19.06.2018 - 22:00
1. Situem-nos en l’any 1984. El director de cinema José Maria Nunes realitza el film Gritos a ritmo fuerte, un documentari sobre la joventut catalana d’aquells temps, sobre la llosa que comportava el servei militar per als nois i sobre la dedicació a la música de molts d’aquells i d’aquelles joves que trobaven en el rock o en el punk, entre més maneres de fer, una sortida a les seves inquietuds. En aquells temps, Loquillo ja té un nom en l’escena musical i Nunes li dedica uns quants minuts del film.
Loquillo es presenta ja aleshores en to altiu, encantat d’haver-se conegut. Hi ha dues frases que trobem en la filmació que són tota una paradoxal declaració d’intencions: ‘Yo no creo en las masas porque las masas acostumbran a aborregarse demasiado’; ‘yo lo que intento es defenderme y al mismo tiempo crear un castillo a mi alrededor para que estas cosas que pasan a mi alrededor no me amarguen la vida’. És a dir, que semblava que deia, jo canto per a les masses adotzenades però me n’aïllo perquè jo no sigui, també, un gamarús. No es devia mirar al mirall.
En aquells temps ja criticava la política cultural de Barcelona; en una entrevista de la Paloma Chamorro per TVE es feia la víctima i deia que a Catalunya no li feien cas. En realitat, es demanava –i s’entenia perfectament el to fanfarró– com podia ser que ell, que era un rocker tan bo, no fos aclamat per totes les institucions i no s’afartés de fer actuacions i més actuacions al país on vivia.
2. Tornem a l’actualitat. Loquillo no s’ha mogut del seu castell. Cal reconèixer-ho. Continua pensant que ell és la bomba i no entra en el seu cap la possibilitat que ningú no pensi com ell. Ha seguit optant per ell mateix i fent una música per a les masses sempre procurant, però, que les masses no se li acostessin i poguessin infectar-lo. Es va acostar a formacions polítiques que podien crear-li un mercat; els socialistes, de manera preferent. És per això que Collboni va proposar que l’Ajuntament de Barcelona li atorgués la medalla d’or de la ciutat, se suposa que per a premiar la seva desídia cap a altres ciutadans.
Bingo! Ciutadans. Ja sabem que el partit de l’Albert Rivera és la seva darrera aposta estratègica. Des del seu castell olora on pot treure profit i sap que allà li fan publicitat gratuïta com a bon catalano-espanyol. I per mantenir el connubi continua dient frases tan malicioses com ara ‘me importa un pepino que un rapero entre en la cárcel’ i ‘me preocupan más las amenazas a Coixet y a Serrat’. Ho veieu? Sempre al costat del poder, defensant els qui no en necessiten cap, de defensa. Perquè suposant que Serrat i Coixet necessitessin suport, tenen tot un estat darrere per a fer-ho. En canvi, Valtònyc és un fruiter, com ell sempre diu, condemnat a presó i sense cap mena d’ajuda institucional.
3. Això no és un film. És la realitat. Loquillo representa la ‘cosa’. O una de les coses que passen en el món de la cultura. Hi ha personatges que es vesteixen de tipus sagaços, que són capaços de dir frases altisonants sobre el valor del rock i aquestes mandangues que alguns farfallegen. És d’aquells que es construeix un castell perquè té l’arrogància de pensar que els altres el necessitem i ha d’estar ben protegit. Que sense les seves cançonetes el món seria pitjor. Ell s’aprofita de la indústria musical, de les masses, encara que no les suporti.
Però, quan diu que es preocupa més per Serrat o per Coixet que per gent que ha de passar anys de la seva vida a la presó per haver fet cançons o tweets, és un obscè. Ell sempre surt a cridar que pertany a la tribu dels qui només són aquí per a portar-se bé amb el sistema, encara que ho faci de manera excèntrica. Més obscè encara resulta que invoqui que ell també ha estat censurat per justificar la seva nul·la simpatia amb cantants acusats d’incitar l’odi pel sistema espanyol. Quina impertinència! La censura sempre és impúdica, però quan acaba a la garjola és tota una altra cosa.
Per Loquillo i d’altres que podem identificar amb la ‘cosa’, la cultura és un compromís amb els més forts, fan la gara-gara al poder i van escampant merda cap als més indefensos. Loquillo pot dir les coses amb aquest posat de suficiència, però tots sabem que a ell i a tants d’altres subjectes de la cultura de l’aplaudiment gregari se’ls pot aplicar aquella màxima marxista: ‘Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres.’
