Lou Andreas-Salomé i la desobediència

Si volem una vida sense problemes, obeir és una bona solució. Obeir sempre permet reduir el nivell d’incertesa. A la filòsofa i psicoanalista Lou Andreas-Salomé la van titllar de femme fatal precisament per això, per no deixar-se atrapar per la convenció. I què en tenia ella, de femme fatal, de malvada que usa el seu poder seductor per a atrapar el desventurat heroi? A Lou Andreas Salomé ningú li va dir que era una enfant terrible, però la veritat és que va viure sense rendir-se a cap institució.

Recentment, s’ha estrenat als cinemes el seu biopic, dirigit per una dona: Cordula Kablitz-Post. Una història de vida que realça la desobediència de qui va lluitar sempre per ser ‘una persona’ i no només una dona. La història comença quan una Lou Andreas-Salomé anciana rep la visita de qui es convertirà en el seu biògraf a Alemanya, país on va morir. En aquest moment comença un relat en primera persona en què la mateixa filòsofa i psicoanalista recorda els seus primers anys a Sant Petersburg i el seu periple per Europa a la recerca de respostes. La seva renúncia al matrimoni i a la maternitat li costaria el rebuig de la família. Lou Andreas-Salomé va viure sense referents amb qui emmirallar-se però, tot i la incomprensió, va buscar còmplices tota la vida.

El 1882 va conèixer Friedrich Nietzsche i tots dos van quedar fascinats. Ell li va proposar de formar un ‘cercle d’esperits lliures’, una trinitat juntament amb el també filòsof Paul Rée. Nietzsche deia que Lou era la seva ‘germana intel·lectual’, però en les convencions de l’època aquest terme no significava res. Paper mullat. Nietzsche va provar de convertir aquella relació en matrimoni, però ella s’hi va negar sempre. Amb qui sí que va tenir una relació de parella va ser amb el poeta Rainer Maria Rilke. A la pel·lícula assegura que va ser la feminitat del poeta que la va convèncer. La relació amorosa va durar poc, però Lou va ser la confident de Rilke fins a la seva mort.

La seva renúncia era a qualsevol institucionalització que impliqués una relació de poder o de subordinació. Ella volia ser lliure. Per totes aquestes negatives, va haver de suportar tota la vida el qualificatiu d’inadaptada, un menyspreu que va patir, en primer lloc –potser va ser l’oposició més dolorosa–, per part de la seva mare, que no va entendre mai el perquè de la desobediència de la seva filla. Per què una filla refinada de l’alta burgesia de Sant Petersburg rebutjava el seu destí i es llançava a l’aventura de viure sense amarra. Quin era el gen que la portava a voler trencar amb tot?

La mateixa incomprensió li va arribar dels seus còmplices intel·lectuals, amb alguns dels quals va compartir infinites vetllades de reflexions sobre la vida, que no van entendre mai que no volgués comprometre’s a la manera tradicional. Potser la qüestió que ni ells ni els biògrafs –fins ara– no havien entès és que el seu compromís real va ser amb ella mateixa, encara que dies abans de la seva mort, fent balanç, es qüestionés per què s’havia passat tota la vida pensant.

El film mostra com allò que ella valorava no formava part de cap ordre social. I precisament per aquest intangible ni llavors, ni tampoc ara, no vam saber reconèixer-ne el valor. Alguns van buscar teories que ho expliquessin. La van titllar de femme fatal o van provar de trobar un diagnòstic psicològic que expliqués aquella negativa a comportar-se com una dona ‘normal’.

Sense entrar a desxifrar tots els misteris que governaven la seva ànima, i que ella va intentar revelar per mitjà de la psicoanàlisi, sí que podem dir que Lou Andreas-Salomé va saber experimentar amb la llibertat. I això és el que m’interessa. No sabem si, en realitat, la seva va ser una vida lliure o no, però sí que sabem que va palpar en la seva vida quotidiana els límits del sistema, la fricció d’allò que s’accepta i que no. I figures com ella no poden deixar de ser-nos inspiradores, ja que ens recorden que massa sovint deixem les decisions del dia a dia a uns altres. Potser, senzillament, perquè és més còmode.