“És difícil de trobar solucions per als refugiats de Myanmar a Tailàndia”

El 20 de juny era el Dia Mundial de les Persones Refugiades, establert per l’Organització de les Nacions Unides. Tailàndia, Myanmar, Cambotja i el Vietnam són l’epicentre de la qüestió al sud-est asiàtic respecte de les migracions i l’acollida (o no) de refugiats, sol·licitants d’asil i apàtrides. Bo i coincidint amb l’efemèride, la setmana passada entrevistava en aquesta secció Morgane Roussel-Hemery, portaveu de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) a Bangkok. Avui parlo amb Louie Bacomo, director per l’Àsia i el Pacífic del Servei Jesuïta als Refugiats.

El Servei Jesuïta als Refugiats de l’Àsia i el Pacífic (JRS, en anglès) es va fundar l’any 1980 per ajudar els boat people vietnamites i els cambotjans que fugien dels khmers roigs. Actualment, el JRS dóna suport a refugiats i desplaçats forçosos en països com ara Austràlia, Cambotja, les Filipines, Indonèsia, Singapur i Tailàndia. Ofereix formació educativa, ajuda d’emergència, ajuda econòmica, assistència social i psico-social, atenció sanitària i pastoral als refugiats que viuen als camps i les àrees urbanes. A les ciutats, l’assistència social s’enfoca a cobrir les despeses de les necessitats bàsiques, com ara allotjament, alimentació, atenció mèdica i transport. També ofereixen activitats pràctiques d’aprenentatge i desenvolupament d’habilitats.

Louie Bacomo és director del JRS d’ençà del juny del 2018. El 2010 com a cap de Programes Regionals va establir programes d’assistència a refugiats a les Filipines i Myanmar. D’ençà del 2016 era coordinador internacional de programes a la seu dels jesuïtes a Roma. Té un màster en desenvolupament internacional sostenible per la Brandeis University dels EUA i és llicenciat en sociologia per la Universitat Xavier de les Filipines.

Bacomo ha treballat a Cambotja, Tailàndia, Belize i els EUA amb agències governamentals, ONG, comunitats de base i universitats, en qüestions de protecció ambiental, educació i desplaçaments forçosos. És un gran especialista en la situació dels refugiats del sud-est asiàtic i en l’aplicació de plans d’ajuda i assistència a refugiats. Em rep a la seu de l’organització a Bangkok, just abans de fer un viatge a la frontera nord del país.

—Tailàndia no va accedir a la Convenció de les Nacions Unides sobre l’Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides del 1951. Per tant, els refugiats són il·legals. Quins són els riscs i dificultats principals per a ells?
—Els refugiats de Tailàndia no tenen protecció i tenen recursos limitats per a accedir als drets bàsics. Com que Tailàndia no és signatària de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Refugiats, el país aplica lleis d’immigració que neguen les necessitats de protecció i els drets bàsics dels refugiats. Els refugiats i les parts interessades treballen actualment en lleis per a millorar la protecció de les persones obligades a fugir dels conflictes i les persecucions, però hi ha molt camí a recórrer.

—Cal un canvi de mentalitat?
—Ha d’haver-hi un canvi fonamental en l’actitud cap als refugiats, han de passar de ser considerats una càrrega a ser ponts que contribueixin al desenvolupament de les comunitats locals i els governs d’acolliment. El govern tailandès ha permès nou refugis temporals (més coneguts com a “camps”) per als refugiats de Myanmar que van fugir de la persecució i la violència en la dècada dels noranta. No obstant això, fora dels camps de refugiats, la situació és més difícil, atès que els refugiats urbans són assetjats, detinguts i deportats rutinàriament. El govern tailandès ha tancat estrictament els nou campaments als nouvinguts.

—Quines són les limitacions per a la vostra feina d’ajudar i assistir els refugiats? Heu tingut problemes legals?
—Com a organització humanitària basada en la fe, la nostra missió és acompanyar els refugiats en la seva lluita per a sobreviure en un entorn desafiant, servir per a atendre les seves necessitats bàsiques i defensar-los perquè puguin representar la seva causa davant els responsables de la presa de decisions a tots els nivells. El Servei Jesuïta als Refugiats treballa i amplia aquest espai de protecció perquè aquesta missió es pugui dur a terme més bé. Hem de treballar amb els refugiats i amb unes altres agències com a organització registrada. Hi ha hagut vegades en què ens hem enfrontat a la mateixa manca d’espai de protecció que experimenten els refugiats i hem de col·laborar amb els interlocutors polítics i governamentals de manera que es promogui la comprensió, el diàleg i l’esperança. Quan els refugiats són arrestats i detinguts, el JRS s’assegura que siguin tractats amb dignitat i que els governs n’entenguin les necessitats humanitàries i la protecció.

