L’oportunitat de revisar el 9-N, quatre anys després

Recorde que aquell 9N vaig anar a la Ràpita a veure com votava la gent. I vaig veure que els vells que hi anaven a votar ho feien somrient. Els vells, si us fixeu, quasi mai somriuen. Aquell dia vaig tindre clar que s’acabaria aconseguint. I encara ho estic. D’acord. el passat 1O varem deixar escapar una pilota de partit; però era una pilota de partit, que fa quatre anys no hi era. I n’arribaran més, perquè el país del Ponent no té solució ni sortida. I ells també ho saben. Per això estan com estan.

Aquest pròxim envit amb què acaba l’article, potser naixerà quan es vulguin endur els nostres presos de tornada cap a presons a Madrid per a fer els judicis. Aquí és on el poble hauria d’estar preparat i coordinat per reaccionar a temps i mirar d’evitar-ho, tots sabem que si ens els deixem prendre, no tornaràn mes, que no hi haurà manera que surtin de presó…la vida destrossada.
I és que a l’igual que va passar l’1 d’octubre, sortir a protegir algo físic, tangible, concret, motiva molt més que no sortir simplement a manifestar-se, cantar els segadors, i cap a casa…que també s’ha de fer quan toca, però no es el mateix. Si sortim al carrer un cop sel’s hagin endut, no servirà massa per res…aaqui estaríem lluitant per protegir algo en concret. Sería un altre veritable i molt mediàtic 1 d’O.

És ben cert que, a voltes, cal aturar-se, seure, respirar a fons i gaudir del paisatge, ser conscient de l’esforç fet, del tram recorregut. No només lamentar el tram que falta per recórrer. Tan cert com aquesta necessitat de valorar el que s’ha aconseguit, és també el fet de saber les forces que tenim, preveure la logística per l’assalt final, i no dispersar energies per enveges gairebé provincianes.
No hem de deixar que els arbres no ens deixin veure el bosc. Tampoc no és bona opció entretenir-se en la mirada al bosc sense adonar-nos dels arbres del camí.

Diu en Partal “la facilitat amb què el moviment independentista cau en les trampes conceptuals que li para l’estat espanyol.”
Ja ho hem repetit manta vegades: com és que els nostres altaveus a les televisions no tenen una mica més d’excel·lència en la retòrica? com és que no es preparen millor per abassegar amb les raons decents del nostre costat i posar en evidència les indecències de l’altre costat?
Per què costa d’escollir la metàfora més adient que ens proveeixi del concepte guanyador , com ara el divorci pactat quan un dels membres de la parella ja no aguanta més? Per què costa tant de posar en ridícul els tertulians / polítics de C’s (oxímoron !) quan titllen els partidaris de la independència de nacionalistes, i ells es passegen sempre amb la paraula Espanya i espanyols a la boca? (Avui mateix, un membre de C’s justificava la provocació a Alsatsu, dient que els espanyols tenen dret a trepitjar una part del territori espanyol per donar suport a la guàrdia civil. Si no tenen sentit del ridícul, si us plau, els nostres representants que esmolin el discurs anti-demagògia !)

Avui fa quatre anys, vaig tenir l’honor de presidir la mesa del meu poble.
Un cop a casa, em va emocionar veure l’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez.
Trobo a faltar aquesta actitud entre els polítics actuals.
Perquè la gent del meu poble continua igual com llavors, i ho va demostrar l’1O, i el 21D, i cada dia. I, el que és més important, cada dia ens sentim més units en les petites i grans lluites quotidianes. Units, també, amb els pobles del nostre entorn. Lluites compartides.
Com és possible que els polítics no siguin capaços de fer el que hem après a fer tots i cadascun de nosaltres?
Quina neurona deixa de funcionar quan professionalitzes la lluita per la llibertat i la dignitat?

És curiós observar en converses amb els amics, com molts d’ells expressen emprenyamenta per inacció o per comportaments dels polítics que són realment difícils de justificar. Però quan després de deixar que l’esbravada duri el seu temps, si els preguntes què votaran a les eleccions vinents, tots contesten que un partit independentista, cosa que demostra que estar emprenyats no té res a veure amb anar enrere. Quan una persona anhela una fita, i aquesta tarda a complir-de, sovint interpreta que és per incapacitat de qui sigui i s’emprenya, però no canvia de pensament. Espanya s’està enfonsant en el fanguer que ha anat pastant a base d’incompetència i corrupció, i cal que la nostra acció continuï amb tanta força com puguem, però també ens cal tenir paciència perquè l’ensorrament de l’enemic en el pantà ens ajudarà.

