Les tortures de l’operació Garzón, que ara fa 30 anys, explicades en primera persona

El 29 de juny de 1992 va començar l’anomenada ‘operació Garzón‘ contra persones relacionades amb el moviment independentista, per presumpta pertinença a Terra Lliure. Aquell dia es van fer les primeres set detencions, per ordre de Baltasar Garzón, que en aquell moment era jutge de l‘Audiència espanyola. L’operació, que es va acabar amb una quarantena de detinguts, es preparava des de feia dos anys i pretenia desactivar el moviment durant els Jocs Olímpics que es van fer aquell estiu a Barcelona.

Es van fer detencions en uns quants indrets de Catalunya i del País Valencià. Es van escorcollar les seus del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a Barcelona i del setmanari el Temps, a València. Trenta persones foren detingudes abans del començament dels Jocs i les vuit restants després de la cloenda. Afectaren membres actius de l’organització armada, però també periodistes del diari el Punt i del Temps, militants d’organitzacions polítiques com l’MDT, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya i el grup ecologista Alternativa Verda.

Tortures

El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver estat víctimes de tortures. Garzón els va menystenir i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura.
Amb aquesta operació, Garzón va vulnerar els drets humans, tal com va sentenciar (pdf) el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, quan va condemnar l’estat espanyol per haver violat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les evidències existents.

Les tortures, en primera persona

A continuació us oferim els testimonis directes dels detinguts que van denunciar tortures. Són texts recollits per l’Associació Memòria Contra la Tortura.

Marcel Dalmau i Brunet
«Les amenaces, tortures i vexacions de tota mena me les produïren a la ‘Dirección General de la Guàrdia Civil’ de Madrid. A la caserna de Girona, malgrat el clima d’intimidació que hi regnava, em tractaren amb una certa correcció.

Vaig entrar a la ‘Dirección General’ diumenge dia 5 de juliol a la matinada. Me’n van treure per dur-me a l’hospital la matinada següent. Les sessions de tortura a què em sotmeteren consistiren bàsicament a fer-me estar hores i hores de genolls damunt el sòl on hi havia una mena d’estelles que se’m clavaven a la carn. Arran d’això se m’arrancà la pell dels genolls. Em col·locaren les mans a l’esquena i una bossa de plàstic al cap que un o dos torturadors m’anaven estrenyent al voltant del coll produint-me una angoixosa asfíxia. Mentrestant, altres torturadors, de cinc a vuit, em colpejaven fortament per tot el cos (al cap, al ventre, als testicles…). Eren puntades de peu, cops de puny i també cops amb objectes, amb un llibre. És a dir, mentre m’ofegaven amb la bossa de plàstic rebia una veritable pluja de cops i de crits. Entre els crits hi havia constants insults contra Catalunya i les catalanes i catalans d’un contingut racista i masclista. Durant la tortura el cap em quedava negat de suor. A vegades em tiraven fum a la bossa abans d’estrènyer-la, també cremaven amb una cigarreta l’extrem interior de la bossa per tal que aspirés el fum del plàstic cremat. Aquesta tortura me la infligiren repetidament al llarg de sessions interminables.

El mateix terror que provoca sentir uns agents que gaudeixen asfixiant-te i colpejant-te forma part d’aquesta tortura. També m’obligaren a posar-me als testicles un fil elèctric que tenia tres terminacions. Van estar una llarguíssima estona intimidant-me i dient-me bestieses de contingut sàdic al voltant de temes sexuals. Durant aquesta tortura les vexacions de tota mena i el terror van ser interminables, permeteu-me que m’estalviï de descriure-la amb més detall perquè en recordar-ho se’m reprodueixen els efectes d’aquesta experiència terrible.

Entre sessió i sessió, quan paraven per descansar, em tancaven en una cel·la. Aquests intervals no passaven mai dels vint minuts.

Després de l’última sessió de tortura abans que intentés suïcidar-me em digueren que la Carme, la meva companya, també estava detinguda i que la portaven cap a Madrid, i que podria sentir els seus crits en ‘so estèreo’ quan la torturessin tal com havien fet amb mi. Si bé jo ja feia hores que estava destrossat, això em va deixar absolutament abatut. Amb tot el que m’havien fet i em feien jo no tenia cap dubte sobre la veracitat de les seves intencions.

Al cap d’una estona d’estar a la cel·la, a causa de l’estat en què em trobava i amb una perspectiva immediata encara més horrible i monstruosa, vaig veure’m empès al suïcidi. Mai en la meva vida havia pensat a suïcidar-me, però aquí se’m va presentar com una necessitat (no podia més) i com una resposta a tanta crueltat i vexació. Com que no tenia res amb què suïcidar-me vaig llençar-me corrents de cap contra la paret. Vaig quedar immòbil a terra, amb el cap que em donava voltes. Em trobava semi-inconscient. Seguidament entraren un grapat de guàrdies civils molt esverats. Un d’ells va ventar-me un seguit de coces, els seus col·legues l’aturaren. Jo no em podia moure. Estaven molt neguitosos, no sabien què fer. Jo vaig perdre el coneixement. Em portaren a un hospital. Els agents que allí em custodiaven es van portar amb correcció. Jo estava molt desorientat. Pensava en la Carme, però cap dels vigilants no sabia o no volia dir-me res sobre ella. A l’hospital vaig tenir una visita llampec d’un individu que proferí amenaces contra mi i la meva família si gosava parlar de les tortures, tot recordant-me que jo ja sabia ‘què’ havia de declarar. I que si no deia allò que ells volien que digués, tot el que havia passat no seria res comparat amb el que em passaria ami, a la Carme i a la meva família.

Ben entrat el vespre es presentaren mitja dotzena de guàrdies civils a l’habitació de l’hospital, on ja n’hi havia dos amb una màquina d’escriure i un advocat d’ofici que pràcticament ni em va fer cas. Em prengueren declaració des del llit, i l’endemà al matí, quan en cara em sentia atordit i marejat i tenia serioses dificultats per desplaçar-me, em portaren a declarar a l’Audiència Nacional. Durant el trajecte vaig preguntar per la Carme però ningú em va donar cap mena d’explicació. Pensava el pitjor. Vaig relacionar la seva sort amb les amenaces que havia rebut a l’hospital.

Ja per acabar, i a causa de les amenaces rebudes de forma repetida i insistent per part de funcionaris de l’estat espanyol, responsabilitzo el ministre espanyol de l’Interior i a la ‘Dirección General de la Guàrdia Civil’ de qualsevol dany o agressió que rebi la meva dona, qualsevol membre de la meva família o jo mateix.»

Xavier Ros
«Membres de la Guàrdia Civil em van agafar el dia 7 de juliol cap a 2/4 de 9 del vespre tot sortint de casa. Em van dur a Girona. Durant el trajecte em van colpejar la cara i el clatell mentre em feien preguntes. A Girona, a la caserna em van fer despullar, em posaren de cara a la paret i em donaren cops. Em van fer caure i a terra seguiren colpejant-me. L’endemà, de bon matí, comencen a insultar-me, em posen en una cel·la, em cobreixen amb una manta per evitar que els cops deixin senyals, em fan agenollar i em colpegen al cap, al clatell, a l’esquena, a l’estómac i a les cames molt més intensament que el dia anterior. Em demanen per un ‘zulo’. Per aturar la pluja de cops els dic que els portaré a un lloc de la muntanya. Excaven unes quantes hores i no apareix res. M’amenacen de mort amb una pistola. Tornem a Girona i es passen el viatge colpejant-me. El mateix dia em porten a Madrid, arribem a la matinada. Després d’esmorzar em posen en una cel·la de cara a la paret. Sessió de preguntes i cops de puny durant tot el matí. A la tarda em van posar una bossa de plàstic al cap dues vegades per provocar-me l’asfíxia. Em van colpejar repetidament amb una mena de porra de plàstic a l’esquena, cap i clatell.

Em van fer estar unes quantes hores dret a la cel·la, a causa del cansament em vaig adormir i com a càstig per haver-me adormit em van picar amb una porra a l’esquena durant una bona estona.

L’endemà, es repeteixen totes les tortures abans esmentades. Em fan fer flexions i m’amenacen d’aplicar-me la ‘màquina’. Tot plegat amb crits i insults personals i contra Catalunya, i amb amenaces contra la meva família.

Durant l’interrogatori em deien allò que havia de declarar. Em feien aprendre de memòria la resposta que ells havien triat i me la feien repetir diverses vegades. Em deien que, si no responia el que ells em deien, m’anirien torturant.

A l’Audiència Nacional, abans de declarar davant del jutge se’m va permetre parlar amb l’advocat. L’advocat em va dir que signés tot allò que la Guàrdia Civil m’havia fet dir mitjançant les tortures. Em va assegurar que el jutge li havia dit que signant aquella declaració em deixaria en llibertat sota fiança, com així va ser.

Xavier Ros, 29 de juliol de 1992»

Xavier Puigdemont
«Em van agafar cap a les sis de la tarda del dia 7 de juliol en el meu lloc de treball. Em van portar a la caserna de Girona. Em van insultar i em van donar uns quants clatellots, però res greu.

Em van dur a Madrid. Vam arribar a la matinada. Durant els interrogatoris em taparen els ulls amb una mena de cinta de plàstic. Em feien posar dret de cara a la paret i em feien preguntes mentre m’anaven colpejant per tot el cos.

Em van amenaçar amb l’aplicació d’elèctrodes. D’aquesta tortura en deien la màquina. Jo els vaig dir que patia asma, però ells se’n van riure. Em van dir que el forense els havia dit que jo podia resistir 3600 W i que, si no ho suportava, la culpa no era seva, sinó del metge forense per no assessorar-los prou bé. Els seus comentaris eren d’un gran cinisme sàdic. Jo estava atemorit. Em posaren una mena d’objectes a les mans, com unes varetes. No puc precisar-ho millor perquè continuava amb els ulls tapats. Mentre jo tenia a les mans aquells objectes ells discutien sobre si baixar o no baixar la palanca. Jo estava terroritzat. Em volien donar a entendre que discutien sobre la possibilitat d’electrocutar-me.

