05.10.2023 - 21:40
Sembla que va ser l’artista londinenc Louis Wain (1860-1939) qui va començar a dibuixar els animals com si fossin persones. Dic els animals però Wain dibuixava gats, gats i només gats. “Va inventar un estil de ser gat, una societat del gat, un món ple de gats. Els gats anglesos que no s’assemblen i viuen com els gats de Louis Wain s’avergonyeixen d’ells mateixos”, va escriure H. G. Wells.
Els gats de Wain són gats que prenen cafè, beuen licor, fumen havans, juguen a pòquer, fan sobretaula, riuen. Són gats humanitzats. Wain els va fer vestir, llegir, caminar drets, dur joies i barrets, prendre el te, fer un pícnic. Eren gats londinencs del dinou. Wain s’hi va obsessionar, si tenim en compte que diuen que patia esquizofrènia, o s’hi va especialitzar, si ens el prenem com un artista. Trio l’artista i el deliri que veig en els gats de Wain l’atribueixo al geni, a la creativitat i a una indubtable sornegueria.
Wain va tenir una infantesa malaltissa i a vint anys se li va morir el pare. Quedava la mare i cinc germanes, i en Louis se’n va anar de casa per estudiar art. Poc després, amb els estudis acabats, hi va tornar i es va acabar casant amb la institutriu de les seves germanes, que aviat va caure malalta de càncer de mama i va haver de fer repòs absolut fins que va morir. En Louis, per distreure-la, li va començar a fer dibuixos del seu gat, Peter, un felí blanc i negre, fent coses pròpies d’humans. Les seves il·lustracions felines van començar a ser famoses quan ja era vidu i amb el temps i el pes de les pèrdues (després encara se li van morir dues germanes) va començar a tenir problemes de salut mental i va acabar tancat en un manicomi, on va morir el 1939.
Explicat ara, al segle XXI, que els gats i tots els altres animals ja els hem vist vestits i disfressats i humanitzats fins a la sacietat disneyiana, no sembla gaire particular, però abans les bèsties eren bèsties i prou. Louis Wain va humanitzar els gats amb els seus pinzells i per això les seves il·lustracions acompanyen encertadíssimament el text de Gats i gossos de H. P. Lovecraft que ara publica Males Herbes en català, amb traducció i petita introducció de Javier Calvo. Lovecraft escriu aquest assaig “encantador i desconcertant”, segons Calvo, el 23 de novembre de 1926, després de saber que al Blue Pencil Club havien organitzat un debat sobre “gossos contra gats” mentre ell era fora. Com que no hi va poder assistir, i intuint que potser la balança s’havia decantat a favor dels cànids, Lovecraft va escriure aquest text, en què “l’única cosa irònica és justament la ironia que pretén esgrimir” (segons Calvo), per contribuir al debat amb “uns quants esgarips i esbufecs de gat mascle al meu bàndol de la disputa”.
Llegit ara, el text és una absoluta raresa que més enllà dels dos animals en disputa fa pensar en l’acte de debatre en si mateix. Si tot un escriptor com Lovecraft pot dedicar el seu temps i el seu enginy a escriure una peça carregada de raons contra els gossos per enaltir els gats és perquè per damunt de tot sap pensar, debatre, escriure. Gats i gossos és ple de bestieses absolutistes sobre els gats fins i tot per a algú com jo que n’ha sigut una acèrrima defensora des de sempre, però és també una demostració que es pot escriure seriosament sobre qualsevol cosa, que es pot argumentar, rebatre i teoritzar entorn de qualsevol tema, si es dominen les eines que fan falta per fer-ho. En aquest sentit, el text és una meravella que ve de gust llegir en veu alta en algun moment. Imagino l’autor fent pauses dramàtiques després de grans afirmacions com ara: “Podem jutjar el to i el biaix d’una civilització a partir de l’actitud relativa que pren envers els gossos i els gats”, de rotunditats com ara: “El gos fa, però el gat és”, de preguntes retòriques a l’audiència: “Ens declarem amos d’un gos; però qui s’atreveix a considerar-se amo d’un gat?”
La bellesa, la paciència, el seu tall clàssic, l’autonomia, l’aplom, l’altivesa, tots els trets propis dels gats són arguments a favor de la defensa de Lovecraft. Es podria fer l’exercici de negativitzar l’assaig com qui passa a negatiu una fotografia i funcionaria perfectament. Tot el que per a l’autor són defectes del gos, per a un amant dels cànids es podrien convertir en virtuts. “Els gossos, per tant, són pagesos i mascotes de pagesos; els gats són cavallers i mascotes dels cavallers” no em negareu que té una doble lectura i que tot depèn de les connotacions positives o negatives que atribueixi cadascú a “pagesos” i a “cavallers”.
“Lovecraft mai no va escriure res semblant”, diu Javier Calvo. “Adjectivant amb vehemència lovecraftiana, diré que de la seva ploma no en va sortir mai un text tan estrany, ridícul, gloriós, encantador, ofensiu, gratuït, dement, alienat, afectuós i divertit com aquest. Mai he esbrinat si el van fer servir en el debat.”
Gats i gossos és tant un text per ser llegit que es pot dir que és per ser declamat, recitat, representat. Passaria per un monòleg teatral. Veig l’actor o actriu sol a dalt de l’escenari, amb orelles i cua de gat, però vestit de persona, estètica Wain, i fent pauses per llepar-se o estirar-se o, com va dir el professor William Lyon Phelps, per “vessar el cos sobre el terra com si fos un got d’aigua”. I si hi hagués pressupost, les entrades per a la sessió teatral podrien ser unes màscares de gos fetes de cartró que el públic hauria de dur posades mentre durés la representació. Al final, tots dempeus, aplaudint entusiasmats, s’arrencarien les màscares, les estriparien en mil bocins i un sol miol com un clam ressonaria per tota la platea. Deixeu-me fabular una mica més amb Wain i Lovecraft, si us plau. Després tothom desallotjaria la sala caminant de quatre potes amb una parsimònia elegantíssima, i si a algú se li acudís bordar immediatament rebria un senyor càst…