En referència al PS de l’editorial.

Ho dic amb tristesa immensa, però allò que es constata cada dia s’ha de dir. L’1 d’octubre, i encara més el 10 d’octubre era l’oportunitat d’or. Era el moment decisiu. El resultat dels prodigis més grans que la catalanitat havia aconseguit en moltes generacions.

Després d’anys i anys d’anar avançant, després de la sang de l’1 d’octubre, després de la proesa del 3 d’octubre, després de l’èxit clamorós del referèndum, el 10 d’octubre Espanya estava abatuda, Catalunya victoriosa i el món ens esperava amb la màxima expectació.

El 10 d’octubre el President Puigdemont i 71 diputats més, de manera incomprensible i inacceptable van llençar a les escombraries de la història la immensa feina d’anys i anys de lluita independentista i democràtica.

Des d’aquell mateix moment, tot el que ha anat succeint -TOT- ha estat un desastre. No hem fet res més que rebre i retrocedir, cedir i callar. sotmetre’ns, dividir-nos, barallar-nos i plorar. Res més.

El dia 10 d’octubre de 2017, vam perdre, com a mínim, una generació. En el fons ho sabem tots.

Sincerament, crec que tots aquells que ja tenim una edat, sobretot els que tenen alguna responsabilitat política, per petita que sigui, o els que dirigeixen les entitats independentistes, hauríem de reconèixer el nostre fracàs, un fracàs absolut, dramàtic, demolidor, i plegar. I deixar que la propera generació, els que ara tot just arriben als 40 anys o poc més, prenguin el relleu i sàpiguen tot el que no s’ha de fer si algun dia arriba un nou 10 d’octubre.

Faré també un PS: La sola cosa que no podem abandonar, ningú de nosaltres, és el combat per alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats. Si aconseguim això, tot i la derrota, com a mínim mantindrem una mica la nostra dignitat.

SI NO ÉS UN PROCÉS, QUÈ ÉS?

Una mascarada? No crec pas que el terme procés fora una trampa conceptual de l’estat espanyol, més aviat un insult, veient a la Soraya pronunciar-lo amb fàstic. Allò que tenia, i té, més calat, en canvi, era l’eina ideològica que utilitza la CUP per denigrar i esbombar qualsevol acció del govern, avui d’en Torra, en diu despectivament processisme. El cainisme en les files de l’independentisme no dubta situar-se conceptualment en el terreny de l’enemic (seria motiu d’un estudi). Primer, la revolució impossible que no pas la ruptura possible…

Un cop netejat el concepte de la connotació partidista negativa, un procés és un terme, neutre, tècnic: una continuïtat de fets en el temps amb una direccionalitat cap a una finalitat. El contingut polític del procés depèn dels que el protagonitzen: la gent mobilitzada, les organitzacions socials, els partits polític, etc. Per tant el balanç del procés, és el balanç des del 9-N o abans (“per a l’independentisme, el 9-N va tenir la força simbòlica d’haver travessat una línia sense possibilitat de tornar enrere en el camí per a l’exercici del dret d’autodeterminació”) fins avui. Ho recull tot allò bo i allò dolent. Fora d’això, dels fets, només hi ha propaganda i demagògia.

En Vicent ens ho explica afinadament. Em quedo amb que el procés no s’atura i ens dóna reflexions en la lluita. Vindrà un altre 1-O i no hem de cometre més errors. Que la unitat s’imposi d’una vegada perquè la unitat mata les pors i les vacil·lacions. Trencar-nos la unitat és la màxima estratègia d’Espanya, i desgraciadament, d’uns quants independentistes de partits, massa.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Vicent com sempre la teva reflexió arriba en el moment més oportú. Portem unes quantes de dates assenyalades i n’han d’arribar més perquè la flama està ben encesa, només demanem que els nostres polítics siguin honestos. El poble sap el que vol, tant els que volen seguir dins Espanya com els que volem un nou país, per tant honestedat, que no diguin una cosa i en facin la contrària sense cap altre argument que haver mentit. Les eleccions hauran de servir per mesurar per on volem anar i les hem d’entomar com un plebiscit cada vegade que n’hi hagin. L’història la fem nosaltres no pas altres.

