25.09.2019 - 18:33
|
Actualització: 25.09.2019 - 22:51
P.T. Barnum, empresari americà i fundador del Circ Barnum & Bailey al segle XIX, sembla que va dir que ‘la mala publicitat no existeix’. O sigui, que la qüestió important no és que diguin coses bones de tu, sinó que parlin de tu.
La frase és igualment aplicable al segle XXI i en relació amb un altre circ: la política. Una de les raons per les quals Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials als Estats Units el 2016 és que va ser el candidat que va rebre més atenció dels mitjans. La cobertura no era gaire positiva, però el fet d’aparèixer constantment a les notícies li va donar més capacitat de controlar el relat que qualsevol altre polític.
L’estratègia de Trump perquè els mitjans només parlessin d’ell era força senzilla: ser el candidat més provocador i exagerat, dient constantment unes barbaritats tan notables que el fet de no informar-ne semblés periodísticament irresponsable. I l’estratègia va funcionar. Es va convertir en el sol de la política, amb tots els altres a la seva òrbita havent-se de posicionar sempre en relació amb ell i la seva barbaritat del dia.
L’estratègia de Trump i Ciutadans
El partit espanyol que ha sabut capitalitzar més l’estratègia de Trump és Ciutadans. Per què fan servir un llenguatge gairebé bèl·lic (‘escamots’, ‘assalts’, ‘catanes’) quan parlen de política? Per què menyspreen els seus adversaris polítics constantment amb paraules com ‘capitost’, ‘banda’, ‘colpista’, ‘garjola‘)? Per què van a municipis com Amer, Vic, Tortosa, etc., on gairebé no tenen cap suport electoral? Per què van anar a Waterloo?
La resposta és senzilla: perquè això fa que parlem d’ells. Quants de nosaltres sabem on s’ha fet l’últim acte dels comuns? No gaires. Però gairebé tots estem al corrent dels actes de Ciutadans, de la mateixa manera que el 2016 tots els americans estaven al cas dels discursos de Donald Trump. L’escàndol, la hipèrbole i la crispació generen un interès morbós entre la persones –no podem apartar-ne la mirada.
L’exemple més recent: Lorena Roldán, el detonador i la Goma-2
Què en sabem, de les detencions de dilluns a Catalunya en una operació de 500 guàrdies civils? Gairebé res. Van entrar a casa d’unes persones, les van detenir, van enregistrar algunes imatges en un garatge i se les van endur a Madrid.
Però dilluns a la tarda, Lorena Roldán va fer un discurs que vinculava el president Quim Torra amb el terrorisme i declarava que ‘a aquells que tenen Goma-2, els Mossos d’Esquadra no els fan absolutament res’. Roldán va recordar que Torra havia animat els activistes dels CDR a pressionar i va demanar: ‘Què havien de prémer? El detonador d’aquests explosius’.
Per què fer un discurs tan inflamatori i tan poc basat en l’evidència? Per què esmentar la Goma-2, si no n’hi havia? Per què intentar vincular un rival polític amb el ‘terrorisme’?
Perquè la crispació, l’acusació sense fonaments i la hipèrbole fan que la gent parli de tu, i davant els resultats decebedors de les darreres eleccions i el fet que la seva nova dirigent a Catalunya és gairebé desconeguda, Ciutadans necessita desesperadament que la gent parli d’ella.
I ha funcionat.
El gràfic següent mostra els piulets, els ‘m’agrada’ i els retweets per hora que esmenten Lorena Roldán. La seva presència a les xarxes els darrers dos dies és impactant, sobretot si es té en compte que només té 15.000 seguidors (compareu-ho amb el 175.000 de Quim Torra, els 520.000 d’Arrimadas, els 587.000 de Junqueras o els 761.000 de Puigdemont).
Noteu que el gràfic anterior és per hora: és a dir, en el seu punt culminant la freqüència de piulets esmentant Roldán va arribar a 800 per hora: un cada quatre segons. I els ‘m’agrada’, a un ritme de més de 100 per minut.
Mirem-ho per dia. Els dies previs al discurs de dilluns, 23 de setembre, la freqüència de piulets esmentant Roldán ja era més alta que l’habitual perquè pocs dies abans (el 15 de setembre) havia declarat que la gent anava per la ciutat de Barcelona brandant catanes.
Abans del discurs del ‘detonador’, hi havia una mitjana de menys de 1.000 piulets per dia sobre Roldán. Però el discurs va provocar una pujada de 1.000%: més de 8.000 piulets i 18.000 ‘m’agrada’ dilluns, i encara més (12.000 i 22.000) l’endemà.
Conclusió
La crispació paga. Tant a les xarxes (el focus d’aquest article) com als mitjans, la manera més eficaç de fer que la gent parli de tu és simplement dir coses absurdes. Que vincular terrorisme amb polítics rivals, o Goma-2 amb persones que tenen dret a la presumpció d’innocència tingui efectes col·laterals per a la societat sembla que importa poc a alguns polítics. A l’era de Trump, l’èxit polític depèn de la capacitat de manipular els mitjans i les xarxes. En aquesta capacitat, Roldán –com Trump– destaca.