Em van amenaçar de fer-me la banyera. Ja se m’enduien a fer-me la tortura però de sobte va aparèixer l’agent ‘bo’ i els ho va impedir. Em van fer sentir les veus dels meus companys detinguts.

Em van posar dues vegades la bossa de plàstic al cap. La segona vegada van estrènyer molt fort mentre m’anaven colpejant de forma ininterrompuda per tot el cos.

Durant els dies que va durar la detenció no vaig menjar ni dormir. Em vaig aprimar set quilos. Mai a la meva vida havia sentit tant de terror. Durant la declaració vaig signar tot el que ells em van dir davant la por que es repetissin les tortures. Em van dir que com que jo tenia un historial net no m’havia de preocupar, que, si signava, podria sortir.

Xavier Puigdemont, Girona, 29 de juliol de 1992»

Xavier Alemany
«Em van agafar a l’Estartit a les 5 de la tarda del dia 7 de juliol. Em van dur a la caserna de la Guàrdia Civil de l’Estartit. Uns agents em van colpejar mentre em preguntaven per un amagatall d’armament. Em posaren una mena de passamuntanyes que em tapava els ulls. Al cap d’una estona em van portar a Girona. Durant el viatge em van amenaçar de parar el cotxe i ‘escarmentar-me’. A Girona, a la caserna, no em van agredir físicament.

A Madrid, a la matinada, poc després d’arribar, vaig demanar per anar al vàter, m’hi van conduir i un cop a dins no em deixaren orinar. Em feren fer flexions durant molta estona enmig dels excrements i els orins. Al matí va ser el primer interrogatori, em deien que reconegués tot allò que ells anaven dient. Jo m’hi negava perquè era mentida. Ells m’anaven colpejant a l’esquena, al cap, al clatell i a les cames. La sessió va durar tot el matí. M’amenaçaren de posar-me corrents elèctrics. A la tarda, em posaren una bossa de plàstic al cap dues vegades. Em tiraven fum de cigarreta a dins de la bossa per augmentar la sensació d’asfíxia. El primer cop que em posaren la bossa vaig estar a punt de perdre el coneixement.

L’endemà em van colpejar amb un objecte que semblava una guia de telèfons enrotllada, en forma de tub. Em van fer agenollar i em col·locaren els dits dels peus de forma que no pogués recolzar el pes del cos en el peu, sinó que tot caigués en els genolls. Mentre estava de genolls em colpejaren molta estona pertot el cos. Els insults, les amenaces, les coaccions es van repetir una vegada i una altra.

L’endemà vaig signar la declaració. La Guàrdia Civil m’obligà a repetir allò que ells havien decidit que digués sota amenaça de noves tortures.

Xavier Alemany, Girona, 29 de juliol de 1992»

Eduard López
«Sóc detingut el dilluns dia 6 de juliol -aproximadament a dos quarts de dotze de la nit- i traslladat amb els ulls tapats a una caserna de la Guàrdia Civil de la qual en cap moment no arribaré a conèixer ni tan sols la ubicació. Al moment de la detenció, realitzada al portal de casa quan vaig baixar reclamat per l’intèrfon per veure una suposada ‘amiga de Vic’, em llancen una jaqueta al cap, m’entren en un cotxe i no se’m revelen els motius del meu arrest -em diuen ‘Sabes a qué venimos, verdad?’-. Sols quan arribo a la sala d’interrogatoris, se m’informa que estic detingut per la meva suposada relació amb Terra Lliure i se’m llegeixen els drets. Signo un document en aquest sentit.

A la primera nit d’interrogatoris vaig rebent els primers cops demà al clatell i alguna esporàdica puntada. Em fan estar constantment a peu dret, amb els ulls embenats i de cara a la paret. Fins a l’arribada del matí -ho identifico pels primers ocells- no se’m permet seure.

Començo a sentir el brogit de guàrdies que s’incorporen a la feina. Els interrogatoris s’endureixen. Augmenten els cops. Identifico una persona com a màxim responsable del meu interrogatori. Quan vol, parla en català -amb un fort accent castellà- tot i que em prohibeix la utilització d’aquest idioma.-‘Aquí hay gente que no lo entiende’-. Ell mateix s’encarrega de donar-me cops de puny als ronyons i d’incitar-me a ‘confessar’ quan em comencen a aplicar el que ells qualifiquen de ‘màquina de pensar’ -una bossa de plàstic col·locada al cap que impedeix de respirar i acaba per provocar ofegament.

M’amenacen de fer ‘la banyera’ i de ficar el meu cap en una tassa de vàter. Durant la meva estada a Barcelona no em permeten de dormir ni em donen res per menjar. Esporàdicament -‘si em porto bé’- em deixen beure algun got d’aigua. Em duen al lavabo dues vegades: la primera el matí de dimarts i la segona a la tarda, poc abans de ser traslladat a Madrid.

El trasllat a Madrid s’efectua amb un furgó. Durant tot el viatge vaig emmanillat i amb els ulls tapats. Em sembla, -no ho podria assegurar- que som tres els detinguts que som traslladats. El furgó pren una gran velocitat i fins i tot tinc por que no es pugui produir un accident.

Arribem a Madrid. Em deixen en una cel·la sense llum i amb un llitot amb dues mantes. Sento crits esfereïdors procedents del pis de dalt. De seguida em porten a interrogar. Comença un veritable calvari. M’apliquen una bossa de plàstic al cap i, a l’ofegar-me, me l’arrenco amb certa violència. Enfurismats m’emmanillen les mans al darrere i me’n continuen aplicant. Em fan posar de genolls -un d’ells se m’asseu al damunt- amb més bosses al cap i amb una contínua pluja de cops al cap. Em donen puntades i cops de puny. Lluito i aconsegueixo incorporar-me mínimament diverses vegades. M’amenacen d’aplicar-me electricitat si no ‘col·laboro’ i al mateix temps un d’ells recorre els meus braços amb la punta dels dits. Ignoro durant quant de temps es perllonga la sessió. Identifico el guàrdia que sap parlar català com la persona que porta la veu cantant. És ell qui dóna l’ordre que em deixin seure en una cadira i em demana si vull un got d’aigua. Quan em baixen altre cop a la cel·la em fan estar dret de cara a la paret. Tinc molta son i em sembla defallir. De tant en tant els guàrdies obren la reixeta de la porta de la cel·la per comprovar que no hagi caigut en la temptació d’estirar-me al llitot.

La resta d’interrogatoris -efectuats pel que parla català acompanyat d’un noi més jove- seran un constant ‘repàs de cara a l’examen’ a partir de les falsedats que em fan dir en aquest primer interrogatori. M’intimiden amb el soroll produït per bosses de plàstic i continua, encara que no amb un ritme tan intens, la pluja de cops al cap.

Al cap d’unes hores del primer interrogatori em fan passar a una habitació on una dona se m’identifica amb un carnet del Colegio de Forenses de Madrid. Prèviament m’han retirat la bena dels ulls. Em demana si em medico, si tinc malalties contagioses, etc. Em fa una revisió i comprova que tinc una ferida al genoll. En pren nota, però, tot i que li nego que la meva detenció hagi estat violenta, no em pregunta com s’ha produït la ferida. En preguntar-me quin és el tracte que estic rebent de la Guàrdia Civil m’encongeixo d’espatlles i la miro als ulls. Ella abaixa els seus. Com a comiat em recomana que, tot i el mal tràngol, no deixi de menjar. Segons ella, em convé.

Poc després arriba el ‘sopar’. És la primera cosa que puc menjar des de l’inici de la detenció. A partir d’aleshores la qüestió culinària s’anirà normalitzant.

Dijous al matí, un guàrdia entra a la cel·la i em fa signar un paper del jutge segons el qual se’m prorroga l’aïllament durant 48 hores més.

Els meus interrogadors m’adverteixen que aviat em faran pujar a parlar amb ‘uns amics seus’. Sembla que es refereixen a la meva futura declaració policial. Al darrer interrogatori ja no hi assisteix el que sap parlar català. Me’l fa el que sembla més jove.

La matinada de dijous a divendres em fan pujar a declarar. Prenen un camí diferent del que condueix a l’habitació on acostumen a interrogar-me. Trobo un escrivent, un guàrdia de paisà que em fa les preguntes i, asseguda a la meva esquerra una dona que no diu res. Quan demano qui és, el guàrdia m’ensenya un carnet que la identifica com a advocada del Colegio de Madrid.

Em diuen si vull declarar. No sé què fer i tinc por. Responc que sí. Mentre declaro se senten gemecs procedents d’una habitació propera. L’advocada no diu ni piu. El que em pregunta s’aixeca i obre la porta del passadís, diu que fa molta calor i que vol que corri l’aire… Al cap d’una estona el reclamen fora, desapareix i quan retorna em formula una nova pregunta. Acabo per declarar substancialment allò que els meus dos ‘instructors’ m’exigien.

L’endemà em porten a l’Audiència. Cap al migdia passo al despatx del jutge. Em fa les preguntes a partir de la meva declaració policial. Nego la part més patentment falsa i, tot i que voldria matisar una mica algun altre aspecte de la meva declaració, no vull passar per mentider i ‘vivales’ davant el jutge. Em fa molt de respecte. Denuncio les tortures a què he estat sotmès i en pren nota. Prèviament, quan era a la cel·la de l’Audiència, un forense ha pres nota de la meva ferida al genoll i li he explicat el seu origen.

Barcelona, 13 de juliol de 1992»

Vicent Conca
«Em dic Vicent Conca i Ferràs, sóc militant de l’MDT des de fa anys. El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut cap a les 8 del vespre a la seu de l’MDT de Barcelona. Em va detenir la Guàrdia Civil, la qual em traslladà a una de les seves comandàncies de Barcelona o rodalia. No puc saber quina era perquè tenia els ulls tapats o embenats. L’endemà em conduïren en cotxe cap a Madrid, però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins a la nostra declaració davant el jutge de l’Audiència Nacional.

Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civil actués amb tota impunitat i em sotmetés a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.

Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se’n faci càrrec:

Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües.

Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l’esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s’acabaren quan vaig declarar davant la Guàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.

Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir ni menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament i m’obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se’m va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.

En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.

Se’m va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l’asfíxia. Les bosses, segurament d’escombraries, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d’una bossa que cobria pràcticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l’estómac.

