11.01.2022 - 16:00
|
Actualització: 11.01.2022 - 21:45
El novembre de 1985, la Guàrdia Civil va detenir el conductor d’autobusos Mikel Zabalza. El van traslladar a la caserna d’Intxaurrondo juntament amb la seva xicota i el seu cosí. Ells dos van ser alliberats, però Zabalza no. Més de dues setmanes més tard, va aparèixer mort al riu Bidasoa. La família ho té clar: en Mikel va morir per les tortures que li va infligir la Guàrdia Civil, que sempre ha defensat que es va escapar i va morir quan es va llançar al riu.
La mort de Zabalza va commocionar el País Basc, però mai no es van escatir tots els interrogants que l’envolten. N’hem parlat amb la seva germana, Lurdes, que ho va viure a primera línia. Els fets s’expliquen amb precisió al documentari On és en Mikel?, que avui emet TV3.
—Què va passar el 26 de novembre de 1985?
—Jo vivia en un poble al costat de Pamplona i quan vaig arribar a la feina em va trucar la mare. Em va dir que havien detingut dos germans, l’Aitor i en Patxi, i que els havien portat a la caserna de Pamplona. A primera hora de la tarda els van deixar lliures després d’haver-los torturat i haver-los fet la bossa. Quan vam sortir de la caserna, vam trucar a en Mikel per avisar-lo del que havia passat. Però no ens va contestar, tampoc a la feina, on havia faltat aquell dia sense haver avisat. Quan vam trucar a casa la seva xicota, ens van dir que estava detinguda a Sant Sebastià, i ja vam deduir que ell també ho estava. L’endemà, la mare va anar a Sant Sebastià i es va presentar a la caserna d’Intxaurrondo.
—I què li van dir?
—Li van negar que fos allà. Però va parlar amb un veí d’en Mikel i li va dir que sí, que l’havien detingut i que ho havia vist. Llavors va tornar a Intxaurrondo i li van tornar a dir que no hi era. Els va contestar que sabia que l’havien detingut i que tenia un testimoni. Aleshores un guàrdia civil li va contestar: “Senyora, si vostè ha perdut el fill, vagi a buscar-lo a objectes perduts.” S’ha de ser pocavergonya per a dir això… I aquí comença el calvari.
—Quan vau tornar a tenir-ne notícies?
—Al cap de dos dies, quan la Guàrdia Civil va dir que se’ls havia escapat. De no estar detingut, a haver-se escapat… Van dir que havia declarat, voluntàriament, sense que ells li diguessin res, que tenia un amagatall amb armes. I amb tres agents van acompanyar-lo fins a l’amagatall. Primera incongruència. Vas a un amagatall amb un detingut amb tres guàrdies civils i prou? No és creïble. Segons la seva versió, anaven per un túnel i en un moment donat, el meu germà, que anava emmanillat, va donar una puntada de peu als testicles d’un dels agents i per un forat que hi havia al túnel es va escapar en direcció al riu Bidasoa. Un detall important, el meu germà no sabia nedar, i per on diuen que es va llançar al riu hi ha una petita presa.
—Què va pensar la família en aquell moment?
—Que si s’havia escapat, hi havia possibilitats que fos viu. Tant de bo s’hagi escapat, pensava. Hi va començar a haver manifestacions per tot el País Basc i molta gent va participar en tasques de cerca al voltant del riu. “On és en Mikel?, on és en Mikel?”, preguntava la gent. Crec que la meva mare va saber conduir molt bé la situació, perquè en algunes trobades alguns cridaven “gora ETA” i va dir que en les reunions convocades per la família no s’admetrien aquests càntics. Crec que això va atraure més gent i, és clar, cada vegada menys gent es creia que fos cert que hagués desaparegut.
—“On és en Mikel?” D’aquí ve el títol del documentari?
—Sorgeix dels companys de feina d’en Mikel, que era conductor d’autobús. Van treure un autobús al carrer on es podia llegir: “On és en Mikel?” Un dia, un guàrdia civil, molt amable, va venir a casa i ens va dir que l’havien vist en un poble de la part francesa. Els meus germans hi van anar, però ningú no havia vist res. Després, que si l’havien vist en una casa d’Hendaia. Corrents cap a Hendaia, i res de res. Entenc que la intenció era que calléssim i que el fet de saber que era viu en algun indret aturaria les protestes.
—I al riu, no s’hi va trobar res.
—Al lloc per on deien que s’havia escapat hi havia una presa petita, els submarinistes de la Creu Roja del Mar van revisar pam a pam la zona i van concloure que allà no hi era. La Creu Roja va deixar la recerca un divendres i el diumenge següent ens va trucar Luis Roldan. Ens va dir que la Guàrdia Civil havia trobat un cadàver al riu Bidasoa, en un punt pròxim a on deien que s’havia escapat. La Creu Roja va treure un comunicat dient que allà no hi havia cap cos.
—Qui va atendre la trucada del director de la Guàrdia Civil Luis Roldan?
—Hi vaig parlar jo. Ens va dir que havien descobert un cadàver i que tenia les mans emmanillades. Li vaig preguntar si estaven segurs que era el meu germà. “Qui ha de ser, si no”, em va contestar. És l’única comunicació que hem tingut amb un representant oficial del govern. La resta d’informacions les hem sabudes per la premsa.
—Què vau sentir en el moment de saber que era mort?
