Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Dos anys després que la covid-19 arribés al món, encara hi ha molts dubtes al voltant del virus. I un dels principals desafiaments pendents té relació amb la covid persistent. És a dir, aquells casos en què, malgrat haver passat la malaltia de manera lleu o moderada, tres mesos després de la infecció encara continuen amb símptomes. Alguns són molt invalidants, com ara dolor muscular constant o una boira mental constant que no deixa pensar nítidament. L’edat mitjana de les persones amb aquests símptomes se situa al voltant dels quaranta anys, i hi predominen les dones. De moment, no se’n saben les causes i, per tant, és molt complicat trobar-hi una cura. A més, costa molt d’aconseguir un diagnòstic. La majoria de pacients passen per molts metges abans no els diagnostiquen covid persistent. És més, n’hi ha molts que abans són diagnosticats erròniament d’angoixa, ansietat o depressió.

Parlem de tot plegat amb la doctora Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol impulsada per la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses.

—Quins són els avenços més importants?
—El més important és que el 6 d’octubre l’OMS va definir què era la covid persistent. Fins llavors no tenien una definició clara, i si mireu els articles on es parla de probable covid persistent veureu que hi ha pacients molt heterogenis. Hi ha qui parla de pacients hospitalitzats, que continuen tenint símptomes al cap d’un mes. No és això. Ara l’OMS diu que ho són aquells pacients que continuen amb simptomatologia tres mesos després de la infecció. Ara tothom qui fa recerca parlarem del mateix, i podrem saber coses com ara quina és la prevalença real, que encara no la tenim. Hi ha articles que la situen al 50%, però parlen de pacients hospitalitzats que ara no serien considerats de covid persistent. L’opció més acceptada parla del 10%. Però en realitat no ho sabem. Passa igual amb els factors de risc. Amb la definició de l’OMS, això hauria de millorar.

—El principal problema és que no se sap què produeix aquesta simptomatologia?
—Queden molts dubtes per resoldre. Encara no sabem el perquè de tot plegat. Hi ha pacients molt diferents i, per tant, probablement les causes també són diferents. Cal que categoritzem bé aquests grups, per tal de saber les possibles causes de la persistència dels símptomes. Parlem d’un problema de salut pública real. Aproximadament, entre un 10% i 15% dels pacients infectats pel virus faran una covid persistent. És molta gent. A Catalunya, per exemple, vol dir al voltant de 100.000 persones. Encara n’hi ha moltes sense diagnosticar.

—Com dèieu, són símptomes molt diversos, per tant, malgrat que actualment els coneixem com a covid persistent, podria ser que parléssim de diferents síndromes?
—Probablement són diferents síndromes, malgrat que només parlem d’un. Els pacients no es comporten igual. Potser d’aquí a uns anys podrem parlar de diverses malalties. Però per saber tot això cal invertir-hi recursos.

—I no se n’inverteixen?
—Als Estats Units ho tenen molt clar, ja han invertit 1,5 bilions d’euros en la investigació d’aquesta síndrome. Però a Europa, Espanya i Catalunya s’ha invertit molt poc en recerca. Si els polítics s’adonessin que la major part dels afectats són en plena vida laboral –l’edat mitjana és de 40 anys a 50–, hi farien alguna cosa. Penseu que això representa que un 25% dels pacients amb covid persistent necessiten la baixa laboral, i un 45%, una adaptació del seu lloc de feina. Si fessin comptes, estic convençuda que invertirien més diners en aquesta patologia. A la nostra unitat, aquest últim any ens hem dedicat a perfilar els pacients amb covid persistent. Som en una fase inicial, encara tardarem a saber quina n’és la causa. Aquest tipus de recerca necessita temps. Mentrestant, també cal que s’inverteixi en assaigs clínics per a trobar un tractament. Hem d’anar provant. També és important saber si algun medicament no funciona.