Molt d’acord amb l’anàlisi d’avui. De les moltes coses que hem d’aprendre és preservar l’unitat, dir-nos la veritat del que pensem sense que això provoqui acusacions de traidoria ni de excés d’arrauxament. Crec que anem bastant bé dins les nostres dificultats. L’Estat espanyol ha gastat ja molts cartutxos ( molt poc intel.ligents pels seus fins) i nosaltres encara som més i més determinats ( encara que temporalment desorientats). Mentrestant ells han sofert un desprestigi brutal, que pensen que poden suportar, però que arribat a un límit no podran.

Estic segur que tots els companys comentaristes vam estar actius el 9N i també el 1O. Vam estar actius juntament amb dos milions de persones. Quan rondinem tant sembla que no siguem ben bé conscients del que representa això. Per mi, que ja tinc una edat, un miracle inesperat d’un valor cívic i democràtic altíssim sense massa paral·lels al món. Això és així…i crec que ho continuarà sent.
Que els partits dubtin, o no l’encertin a voltes, a mi sembla inevitable perquè tot costa i fer créixer una nova estructura republicana des de gairebé zero costa moltíssim tant tècnicament com èticament. Per la banda tècnica no ho hem fet mai, no en sabem, i per la part ètica, hem de considerar que la democràcia s’ha embrutat amb corrupcions, clientelismes i vividors de la política. Aquests factors anti-ètics són clarament anti-republicans i convé anar fent net perquè sinó no arrencarem o arrencarem molt malament. Això l’any 1978 no estava de la mateixa manera perquè els polítics eren lluitadors antifranquistes i no hi havia hagut temps perquè els vicis humans es fessin presents.
Hem de fugir de la mentalitat “amazonista” que ens diu: ” vols això, doncs en 24 hores ho tens a casa”. Una república no s’obté com un smartphone a baix preu.
Tinguem paciència i constància. Pensem perquè i per a qui volem la República Catalana….i construïm l’edifici…o ,al menys, tinguem el projecte a punt. D’això en dependrà que el projecte resulti atractiu i creïble a més persones . La finestra d’oportunitat està oberta. Ara, ens cal treballar molt. Tinguem-ho clar.
Això no és el Mediamark i sí, som tontos perquè estem disposats a pagar el preu just. D’aquesta mena de tonteria Jo n’estic molt orgullós.

D’acord amb la tesi: el camí cap a la independència és un procés. Parcialment d’acord amb l’anàlisi. Un procés que no sigui convergent (que arribi a una situació estable en un temps finit) no serveix per a res ( no mena en lloc). Per saber si un procés és convergent cal tenir una unitat de mesura ben establerta que indiqui cap on evoluciona el procés. La mesura la teníem quan es va fixar l’1-O. Malbaratada aquesta situació pel líders, hem perdut la mesura, no sabem on som i no tenim ni idea de cap on anem. La nota final, per ara: En Puigdemont diu que el Consell per la República es posarà en funcionament quan hagi aconseguit un milió de suports.
“¡Cuán largo me lo fiáis, amigo Sancho!”

Si be comparteixo plenament la línea de l’editorial, un procés és això que descriu el propi nom, fent passes més llargues o més curtes, hem anat avançant i n’estic convençut que aconseguirem l’objectiu, discrepo en l’idea de que anem endevant, pujant fins assolir el cim fita rera fita.
Avui, novembre 2018, som en caiguda lliure d’ençà la suspensió de la proclamació de l’octubre gloriòs. Sóc dels que pensen, pot ser equivocadament, no ho discutiré, que havíem guanyat i ho vàrem deixar escapar. I ara, després de permetre agafar aire a l’estat espanyol i els seus colons, que es veien derrotats i ara ens volen fer pagar l’ensurt, som caient precipici avall, mirant d’aferrar-nos a un Consell, a una Crida, una associació qualcevol, per tal de no estampar-nos al final, sabent que l’unitat, com la pinya d’un castell, és l’única cosa que pot parar la caiguda.
Els nostres partits caïnítes, el Parlament, perdent diputats amb el seu president, un govern a qui els presos no deixen veure el bosc, la falsa esperança de que un “mr Marshall” vingui a solucionar el conflicte, o, el pitjor de tot, en la meva opinió, que l’estat espanyol s’enfonsi, cosa que no passarà i sí fos el cas, sería un problema més que una solució.
Si no és una bona descripció del moment actual del procés, ja m’ho direu, però sí, sóc optimista i crec en la nostra determinació i perseverança, en que trobarem l’unitat imprescindible i crearem i aprofitarem la propera oportunitat, perque la raò sempre s’impossarà a la brutalitat. I nosaltres tenim milers de raons…

Ricard Juanola, d’acord amb tu… però, com? Quan proposeu accions heu de dir, com s’han d’organitzar.
Deixant que els treguin de la presò i tallant carreteres? Cada 100 metres un embús? Envoltar les furgonetes de gent i que no es puguin moure?
O amb una manifestació que bloquegi l’entrada i no deixi entrar les furgonetes per endur-se’ls?