En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m’hi. No vaig poder veure on era l’aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a ‘la banyera’.

Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m’amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m’hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n’assabentava

Altres tipus d’amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me.

Abans de la declaració davant la Guàrdia Civil realitzada dissabte dia 4 a la tarda, m’advertiren que si no responia el que ells m’havien dit o no signava la declaració, tornarien a torturar-me i repetirien el procés tantes vegades com calgués. Vull esmentar el fet que l’advocat d’ofici davant el qual vaig declarar aquell dia i amb el qual no vaig poder parlar va afirmar dos o tres cops que jo feia mala cara. Tot i això vull remarcar la relativa indiferència dels dos advocats d’ofici que em van assistir, un en la declaració i l’altra en la identificació de fotos.

Diumenge al matí, un guàrdia civil ens va dir des del passadís de les cel·les que, si denunciàvem tortures, ja ens trobaríem algun dia al carrer i ens podria ocórrer algun accident.

Els insults (marcadament masclistes, en molts casos) contra la meva persona, la meva companya, la meva ideologia, el poble català i els seus símbols foren constants durant tot el període de la meva detenció. D’altra banda, se’m forçà a cridar consignes com ‘Viva España’, ‘Viva la Guàrdia Civil’ o a comptar en veu alta fins a cent en espanyol.

Per acabar aquesta enumeració. M’interessa de remarcar l’interès que mostrà la Guàrdia Civil a detenir i, sobretot, a torturar Carles Castellanos. Les al·lusions que hi feien els agents eren constants i reiteratives.

Vull insistir en el fet que les tortures físiques cessaren pràcticament un cop vaig fer la declaració policial, dissabte dia 4 a la tarda, és a dir, un cop havien aconseguit una declaració autoinculpatòria. A partir d’aquest moment els maltractaments quedaren reduïts a amenaces, insults i vexacions.

Per tot això, la declaració que vaig fer davant la Guàrdia Civil no té cap validesa i només em ratifico en la que vaig efectuar a l’Audiència Nacional. Un estat que necessita sistemàticament la tortura per eliminar el que considera els seus enemics polítics no pot ser considerat democràtic.

Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992»

Jaume Oliveras
«Vaig ser detingut per dues persones, una d’elles apuntant-me amb una pistola, a dos quarts de set de la tarda del dimecres dia 1 de juliol de 1992 quan sortia del local de la Ronda de Sant Pere; em van fer pujar a un cotxe identificant-se posteriorment com a membres de la Guàrdia Civil i dient-me que estava sota la llei antiterrorista per ser acusat de pertànyer a Terra Lliure.

Durant el trajecte fins a la caserna de la Guàrdia Civil vaig anar rebent continuats cops al cap; havent de mantenir els ulls tancats i el cap entre els genolls, amb les mans emmanillades. Vaig estar una llarga estona dins una habitació; de seguida vaig exposar els meus problemes respiratoris perquè pateixo d’asma.

Després em van portar a una altra habitació on ja van començar els interrogatoris. Em van portar els dos esprais que necessito per l’asma; però prèviament vaig notar que es van dedicar a buidar-los pel soroll que sentia. Sempre vaig amb una caputxa i un tros de bossa de deixalles amb cel·lo als ulls i les mans emmanillades. A Barcelona em van amenaçar de fer-me la banyera diverses vegades.

A la matinada em van pujar en un cotxe i em van traslladar a Madrid, passant el trajecte emmanillat i el cap i els ulls tapats. Crec que, aproximadament, cap a migdia vaig arribar a la caserna de Madrid i allí vaig passar la nit de dijous, divendres i dissabte.

A Madrid, els maltractes i amenaces van ser continuats. Només arribar ja van començar els nombrosos interrogatoris i de tant en tant em tancaven a una cel·la. Fins al dissabte a la matinada no em van deixar estirar una estona una mica llarga i vaig estar quasi sempre dret i amb els ulls tapats. Contínuament era traslladat de la cel·la a diferents habitacions on era interrogat.

A part d’aquest cansament i pressió psicològica vaig rebre cops al cap, al clatell, l’espatlla i l’esquena d’una forma continuada. Malgrat que quan era a cel·la i ho demanava, em donaven els medicaments per l’asma; de res em va servir perquè em van fer la ‘bossa’ unes quantes vegades. Ficant-me una o dues bosses alhora i deixant-me sense respiració i en alguna de les ocasions introduint-me fum del tabac per dins.

Van estar a punt en força ocasions de fer-me la banyera, arribant només a tirar-me aigua per sobre. Una nit també vaig ser amenaçat amb els elèctrodes, passejant-me’ls per la cara i mostrant-me una cadira amb rodes on m’havien de lligar amb una bossa al cap per començar a donar-me cops. Psicològicament vaig quedar destrossat, sentint-me com un vegetal. Em van amenaçar que si no deia el que ells volien no els costaria res tirar-me al port del Masnou per ofegar-me. També van amenaçar i insultar la meva companya, amenaçant-me amb la seva detenció i volent-la implicar.

Van manifestar el seu especial interès a torturar en Carles Castellanos; fent-me repetir que jo era la seva mà dreta. Les dues declaracions policials que vaig haver de fer i signar van ser una autèntica farsa. Abans de fer-les me les feien assajar quatre o cinc vegades i si no ho feia bé com ells volien, em tornarien a baixar per interrogar-me.

La primera declaració va ser dissabte a la tarda i abans de fer-la ja em van comunicar que tenia una pròrroga de 24 hores d’incomunicació; per tant havia de tornar a baix a la cel·la. Diumenge al matí vaig fer la segona declaració, havent de tornar a la cel·la abans de ser traslladat a l’Audiència. Algunes de les respostes en la declaració policial ja eren contestades pel mateix interrogador; els advocats d’ofici van mostrar un total desinterès pel cas, i per les declaracions que em van obligar a signar la Guàrdia Civil. Finalment, un cop a l’Audiència, vaig manifestar a la forense que havia rebut aquests maltractes i amenaces.

Alcalá-Meco, 14 de juliol de 1992»

Ramon López
«Em dic Ramon López i Iglésias i sóc militant independentista des de fa anys. Tot seguit descriuré el meu pas pels soterranis de la comandància de la Guàrdia Civil, a Barcelona i Madrid, a partir de la meva detenció a Barcelona fins a la declaració davant del jutge de l’Audiència Nacional de Madrid, amb la intenció que serveixi per donar a conèixer a l’opinió pública en general la pràctica de tortures per part de les forces de seguretat de l’estat i perquè es facin les investigacions oportunes, si arribés el cas.

La meva detenció es va produir el dimecres 1 de juliol de 1992 cap a quarts de vuit del vespre. En aquells moments estava junt amb d’altres companyes i companys, a l’interior de la seu que el MDT té a Barcelona, al carrer Sant Pere més Baix. Van entrar al local un grup de membres de la Guàrdia Civil vestits de paisà acompanyats d’un jutge i una secretaria i es disposaven a escorcollar el local, al mateix temps que demanaven la documentació a tots i totes les persones que érem a dins.

En el moment d’identificar-me em van agafar pel braç fins a la porta de sortida on una altra persona em va comunicar la meva detenció, mentre una altra em posava les manilles, i tres o quatre més em conduïren, cap a baix, a l’interior d’un cotxe. M’havien aplicat la llei antiterrorista, per tant restava incomunicat i sense dret a un advocat durant quatre dies.

Va ser a partir d’aquell moment que van començar els maltractaments. Durant tot el trajecte fins a la comandància de la Guàrdia Civil a Barcelona (Plana Major, 2¦ secció, 4¦ regió), un cop m’havien cobert el cap amb una bossa de plàstic, no deixaven de donar-me cops a la cara, al cap i a l’estómac, al mateix temps em proferien amenaces i insults contra la meva persona i família.

Els interrogatoris a Barcelona van durar tota la nit. Consistien fonamentalment en forts cops al cop, a la cara, a l’estómac i als genitals. Em van fer el mètode de tortura anomenat ‘la bossa’, que consisteix a cobrir el cap fins a l’alçada del coll amb una bossa de plàstic de les escombraries de color negre, i estrenyent fort produeix al cap de poc temps la sensació angoixant d’asfíxia.

Al mateix temps que em feien ‘la bossa’, em donaven cops al cap amb un llibre gruixut i/o una guia telefònica, la qual cosa en un primer moment em produïa una sensació de pèrdua de coneixement momentània tot restant agenollat a terra. A més a més, les amenaces i insults eren constants. Una de les amenaces consistí en dir-me que em tirarien per un barranc després de matar-me, al mateix temps que tocaven una sina amb un objecte metàl·lic que podria simular o ser una pistola.

Tot això, resumit, és el que em feren fins al matí del 2 de juliol abans de fer el viatge en cotxe fins a la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid.

Durant tot el viatge vaig dur els ulls embenats i no em van donar res de menjar, igual que tota la nit anterior. Un cop a Madrid, i des del mateix moment d’arribar, els interrogatoris no van deixar de produir-se, només amb l’interval de temps que hi havia entre l’interrogatori d’algun dels meus companys i el meu, encara que moltes vegades feien fins a tres alhora. En tot aquest temps, des de l’arribada del dia 2 de juliol fins a la declaració a l’Audiència Nacional, el dia 5 de juliol, les tortures, les amenaces i la humiliació a la meva persona van ser constants. La cel·la, situada als soterranis de l’edifici, era totalment fosca i la pudor feia l’aire irrespirable, més tard, en el moment d’obrir la porta i abans de tapar-me els ulls, vaig veure restes d’excrements humans a una banda de la cel·la.

Els mètodes de tortura eren tant de tipus físic com psicològics. A més dels cops per tot el cos, però sobretot al cap i l’aplicació de ‘la bossa’ en tots els interrogatoris, les amenaces eren tant de tipus sexual contra la meva companya, contra la meva família i insults contra els catalans. Amenaces de mort contra la meva persona i l’aplicació d’altres mètodes de tortura, tot ensenyant-me, no visualment sinó per contacte, el que ells anomenaven ‘la banyera’, que consistia a introduir-me el cap dins l’aigua fins a provocar la sensació d’ofec i asfíxia, i l’aplicació del que ells anomenaven la ‘màquina de parlar’, que no era una altra cosa que descàrregues elèctriques mitjançant l’aplicació d’uns elèctrodes, unes pinces en els genitals o altra part del cos.