—A la frontera nord amb Myanmar hi ha uns 93.000 refugiats birmans distribuïts en nou camps. Per a un periodista com jo, accedir-hi és gairebé impossible. Cal una autorització del Ministeri d’Interior tailandès. Com són aquests campaments i com és la realitat quotidiana?
—Cada dia hi ha més refugiats de Myanmar, però molts dels quals són invisibles, no es reconeixen per la manca d’estatus a Tailàndia. Els refugiats són retinguts en allò que oficialment s’anomena “refugi temporal”, on el confinament i la incertesa són les condicions predominants. No els permeten d’abandonar aquests refugis temporals, són totalment dependents de les agències d’ajuda per a les necessitats bàsiques, com ara refugi, aliments, salut, educació i mitjans de vida. Com que els refugis temporals han estat “temporals” durant trenta anys, els refugiats han nascut i han estat enterrats als camps. Pots imaginar-te com la gent perd la voluntat quan es veu obligada a viure en aquest entorn confinat. Atès que Myanmar continua inestable i viu en un estat de guerra civil permanent, per a molts refugiats no hi ha possibilitat de retorn. Els refugiats lluiten per viure amb dignitat tot i que els deixen poc espai d’acció.

—Qui els paga el menjar i l’atenció mèdica? Com els ajuda, el govern tailandès?
—El govern tailandès ha permès l’accés humanitari als nou camps refugis temporals en la frontera entre Tailàndia i Myanmar. Els serveis als refugiats dels camps es coordinen en un consorci d’ONG anomenat Comitè de Coordinació de Serveis a Persones Desplaçades a Tailàndia o CCSDPT. Mitjançant el CCSDPT, les preocupacions dels refugiats s’aborden amb l’ajuda del govern tailandès.

—Per intentar d’imaginar-nos aquella realitat. Per vós, quins casos reals són més significatius o quins us han impressionat més?
—Com en moltes societats en lluita, trobareu històries que demostren terror, d’una banda, i esperança d’una altra. Recordo el que m’explicava una dona el marit de la qual un dia es va aventurar a abandonar el camp a la recerca d’ingressos per a la seva família. Aquests darrers anys, la ració d’aliments als refugiats consistent en arròs, mongetes, sal, petroli i pocs elements essencials més, s’ha reduït considerablement, per sota dels nivells de nutrició internacionals. La granja local on el marit treballava de jornaler es va inundar una nit i ell es va ofegar. En el seu dol, la dona va decidir de mudar-se amb els seus fills a un poble aïllat al costat de la frontera de Myanmar, atès que no podia suportar el turment de no poder veure el seu cos. Havia estat al camp la major part de la seva vida i els seus fills havien nascut allà. Els refugiats es veuen obligats per les restriccions que els imposen a prendre decisions que els exposen encara més al perill i, en aquest cas, a la mort.

—Quines són les històries d’esperança?
—També n’hi ha. Admiro com els refugiats assumeixen el desafiament d’educar els fills. El JRS s’associa amb refugiats per impartir una educació bàsica que, encara que no és reconeguda per Tailàndia, permet l’alfabetització i la continuïtat de l’aprenentatge i algunes oportunitats perquè els joves mirin més enllà de la vida al camp. Tenim més de dos-cents professors i personal d’educació que imparteixen i implementen educació bàsica per a uns quatre mil nens. Guanyen una quantitat insignificant a causa de les regulacions i les limitacions de finançament. Els esforços d’aquests refugiats han impedit l’analfabetisme i la pèrdua cultural de la comunitat. Per als que han tingut l’oportunitat d’establir-se en un tercer país, l’experiència educativa els ha donat una certa confiança per a sobreviure i començar una nova vida.

—A part dels vostres ajuts, tenen alguna possibilitat d’estudi, feina i integració en la societat tailandesa? Hi tenen futur?
—No hi ha cap via oficial per a la integració dels refugiats dels camps en la societat tailandesa, atès que els refugiats de Myanmar no tenen estatus legal a Tailàndia. El futur hauria estat el retorn a Myanmar quan el govern civil fos en el poder. El 2016 hi va haver mecanismes per al retorn voluntari organitzat a Myanmar. Però amb el cop militar i la junta del febrer del 2021, el futur és fosc per als refugiats de Myanmar a Tailàndia i la incertesa de les seves vides s’ha aprofundit. Molts tercers països també han aprovat programes de reestabliment que beneficien prop de l’1% de la població mundial de refugiats. De moment, és difícil de trobar solucions duradores per als refugiats de Myanmar a Tailàndia.

