no ho ha pintat tot de color groc. Quan els primers turistes de la temporada comencen a greixar la maquinària que per a bé o per a mal dóna a menjar a tanta gent.
L’Ovidi va dinar peix al Molí del Racó de Mercadal, un lloc molt popular entre els autòctons, i va fer el primer bany de mar a cala Viola, a recer del far de Cavalleria. Va sopar amb en Cris Juanico i la Dolors Boatella a les Voltes, i a les postres, amb els whiskies, instigats o com a mínim beneïts per David Fernàndez, hi va haver un moment màgic quan Toti Soler, el mateix del 1974, el Miles Davis de la música catalana, el gran Toti Soler, va treure la guitarra i la Gemma va superar la vergonya i amb una veu molt dolça va cantar “M’aclame a tu” i “Cançó de suburbi”, i l’Ovidi va somriure quan Borja Penalba també va treure la guitarra i la nit va acabar ben endins, al so de cançons sefardites, buleries i tangos.
L’endemà es va acabar de constituir l’escamot dels qui mai no reculen, els Ovidi 25, amb l’arribada de Mireia Vives i David Caño, i del tècnic de so, l’Arnau. Amb l’Eva mirant de posar ordre enmig del caos. La família reunida, que és grup bombolla però també grup de risc, fins i tot d’alt risc quan es deixen anar, que és sovint, perquè “són mos i són carícia i són tendresa i són bastó”, va fer un bon àpat per a agafar forces a la vora del mercat del peix de Ciutadella, a l’Aguait, que és un bon indret on fer parada i fonda, i observar com els cap-rojos i els lluços i els molls van directes de la parada del mercat a la taula del client, fent una breu aturada sobre els fogons de la cuina.
Al vespre, al Teatre del Born, també van sonar “Homenatge a Teresa” i “La cançó de les balances” i “La fera ferotge”, com el 1974, algunes amb la guitarra de Toti Soler, com el 1974, i amb la de Borja Penalba, tot cor i tot corda. David Fernàndez va ser molt més que “una veu perduda allà en el fons”, i va posar noms a les víctimes i xifres a la magnitud de la tragèdia, tant si era per referir-se als desnonaments com a les dones assassinades pel simple fet de ser dones, o a Palestina, en un moment del recital en què la veu de Mireia Vives sempre és especialment intensa i emotiva. Els Ovidi 3, després reconvertits en Ovidi 4 i Ovidi 25, van començar a dialogar amb el cantant d’Alcoi, més que cantar-lo, la vigília del 8 de març de 2015. Havia de ser un concert únic i ja n’han fet més de dos-cents, tot i que ara diuen que sí que sí, que l’aventura comença a arribar al final.
Mentre aquest final no arriba, i sabent que l’Ovidi continuarà cantant amb altres veus quan ells deixin de fer-ho, que no ho deixaran mai del tot, continuarem cercant la llibertat que recita David Caño, la que “és un estat permanent sense fronteres, és oferir amor clandestí com una droga a plena llum del dia, és no claudicar en l’intent, és sincerar-te”. La llibertat que es respira aquest vespre a sobre d’un escenari de Ciutadella i que altres miraran de vendre hores després embolicada amb paper de regal des de l’escenari del Liceu. S’encenen els llums i resta la pancarta de “llibertat presos polítics”, i el puny alçat de Borja Penalba, i els acords de Toti Soler que encara ressonaran durant uns dies dins el cap. També queda un gatet petit al Migjorn Gran, un moixet blanc, a qui direm Ovidi durant tot l’estiu, encara que potser té un altre nom.