Durant tot el temps, duia una bena als ulls, la foscor era un factor de gran tensió, no sabia on era, no veia ningú ni tampoc d’on venien els cops. En els interrogatoris n’hi havia els que més parlaven i feien preguntes i els que pegaven i/o torturaven, però hi havia moments que tots es posaven a donar-me cops i a cridar fort, amenaçant-me i insultant-me.

En una de les sessions, em tenien agenollat a terra i emmanillat a l’esquena i amb la bossa ben pressionada al cap, mentre altres trepitjaven els meus peus i no paraven de donar-me cops al cap i ala cara. En aquell moment, quan se’m feia impossible de resistir més estona, em van venir una mena d’atac de nervis, després del qual vaig quedar estirat a terra agafat pels peus i l’espatlla mentre un agent deixava caure el pes del peu sobre la meva cara.

En altres ocasions deixaven que sentís com torturaven els altres companys, escoltant crits i cops, i em demanaven si entre aquests reconeixia els crits de la meva companya que l’estaven torturant i que depenia de mi que paressin de fer-ho, això ho acompanyaven del detall de tot tipus d’agressions sexuals que li estaven fent.

Durant tot el temps de la meva detenció no vaig poder seure ni canviar-me de roba, i només a partir del tercer dia em van donar menjar.

En altres ocasions em van obligar a cridar consignes com ‘Viva la Guardia Civil’ i d’altres per l’estil i contra el poble català.

Dissabte dia 4 de juliol, abans de pujar a declarar davant la Guàrdia Civil, em van amenaçar tot dient-me que si no declarava el que ells volien, anul·larien la declaració i em tornarien a torturar fins que declarés tal com ells volien. Diumenge dia 5, el mateix dia de la declaració a l’Audiència Nacional, abans de sortir de la comandància de la Guàrdia Civil, vaig rebre una altra amenaça, si no em ratificava de la meva declaració i si declarava tortures i maltractaments davant el jutge, anirien a detenir la meva companya tot incloent-la en el sumari. Aquesta amenaça la tornaren a repetir en els soterranis de l’Audiència Nacional, abans de posar-me en mans de la Policia.

Tota aquesta declaració és un resum de tot el que he hagut depassar i de patir durant la meva detenció. Ben segur que em deixo detalls que la meva memòria no vol tornar a recordar, però puc assegurar que en cap moment he volgut dramatitzar en res de la meva declaració, més aviat al contrari, ja que és difícil d’expressar en paraules els sentiments, el dolor, la crueltat, la degradació i el patiment.

Qualsevol estat o govern autoanomenat democràtic i de dret que necessiti i faci servir la tortura com a pràctica sistemàtica i com a instrument polític, és un estat corrupte i podrit. Un estat sense cap legitimació ètica ni legal de cap tipus.

Ramon Lòpez i Iglesias

Alcalá-Meco, 15 de juliol de 1992»

Josep Poveda
«Durant els dies que vaig estar en mans de la Guàrdia Civil (a la comandància de Barcelona primer, i a la de Madrid posteriorment), des del moment de la meva detenció a les vuit del vespre del dia 6 de juliol i fins al migdia del dia 8 de juliol que vaig passar a l’Audiència Nacional, vaig ser objecte de tortures i maltractaments que denuncio tal com vaig fer en el seu moment. A continuació passo detallar-les:

Des del moment de la detenció al meu domicili em van obligar a no veure la llum del dia i a mantenir els ulls tancats mitjançant unes benes lligades amb cinta adhesiva i també amb una caputxa.

Constantment vaig rebre cops de puny per tota la cara i cos amb el llom d’unes ‘guies telefòniques’ i amb barres de ferro embolicades amb periòdics. Aquests maltractaments pràcticament no em deixaren senyal a excepció del nas, l’avantbraç i el coll.

Durant la nit de dilluns a dimarts m’obligaren a restar despert i vaig rebre contínuament, al llarg de tot el dimarts, amenaces de tortures que -segons ells- m’aplicarien tot seguit, tant sí com no (la ‘banyera’, la ‘màquina’…). El trasllat, dimarts a la tarda, cap a Madrid fou en una furgoneta i amb l’obligatorietat de mantenir-me immòbil durant tot el trajecte, sota l’amenaça de deixar-me inconscient.

A Madrid, als calabossos de la Guàrdia Civil, vaig ser objecte de l’aplicació de l’anomenada ‘bossa’ que m’aplicaren diversos cops durant tota aquella llarga nit de dimarts a dimecres. L’intent d’ofegar-me amb aquella bossa fou constant, també l’obligatorietat de restar dempeus tota aquella nit fou un altre dels maltractaments que vaig rebre.

Psicològicament també puc explicar que vaig rebre amenaces sobre tortures de què podrien ser objecte els amics allí presents, companys i familiars… si no declarava exactament el que ells volien que digués.

En arribar aquí, fent un punt i a part, em veig amb l’obligació de fer esment sobre l’interès, gairebé obsessiu, per part de la Guàrdia Civil amb la persona de Carles Castellanos i Llorenç per tal d’aplicar-li tota mena de maltractaments i tortures i de tenir-lo allí present. És en aquest sentit que faig esment d’aquest fet, tot alertant a l’opinió pública en general de l’odi sistemàtic que arriben a fabricar-se la Guàrdia Civil contra tot moviment o persona relacionada amb la lluita per les llibertats.

Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992»

Esteve Comellas
«La meva detenció es produí en el meu domicili, amb el que semblava una ordre de detenció (no me la deixaren pas llegir) i la presència d’un secretari del jutjat de Manresa. Em llegiren els meus drets, que incloïa la presència d’un advocat per fer qualsevol tipus de declaració, cosa que vaig demanar i se’m va negar adduint que alhora m’aplicaven una legislació especial i que no podia ser. Tot seguit començaren a regirar el pis començant per l’habitació on dormia, on hi havia la meva companya. Em comminaven a què, si tenia alguna cosa al pis, ho digués, amb amenaces cap a ella i insults. Començaren a buidar armaris de qualsevol manera i em deixaren anar un parell de cops de puny i a fer preguntes sobre persones i llocs desconeguts.

Davant la presència de la meva dona, amb clara afectació nerviosa pel que succeïa, i davant preguntes sobre què passava em baixaren al carrer on m’emmanillaren i amb una caçadora texana m’embolicaren el cap tot introduint-me dins un cotxe, a la part de darrere estirat a terra i ajagut i estrenyent-me el coll tot seguit, sempre amb el cap cot. Poca estona durà el trajecte fins a la Guàrdia Civil de Manresa on em conduïren a una sala on hi havia tres o quatre persones que a continuació, continuant fent-me preguntes sobre persones i llocs, em descarregaven cops al cap i m’aplicaven una bossa de plàstic amb intermitència, dificultant-me la respiració, i acompanyat de cops de puny al ventre.

En dir que havia vist una dona la nit anterior voltant pel meu barri que creia que era guàrdia civil, aquesta, que era allà em donà una puntada de peu als testicles. M’insultà arran d’aquest fet. M’aplicaren repetides ocasions la bossa al cap i continuaven els cops dient-me que ho sabien tot i que a més, es carregarien la meva companya. Això m’afectà molt i se n’adonaren perquè a partir d’aquest moment fou l’amenaça constant i em deixaven anar frases de què ella ho explicava tot i que altres persones també la implicaven. Això durà com una hora, després i sempre amb el cap cop o tapat per la texana, m’introduïren en una cel·la a les fosques des de la qual sentia com diferents guàrdies civils m’espiaven per una reixeta i m’anaven insultant amb paraules de ‘hijo puta’, ‘terrorista’, ‘matarlo teneis que hacer’. Al cap de poc m’obriren la cel·la i amb el cap tapat i després de passar per uns passadissos m’introduïren dins un cotxe amb el cap cot tocant gairebé a terra. Durant un trajecte desconegut que durà com una hora continuaren les preguntes, insults i amenaces a partir de la meva companya, amb cops a l’espatlla i al cap.

No sé on em portaren, però recordo baixar del cotxe i continuant amb el cap tapat amb la texana vaig arribar a uns lavabos (bé, una pica i un WC) on em feren seure amenaçant-me que no girés el cap (quan els semblava que ho feia hi havia algú que em picava al cap). Començaren a repetir-me noms i dates estranyes, de què tenia en uns disquets a casa, on tenia llistes de gent, etc. Com que no sabia de què anava, m’aplicaren la bossa al cap tres o quatre vegades tot dient-me que recordés, i advertint-me que em capbussarien en el WC, que tenien la meva companya presa i que ho passaria malament i l’acusarien d’un seguit d’actes que desconeixia.

De tant en tant, durant uns deu minuts, em deixaven sol fins que tornava a venir la ‘veu’, dic ‘veu’ perquè n’hi havia una de molt dura i una altra de suau que feia recomanacions. No podia inventar-me coses, els deia, i ells em facilitaven dades, llocs i persones que anava jo memoritzant i repetint.

La pressió forta, un cop cessaren els cops i ofecs amb la bossa, era la situació de la meva companya que no sabia del seu estat més que per boca seva i amb contestes dispars quan em preguntaven noves qüestions desconegudes. Segons recordo era dilluns però no sé les hores ni si era de dia o de nit. Em feren repetir una declaració amb noves incorporacions de persones i fets com 10 o 15 vegades.

Em traslladaren cap al tard vespre a una cambra amb divers material i de tant en tant apareixia el que em preguntava sobre fets i persones. Em deia que era un ‘pringat’ i que tothom (deia 16 o 17 persones) ho havia dit tot. Cap al vespre a una altra sala, sempre de cara a la paret i repetint una declaració que ja sabia de memòria.

A la nit, dins un cotxe turisme, emmanillat i capcot, emprenguérem viatge que durà fins que fou de dia, vaig entendre que a Madrid. Allà vaig ser introduït just sortir del cotxe (sempre amb el cap tapat) a una cel·la d’un metre i mig d’ample per tres de llarg sense cap bombeta.