Perfecte. i tots nosaltres segurament encara disposats a rebre altres cops de porra i a sortir ensangonats a totes les televisions del mon. I disposats a ser investigats i acusats de rebel.lió.

Molt bé. I desprès? al cap de 1, 2, 3 dies o al cap d’una setmana o al cap d’un mes, tornaran a intentar el trasllat i ho aconseguiran. I els presos no tornaran.

Perqué el que seria molt bo és que passés tot això que dic i, contemporàniament, que el govern Torra obrìs les presons.
Però tots sabem que el govern Torra no ho fará perqué ès aquesta la baula espatllada i no hi ha cap manyà disposat a arreglar-la.

I doncs ? quina és la proposta?

En desacord total amb el sr. Albà.

Puigdemont es va equivocar, sí. Però ell no és l’únic actor independentista de manera que el seu error de cap manera ha de trencar les aspiracions dels altres actirs, si son capaços de transcendir l’error i seguir.

I per altra banda, l’única manera de poder alliberar als presos és assolir el país la llibertat i no hi ha alternativa. Hem d’impedir una tesitura en què es veiéssin (els presos) havent de decidir sí o no a l’indult que, sense dubte, arribarà per part d’espanya.

Cintradictòria i desafortunada la tesi del seu comentari, a parer meu.

Sr. Partal, bueno sí, bien, éste es un camino largo que recorrer y, bien, también, el pueblo catalán independentista debería estar orgulloso de todo lo que ha hecho hasta ahora (y hará).

Pero Sr. Partal y comentaristas a mí me gustaría que alguien me contestase a la siguiente pregunta, hágalo usted Sr. Partal, por favor, en un próximo editorial para que así yo (y algunos más) salgamos de dudas.

La pregunta es directa, sin vaselina:

El 30 de noviembre de 2017, víspera del 1-O ¿Cuántos Santi Vila había (y sigue habiendo) en los círculos de poder político del independentismo? Y cuando digo “Santis Vila”, me refiero a políticos que extramuros dicen ser independentistas pero intramuros confiesan que no lo son, que prefieren llegar a acuerdos dentro de una España Unida. Por supuesto, no en la España Una, Grande y Libre de ahora, sino en la quimérica España en la que las naciones que conforman el Estado actual compartirían en franca camaradería txipirones en su tinta, cocido madrileño todo ello regado con unos buenos vinos de Ribera del Duero, de Jumilla y un jerez seco de Sanlúcar de Barrameda para los panellets.

Comparto con Soledad Balaguer su idea rotunda: el pueblo independentista no ha cambiado, los políticos independentistas sí.

Quedamos a la espera de la respuesta sea por parte de usted, Sr. Partal, sea por parte de los apreciados comentaristas, sea por parte de los dos.

También añado mi P.S.

Una cosa es que Oriol quiera ser el presi y Carles también. Hasta ahí, nada que objetar. Es el juego político de toda democracia que se precie. Otra cosa es que entre tanto querer ser el presi, se está aparcando lo más importante ¿El “presi” de qué? ¿de una república o de una franquicia con sede social en el madrileño Paseo de la Castellana? Porque sino no se entiende el calvario de ataques personales a los que hemos tenido que asistir, no entre los presidenciables, sino entre sus subordinados. Resumiendo, Sr. Partal, el pueblo está unido, los que nos representan NO.

La independència és un híbrid de procés i batzegades. El procés el fan els polítics, les batzegades, la societat civil. Obtenir reconeixement a Europa és imprescindible, però té raó l’ANC quan diu que el reconeixement vindrà després i no abans de provocar la crisi puntera amb el govern espanyol–la batzegada final. La crisi, el conflicte irresoluble, la detonarà el poble mitjançant els partits. Potser a l’hora de traslladar els presos, com diu el sr. Juanola.

En Puigdemont es va equivocar i ho ha admès, però de tots els errors que han vingut després el seu va ser el més comprensible i no justifica d’ensorrar el procés com de vegades es pretén.