—Deu ser una situació molt estressant, quines conseqüències té per a les seves vides, la seva salut mental, etc.?
—És en gran part una vida que experimenta limitacions en compte de possibilitats. Els nostres estudiants no han conegut la vida fora dels límits del camp. Els camps estan enfilats en terrenys muntanyosos i zones boscoses frontereres i aïllades. Les estructures del campament, malgrat tres dècades de construcció, són fetes de materials temporals com ara bambú, herba, palla i fulles. La temporalitat de moltes coses que els envolten els causa malestar i inestabilitat. Veus que els joves es casen, però tenen un comportament arriscat i desordenat, i una sensació de pèrdua respecte d’allò que volen i allò que realment poden aconseguir. Els nens i els joves pateixen, especialment les nenes que es queden embarassades i que han d’aturar l’educació. El JRS té un programa d’acompanyament pastoral en què els equips visiten les famílies a casa seva per oferir una presència d’escolta, per consolar i respondre a les necessitats immediates dels nens i ancians vulnerables, les necessitats dels quals són, d’una altra banda, oblidades a causa de les necessitats aclaparadores de la comunitat.

—He llegit a la premsa tailandesa que una de les grans dificultats són els nens tots sols o separats de les famílies. N’hi ha molts? Com els podeu ajudar?
—El JRS té una casa per a nens i nenes que són orfes, que viuen tots sols o separats de les famílies a causa de la pobresa i la negligència. A les cases per a unes quaranta criatures, els ensenyen tasques i disciplina, els donen suport educatiu i els atribueixen la responsabilitat de viure plegats i tenir cura els uns dels altres. Els nens són de diverses edats, hi ha coordinadors de dormitori per als nens i per a les nenes. Aquests nens vulnerables experimenten la vida vivint amb els altres. Aquesta petita comunitat és la cosa més semblant que tenen a viure una experiència familiar. Topen amb situacions de conflicte i més desafiaments de la vida, però també creix la compassió i la cura dels altres. La demanda d’ajuda als nens no acompanyats és més gran que no pas la nostra capacitat d’ajudar-los, però procurem cercar-los i oferir-los assistència.

—Teniu la possibilitat de dialogar amb les autoritats tailandeses per garantir condicions més bones per als refugiats? Són receptives?
—Les autoritats tailandeses controlen les activitats dels camps i, en moltes situacions, han permès de millorar-ne les condicions. Per exemple, l’ús de recursos per a la construcció i reparació d’estructures dels camps, com ara escoles, clíniques, la lliure expressió de la seva fe i més pràctiques socioculturals i, en general, han estat oberts a la negociació per a millorar les condicions amb l’ajuda d’ONG i donants. Atès que els camps de refugiats s’han establert durant molt de temps, hi ha una pràctica contínua de coordinació i debat entre les ONG i les autoritats tailandeses.

—Quina és la situació dels refugiats urbans?
—És més difícil perquè el seu estatus d’indocumentats els ha criminalitzat en virtut de les lleis d’immigració. Hi ha més de 5.000 refugiats urbans registrats, segons les dades de l’ACNUR (Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats). Però l’afluència de refugiats després del cop de Myanmar del febrer del 2021 ha canviat significativament la situació. Actualment, la població de refugiats urbans s’estima al voltant de 30.000-40.000, però no n’hi ha un perfil precís perquè el govern tailandès els ha impedit de registrar-se.

—Qui són els refugiats urbans, de quins països provenen?
—La majoria dels refugiats urbans són d’ètnies muntanyenques del Vietnam (coneguts familiarment com a montagnards), cristians perseguits i musulmans del Paquistan, activistes i oposició política de Cambotja, gent de Somàlia, l’Afganistan, entre més ètnies. Hi ha unes quaranta-dues nacionalitats que comprenen la població de refugiats urbans registrats i sol·licitants d’asil a Tailàndia. I si compteu els refugiats posteriors al cop de Myanmar, aquest és el nombre més important de refugiats urbans.

