L’orgull segons Ginzburg

Feia temps que volia escriure sobre feminisme. Ho tenia al pap, o al cap, o a tots dos llocs, i recollia idees i les acumulava i els donava voltes i em trobava que sovint xocaven les unes amb les altres perquè no aconseguia aclarir-me, perquè fons i forma sovint no anaven alhora. Hi ha actituds a l’entorn del feminisme que no les comparteixo, per molt que pugui estar d’acord amb el fons. La forma és important, però parlar de la forma quan hi ha dones que viuen situacions d’exclusió, de violència, bla, bla, bla… Impossible reproduir tot el que em passava pel cap sobre aquest assumpte sense córrer el risc de ferir la gent a qui no volia ferir i donar la raó als que no penso que la tinguin. Per això anava llegint què en deien els altres, i les altres, aquells i aquelles «altres» que llegeixo quan dubto, no solament del feminisme sinó també d’altres aspectes importants que m’afecten, que em preocupen, que em poden empènyer a prendre decisions i a actuar.

I per això, doncs, una de les que vaig voler llegir va ser Natalia Ginzburg, de qui tot just fa una setmana l’escriptor Enrique Vila-Matas, penso que equivocadament, deia que era l’autora que no «s’havia alineat», i semblava que li penjava una mena d’etiqueta d’antifeminista en el millor dels casos, i en el pitjor l’etiqueta de dona que escrivia bé perquè no escrivia com una dona, si en volguéssim fer una lectura tan tendenciosa com la que sembla que fa ell de Ginzburg.

Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 – Roma, 1991), per a qui no la conegui, és una escriptora italiana tant de novel·la com d’assaig i de teatre, una autora compromesa, una de les veus italianes essencials del segle XX. Era filla d’un jueu i una catòlica, va ser educada en l’ateisme, però es va casar amb Leone Ginzburg, periodista, professor, autor i editor jueu antifeixista, i arran de la seva mort, el 1944, després de ser torturat pels feixistes, va prendre consciència de la seva identitat jueva i va escriure i reflexionar sobre la guerra, l’holocaust i els jueus. També va ser membre del partit comunista italià i fins i tot va arribar al parlament italià com a independent el 1983.

I podria continuar, parlant-vos de la seva narrativa, dels temes de les seves novel·les, de la quotidianitat que ella escrivia amb una veu i una mirada que feien que la ficció prengués to de crònica. Podria continuar però ara m’interessa la Ginzburg articulista. De moment els seus articles no han estat mai publicats en català, i això que la majoria encara són d’una actualitat aclaparadora, a banda de ser una lectura essencial per entendre una època que ens ha portat on som ara.

El 5 de desembre de 1975 va publicar l’article «Siamo tutti diversi» (‘Tots som diferents’) al Corriere della Sera, un article que després rebatejaria amb el títol «Ragioni d’orgoglio» quan el va publicar en un llibre recopilatori dels seus assaigs (Oppere raccolte e ordinate dall’autore, Mondadori, 1987). En llegir aquest article, en un recull publicat per Einaudi l’any 2001 (Non possiamo saperlo. Saggi 1973-1990, a cura de Domenico Scarpa) ara fa uns dies, vaig trobar endreçat tot el que pensava desendreçadament sobre fons i forma, sobre el «malentès del feminisme», si se’m permet dir-ho així. I com que, si no m’erro, fins ara no hem pogut llegir els seus assaigs al català, vaig pensar que estaria bé tancar el meu primer any en aquest espai d’opinió acompanyada d’una gran pensadora, perquè ella diu tan bé el que jo no encertava a dir, que l’únic que puc fer, sent a part d’escriptora també traductora, és fer-li-ho dir en català perquè tothom l’entengui, quaranta-un anys després.

Motius d’orgull, de Natalia Ginzburg
En els moviments femenins, em sembla summament erroni l’esperit de competició amb el sexe oposat, i també l’orgull. La frase «ser dona és bonic» no té sentit. En realitat ser dona no és ni bonic ni lleig, o ben mirat és totes dues coses, com ho és també ser home.

És un error veure motius d’orgull, o d’humiliació, en el nostre naixement o origen, o en la nostra condició humana. És un error avergonyir-se de ser jueu, com també ho és enorgullir-se’n. I passa el mateix amb el fet de ser homosexual. L’actitud correcta és sentir una indiferència absoluta davant de la pròpia condició humana. Una de les coses que avui dia més intoxiquen el món és la retòrica construïda sobre la simple condició humana.

Se sol dir que l’orgull ideològic, per exemple en els moviments femenins, és generat per segles d’humiliació i persecucions, i per això és justificable i comprensible. I això vol dir que hem de ser indulgents amb ells si assumeixen actituds errònies, si cometen errors. Però la indulgència va lligada als errors de les persones, no als de les idees. A les idees se’ls demana que siguin vertaderes i justes, ara i sempre.

No crec que els éssers humans, com a tals, tinguin cap motiu per sentir-se orgullosos. No crec que sigui un motiu encertat d’orgull ni ser una dona, ni ser un home, ni ser homosexual. No crec que ens hàgim d’enorgullir de ser mares, ni de ser pares, ni tampoc de no ser-ho. I encara menys crec que cap d’aquestes condicions donin peu a sentir vergonya. De la mateixa manera, no crec que ningú s’hagi de sentir orgullós de ser jove, com tampoc ningú s’ha d’avergonyir de ser vell. Unes condicions humanes semblants, per elles mateixes, no són, evidentment, ni un mèrit ni una culpa. Considerar-les com a mèrits o com a culpes és una actitud estúpida i ben poc realista. Tot això pot semblar obvi, però resulta que avui dia els carrers s’han tornat a omplir de corrents d’orgull o de vergonya i aquests corrents són o de caire sexual, o racial, o generacional.