Amb interferències, en principi de 2 hores, m’obrien la cel·la i d’esquena a la paret em deien que em posés un antifaç que em donaven per tapar-me els ulls i em conduïen a una sala on s’asseien en un racó i començaven altre cop les preguntes. Després, a la tercera o quarta vegada, feien que jo sol expliqués els fets, corregint-me ells quan m’equivocava. A vegades eren les altes hores de la matinada, i sempre al final era repetir el mateix. Passen dies, que comprovo pels àpats, fins que davant d’un advocat d’ofici declaro el que havia après de memòria.

Respecte a la meva companya, Teresa Mas, a Barcelona unes hores abans de ser introduït al cotxe que m’havia de dur a Madrid, me la deixaren veure i dir-li unes paraules, dient-me tot seguit que si no recordava més coses se l’endurien també. Això m’afectà molt. A Madrid, m’amenaçaren que em portés bé a l’hora de la declaració i que, si ho feia, la deixarien lliure, per obligar-me me la deixaren tornar a veure a través d’una reixa sense poder intercanviar cap mot. Al moment de declarar a l’instructor, se’m va fer saber que ella estava lliure, sense que jo m’ho cregués.

Recordo els cinc dies com un patiment i trencament psicològic per allò que li estaven fent a ella. Ho sabien aprofitar perquè recités el que ells volien.»

Joan Rocamora
«Em detingueren, el dia 28 a les 11.30 hores aproximadament, de manera violenta un grup d’individus (sobre la dotzena) desconeguts i, pel que puc recordar, de paisà. Se’m tiraren a sobre quan jo circulava en moto, ràpidament i evitant la curiositat dels vianants em col·locaren les manilles i un sac de roba al cap. Posteriorment em dugueren al cotxe, on començà la foscor quasi absoluta fins al cap de cinc dies.

Primer intentaren d’asfixiar-me amb el sac i m’amenaçaven de llançar-me al Llobregat. Pararen el/els cotxes i em portaren a una mena de descampat no lluny de la ciutat (per la meva orientació), allí ja començaren els cops, amenaces de mort -‘No te acuerdas de lo que le pasó a Mikel Zabalza?’, i de violació de la meva companya. Més tard feren veure que em llançaven a un precipici deixant-me enlaire i a les seves mans, i em col·locaren al clatell una (suposo) pistola. Tot això entremig de cops, amenaces i asfíxia.

Veient que no cedia als seus requeriments em portaren a un altre lloc, sempre amb el cap ajupit i la bossa. Allí, en una mena de cambra-cel·la em canviaren la bossa de roba per una de plàstic. Allí començà el que ells deien l’interrogatori ‘en serio’ i on jo vaig començar a notar el canvi de cops i amenaces al que era tortura pura.

Els mètodes que m’aplicaren van ser els de la bossa de plàstic al cap (agenollat o dret), la ‘banyera’ dins d’un WC que no em provocà l’asfíxia total, però els vaig informar de la meva malaltia, l’asma, llavors cedirem a donar-me el medicament, per posteriorment continuar amb la sessió de tortures. Em simularen que m’aplicaven els elèctrodes. Em donaren cops i feren pressió amb les mans als testicles i altres parts del cos com el clatell i els timpans. Cops a tot el cos amb una guia de telèfons i cops de puny i puntades de peu no tan subtils per totes les parts del cos. Tot això en un context de tortura psicològica, d’amenaces a éssers estimats, amenaces de sodomització, el joc de simular declaracions i falses declaracions en què et volen involucrar.

Amb la recança de sentir els crits de dolor i plors, tant femenins com masculins. Tot això durant aproximadament les 24 hores que vaig passar a Barcelona. Després a Madrid prosseguiren amb menor intensitat i interès car ja havia donat la ‘informació’ i declaracions que ells pretenien.

Alcalá-Meco»

Ferran Ruiz
«Vaig ser detingut a les 8 del dia 29 de juny a casa per unes 10 persones que s’identificaren com a guàrdies civils, anaven de paisà, m’emmanillaren i escorcollaren la casa fins a 2/4 de 9 del matí, que va ser l’hora que van despertar els veïns que havien de servir de testimonis.

Poc després em van fer vestir i em van tornar a emmanillar amb les mans a l’esquena i ben fort, amb la caçadora tapant-me el cap. D’aquesta forma m’introduïren dins un cotxe, estirat a terra, bocaterrós, el genoll esquerre contra el pit entre els seients del davant i els del darrere, on es trobava un dels agents que durant el lent trajecte de Vic a Barcelona (entre les voltes que feien per disposar de més temps per torturar-me) em va posar una bossa, de les que es fan servir per a les escombraries, al cap. Mentre em colpejaven fent-me preguntes (el cotxe en marxa) i el copilot m’apuntava a peu dret amb la pistola i m’estrenyia la corretja dels pantalons fins a tal punt que aquesta es va trencar. Del rebot l’agent em va picar als testicles, al fetge i a l’esquena repetides vegades, i en una de les vegades va picar sobre les manilles perquè aquestes em fessin més mal. Jo m’estava ofegant, i ells em picaven al cap i m’estrenyien la bossa, jo em moria…

Arribarem a Barcelona i em tragueren la bossa i m’embenaren els ulls, vàrem haver d’agafar-me de l’interior del vehicle entre dos agents perquè tenia les cames entumides i dolgudes dels cops (que no s’havien acabat).

Em van introduir en una sala on em van fer seure emmanillat i em van deixar respirar una estona, i després van tornar amb les preguntes i la bossa al cap. Em colpejaven amb una guia de telèfons al crani (que encara em fa força mal), rebia cops de totes menes i a totes les parts per part de, jo diria que eren una dotzena de ‘persones’, que al mateix temps m’insultaven i em deien que què feia jo amb aquesta gent, que jo no era català, que jo era francès, que els altres ho havien dit tot, van obrir una porta perquè sentís els crits que en sortia, em van tornar a picar amb la guia, a posar-me la bossa, a preguntar un altre cop, i un altre, i un altre.

Em van posar les manilles al davant (a la nit) i em van donar un entrepà que era fastigós, després em ficaren en un cotxe particular, sense donar-me la caçadora ni les mil peles que duia a sobre, cap a Madrid, però aquest cop assegut. La conducció va tenir algun incident; es va rebentar un neumàtic del cantó dret de darrere, jo pensava que me’n farien una de grossa, però nova ser així, van fer moltes aturades, vaig estar amb l’ai al cor durant tot el trajecte.

Arribant a Madrid vaig poder jeure una mitja hora i després em van fer posar dret de cara a la paret de la cel·la durant moltes hores, sense moure’m ni recolzar-me fins que vinguessin a buscar-me per fer més interrogatoris els mateixos agents que m’havien detingut a Vic. Em van tornar a torturar amb la bossa i a donar-me cops amb els llibres (la guia) mentre jo estava dret de cara a la paret a punt de caure amb tantes preguntes i sense menjar (ho fèiem un cop al dia, i era un entrepà petit).

Ells tenien un guió i te’l feien aprendre a cops perquè el repetís a la declaració, les hores que vaig dormir van ser poques, i abans de declarar davant de l’advocat d’ofici (per a mi, era bòfia) em van fer pujar i baixar unes escales de caragol moltes vegades amb la cara tapada i un agent que em torçava els braços apuntant-me el clatell amb la pistola.

Amb tot això i l’amenaça de prorrogar-me els dies a la DGGC, pots dir fins i tot que has matat a Napoleó.

Els dies que vaig estar segrestat a la DGGC vaig sentir com torturaven en Musté quan portaven la galleda amb l’aigua i els elèctrodes, li van dir que es despullés i es tragués les ulleres, després vaig sentir que li posaven els peus a dins, i per la forma de cridar que tenia en Josep el vaig reconèixer. Ells no paraven de preguntar-li, fins que vaig sentir cridar a ells (els bòfies) perquè en Josep havia perdut el coneixement, això va passar diverses vegades la mateixa nit. Li havien aplicat elèctrodes!

Ferran Ruiz Martos, Alcalá-Meco»

David Martínez
«Eren més o menys les tres de la matinada, quan em dirigia cap a casa meva amb el cotxe del meu germà, de cop i volta em surt un cotxe, un Golf, en direcció contrària, frena de cop i veig baixar 5 individus. Tots van amb pistoles a les mans i apuntant-me, surten encara més individus pel darrere meu, obren la porta i em tiren aterra d’una esgarrapada, estrenyen fort el meu cap amb el nas contra l’asfalt, m’emmanillen les mans al darrere ben fort.

Em tapen el cap amb l’americana que duia, no paren de donar-me cops al clatell i cops de puny als ronyons. Em fan pujar en un cotxe, estirat al terra del darrere amb sis peus a sobre trepitjant-me ben fort. Tot això va ser cosa de 2 minuts. Des del primer moment em van dir de tot: ‘Vamos, hijo de puta, que se te va a caer el pelo, cabrón, a ti i a tus putos Países Catalanes, cerdo independentista, separatista’.

El trajecte va ser curt, durant el qual podia sentir com deien: ‘Vamos al lago ese que hay, vamos a refrescarle la memoria, que le va a hacer falta’. Em van dur dins una espècie de cel·la molt petita, jo de cara a la paret i dues persones m’anaven colpejant per tot arreu fins que va entrar un tercer i els altres dos van marxar, aquest vaig veure que duia una carpeta a la mà i em va dir ‘empieza a cantar’, jo li vaig preguntar, qui sou?, i tot seguit em fot un cop al clatell i crida: ‘­venga, monos!’. Em carreguen en un altre cotxe, al darrere assegut, amb un individu a cada banda. L’un comença a dir: ‘Venga, cuéntamelo todo, que alguien ya ha cantado tu nombre’, i jo li dic que no sé de què em parla i torno a preguntar que qui són, mentrestant l’altre em colpeja contínuament al cap durant tot el viatge fins que paren el cotxe.

