L’òpera que no cal actualitzar (i que va disgustar Stalin) obre la temporada al Liceu

Quan un director d’escena agafa una òpera clàssica i, per encàrrec d’un teatre, té via lliure per a fer-ne un nou muntatge, són molts els qui comencen a tremolar. Alguns dels afeccionats a l’òpera més clàssics adaptarien de bon grat aquella famosa frase de “quan sento la paraula ‘cultura’ trec el fiador a la meva Browning” –atribuïda sovint al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels i que en realitat va ser escrita pel dramaturg Haans Johst– canviant “cultura” per “actualització”. Perquè, sovint, l’obsessió d’alguns d’un temps ençà ha estat posar al dia els grans títols, amb idees genialoides, que sovint s’escapen del capteniment comú i acaben provocant l’efecte de la famosa faula del vestit nou de l’emperador. Es tracta de cantar les lloances d’un vestit que ningú no entén, tot esperant que un marrec ens faci veure que el rei va nu. Realment, cal trencar-se gaire el cap per veure que, sense canviar una coma del text ni la música, La Bohème parla de l’amor en temps de precarietat i pandèmia, que Madama Butterfly és una denúncia de l’extractivisme colonial, que també té un clar component d’explotació de les dones asiàtiques o que Tosca és un clam per la llibertat enfront de l’absolutisme obscurantista, marcat per l’assetjament sexual? Tres exemples de grans títols de repertori, d’un autor no especialment revolucionari com va ser Giacomo Puccini, i que sovint han potinejat ments preclares del món artístic, quan l’únic que havien de ser era ser fidel a l’original.

Una òpera proscrita

Pensava en tot plegat aquest dimecres, mentre assistia a l’estrena de la temporada al Gran Teatre del Liceu. El títol escollit és Lady Macbeth de Mtsensk, del compositor rus Dmitri Xostakóvitx, una de les òperes més influents i destacades del segle XX, que enguany celebra vuitanta anys. No és pas un títol fàcil, allunyat del xim-pum del bel canto, però té una actualitat que et deixa garratibat a la butaca. Sovint s’ha recordat que aquesta segona òpera –i darrera– del mestre va rebre les ires de l’estimat líder Iòssif Stalin, que va assistir a la representació que se’n va fer al Teatre Bolxoi de Moscou, en presència de Xostakóvitx mateix, fet un flam per les possibles reaccions del dictador, i atent a qualsevol gest d’interès o fatiga. Patia quan veia riure grollerament l’amo de Rússia en les escenes pujades de to –va rebre l’etiqueta de “pornofònica” pel sexe explícit que conté– i, encara més, quan Stalin se’n va anar al tercer acte ostensiblement enfadat. L’òpera s’havia estrenat dos anys abans a Sant Petersburg amb un èxit esclatant, i va ser representada a diversos teatres del món i saludada com una obra mestra de qui era cridat a ser el músic més aclamat del període soviètic. Però la publicació de “Caos en comptes de música” al diari Pravda va treure tothom de dubtes. El text anònim, atribuït a Stalin –després d’anar a l’òpera devia caure en una de les seves proverbials dipsomanies i no devia estar per escriure’n ni una ratlla, i sembla que l’autor va ser el periodista David Zaslavski– va ser demolidor.

El programa artístic del dirigent comunista era clar: calia una cultura popular que glorifiqués el triomf de la classe treballadora russa. Un realisme socialista que no casava gens amb aquella obra que no havia agradat al primer crític musical de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i secretari general del Partit Comunista, i que ràpidament va ser titllada de formalista i petitburgesa. D’intel·lectualisme esquerranista aplaudit a l’estranger per la burgesia per atacar i minar la moral soviètica. S’havien acabat els aplaudiments. El bon poble rus esperava, segons el pare Stalin, bones cançons, bona música, bones obres instrumentals i bones òperes. I aquella era una obra “tosca, primitiva i vulgar”, “una cacofonia de música nerviosa, convulsa i espasmòdica”, poc més que no pas un “desert de caos musical”. La sentència cap al seu creador era clara: Xostakóvitx era un músic sense consciència de classe, que ignorava les exigències de la cultura soviètica i es despreocupava del seu públic, que eren les masses treballadores. I aquelles “pallassades barates”, s’advertia a Dmitri Dmítrievitx, podien acabar molt malament. De moment, el títol va ser proscrit fins a l’arribada al poder de Khrusxov, coincidint amb l’ingrés del compositor al Partit Comunista i la seva participació com a membre del Soviet Suprem de l’URSS, mentre el compositor en feia una nova versió, més ortodoxa. Sense vocació de màrtir, Xostakóvitx va sobreviure als seus il·lusos enterradors. L’any 1979, quan s’albirava el desgel, la parella formada pel director Mstislav Rostropóvitx i la soprano Galina Višnevskaja van tornar a posar en circulació aquell títol proscrit per Stalin, que a Barcelona es va estrenar, finalment, fa només vint-i-dos anys.