Els mèrits i les culpes són coses estrictament individuals, inseparables de la consciència de cada ésser per si sol. Cadascun de nosaltres es coneix les seves culpes i els seus mèrits, i se n’enorgulleix o se n’avergonyeix internament. Pel que fa a l’orgull, és ben legítim en una persona, per una sola acció que aquesta mateixa persona hagi fet. Però és legítim i tolerable si no dura gaire estona. Quan sentim que s’allarga en el temps, es torna estúpid i poc realista. Quan es torna una actitud de l’esperit, ja no es pot tolerar. Els altres no ens el toleren, i tampoc no ens el tolerem nosaltres mateixos, si som capaços de veure’ns tal com som. L’orgull és com un uniforme ple de condecoracions que ens allunyen de la comunitat. Pel que fa a la vergonya, també és legítima si és episòdica i momentània. Però si es converteix en una actitud de l’esperit, també és com un uniforme, aquest cop tenyit de gris i que ens fa avançar amb el cap cot. És una actitud potser menys intolerable que l’orgull, perquè és més indefensa, més suau, i perquè els uniformes grisos sempre són millors que les condecoracions dels capitans. Però és un actitud de l’esperit tan equivocada i tan viciada com l’orgull, que ens cobreix i ens pressiona l’existència, en el passat, en el present i en el futur. També la mesquinesa de la nostra vergonya és una manera de pensar en la nostra imatge separada de la comunitat. És clar que, dins de la comunitat, podem sentir-nos únics i diferents, però el desig d’assemblar-nos als altres i de compartir-hi el destí comú és quelcom que hem de conservar en el transcurs de la nostra existència, perquè és dolent perdre’l. De diferència i de soledat, i del desig de ser com tothom, és feta la nostra infelicitat, i tanmateix sentim que aquesta infelicitat és la millor substància de la nostra persona i és quelcom que no hem de perdre mai.

De raons per sentir-nos diferents dins de la comunitat, en tenim una infinitat, i cadascú trobarà les seves, o les ha trobat i cultivat des de la infància més tendra. Tots, o gairebé tots, som o dones, o jueus, o homosexuals, o som diferents simplement per una inclinació nostra a la diversitat, o per melancolia, o per timidesa, o per neurosi, o per silenci. Tots som «diferents». L’essencial és portar d’una manera justa la nostra diferència, l’essencial és no fer-ne ni una condecoració ni un uniforme gris, és mesclar-la silenciosament amb les infinites diversitats dels altres, amb els que nosaltres considerem les col·lectivitats dels no diferents i normals.

Però l’orgull i la vergonya són els nostres estats d’ànim habituals, i solem passar de l’un a l’altre com de la nit al dia. Mentre són els nostres sentiments individuals, i mentre són volubles i momentanis, no són pas dolents. Però s’hi tornen, es deterioren, si esdevenen la base d’una idea. Per moure les idees i fer-les avançar calen sentiments de qualitat superior i noble, i fets per ser elevats en un pla universal. Són d’aquesta qualitat i natura el compromís civil, la solidaritat humana, el sentit de la justícia, el coratge. La paraula valor és una paraula que actualment emprem i llegim amb desconfiança, perquè s’ha fet servir massa i a més malament, s’ha descolorit i sembla que ja no vulgui dir res. Però potser és precisament aquesta paraula la que hem de fer servir per aclarir el que pot ser elevat a un pla universal. L’orgull no és un valor i no té qualitat d’universal.

L’orgull ideològic el detestem i ens horroritza, quan pren forma d’orgull de pàtria. Aleshores el reconeixem en tota la seva turpitud. És horrible perquè és poc realista. I és horrible sobretot perquè és una font d’odi, perquè busca al seu entorn les armes per eliminar els seus enemics, i separa un poble de la resta de pobles, el separa cobrint-lo de vanitat ideològica i de poc realisme. L’orgull de gènere en els moviments femenins, però, és molt semblant a l’orgull de pàtria, perquè n’assumeix els trets, n’assumeix els aspectes agressius i facciosos, la seva grotesca i poc realista combativitat.

Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.

Avui preval el costum de reunir alguns grups humans en una mena d’exèrcits que es proposen d’imitar els partits polítics, o de fet diuen que es mouen seguint ensenyes i banderes. Però els partits polítics neixen de les decisions polítiques, ideològiques, morals. I els millors partits polítics són els fundats sobre idees vertaderes, sobre un projecte vertader i real del món, i el contingut de les seves idees, en basar-se en valors universals, és més lliure de cap mena d’orgull ideològic, és a dir, són idees clares i concises. Les separacions que es creen entre la gent per motius polítics tenen sentit. Les separacions que es creen entre la gent quan no persegueixen un projecte clar del món no tenen gens de sentit. Les separacions que es dibuixen entre els grups humans, les aliances entre dones, o entre homosexuals, o entre jueus, no tenen gens de sentit perquè no obeeixen a cap tria política, sinó que es basen en un fet llunyà en origen, que ve del naixement, o potser, en el cas de l’homosexualitat, d’una llunyana decisió infantil.

Per això identificar les condicions humanes amb els partits polítics és poc realista, perquè no hi ha cap mena d’afinitat entre ells. Una condició humana no és fruit d’una decisió, sinó del destí o de l’atzar. Els moviments femenins no seran mai un partit polític, perquè així com és possible imaginar el món governat per les forces d’una determinada i nova classe social, imaginar un món format exclusivament per dones i dominat per elles és impossible, irreal i mortal.

(Nota: La decisió de publicar aquesta traducció d’un article de Natalia Ginzburg no busca res més que oferir, sense cap ànim de lucre, al públic català un petit tast de l’obra assagística d’aquesta important autora italiana del segle XX.)