Em fan baixar, em posen un antifaç als ulls i em porten fins a una habitació, em posen de cara a la paret i em treuen l’antifaç. A la paret hi ha un escut de la Guàrdia Civil, ells em pregunten si m’agrada, jo contesto que no, sense pensar-m’ho, em va sortir del cor. Immediatament comença un brutal interrogatori, hi ha molta gent darrere meu clavant-me cops de puny als ronyons i al cap. Fan moltes preguntes tots alhora i cridant molt, no podia contestar, de cop i volta un d’ells em fa girar i un altre em diu que perquè em giro i em fot un cop de genoll als testicles. Caic a terra plegat del dolor, em diuen que m’aixequi, jo no puc i ho fan ells, em treuen la camisa dient-me: ‘­Ahora sí que vas a cantar, asesino de niños!’ i m’apliquen elèctrodes a l’esquena. La primera descàrrega és relativament fluixa en comparació a la segona, que em fa caure a terra mig marejat; em ruixen la cara i el cap amb aigua i em fan seure en una cantonada de cara a la paret. Aleshores comencen a dir-me que a la meva mare l’han hagut d’ingressar a l’hospital amb un atac de cor i que el meu germà ha tingut un atac de nervis.

Em pregunten si tinc xicota, jo els dic que no, ells diuen: ‘¿Entonces con quien follas? ¿con el Angel Colom? ¿No lo sabes? Es maricón, ya te mandaremos unas fotos a la carcel en la que sale él y su amiguito’. De tant en tant em miraven el cap, suposo que per veure si tenia algun bony. Em diuen que ho canti tot, que tothom que passa per ací ho fa tard o d’hora i obren una porta perquè escolti els crits d’agonia d’un altre detingut. Em tornen a posar l’antifaç als ulls i tot seguit una pistola al nas que puc veure per sota l’antifaç i diuen: ‘Ya esta bien, o cantas o te dejamos escapar y luego te disparamos?’. Després d’una estona llarga em fan signar un paper en què per primer cop m’informen que estic detingut per la Guàrdia Civil a Barcelona i de tots els meus drets com a tal.

Comença un altre interrogatori, jo dic que tinc dret a no contestar, es posen a riure i m’apallissen, em posen una bossa al cap i l’estrenyen fins a ofegar-me, això tres o quatre cops. Després m’expliquen tot el que em preguntaran davant l’advocat d’ofici i el que hauré de contestar, unes set o vuit vegades fins que m’ho aprenc de memòria.

Ja havien passat moltes i moltes hores quan em diuen que anem a Madrid. Em carreguen en un cotxe i durant tot el viatge no deixen d’estomacar-me. Un cop a Madrid, descanso una estona llarga en una cel·la d’un metre i mig per tres. Sense adonar-me’n ja hi tornem a ser, una bossa al cap i el mateix procediment que a Barcelona; per les veus em sembla que els agents són els mateixos, recordant-me que si no feia la declaració davant de l’advocat que tantes vegades havíem assajat tornaria a tastar la bossa i potser d’altres procediments. Per estalviar-me tot això faig la declaració exacta. Em tornen a dur a la cel·la i un altre cop de cara a la paret, per la finestreta de la porta controlen que no m’estiri en una mena de llit que hi ha. Més tard entra un agent a la cel·la i s’escalfa clavant-me cops de puny als ronyons, al cap i als testicles mentre m’insulta dient: ‘Haces peste a catalán, a ver si te duchas, guarro!’. No hi va haver dia que no em caigués un cop o un altre.

Cada dia que vaig ser a Madrid em duien davant una forense que em preguntava si m’havien maltractat i jo li vaig contestar que per seguretat meva no contestaria aquesta pregunta fins que no fos a l’Audiència, i així ho vaig fer.

Després de cinc dies sense poder menjar ni dormir com cal i a base de tortures em portaren davant l’Ilm. Sr. jutge Baltasar Garzón, on vaig declarar tortures i vaig negar tot el que la Guàrdia Civil deia de mi. Hores més tard Carabanchel semblava un paradís per mi. Allà vaig gaudir de la millor dutxa de la meva vida.»

Josep Musté
«A les dues de la matinada, més o menys, a l’altura d’Olot, em varen fer parar la furgoneta tres cotxes. El primer era de la Guàrdia Civil i els altres dos camuflats. Varen sortir d’ells una dotzena d’homes armats, apuntant-me i obligant-me a baixar de la furgoneta amb espentes i sense dir-me perquè em detenien. Em van fer pujar a un cotxe estirat a terra i havent-me tapat els ulls amb una bena, que ja no me la van treure més fins a l’Audiència Nacional, al cap de cinc dies. Mentrestant em feien preguntes, m’amenaçaven de mort i em deien que em tirarien al llac de Banyoles o em tirarien un tret al cap en una muntanya que ells coneixien.

Durant el recorregut fins a la comandància de Barcelona em varen canviar de cotxe tres vegades, arrossegant-me per terra perquè anava emmanillat i no em deixaven aixecar. Mentre em feien preguntes em posaven una bossa de plàstic al cap quan a ells els hi semblava fins a gairebé ofegar-me.

Al arribar a la comandància varen començar a donar-me cops per totes les parts del cos, especialment als testicles, ronyons i el cap, amb les mans, els peus i amb uns llibres molt pesats. Mentrestant m’anaven fent preguntes, de tant en tant em posaven la bossa de plàstic al cap fins a gairebé ofegar-me, i m’amenaçaven ami i sobretot a la meva companya. Em van fer creure que també l’havien detinguda, i em deien que la violarien i la tirarien junt amb mi per un terraplè, així semblaria que havia estat un accident.

Quan s’acabava l’interrogatori em tancaven en una cel·la de cinc passes de llarg per un i mig d’ample, fins que em volien tornar a interrogar. En una ocasió em van amenaçar amb descàrregues elèctriques i em feien passar un fil per les cames mullades abans, però només era per intimidar-me. Cap al vespre em van dir que farien un viatge llarg i que allà sí que ho passaria malament si no els ajudava amb les declaracions. El trasllat va ser amb un cotxe, emmanillat i lligat al darrere. No em varen deixar anar al lavabo ni a Barcelona ni en tot el viatge, això va fer que m’hagués de pixar sobre meu mentre els guàrdies civils es reien i es mofaven de mi.

En arribar a Madrid tot va ser igual que a Barcelona, és a dir, cops al cap amb un llibre pesat, cops a totes les parts del cos i la bossa de plàstic al cap mentre m’interrogaven. Després em portaren a una cel·la i allà vaig rebre el primer entrepà després de quasi dos dies sense menjar res. L’entrepà era molt picant i dolent i gairebé no el vaig tastar.

Això va anar així tot el dimarts i tot el dimecres, fent-me anar a declarar cada matinada davant d’un senyor que em deien que era advocat però que no s’identificava mai, només a l’hora de signar el que havia declarat. En aquestes declaracions eren els únics moments que em treien la bena. Abans d’anar-hi, però, ja m’amenaçaven si no deia el que ells volien que digués. No em tocava cap més remei si no volia ser salvatgement colpejat altra vegada.

Dijous, juntament amb el dia que vaig passar a Barcelona, van ser els dos dies que vaig ‘rebre’ més i més fort. Dijous vaig arribar, tant per les pressions físiques com psíquiques, a un extrem que vaig explotar i en negar-me a contestar el que ells volien em van insultar i em van dir que el valent el fes en un altre lloc, que ja se m’abaixarien els fums. Em van lligar a unes barres, em va semblar perquè anava amb els ulls tapats, i em van treure la camisa, em van mullar el pit i els braços i em van fer unes descàrregues elèctriques al colze. Després vaig quedar com estabornit i em van fer seure en una cadira mentre em preguntaven el mateix que abans. En negar-me em van tornar a mullar i a lligar i em van tornar a fer descàrregues elèctriques.

Cal dir que des del primer moment de la meva detenció em preguntaven per persones concretes de l’independentisme combatiu com Carles Castellanos, Jaume Oliveres, Ramon Lòpez, Toni Lecha, etc. Des del primer moment vaig veure que el que volien era carregar-se el moviment independentista. Cal dir que vaig denunciar aquestes tortures a l’Audiència Nacional, tant al metge forense comal jutge. El metge forense em va visitar cada dia, però jo callava per por que fos un guàrdia civil més.

Pep Musté, Alcalá-Meco»

Jordi Bardina
«Em van detenir a les 7 del matí a casa meva membres de la Guàrdia Civil; immediatament m’emmanillaren molt fort i em dugueren a la comandància de Manresa. Durant el viatge em varen posar una bossa de plàstic al cap i em començaren a colpejar tot dient-me que de mi depenia que tot anés bé o malament. En aquells moments no sabia ni de què se m’acusava.

Un cop arribat a la comandància de Manresa (sempre amb la bossa al cap) els cops continuen constantment, sobretot al clatell i cops de puny al cap; tot això combinat amb insults cap a mi i la meva companya (‘Perro catalán nos vamos a joder a la puta de tu novia’); poc després em fan pujar a un cotxe (sempre amb la bossa al cap, que van estrenyent quan els sembla), amb el cap cot i gairebé tocant el terra, i em traslladen, segons vaig saber hores després, a Barcelona.

A Barcelona, va ésser sense cap mena de dubte on vaig patir les tortures més brutals. Interrogatoris constants i sempre com a mínim per part de tres o quatre persones que em preguntaven tots alhora i cridant. Sempre amb la bossa al cap que anaven estrenyent fins que no podia més; un cop em posaren el cap dins una pica plena d’aigua, fins al límit de l’ofegament, mentre reien i anaven dient que recordés Mikel Zabalza. Els cops són constants, sobretot al cap, al pit i a l’estómac; amb els cops em parteixen el llavi i em tornen a picar tot dient que m’ho he fet jo. En els moments que em deixen descansar em fan seure en un racó de cara a la paret; sovint em colpegen dient que m’he girat; una mica de descans i llavors altre cop el procés: cops, insults, amenaces de mort…

M’arriben a dir que del disgust que ha tingut la meva mare en saber que el seu fill era un ‘terrorista asesino de niños’; havia patit una crisi nerviosa i estava molt greu, internada en un hospital. Em pregunten per la meva companya; jo dic que no en tinc i tornen a picar-me i diuen que també l’han detinguda i que ‘nos la estamos follando todos’. Vaig perdre la noció del temps, recordo que em varen deixar en una sala molt petita, sempre de cara a la paret; llavors em van dir que era a Barcelona i que em traslladaven a Madrid, on seria pitjor.