Sobre la violència i l’abús que porten al crim

El fet és que, com dèiem, avui la seva Lady Macbeth aguanta perfectament el pas del temps, perquè ja de bell antuvi era una denúncia de la violència sexual contra les dones. Tot i que el títol faci referència a la més manipuladora i criminal de les dones de Shakespeare, la història vuitcentista de Nikolai Leskov, basada en fets reals, és la història d’una dona mal casada, Katerina Ismaliova, que topa amb diferents tipus d’homes –el sogre lasciu i violent, el marit abúlic i impotent, el seductor i oportunista depravat…– en una cursa d’assassinats que la portaran a un final tràgic. Així, tant la lletra com la música posen l’èmfasi en el fet que comprenguem els motius dels seus actes. El compositor mateix sentia empatia per la seva protagonista, intel·ligent i dotada –tot i ser explícitament illetrada–, però sufocada per l’ambició i per la recerca d’unes vies d’escapament a les seves energies. Sí, enverina el plat de bolets de Boris Timoféievitx, el sogre de joventut llibertina que es mor de ganes d’arreglar-la perquè el fill no n’és capaç, però en tot moment el veiem com un porc que es mereix el seu Sant Martí. Tampoc podem creure’ns la història d’amor amb Serguei, un autèntic violador a qui ella enxampa assetjant una pagesa, si no és com una forma d’evadir-se de la soledat a la qual l’ha condemnat el seu marit –qui, per cert, també acabarà a la bassa. Tota sola, perduda i abandonada, acabarà a Sibèria, on s’adonarà que Serguei només la volia per la fortuna que heretaria després dels crims. Tot plegat, en una societat, la d’aquest districte allunyat tres-cents quilòmetres de Moscou, regida per popes de mà llarga i sense límits amb el vi i policies que són capaços d’inventar-se causes inexistents cap als seus enemics, desitjosos de repartir estopa contra qui sigui. El Liceu ens ha volgut vendre la Lady Macbeth com un enjòlit, però aquí no necessitem un Carles Porta que ens posi llum a la foscor, sinó més aviat l’anàlisi de la ment de l’assassí del criminalista Vicente Garrido, que coneixen bé els espectadors de L’hora fosca, d’À Punt.

L’ex-furer Àlex Ollé, director d’escena d’aquesta producció liceista, només ha hagut d’acompanyar-nos-hi. Perquè, com dèiem, ja hi era tot, a la música i al text: el sexe explícit –i en escena veiem el coit en diferents postures, masturbacions, fel·lacions i tutti quanti–, però, sobretot el forçat. L’opressió, l’abús, el menyspreu, les amenaces, la utilització, l’explotació, l’engany són allà. Només cal veure’ls, en aquest muntatge construït sobre l’aigua. Katerina acabarà malament, ja ho hem dit. I això ja ens ho semblava a la primera nota. “En el bosc, en el bosc profund, hi ha un llac, rodó i profund. L’aigua del llac és completament negra. Negra com la meva consciència. I quan el vent xiula al bosc, el llac fa onades, grans onades de por”, canta al final. Però l’aigua fosca i bruta on xarboten tots els personatges –a nosaltres només ens ha fet patir tanta estona de peus molls– és present des del començament, cosa que allunya l’espectacle de qualsevol rastre de beutat. En aquest món hem vingut a mullar-nos el cul, sembla que ens vulgui dir Ollé. I són no quatre gotes, sinó deu mil litres provinents de les aigües freàtiques del subsol del coliseu.

Els aplaudiments, merescudíssims, van ser per a la soprano russa Sara Jakubiak, a qui escau l’adjectiu de rotunda, i que passa les dues hores i mitja de l’espectacle en desabillé. Ens hi afegim entusiastes (bravo!), i també, especialment, amb el mestre Josep Pons, que conduí l’orquestra de manera brillant, i un cor fonamental tractant-se d’una obra russa. Una estrena –d’etiqueta, ma non troppo, ja se sap que els catalans som poc donats a l’excés– que va reunir tot el qui-és-qui del país, tot l’arc del compàs que va de Miquel Roca i Junyent a Julieta Gracián. A les butaques del centre de l’amfiteatre, perquè el Liceu no té llotja d’honor, el president de la Generalitat, Salvador Illa, el del parlament, Josep Rull, i el batlle Jaume Collboni, a més dels ex-presidents Pujol, Montilla i Mas. El Liceu aixecava el teló prometen “foc nou”, en la temporada en què es commemoren els vint-i-cinc anys de la reobertura. De moment, ens ha ofert aigua –tan perillosa o més que les flames– i ens ha fet rumiar i xalar a parts iguals. Que duri.