—I ara el problema és que a molta gent els donen l’alta tot i que continuen tenint símptomes.
—És que falta el reconeixement de la malaltia. Tot i que l’OMS l’ha reconeguda, encara hem de fer molta divulgació. Hem de treballar tant amb la població com amb el col·lectiu mèdic. És una malaltia real, amb símptomes reals. Els pacients estan incapacitats. El problema és que hi ha molts símptomes, i les proves de laboratori que fem sovint surten normals. Però això no vol dir que no hi hagi res alterat, sinó que no estem buscant allò que hauríem de buscar. Sabem, per exemple, que els pacients fan angines de pit. Però les proves que fem normalment surten correctes. Ara sabem que si fem un tipus de ressonància, veurem que realment hi ha hagut l’angina de pit. Un dels nostres objectius principals és trobar aquests paràmetres per evidenciar que hi ha una alternació.

—Per això costa tant que els pacients siguin diagnosticats. És una de les queixes més repetides.
—És molt complicat. Actualment, fem diagnòstics d’exclusió. Hem d’excloure que no tingui aquests símptomes per altres causes. Treballem per poder identificar correctament aquests pacients. Volem fer circuits assistencials per a ells. Seria un pas molt important, i en definitiva, estalviaria diners als centres de salut. Perquè, normalment, quan ens arriben els pacients, abans ja han visitat molts metges, s’han fet moltes proves innecessàries. Si nosaltres identifiquem aquests possibles pacients amb covid persistent i fem uns bons protocols assistencials, hi guanyarem tots. Els pacients estaran més ben atesos, i optimitzarem els recursos.

—Teniu cap recomanació per als pacients que creuen que tenen covid persistent però no aconsegueixen que cap metge els la diagnostiqui?
—Aquests pacients haurien d’anar al seu metge d’atenció primària. Hem de treballar perquè aquests metges la puguin reconèixer. És allà on s’ha de veure la covid persistent. Són ells qui haurien de derivar els pacients.

—Però si actualment es troba amb dificultats, hi pot fer res?
—Avui dia no. La nostra unitat té una llista d’espera. No podem arribar a tothom. Treballem perquè aquesta malaltia es reconegui a l’atenció primària i el pacient pugui ser atès com ho fem a la nostra unitat a qualsevol lloc del país. Això seria ideal. Nosaltres no podem arribar a tot Catalunya. Un pacient de la Vall d’Aran hauria de ser tan ben atès com un que viu a Badalona.

—Dieu que la simptomatologia és diferent; l’evolució, també?
—Sí. Ja fa divuit mesos que fem seguiment d’alguns pacients. N’hi ha que s’han recuperat plenament, si bé són poquets. I, en canvi, n’hi ha que han empitjorat. No sabem per què els uns evolucionen d’una manera i els altres d’una altra. Segurament, les causes de la malaltia són diferents. Però sí que tenim clar que aquí juga un paper clau la rehabilitació. És el tractament que tenim per a pal·liar els símptomes.

—Quina rehabilitació es fa?
—Fem rehabilitació tant pulmonar com motora i neurocognitiva. Aquesta última és clau. Hi ha molts pacients que tenen una mena de boira mental, desmemòria, dificultats a l’hora de pensar… Tenim programes per a millorar en aquests aspectes, però ara estem pendents de veure quina és l’evolució després d’aquesta rehabilitació. Si confirmem que és bona, haurem de treballar per estendre aquesta mena de rehabilitació a tot el territori. Penseu que hi ha pacients que són incapaços de llegir una pàgina d’un llibre o mirar una sèrie. Parlem de gent que era molt competent i ara és incapaç de seguir el fil, de concentrar-se.

—Tot plegat deu tenir una afectació psicològica.
—I tant! Però és molt important saber que al començament els pacients estan bé, de manera que podem descartar alteracions emocionals. Si fa un any que et trobes malament, és normal que al final estiguis alterat emocionalment. Imagina’t un any sense poder treballar o fer-te càrrec dels teus fills… És lògic que els afecti. Hi ha un percentatge de pacients que els és més complicat quan tenen brots, no es troben igual de malament sempre. Hi ha moments que milloren. En aquests casos, les recaigudes els acaben afectant més emocionalment. Es pensaven que ja estava i llavors recauen. És molt rellevant el suport psicològic.

—Deu ser molt complicat de gestionar…
—Per a ells, molt. Però per a nosaltres, com a metges, també. Estem acostumats a donar explicacions. Si ve una persona amb un infart, li sabem explicar per què ha passat i què hem de fer per controlar-ho. En canvi, aquí no. No els podem donar una explicació, ni cap tractament que els curi. Gestionar això com a metge també és molt complicat. Ens crea frustració. Però per als pacients és important que siguem sincer amb ells.

—Saber què tenen els deu ajudar.
—Sí, sobretot perquè a la majoria els han dit que tenen angoixa. Hi ha un gran biaix de gènere, aquí. La major part d’afectats són dones de quaranta anys i cinquanta, en edat premenopàusica. I això ho ha complicat, perquè moltes vegades se’ls ha catalogat en símptomes d’ansietat o depressió.

—Dèieu que és gent amb moltes capacitats. Pot ser que la gent que us arriba és la que té els recursos per a saber de la malaltia i a quines portes ha de trucar, i que la gent sense recursos no sàpiga on anar?
—A la nostra unitat hi ha gent amb un nivell cultural mitjà alt. Estic convençuda que hi ha gent amb un nivell cultural més baix que no sap que té una covid persistent. Cal que treballem en aquest sentit. Hi ha gent sense diagnosticar.

—Què passa amb les persones que van tenir covid però no els van fer proves. Se’ls pot diagnosticar? Poden demostrar d’alguna manera que van passar la covid-19?
—Es podrien fer estudis de resposta cel·lular, però encara no estan validats. A la primera onada, els diagnòstics només estaven disponibles per a la gent que ingressava; per tant, que estaven greus. Però la major part de pacients amb covid persistent han tingut una infecció aguda lleu o moderada, de manera que no tenen un diagnòstic farmacològic assegurant que van passar la malaltia. L’OMS ho reconeix, els té en compte. No és necessari tenir la confirmació d’una PCR per a ser diagnosticat d’una covid persistent.

—I gent que no n’ha tingut símptomes pot tenir covid persistent?
—És menys probable. A la unitat, nosaltres hem vist que hi ha gent que va tenir símptomes molt lleus durant la infecció aguda i, en canvi, tot s’ha complicat al cap d’uns mesos amb la covid persistent.

—Hi ha cap perfil concret que tingui més probabilitats de tenir covid persistent?
—Partint de la base que els estudis es fan amb aquest grup heterogeni que inclou persones amb seqüeles post-covid, i que no hi ha estudis ben fets sobre els factors de risc, sí que podríem dir que afecta el fet de ser dona, tenir una infecció lleu o moderada i la quantitat de símptomes que presenten durant la infecció aguda; és a dir, els pacients que tenen més símptomes tenen més risc de fer una covid persistent.

—Els infants poden tenir covid persistent?
—És menys freqüent, però és possible.

—Ara mateix la pandèmia l’encapçalen els nens i els adolescents. Fa patir que ara s’infectin més i, per tant, hi hagi més casos de covid persistent?
—Ara mateix, ens preocupa l’últim brot del juny i juliol, en què molts joves es van infectar. Ens comencen a arribar els primers casos de covid persistent d’aquesta època. L’altre dia vaig visitar un noi de dinou anys que havia fet infecció aguda al juliol. Era un noi que estudiava i feia esports. Ara no pot seguir les classes, no pot fer esport. Havia anat quatre o cinc vegades al metge. Li havien diagnosticat angoixa.

—Se sap si el vaccí pot tenir algun efecte amb la covid persistent?
—No se sap. Sí que sabem d’algun cas molt anecdòtic de pacients que presenten símptomes després d’haver-se posat la vacuna. Però se’n sap molt poc. A la nostra unitat, els pacients que tenim no estaven vacunats quan es van contagiar.

—I una vegada posat el vaccí als pacients, els disminueixen els símptomes?
—Aquí hi ha molta controvèrsia. Hi ha pacients que amb la vacuna han millorat, n’hi ha que continuen amb els mateixos símptomes, i n’hi ha que fan un empitjorament momentani després de la vacuna. Falten estudis robustos de l’efecte de la vacuna en la covid persistent.

—Se’ls recomana posar-se el vaccí?
—I tant, perquè tenen risc de reinfectar-se, molts d’ells no van fer anticossos en la infecció. La recomanació és que es posin la vacuna.

—Pot ser que el vaccí eviti que hi hagi nous casos?
—És molt probable que sí. Si et vacunes, tens menys risc d’infectar-te i, per tant, menys risc de fer covid persistent.