Em fan pujar dins un cotxe amb les mans emmanillades per sota les cames. Era ja negra nit. Un cop a Madrid em porten a una cel·la sense llum que feia 1’5 metres per 3 de llargada; era molt bruta i feia una pudor insuportable.

De tant en tant em treuen de la cel·la i em tornen a posar la bossa; els interrogatoris comencen de nou, ara malgrat que criden molt i em fan repetir constantment el que ells diuen, tan sols hi ha cops esporàdics i estic estones molt llargues sense la bossa al cap.

No tinc ni idea de quantes hores o dies passen, però de cop i volta em duen a declarar davant d’un instructor; em diuen que la noia que es troba allà present és advocada, encara que en cap moment no s’acredità ni vaig poder parlar amb ella. Allà mateix vaig declarar maltractaments i tot el que vaig guanyar va ser una pallissa quan vaig tornar a la cel·la, cops de puny, puntades de peu… mentre em deien que ara sí que sabria el que eren tortures.

M’agafen i em porten a un cotxe; els cops són constants, m’estrenyen la bossa i em diuen que em porten al retiro a remullar-me, ‘Vamos a ver si eres tan valiente y vuelves a declarar tortures, hijo de puta’ em deien; finalment em deixen en una altra cel·la, ara amb un potent llum que no apagaran en cap moment.

Finalment, després de cinc dies sense gairebé haver dormit, destrossat tant físicament com moralment, i tan sols amb ganes de poder descansar, declaro davant de l’Il·lustríssim Sr. Magistrat Baltasar Garzón.

Jordi Bardina, presó d’Alcalá-Meco»

Eduard Pomar
«Dilluns dia 6 de juliol. A les 9 del vespre tocades, surto de casa per anar a sopar; quan sóc al carrer se m’acosten tres homes que s’identifiquen com a agents de la Guàrdia Civil. Van de paisà. Em diuen que estic detingut, registren el meu cotxe i em porten a la caserna que la Guàrdia Civil té a Mira-sol (Sant Cugat). Els hi demano de fer una trucada per telèfon per avisar a la meva família i em responen que em trobo incomunicat i que se m’acusa de col·laboració amb Terra Lliure. Em posen les manilles i em porten amb cotxe fins a Manresa; abans d’arribar, però, em tapen la cara amb l’americana que porto posada.

Un cop dins de la caserna de Manresa, em tanquen en una cel·la que no fa més de 2 metres de llarg per 1 d’ample; el matalàs que hi ha està cremat i la flassada molt bruta. No passa molt temps quan em fan sortir. Em tapen el cap i em porten en un despatx on es troba un metge; em fa algunes preguntes sobre les malalties que he patit i una petita revisió mèdica; després em tornen a portar a la cel·la on passo la nit. L’endemà, cap a les 8 del matí, em fan sortir de la cel·la i em porten a veure el metge. Puc anar al lavabo i després em porten un cafè amb llet i una pasta per esmorzar (no havia pres res des de migdia de dilluns). Quan he acabat em posen les manilles i em tapen el cap amb l’americana.

M’acompanyen fora de l’edifici i em fan pujar en un cotxe. Més tard pugen tres persones que per les veus identifico com les que em van detenir i portar a Manresa. Quan som lluny de la caserna em treuen l’americana del cap i em diuen que em porti bé i ells es portaran bé amb mi. Tinc un braç emmanillat a la porta del cotxe. Pels comentaris que fan els guàrdies civils m’assabento que em duen a Madrid. En una de les parades que fan per posar benzina puc veure que en un altre cotxe porten també detingut en Ramon Piqué. Cap dels dos cotxes porta distintius de la Guàrdia Civil. Són les 3 de la tarda del dimarts quan arribem a Madrid. Quan ens acostem a la Direcció General de la Guàrdia Civil em tapen de nou el cap. Un cop a dins em porten en una cel·la i cridant em diuen que comenci a fer flexions. Al cap d’una estona em fan aturar i em diuen que em quedi dret sense moure’m mirant a la paret. (La cel·la és més gran que la de Manresa i es troba en millors condicions; el matalàs i la flassada semblen nous i el terra està força net).

Al cap d’una hora aproximadament entren 2 homes a la cel·la; un d’ells em posa una bossa de plàstic negra al cap i m’agafa amb la mà pel clatell estrenyent amb força. Em porten en una habitació i em poden contra la paret; un dels dos homes se situa el meu costat; l’altre, més lluny, em diu que ja dec saber perquè m’han portat aquí i que comenci a parlar; llavors el que està al meu costat comença a donar-me cops a l’esquena amb el braç estès per ‘refrescar-me la memòria’, segons diu; per la força, sembla una persona corpulenta; també em dóna puntades de peu al pit i a la part de darrera de les cames. Els cops són constants i quan perdo la posició em crida que em posi dret.

Després comencen a estrènyer la bossa que tinc al cap i sento una forta sensació d’asfíxia. La respiració es fa entretallada i el cor batega acceleradament; quan ja crec que estic a punt d’ofegar-me m’obren una mica la bossa perquè pugui respirar, però la tornen a tancar tot seguit. Aquesta operació la repeteixen diverses vegades durant l’interrogatori, que intercalen amb cops indiscriminats per tot el cos. La sensació de por i d’impotència no es pot explicar amb paraules i no és comparable al que hagués pogut sentir anteriorment. Finalment acaba aquest primer interrogatori la durada del qual no la puc precisar amb exactitud però que podria ser de prop d’una hora.

Em tornen a la cel·la. Al cap d’una estona em fan sortir de nou i em porten a una habitació; abans d’entrar, però, em diuen que obri els ulls i que agafi una postura relaxada. Només entro jo a l’habitació. A dins una dona em diu que és la metgessa forense (m’ensenya una credencial); em pregunta que com em trobo i que si m’han interrogat; jo li dic que sí; llavors em pregunta com ha estat l’interrogatori; jo li explico tot el que m’han fet i ella ho apunta en un paper. Em diu que intenti ‘animar-me’ i que procuri menjar si em donen de sopar. Quan surto, els agents que em porten volen saber què li he dit a la metgessa.

Quan estic a la cel·la em porten ‘el sopar’. Estic marejat i tinc mal de cap; això fa que em costi menjar. Quan acabo de sopar em fan posar dret amb els braços al costat del cos i sense que em pugui moure. En aquesta posició em trobo al fons de la cel·la a l’espera que en qualsevol moment em vinguin a buscar per tornar-me a interrogar, quan sento el soroll de l’aigua que corre contínuament com si hi hagués una aixeta oberta i m’entra pànic de pensar que no em facin la banyera.

Després d’una estona sento que obren la porta; em criden que em quedi quiet, em posen de nou la bossa al cap i em treuen de la cel·la. Comença el segon interrogatori. Aquest és semblant a l’anterior, encara que hi ha algunes diferències: els cops al cos amb els braços i les cames van acompanyats també de cops als genitals i al cap; aquests últims són efectuats amb una guia de telèfons; també em donen cops plans a les orelles amb les mans obertes mentre no paren d’insultar-me. Durant l’interrogatori em fan agafar amb la mà uns cables i em diuen que estan connectats a una bateria de camió i que si no dic el que ells volen connectaran el corrent. Per sort, finalment no ho fan. En un altre moment de l’interrogatori em comencen a descordar els pantalons i m’amenacen de ‘donar-me pel cul’ tot burlant-se de mi, encara que no arriben a fer-ho.

Quan ja fa una bona estona que m’interroguen sento que algú entra a la sala. L’agent que tinc al costat em dóna dos o tres cops ben forts i sento com s’allunya; l’altre em diu: ‘Tienes suerte, te salva la campana’. Es produeix el relleu dels agents. El que ha entrat a la sala em fa algunes preguntes referents al que havia declarat anteriorment davant els altres agents, però ja no rebo cap cop més fins al final de l’interrogatori. Torno a la cel·la. Per primera vegada des que vaig arribar em deixen estirar al llit. Estic molt cansat i tinc tot el cos adolorit. De sobte obren el llum i criden que em posi dret. Passa el temps. Finalment entren dos agents a la cel·la; em diuen que si vull ‘manifestar’ (declarar); que si ho faig, em prendran declaració davant de l’advocat i després em portaran a l’Audiència Nacional per declarar davant del jutge. Dic que sí; no puc creure que es pugui acabar aquest suplici. Només penso amb sortir d’allà dins. L’endemà, dimecres, em porten de nou a veure la metgessa forense. Després d’això em fan un altre interrogatori, aquest sense violència per ratificar les declaracions que havia fet el dia abans.

Més tard em porten a ‘declarar’ davant l’advocat d’ofici; aquest no fa cap pregunta ni a mi ni a l’agent de la Guàrdia Civil que va llegint la meva declaració. Aquest agent és el que dirigia els dos interrogatoris en els quals vaig patir maltractaments i tortures. Ara podia veure-li bé la cara. Finalment l’advocat es va limitar a signar la declaració.

A la tarda em porten, juntament amb altres detinguts, a l’Audiència Nacional. Després de passar algunes hores sol en una cel·la, al vespre declaro davant el jutge que decreta la meva llibertat sota fiança. Malgrat això sóc conduït, juntament amb dos detinguts més, a la presó de Carabanchel perquè fins l’endemà no es pot pagar la fiança. El dijous a la tarda surto en llibertat i acaba finalment aquest malson que ha durat tres llargs dies.

Eduard Pomar, Sant Cugat, 30-8-1992»

Ramon Piqué
«Dilluns dia 6 de juliol, cap a les 8 del vespre vaig al local de l’MDT (carrer Sant Pere més Baix) per tal d’informar-me com han anat les detencions dels independentistes ocorregudes la setmana anterior. Jo el dia abans he arribat de Canàries on he estat treballant en un Seminari d’Ensenyament de Llengües Assistit per Ordinador organitzat per l’EUTI de la UAB i l’EUTI de la Universitat de Las Palmas.

Allí m’assabento que els detinguts han patit tortures: la bossa, la banyera, elèctrodes, cops de puny… Faig una llista de les persones detingudes així com de la data, dedicació i l’advocat que han assignat. És una informació que vull utilitzar per a la confecció de la revista CLAM, la revista dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, revista que es pot trobar fàcilment al carrer.