—[Fa un silenci] … Ràbia. Sabia que era mort, però hi havia una petita esperança que no ho fos. I confirmar-ho ens va enfonsar. Vaig sortir corrents, vaig anar al bar on hi havia el meu pare. Els meus germans van sortir corrents en direcció al riu, però quan van arribar ja havien portat el cos a Pamplona. Després de parlar amb Roldán, va trucar l’agència Efe i em va demanar què hi deia la família. Els vaig dir que la Guàrdia Civil havia llençat en Mikel al riu. Quan vam baixar a Pamplona, per la ràdio deien que estava desfigurat i irreconeixible. Vam demanar de veure el cos, hi vam insistir i ho vam aconseguir. Estava inflat, però el cos estava intacte. Un cadàver que en teoria fa vint dies que és al riu, amb una fauna molt rica, no pot ser que estigui intacte. Era inversemblant. Diuen que quan algú cau en un riu, el primer que fa l’aigua és deixar-lo sense roba. En Mikel anava vestit, fins i tot amb les sabatilles.
—No sé si recordeu les paraules de José Barrionuevo: “No hi ha signes de violència ni maltractament en el cos d’en Mikel”.
—Si a tu et posen una bossa al cap i t’ofeguen, quins signes físics hi haurà? Que no hi hagi signes no vol dir que no s’hagi torturat. Si et fan la banyera, quins signes de tortura trobaràs? Això vol dir que no ha estat torturat? Vam encarregar una segona autòpsia a una forense danesa, però algunes proves s’havien destruït. I algunes mostres que s’havien extret van ser supervisades per la Guàrdia Civil fins que es van traslladar a Majadahonda. És a dir, els qui nosaltres inculpem van ser els encarregats de controlar les proves.
—Què creieu que va passar?
—El dia de la detenció d’en Mikel també van detenir el meu cosí, que vivia amb el meu germà perquè havia trobat una feina molt a prop. A ell i a la xicota d’en Mikel els van deixar en llibertat sense càrrec de seguida. Quan va arribar a casa ens va dir: “Amb el que vaig sentir, no podia tenir forces per a escapar-se. El vaig sentir vomitar, el vaig sentir cridar… En Mikel no s’ha pogut escapar.” La Idoia, el dia de la detenció, va veure en Mikel amb una bossa de plàstic al cap. Per tant, no tenim cap dubte que en Mikel va morir per les tortures que li van infligir a Intxaurrondo. I encara no sabem els motius de la detenció.
—Quines sospites teniu?
—Barrionuevo ja va dir que havia estat un error i que en Mikel no tenia res a veure amb ETA. Imagina’t com treballaven. Dos dies abans, havien matat un agent de la Guàrdia Civil molt a prop d’on viva ell. Els qui hi entenen diuen que sempre que mataven un agent de la policia, immediatament, es feia una batuda. I li va tocar a en Mikel.
—L’afer es va judicialitzar, però es va acabar arxivant. Per què?
—Si no s’ha esclarit què li va passar a en Mikel és perquè no hi ha hagut voluntat. Van passar com a mínim set jutges pel cas. El primer va demanar una reconstrucció dels fets i va veure que la versió oficial no se sostenia, però el van canviar per un altre instructor. Tan bon punt un jutge entrava a fons, el canviaven. El 1998, van arxivar la causa per manca de proves. Després, el 1995, per uns determinats interessos, el diari El Mundo va començar a publicar informació sobre els GAL amb declaracions de Luis Alberto Perote, ex-coronel del Centre Superior d’Informació de la Defensa (CSID) i Pedro Gómez Nieto, capità de la Guàrdia Civil, on parlaven sobre Lasa, Zabala i casos de la guerra bruta de l’estat. I per això es va reobrir el cas.
—I què va passar?
—Del 1995 al 2010 el cas era obert, de manera que hi va haver temps per a fer coses. També hi va haver canvis d’instructor. Van citar a declarar els periodistes que havien publicat les informacions, però es van acollir al secret professional. Hauria estat interessant que haguessin declarat. Perote va dir que les declaracions eren certes, però Gómez Nieto les va negar. Gómez Nieto tenia més força i el cas es va arxivar.
—Aquestes converses entre Perote i Gómez Nieto apareixen al documentari On és en Mikel?
—Sí. Les declaracions ja existien i es van investigar, però allò que aporta de nou el documentari és que reprodueix els enregistraments. I no és el mateix llegir les declaracions transcrites que escoltar-les. Perquè sents la fredor amb què Gómez Nieto s’expressa sobre les pràctiques habituals de l’estat que han quedat impunes.
—El cas sembla que es troba en un carreró sense sortida.
—Sí. No tan sols no s’han volgut esclarir els fets ni s’ha obert un expedient als qui van actuar malament, sinó que, a més, van ser premiats; van ser ascendits i condecorats. Aquesta era una pràctica habitual de la Guàrdia Civil al País Basc amb tots els joves que es detenien i als quals s’aplicava la llei antiterrorista, i això no s’ha volgut esclarir. Seria bo que es publiquessin els secrets d’estat, i allà podríem veure que hi ha més gent implicada, gent de més poder, i rodarien caps. Però no passarà, perquè darrere hi ha l’estat. Jo no vull que vagin a la presó, només vull que se sàpiga la veritat i la reparació del nom del meu germà.