—Si són il·legals, com poden viure? Clandestinament? D’amagat de la policia?
—Viuen amb la por constant i l’amenaça d’arrest, detenció i deportació. Amb aquest pes constant sobre les seves vides, viuen en silenci tant com poden, lluny de la presència policíaca. A causa de la manca de protecció, es veuen obligats a treballar en condicions dures i d’explotació. Tenen uns ingressos que amb prou feines abasteixen les seves famílies.

—Ens en podeu posar un exemple?
—Vaig conèixer un antic membre del parlament paquistanès que se’n va haver d’anar perquè havia esdevingut un objectiu a causa de les seves creences religioses. Treballa de cambrer en un restaurant que li paga un salari diari d’uns 6 dòlars, i es gasta 2 dòlars per al transport públic diari. Deixa la casa familiar a les sis del matí i torna cap a les vuit del vespre. Rep aproximadament 58 dòlars el mes del programa d’assistència en efectiu de les Nacions Unides. Ha de confiar en alguns amics i ingressos addicionals per pagar el lloguer, el menjar i les despeses mèdiques per a una família de 6 membres. Les persones qualificades paguen un alt preu pel seu compromís amb la justícia social i la igualtat.

—Segons la premsa tailandesa, el mes passat hi va haver una altra onada de refugiats de Myanmar que van travessar la frontera. Què ha passat? Quina informació en teniu?
—El 9 d’abril hi va haver més de 9.000 nouvinguts de Myanmar en 15 zones de seguretat temporals (TSA). El 17 d’abril tots havien estat retornats a Myanmar, atès que els militars havien decidit que era segur que tornessin al seu país.

—Com els han rebut?
—El protocol del govern tailandès per als nouvinguts de Myanmar és que han de ser internats en zones de seguretat temporals per raons de quarantena i després han de ser transferits a zones de retenció temporals. D’ençà del febrer del 2021, hi ha hagut aquest moviment d’acceptar i retornar refugiats de Myanmar.

—Amnistia Internacional ha denunciat que la policia tailandesa ha interrogat i n’ha obligat uns quants a tornar… Què en sabeu?
—Els motius pels quals han estat retornats no són clars. Per al govern tailandès, poden tornar perquè la violència en les seves comunitats s’ha acabat. No obstant això, molts grups humanitaris i de la societat civil han denunciat la manca de protecció en aquest procés de retorn perquè hi ha una guerra civil en curs a Myanmar i la violència i el bombardament aeri s’han intensificat. En molts casos, les cases i propietats dels qui han fugit a Tailàndia han estat cremades i destruïdes. No s’ha organitzat un assessorament perquè tornin amb seguretat i amb accés a alguna ajuda assistencial.

—Els refugiats es converteixen en una nova categoria social en el món.
—Els qui abandonen la seva terra a causa de la violència, la persecució i el conflicte formen part de la nostra història com a humanitat que lluita amb el poder per tenir el control o ser compassiu amb els altres. La història de Josep, Maria i Jesús fugint a Egipte per escapar-se de la matança de nens d’Herodes és, sens dubte, part de la narrativa de la nostra fe sobre els refugiats i el desplaçament forçat. Tal vegada el que ha canviat és que la nostra societat contemporània ha desenvolupat una visió negativa dels refugiats i la raó de la decisió d’abandonar casa seva. A més, la narrativa dels refugiats com a càrrega econòmica per al govern que els rep és la de la por als estrangers i als de fora, i aclapara l’estabilitat i la pau d’una comunitat receptora. Independentment de l’estatus que tinguin, per la seva vulnerabilitat, els qui vénen a les nostres comunitats han de rebre hospitalitat i dignitat. Tan bon punt els ajudem a posar-se drets, es converteixen en una presència més positiva i enriquidora en el nostre món divers.

—Això canviarà la política, la cultura i la història, en el futur?
—L’adjudicació d’etiquetes negatives als refugiats i la difusió del discurs xenòfob ha estat emprat per gent en el poder per al seu guany i control personal. Aquest comportament maliciós ha canviat la política aquestes darreres dècades amb impactes significatius en el teixit sociocultural, en la història dels països i en el tracte a les societats en el context d’un món divers que viu en convivència pacífica.

—Quina és la lliçó principal que heu après de la vostra feina amb refugiats?
—Principalment, que cadascun de nosaltres ha d’esforçar-se més per convertir-se en companys compassius dels refugiats que es veuen obligats a viure dificultats i vulnerabilitat. Per la gràcia de Déu i la gratitud per la bondat dels altres, hem de fer créixer la nostra hospitalitat envers els estrangers vulnerables i veure com, a escala personal i social, podem convertir-nos en millors persones per als necessitats.