Cap a tres quarts d’onze de la nit surto de la seu juntament amb altres companys. Després de deixar-ne dos a Barcelona el que duu el cotxe m’acompanya a Montcada i Reixac, a casa dels meus pares. Em deixa a uns 300 metres de casa. Davant de casa veig aleshores, rere una cabina de telèfons, dues persones.

Quan pujo a casa dels meus pares, la meva mare em diu que durant tot el dia hi ha hagut un cotxe davant de casa i un xicot ha demanat per mi dues vegades diu que és un company de feina. També ha rebut una trucada en el mateix sentit. Ma mare ha agafat la matrícula del cotxe i així ho comenta a ma germana per telèfon. Al cap d’una estona han canviat de cotxe. Fa més de deu anys que no visc en aquella casa.

No han passat deu minuts que truquen a la porta demanant per mi; és la guàrdia civil, de paisà, que porta una ordre de detenció per a mi. Són tres, i un d’ells m’agafa ràpidament i m’empenyen cap al carrer. Ràpidament els demano que em deixin agafar l’estoig de les lentilles i les ulleres; em diuen que prengui també la documentació i que no toqui res més.

Poc després, un cop emmanillat i dins del cotxe (que no duu cap distintiu) em duen a Manresa, on passo la nit lligat, amb una cadena feta amb manilles, a una canonada de la calefacció. L’endemà em duen, juntament amb l’Eduard Pomar (això ho vaig saber després), també en un cotxe sense distintiu a la Direcció General de la Guàrdia Civil, a Madrid.

Em tapen el cap amb la meva jaqueta per entrar i em duen a una cel·la d’un metre i mig per tres i uns dos i mig d’alçada. Minuts més tard un agent per la finestreta em diu cridant que comenci a fer flexions, primer estirat, i després dret. Així estic durant un temps fins que obren la porta, em posen una bena als ulls i em condueixen a una altra sala. En aquesta sala em cobreixen el cap amb una bossa de plàstic, bossa que aniran estrenyent, col·locat jo de genolls, per darrera produint-me una forta sensació d’asfíxia. Realitzen aquesta operació diverses vegades tot recordant-me que una persona pot aguantar fins a cinc minuts sense respirar.

Crec que són unes tres persones les que fan l’interrogatori però només puc identificar les veus. Em diuen que si tinc alguna cosa nova a dir aixequi la mà. Jo no tinc res a dir però la sensació d’ofec i el pànic que m’envolta fa que aixequi la mà contínuament, tot i així encara em demanen si de debò és una cosa nova. La meva impotència és total i la meva por cada cop més gran. De seguida, i sense treure’m la bossa del cap comencen a colpejar-me dues o tres persones alhora. Diuen que acabaré parlant. Els cops van dirigits a l’estómac, els testicles, els pits, els braços… i a continuació prenen un llistat de telèfons i mentre em recorden cridant que són no sé quants milers de telèfons i adreces em van colpejant el cap fins que caic a terra. Dels cops de punys em deixen un senyal a l’ull esquerre. No sé quant de temps ha passat que ja em duen a la cel·la. Abans, però, em recorden que tenen tres dies i que ells es van rellevant, i que no tenen cap problema per demanar una pròrroga de la meva incomunicació fins a cinc dies.

Abans d’entrar a la cel·la em diuen que em renti la cara i les mans. És aleshores que em noto l’ull esquerre inflamat. També l’agent que m’ha acompanyat ho veu i comença a dir-me que com m’he fet això a l’ull. Evidentment responc que no ho sé però que segurament m’ho he fet jo sol. A la cel·la em deixen estirar sobre un matalàs, marca Pikolin encara amb el plàstic, que té una taca de sang, suposo que d’algun detingut anterior. La paret té també una taca gran de sang semblant a l’empremta d’una mà.

No ha passat gaire temps, potser uns quinze minuts, que un agent per la finestreta em diu que torni a fer flexions i que les compti en veu alta perquè ell ho senti. Crec que en vaig fer sobre uns 125. L’agent vol que les faci ben fetes: flexionar els genolls fins a baix del tot i pujar amb el cos ben dret i sense adormir-me. L’esport no ha estat mai una afecció per a mi. Les cames no m’aguanten ja quan em deixen estirar una estona fins que em vénen a buscar i em duen, sempre amb els ulls tancats i amb el cap cot, en un despatx on hi ha la metgessa forense.

Em demana que com em trobo. Li responc que ja ho pot veure. Fa més cara d’espant que jo. Em demana per l’ull esquerre, i després d’explicar-li-ho li prego que no ho posi a l’informe ja que m’han dit que anés en compte amb el que deia al forense perquè després ells li demanarien al metge. Li dic que no he dinat ni he sopat des de la nit anterior, llevat d’un entrepà que m’han donat els que m’han dut a Madrid. Després de la visita de la forense em donen de sopar. Tanmateix no puc menjar gaire cosa, em costa d’obrir la boca i només tinc set, molta set d’aigua.

Després de sopar em fan posar dret contra la paret del fons de la cel·la, la paret que té la taca de sang. Així restaré la resta del dia, tota la nit i el matí següent. Jo sabia que a un dels detinguts anteriors l’havien fet restar així tres dies. En aquell moment no puc creure que sigui capaç de resistir ni una nit. Un agent va vigilant per la finestreta que no prengui postures ‘còmodes’, haig de restar dret amb els braços caiguts, ni al davant ni al darrere. Crec que vaig restar així sobre unes 18 hores, només amb una interrupció, durant la nit, que té lloc el segon interrogatori.

El segon interrogatori el fa el torn de nit, tinc la imatge que aquests cridaven més que els altres, suposo perquè venien frescos. Només entrar a la cel·la i mentre m’embenaven els ulls em cridaven que ara sí que parlaria. També ara em tornen a fer la bossa, encara que sense posar-me de genolls, i de tant en tant em fan fer flexions. Com que ja no puc fer-les bé per manca de força i pel dolor dels músculs de les cames, ells ‘m’ajuden’ prement fortament i bruscament sobre mi quan baixo. El dolor és molt fort i jo ja no puc més. També combinen la bossa amb cops de puny, encara que ara no tan abundants ni de manera indiscriminada, potser per a no tornar a deixar cap marca com a l’ull esquerre. Em colpegen també amb les dues mans alhora als costats del cap, de manera que la oïda em resta adolorida durant ben bé un dia.

La noció del temps la tinc una mica confusa, entre altres coses perquè quan volen encenen el llum de la cel·la i quan no la tanquen. També hi ha un agent que s’entreté a obrir i tancar l’interruptor contínuament. L’única cosa que em permet saber si és un nou dia o no és el renou de passes que se sent per damunt del sostre, que crec que dóna a un patí de la caserna.

Després d’aquests interrogatoris continuo dret a la cel·la, només durant el sopar em permeten seure una estona.

Quan torno a veure la forense, després del dinar, li explico que he passat la nit i part del dia dret i sense dormir, denou li prego que no ho escrigui en l’informe. Després em deixen estirar al llit, on hi estic fins que em venen a buscar per a un altre interrogatori. Aquesta vegada no és tan fort com els anteriors, no em fan gaires vegades la bossa i el nombre de cops no passa d’una dotzena: suposo que ja he après de memòria la declaració de tantes vegades com l’he repetida. Des d’aquesta sala sento els crits d’alguns dels companys que en aquell moment estan torturant, i obren la porta perquè ho senti més bé mentre em diuen que tothom acaba parlant. M’ensenyen la llista dels presos que havia fet a Barcelona al local de l’MDT, així com un full meu on hi havia escrit que a dos dels detinguts anteriors els havien fet la bossa i la banyera.

Després em deixen estirar de nou al llit i em sento realment afortunat perquè tinc moltes ganes de descansar. Comença una nova vida per a mi dins d’aquell infern perquè ja no em tornaran a tocar fins a la declaració davant del jutge. Aquesta nit puc descansar per primer cop en tres dies, no obstant sovint em desperten els crits dels agents quan venen a buscar algun company, la por que tornin a buscar-me no em deixa dormir gaire temps seguit.

L’endemà, després de fer un simulacre de declaració, em duen davant l’instructor i l’advocadessa d’ofici per a fer la declaració davant de la guàrdia civil. L’advocadessa, una senyora d’uns 55-60 anys, em dóna un caramel de taronja mentre fa comentaris sobre les guàrdies que ha de fer aquell cap de setmana. Em faig creus de la frivolitat d’aquella senyora. Faig la declaració tal com l’he après a baix.

Creia que aquell dia em durien a l’Audiència a declarar, i això em donava ànims perquè volia dir que probablement no hi haurien més tortures. Aquest estat es va capgirar de cop quan un agent en va portar un paper on es concedia una pròrroga de dos dies en la meva incomunicació. No podia creure que havia de ser allà encara dos dies més, això em va provocar una angoixa molt forta. L’agent em va dir que això era per si no ratificava davant del jutge la meva declaració inculpatòria, en aquest cas tornaria a baixar a la cel·la i començarien denou els interrogatoris.

L’endemà divendres em van dur a l’Audiència. En la cel·la de l’Audiència no aconseguia veure clar sobre què havia de fer, si declarar o no declarar, la por la vaig tenir fins a l’últim moment. No volia de cap manera tornar a baixar allí. Jo sabia que després de declarar davant del jutge un pot anar a la presó (on estava segur que m’hi durien), o al carrer però difícilment tornar a mans de la guàrdia civil. El terror, però, que sentia només en pensar que podia ser cert va poder més al començament perquè vaig ratificar una part de la declaració, després la denúncia de les tortures em va sortir ràpidament.

Quan el jutge em va decretar la llibertat sota fiança no podia creure-ho i de nou a la cel·la en espera que em deixessin tenia moltes ganes de plorar. Quan vaig veure el meu germà no vaig poder aguantar-me i vaig plorar molt. Suposo que era perquè no havia de tornar allà baix.

Ramon Piqué, Montcada i Reixac, 13 de juliol de 1992»

El documentari sobre l’operació Garzón
Si teniu interès a saber més detalls de l’operació Garzón, podeu mirar aquest documentari que ho explica: